dimarts, 26 de maig de 2015

LLUCIFER VA SER ABANS LUCIBELL

  Llucifer és un dels noms habituals amb que s'anomena el Diable. El nom que se li va donar després de la batalla celestial i la caiguda, perquè anteriorment havia estat Lucibell, Luzbell o Llumbel. Els hebreus l’anomenen Luzbel Helel Ben Shahar. A Catalunya la forma més habitual que he trobat és la Lucibell, tal com reflecteix aquest poema medieval de Francí Joan:

«Com Déu ha fet el cel molt clar i bell,
els elements, tota la jerarquia;
com Déu ha fet, aquell gran Lucibell
vol presumir que amb Déu s’igualaria.»

  El significat del nom, llum bella, l’hem de buscar en el fet que aquell àngel rebel era el més bonic de la creació o, com diu Dante, «la criatura que va tenir el rostre més formós».
  Ell va ser el primer àngel que va pecar i el qui va arrossegar tots els altres en la revolta. Sembla ser que la creença parteix de la reinterpretació d’un passatge del profeta Isaïes, referit originalment al rei de Babilònia, personatge bíblic de gran supèrbia que volia posar el seu tron pel damunt del de Déu, i que era anomenat Estel del matí i Fill de l’aurora: «¿Com vas caure del cel, estel brillant, fill de l'aurora?». En la traducció llatina, se li va aplicar el nom de Llucifer, és a dir, «Aquell qui porta la llum», i per la seva similitud amb el pecat de supèrbia, se li va atribuir a Lucibell.

       
El Llucifer de "Descens de Crist als llimbs". 
Bartolomé Bermejo.
  Llucifer és també un dels noms que es dona a Venus, el planeta brillant que s’amaga en sortir el sol, una metàfora de la caiguda del Diable davant el poder del Creador.

  Llucifer és considerat sovint una entitat demoníaca diferent de Satanàs. I superior a aquest. Segons Francesc Eiximenis: «a llur príncep major és atribuït que sia apel·lat Llucifer, car sobre tots els altres estigué creat "luminós"». No serà fins al NouTestament que ambdós personatges es fusionaran en un de sol per conformar un únic Príncep de l’Infern, al fons del qual, si hem de creure Dante, viu encastat al gel.

  Una curiositat final: Llucifer és també el nom d’un màrtir català. Sant Llucifer, fill d’Elna, va ser martiritzat a Càller, a l’illa de Sardenya, per expandir el cristianisme a la Catalunya Nord. Sembla que era precisament per aquest motiu, perquè era el portador de la llum, que se’l va anomenar així, tot i que el seu nom real hauria estat Efis o Efigi.   

dimarts, 19 de maig de 2015

LA REVOLTA CELESTIAL

  L’intent de cop d’estat celestial va ser protagonitzat pels àngels
  Aquests personatges apareixen a la Bíblia com a intermediaris entre Déu i els humans, als quals vigilen i protegeixen. I tot i que sovint se’n fa una descripció genèrica, cadascun d’ells posseeix una individualitat diferenciada. Això sí: en principi tots ells estan subordinats a Déu i són incorruptibles, però posseeixen el lliure arbitri... I aquí és on la cosa es complica, perquè, en un moment donat, n’hi va haver un que va voler exercir aquesta llibertat de decisió.
  Lucibell, de l’orde dels serafins, l’estament celestial més perfecte, ocupava el rang més elevat de la jerarquia angèlica per la seva bellesa i poder de lideratge. Era el preferit de Déu. Francesc Eiximenis, d’una manera una mica infantil, diu que «Llucifer era més amic de Déu que sant Miquel». Però va ser precisament aquest poder de lideratge el que el va portar a encapçalar la revolució d’un estol d’àngels. El papa Joan Pau II encara ho recordava en un discurs de l’any 1986: «Amb base a la seva llibertat creada van fer una elecció radical i irreversible igual a la dels àngels bons, però diametralment oposada: en lloc d’una acceptació de Déu plena d’amor, li van oposar un rebuig inspirat per un fals sentit d’autosuficiència, d’aversió i fins i tot d’odi que es va convertir en rebel·lió».

  Els motius que ha proposat l’Església per a aquesta rebel·lió han estat diversos, i han ocasionat força polèmiques al llarg dels segles.
  Existeixen tres hipòtesis que estan relacionades directament amb tres pecats capitals: la supèrbia, l’enveja i la luxúria. Cadascuna d’elles ha primat en un moment diferent de la història. Joan Oliver, en la divertida peça teatral que aborda el tema, Allò que tal vegada s’esdevingué, en fa un interessant pout-pourri de totes tres, quan el Querub que visita el Paradís li explica a Caïm:

  «Satanàs, príncep de les cohorts, en un determinat moment de l'eternitat celestial es va creure prou fort i prou popular per a intentar l'establiment d'un poder personal independent del de Jahvè. La preparació del cop va durar dotzenes de segles. Es feia una propaganda intensíssima: als començos, clandestina, més tard, tot just dissimulada, i en els darrers temps, abans del daltabaix, francament desvergonyida. Se'ns prometia una vida més agradable, una reducció de les hores diàries d'arpa, distraccions, novetat. No ho vulguis saber! Calia excedir-se si considerem que al Cel es viu real­ment bé. Tanmateix, l'eix de la campanya i allò que va determinar el seu èxit va ser la promesa de dotar-nos de sexe. Es va divulgar l'espècie que una persona sense sexe és una persona minvada i, en certa manera, indigna. Per aquells temps el Senyor ja havia parlat públicament del seu propòsit de crear una humanitat a base de criatures sexual­ment diferenciades. Satanàs i els seus satèl·lits no s'estaven de dir que el projecte era vexatori per a la classe angèlica. L'agitació creixia, els caps del moviment eren escoltats i aplaudits per multituds innúmeres...»

  De totes tres teories, la que ha acabat triomfant ha estat la de la supèrbia, l’orgull de Lucibell i el seu desig d’igualar-se a Déu. Justificada per algunes frases de la Bíblia, que parlen de la supèrbia com el primer dels pecats, va començar a difondre’s amb Orígenes, en els primers segles del cristianisme. Aquest Pare de l’Església va atribuir a Satanàs un text del profeta Isaïes, on és llegeix:

«Com vas caure del cel,
oh, Estel fill de l'aurora!
I has estat derrocat per terra
tu, que vas abatre les nacions!
I tu que eres aquell que vas dir en el teu cor:
Jo pujaré al cel!
Sobre els estels de Déu
aixecaré el meu tron!
i m'asseuré a la muntanya de l'Assemblea
a les vessants del Nord,
em remuntaré sobre les altures dels núvols;
seré semblant a l'Altíssim!
En canvi vas ser precipitat del cel
a les profunditats de l'abisme.»

  Segons aquesta teoria, Lucibell, veient-se el més bell, graciós i amb majors dons dels àngels de la cort, va incórrer en un desordenat amor cap a ell mateix, i va considerar que el seu estat angèlic s’havia fet per governar, no pas per servir, com expressa amb contundència la frase «No et serviré!» que apareix a Jeremies.
  En els segles posteriors, es desenvolupa una altra teoria, complementària en certa manera de l’anterior: la rivalitat de Lucibell no és únicament amb Déu, sinó també amb la seva creació humana.
  Segons s’expliquen els fets, a cadascuna de les potències angèliques li va ser encomanada una part del govern de l’Univers. A Lucibell li va correspondre l’esfera terrestre. Tot va anar bé fins que a Déu se li va acudir crear un ésser intel·ligent que poblés la Terra i es dediqués, sobretot, a alabar-lo, com els àngels ho feien al Cel. El Creador va cridar aquests a consell i els va exposar la idea. Va haver-hi opinions diverses, i aleshores Déu va fer Adam en secret, per evitar murmuracions i enfrontaments. I, és clar, ja la vam tenir liada!
  Quan Déu va mostrar la seva obra, per tal que l’admiressin i la reverenciessin, l’arcàngel sant Miquel va obeir, però Lucibell es va sentir ofès de que el Pare hagués creat un ésser a la seva imatge i semblança, que competia amb ells per l’amor diví, i al que, a sobre, pretenia posar per damunt dels àngels, fent-los els seus servents. A l’Alcorà s’explica la facècia amb molta més contundència:

  «Al·là va preguntar: “què t’impedeix prosternar-te, quan sóc jo mateix qui t’ho mano?” Iblis [el nom que els musulmans donen al Diable] va contestar: “Jo sóc millor que ell. A mi em vas crear de la llum, i a ell l’has creat del fang!”. Al·là va exclamar: “Ves-te’n del Paradís, perquè no es propi que aquí t’enorgulleixis! Surt! Estàs entre els rebutjats!”».

  I, és clar, Lucibell no s’ho va fer dir dues vegades. De seguida es va posar a reclutar seguidors —una tercera part dels àngels— i va encapçalar la fatídica rebel·lió que ja sabem com va acabar. I, a sobre, va incitar la criatura humana (dos es barallen i rep un tercer!) a cometre un pecat que el va convertir en mortal.
  La tercera teoria, de fet la més antiga, descrita ja al Gènesi, és també la més sucosa: els àngels es van rebel·lar perquè volien participar de l’orgia col·lectiva que s’estava organitzant a la Terra, i tenir relacions sexuals amb les femelles humanes. Aquesta versió —de la que parlaré més àmpliament un altre dia— va anar perdent força a partir del segle IV, probablement perquè a l’Església no li agradava gens la idea de marranejar d’aquesta manera la imatge dels àngels celestials.
  Fos quin fos el motiu, el fet és que la conspiració angèlica va elevar Lucibell, aleshores ja Llucifer, a la categoria de «primer revolucionari de la Història». I com acostuma a passar amb els revolucionaris, va haver de pagar un preu molt elevat per la seva oposició i la seva transgressió a les normes dictades. I, a sobre, se li va donar molt mala premsa.
  Tanmateix, a partir d’un determinat moment, el personatge va començar a adquirir una dimensió heroica que fregava el romanticisme. Precisament va ser una obra d’aquesta tendència, la que li va proporcionar l’oportunitat de donar la seva versió dels fets. El Paradís perdut, de John Milton, mostra Llucifer no només com el rebel que es revolta per lliure arbitri contra el poder establert, contra tots els opressors d’aquest món, sinó que li atribueix el paper d’un veritable demiürg, un segon Déu, un redemptor, que aporta a la humanitat el coneixement i el desig de llibertat.
  El fonamentalisme de l’Església Catòlica va acabar convertint Déu i les seves normes, que calia acatar sense protestes, en un personatge pesat, opressor, tirànic, del qual el poble, cada cop més racionalista i científic, sentia necessitat d’alliberar-se. Per contra, aquell ésser espantós que controlava l’espai Infernal i turmentava les ànimes dels condemnats, va començar a veure’s com un valerós rebel que no es volia rendir a les regles arbitràries del Totpoderós. Va començar a convertir-se en una mena de líder de l’oposició, amb el qual s’identificaven els reprimits pel sistema social establert, els ateus, els agnòstics, els qui creien en altres formes de religiositat... El símbol de la llibertat ideològica, vivencial, sexual.

  De fet, si ens parem a pensar-ho, el pecat comès pel Diable va ser el mateix que van cometre els primers humans en tastar el fruit prohibit al Jardí de l’Edèn: un acte de lliure voluntat.
La bellesa diabòlica de Le génie du mal.
Guillaume Geefs.




Diu el poema...

«Com a tot ésser, va treure'm
Déu del misteriós no res,
i vaig formar a la Glòria
un raig dels més esplendents.
«—Aquest raig que tant ja brilla
—vaig dir— bé pot brillar més.
Aquest raig que Déu adorna,
per què no es pot tornar Déu?»
Mes ai! de sobte, ple d'ira,
Ell va estimbar-me a l'Infern,
i estic condemnat a viure-hi
ple de ràbia eternament.
La teva justícia santa,
gran Jehovà, digues: on és?
Per què a l'home que ha de morir
li deixes prendre creixent?
De la llavor més petita
surt l'arbre altívol i espès;
com un llamp corre la fera;
el vapor fet núvol creix;
l'insecte per l'espai vola,
i, fins als núvols, l'ocell.
Per què, havent-ho fet tot lliure,
no ha de ser-ne el pensament?
Ai! El pensament, l'atures
quan es posa al davant teu!
I qui no vol aturar-lo,
com jo, s'estimba a l'Avern.»

El bressol de Jesús)

dilluns, 11 de maig de 2015

ELS TEMPLERS, HERETGES DIABÒLICS?

  L’any 1312, amb la butlla Vox in excelso, el papa Climent V s’inventava uns nous heretges: els templers.
  L’Orde del Templede Jerusalem s’havia fundat l’any 1120, sota la protecció del Vaticà, per anar a defensar els llocs sants a les croades. Al llarg de gairebé dos segles els cavallers templers van anar acumulant un gran poder social, polític i econòmic: van esdevenir els propietaris de més de la meitat dels territoris d’Europa i posseïen una gran quantitat de riqueses. En molts països eren els administradors de les finances dels reis; i fins i tot el papa Climent V els havia confiat els seus assumptes econòmics. A Catalunya van ser els assessor dels comtes de Barcelona des de Jaume I el Conqueridor.
  L’any 1305, un religiós ressentit, Esquieu de Floryan, prior de Montfaucòn, de la regió de Tolosa de Llenguadoc, es va presentar al castell de Lleida, davant el rei JaumeII, fent terribles acusacions contra els templers. Com que el rei català no li va fer el més mínim cas, De Floyran se’n va anar a fer la mateixa comèdia a Felip IV el Bell, rei de França.
  I a Felip, allò li va venir com anell al dit: les arques del seu tresor patien una greu minva, i els principals creditors eren els templers. Com que no tenia mitjà de pagar-los els deutes, aprofitant les acusacions d’Esquieu de Floryan, va començar a intrigar contra ells, amb la intenció de desacreditar-los, destruir-los i apropiar-se dels seus fabulosos béns i riqueses. Com que l’Orde estava sota l’obediència exclusiva dels papes de Roma, va haver de maniobrar prop d’ells i fins i tot extorquir-los, per aconseguir els seus propòsits. Després d’alguna resistència inicial, el Vaticà es va deixar convèncer que el Temple s’estava convertint en una amenaça política i econòmica, i per eliminar-lo va decidir utilitzar, com li és habitual, el recurs de l’heretgia.
  Amb la col·laboració del rei francès, va convèncer als estupefactes sobirans de tot Europa que els templers, segons proves incontestables que obraven en el seu poder, eren culpables dels delictes més execrables contra la fe. Sacrilegi, blasfèmia, idolatria, esoterisme, bruixeria i —un cop més, no podia faltar!— sodomia i relacions amb el Diable són alguns dels catorze càrrecs que es constituïren contra ells.
  També se’ls va imputar el fet que Terra Santa s’havia perdut perquè havien comès traïció, en aliar-se amb els musulmans. A banda que això constituís una de les més greus i estúpides mentides inventades mai pel Vaticà, com que a occident es tenia els musulmans per éssers diabòlics, per lògica els templers també ho havien de ser.
  Pel que fa a l’acusació d’esoterisme, és evident que estava recolzada sobre la deformació dels ritus propis de l’Orde, en algunes coses similars als de la maçoneria. La principal imputació va ser que adoraven un ídol demoníac, el Bafomet, un cap de bronze amb una, dues o tres cares, segons les versions, barbut i amb dos carboncles per ulls. És probable que el nom li provingui d’una deformació de Mahomet, una mena de figura mitològica de la que es deia que estava animada pel Diable, i que tenia la virtut d’actuar com a oracle i revelar l’existència de tresors ocults. En català el mot hauria derivat en Mafumet, que és una de les denominacions que es dona al Maligne, i que ha donat nom a una població del Tarragonès.
El Bafomet de la catedral de Notre Dame de París

  El 14 de setembre de 1307 Felip el Bell, recolzat pel papa, va emetre una ordre d’arrest als templers, que va executar-se un mes després. En el judici inquisitorial que es va seguir, els desgraciats cavallers, sotmesos a turment, van confessar tots els crims que se’ls imputaven i fins i tot els que no. El «diabòlic» orde que havia defensat el Sant Sepulcre de Jerusalem es va extingir cinc anys més tard.

  A Catalunya, la presència dels templers va ser ampla i contundent. I fins i tot llegendària, perquè hi ha documents del segle XVII que afirmen que l’Orde, iniciativa del xampanyès Hug de Payens, va ser fundada en realitat per un cavaller català, Hug de Pinós, senyor de Bagà, del que sí se sap amb certesa que mantenia estretes relacions amb el Temple, i que mig segle més tard de la institució li va cedir terrenys de la seva baronia.
  Més enllà de les llegendes, el que és inqüestionable és que els templers van posseir a Catalunya nombroses comandes i territoris.
  A Barcelona van tenir un palau prop del call. Encara avui un carrer ho recorda.
  Hi va haver castells templers repartits per tota la geografia. Entre d’altres cal destacar els d’Aiguamúrcia, Barbens, Barberà de la Conca, Castellciuró, Corbins, Cotlliure, L’Espluga de Francolí, Granyena de Segarra, Horta de Sant Joan, Lleida, Riba-roja d’Ebre, El Rourell, Torres de Segre i Vallfogona de Riucorb. Els tres més importants eren els d’Ascó, Miravet i Lleida (castell de Gardeny). De vegades es tractava de Cases fortes, com les de Castelló d’Empúries i La Joncosa, a Gelida.
  Els principals convents van ser els d’Aiguaviva (Mas del Temple de Santa Magdalena), Besan, Palau de Plegamans, Puig-reig i Sant Julià de Vilatorta (Santuari Puiglagulla). I les principals esglésies les de Mur, El Perelló (Santa Maria de Madrenys), Salt (Sant Cugat) i Sant Llorenç de les Arenes. A Avinyonet de Puigventós i a Palau-solità, hi havia capelles dels templers. A Palau encara es recorda el nom d’un d’ells, el templer Guiu, en un carrer.
  Finalment, els cavallers van ser senyors de poblacions senceres com ara Sant Celoni, Trullars o Tortosa, una de les principals comandes de Catalunya.

  Però l’enclavament més important va ser, sens dubte, Miravet, capital de l’Orde al Principat.
  El castell va ser el centre polític, econòmic i administratiu dels templers catalans des que, en ser conquerit als moros el 1153, els va ser donat pel rei Ramon Berenguer IV. Es tractava d’una fortalesa inexpugnable que, curiosament, tenia com a patró de la seva capella mortuòria sant Miquel, l’acèrrim enemic del Diable.
  Quan les persecucions van arribar a Catalunya, dos mesos després del seu inici, Jaume II, aquell rei que no havia cregut ni mitja paraula de les acusacions d’Esquieu de Floryan, va endegar la seva pròpia creuada contra els cavallers de l’Orde residents en el seu regne, dictant un decret de detenció contra tots ells, amb la intenció de lliurar-los a l’Inquisidor general, fra Joan de Llotger. La història oficial diu que va ser a causa d’un excés de zel religiós, que ho va fer. Però més aviat sembla evident que Jaume va prendre la iniciativa, potser mogut per les pressions del seu parent, el rei francès, amb el diabòlic convenciment que en trauria un gran profit de l’expropiació dels bens i riqueses de l’Orde.
  Els responsables de les comandes d’Ascó i Miravet, fra Berenguer de Sant Marçal i fra Ramon de Saguàrdia, es van negar als requeriments del comte de Barcelona i es van fer forts als seus castells. Argumentaven que estaven disposats a obeir les ordres del seu valedor, el Papa de Roma, però que no acceptaven ser condemnats per heretgia ni per mantenir relacions de cap mena amb Satanàs.
  Miravet es va convertir en l’indret des d’on se centralitzaven les negociacions dels templers amb el monarca català. Poques negociacions, perquè a mitjans de febrer del 1308, Jaume II va ordenar el setge dels castells, que es van rendir sense condicions el 12 de desembre d’aquell mateix any. Un personatge de nom molt adient, Mascarós Garidell, va ser l’encarregat, rera la caiguda de Miravet, de fer l’inventari i enviar al monarca el tresor dels templers catalans. Aquests van ser interrogats per la comissió inquisitorial diocesana, presidida pel bisbe d’Elna, Ramon Costa, i van mantenir els seus principis, declarant la profunda ortodòxia catòlica de l’Orde i negant els crims «horribles, nefands i diabòlics» i que se’ls imputaven.
  Un parell d’anys més tard, el concili provincial de Tarragona va declarar la innocència dels cavallers catalans de la ja extingida Orde. Però no hi fa res: el Diable, un cop més, havia triomfat.

Diu la llegenda...

«Gent de Mora, gent traïdora,
aviseu els de Falset,
que les bruixes es barallen
al castell de Miravet.»

  Aquesta copla popular n’és testimoni fidel: Miravet és un castell de bruixes.
  Però no és només per això, que el Maligne el senyoreja, també perquè durant molts anys va ser el reducte d’uns altres personatges estretament vinculats a les coses diabòliques: els cavallers templers.
  La llegenda —que no la realitat—, explica que en l’anomenada Plaça de la Sang, una terrassa del pis superior de la fortalesa, va tenir lloc una matança indiscriminada per part dels assetjants enviats pel rei Jaume II.
  Durant molt de temps, es va creure que els monjos guerrers es van resistir desesperadament a l’atac, de cambra en cambra i de pati en pati, fins arribar a aquest indret, on ja no podien recular més i on van ser brutalment anihilats, deixant-se els seus cadàvers sense sepultura. Una immensa taca negra al terra, causada per la sang vessada, i la pudor que durant anys se sentia als voltants del castell de Miravet, serien els testimonis d’aquests fets.
  I el fantasma.
  Perquè, sempre segons la llegenda, cada any, a les dotze de la nit del 28 de desembre —ni la data concorda, perquè ara se sap que va ser 16 dies abans, que el lloctinent dels templers, fra Ramon de Saguàrdia, va lliurar el castell, rera mesos de setge— s’apareix el fantasma del Gran Mestre català, vestit amb el blanc mantell i la creu vermella, i recorre la fortalesa convocant els seus difunts companys a  la lluita.
  Per contra, els documents històrics ens indiquen que no es va matar cap cavaller, que la rendició va ser incruenta, i que els frares van ser empresonats i conduïts a diversos llocs de Catalunya per poder-los jutjar del monstruós crim que se’ls atribuïa: no eren cavallers de Crist sinó esbirros del Diable.

dimarts, 5 de maig de 2015

LA CREMADA DEL DIMONI

  Cada any, la nit del 10 de maig, a Badalona cremen el Dimoni.
  La representació, que la Generalitat de Catalunya va declarar festa d’interès turístic l’any 1991, coincideix amb les Festes de Maig en honor de sant Anastasi. Aquest sant, nascut a Lleida, havia format part de les legions romanes. En convertir-se al cristianisme, va ser martiritzat i executat a les platges de Badalona, per això se’l va nomenar copatró de la ciutat. Les seves festes se celebren des de mitjans del segle XVII, però a principis del XX van anar perdent importància. L’any 1940, per tal de revifar-les, els administradors de la Confraria de Sant Anastasi, amb la col·laboració de l’historiador local Josep Maria Cuyàs i Tolosa, es van inventar una nova tradició: la Cremada del Dimoni. En quatre anys la representació es va consolidar, convertint-se en l’acte més important de les festes.
  La idea va sorgir d’un apunt que el baró deMaldà havia fet en la seva obra Calaix de sastre: «En l’any que queda senyalat de 1785, segons notícia, puix que no ho vegí, sent els mariners i pescadors gent de tabola i tunanteria, calaren foc a un figuron perquè s’hi arreplegués en la nit del 8 de maig, diumenge, que feien la festa del Roser, a més de tots aquells i aquelles de Badalona, molta gent forastera.» S’ha cregut que el «figuron» podria ser el mascaró de proa d’algun vaixell escombrat per les ones fins a la platja de Badalona, la qual cosa donà motiu als reinventors de la tradició a associar-lo amb el Diable i cremar-lo en la vigila del sant martiritzat, simbolitzant la consunció de tots els mals que han tingut lloc durant l’any.
  Com veiem, el fet de cremar una imatge, una figura, un animal mitològic, o un conjunt escenificat, no és nova. És un dels actes més habituals en les festes populars mediterrànies. En donen bona prova les famoses falles valencianes.
  Antigament, a l’Escola Pia de Moià també es cremava el Dimoni per la festa del seu patró, sant Josep deCalassanç. La tradició va ser fomentada des del 1906 per Pius Sarri, el rector de Moià, i consistia a cremar ninots elaborats per una de les classes de l’escola juntament amb un gran Dimoni; es tractava d’escenificar un passatge de la vida del sant català en el qual, sent encara un nen, va intentar matar Satanàs amb un ganivet.

  La Cremada de Badalona comença plantant a la sorra de la platja un enorme dimoni de cartró pedra. Antigament, el disseny de les figures havia estat encarregat a algun artista local, amb la qual cosa s’havia creat una nova professió: el mestre dimoniaire. Però des del 1999 l’Ajuntament de la ciutat convoca un concurs, Crema'lTu!, que atreu artistes i dissenyadors, amateurs i professionals, d’arreu del país.
  Des de bon principi, en el disseny de la figura es van introduir elements relacionats amb els esdeveniments de l’any, sovint amb caire de denúncia. L’arribada de l’home a la lluna, el moviment hippy, la mort d’Stalin, l’art de Salvador Dalí o de Picasso, són alguns dels aspectes temàtics que al llarg dels anys s’han donat a la falla. El Dimoni de l’any 2002 era, en realitat, una Dimònia, i el de l’any següent, un pacifista. El del 1946 feia cinc metres d’alçada, i tenia un mecanisme per entrar i sortir d’una caldera. El del 1960 ja mesurava deu metres. Els primers costaven unes 10.000 pessetes (60 euros). En l’actualitat superen els 12.000 euros de cost.
  La festa s’ha estès a les escoles badalonines. Cada any, mentre s’edifica el gran Dimoni a la sorra de la platja, rep la visita de centenars de nens que, en processó, cantant «Dimoni pelut, que a l'infern no t'han volgut», van a dipositar als peus de la falla centenars de dimoniets construïts a les classes de manualitats, amb els més diversos materials, seguint el lema «El dimoni a l’escola». I a finals de maig, en el marc de la seva Festa Major, el barri badaloní de Pomar organitza la seva pròpia Cremada, amb una figura una mica més petita del Maligne.
Cremada del Dimoni 2006. 
Foto: Carquinyol.
  La festa de sant Anastasi s’inicia al vespre, a la Rambla de Badalona, quan la Colla de Diables de la ciutat representa el seu acte sacramental, amb la lectura de versots i la presència de gegants, castellers i bestiari de foc. Després, la comitiva es desplaça fins la platja, on la multitud espera enjogassada el moment culminant de la celebració. La Colla fa una encesa conjunta de bengales, fins a formar un gran llençol de llum i, acte seguit, calen foc al Dimoni, enmig d’una gran tronada i el so de la música triomfal.


  Però... no us penseu pas que el Rei de l’Infern resti insensible a la provocació! Al llarg dels anys, moltes són les anècdotes que demostren que ha intentat venjar-se complidament dels qui el socarrimen, sabotejant la festa. L’any 1951, el Dimoni de Badalona va patir tota mena de desgràcies. Per començar, la censura va obligar el dissenyador a cobrir el pit nu d’una sirena. I com que «pel maig, cada dia un raig», a mitja tarda es va posar a ploure. L’aigua va desfer les mans de la figura i gairebé la va decapitar. L’any següent, el constructor, previsor, li va posar un paraigües. En aquella ocasió no va ploure. Al 1970, demostrant que ell és l’amo i senyor de les tempestes, el Diable va fer bufar sobre la platja badalonina una forta ventada que va impedir muntar a la seva figura les ales de rat-penat que li estaven destinades.
  I, és clar, com li és habitual, el Diable també s’ha valgut en alguna ocasió dels seus col·laboradors sobre la Terra. En el cinquè aniversari de la celebració, els encarregats municipals de les festes patronals van decidir substituir la Cremada per un festival de música que va provocar la indignació de tot el poble i àcides crítiques del món de la cultura. I al 1973, amb el franquisme a punt d’estirar la pota, l’Ajuntament va decidir encarregar el disseny de la figura a uns fallers valencians, la qual cosa va encendre de debò els ànims dels badalonins que van titllar-la de Dimoni subnormal, tot augurant que els qui ho havien propiciat anirien de pet a l’infern.