dimecres, 24 de juny de 2015

AQUELARRES CATALANS

  Aprofitant que anit era la Revetlla de Sant Joan, anem a parlar d’aquelarres. Perquè, per si algú no ho sabia, aquesta és una de les nits de l’any en que se solen celebrar.
  Potser avui aquest terme, aquelarre, és el més emprat per definir les reunions que celebraven bruixes i bruixots per planificar les seves malifetes. Es tracta d’una paraula euskera composta —aker i larre— que significa «prat del boc», De fet, prop de la més famosa població bruixesca navarresa, Zugarramurdi, existeix un pla conegut amb aquest nom. Però, en realitat, no és fins al segle XVI que comença a utilitzar-se, i el seu impuls definitiu segurament té molt a veure amb els famosos processos per fetilleria que van tenir lloc en aquell indret a principis del XVII. Fins aleshores, al menys a Catalunya, no era una paraula habitual. Però n’hi havia moltes altres que volien dir el mateix: ajunt o conciliàbul de bruixes, congregació, assemblea o conventícola; les assistents en deien ajuntament, aplec, jocs del dimoni o país o mont alegre. Al Lluçanès, comarca bruixesca per excel·lència, en deien samaniat, que segons el diccionari significa «desgavell» i «enrenou».
  La paraula culta per definir-ho era sàbat (o esbat, en la seva versió popular), i es va començar a fer servir a tot Europa a partir dels processos de Carcassona i Tolosa de Llenguadoc del segle XIV. Alguns estudiosos han volgut veure en aquest terme una relació amb les antigues bacanals gregues del déu Dionís Sabazi. Però el més probable és que es tracti d’una demonització de la paraula que els hebreus fan servir per definir el seu dia consagrat a Jahvè. No oblidem que a l’Edat Mitjana els ritus i les celebracions dels jueus eren considerats inherentment perversos. La prova està en que un altre mot despectiu per definir els ajunts de bruixes era sinagoga.

  Una de les primeres referències històriques sobre ajunts de bruixes, i el primer text de condemna de tot Europa —no podia ser d’altra manera!— és i està en català: el Llibre de privilegis i ordinacions de la vall d’Àneu, redactat l’any 1424. El «prestigi» d’aquesta vall pirinenca com a lloc de conventícoles bruixesques és anterior fins i tot als primers processos documentats de Tolosa de Llenguadoc i dels Alps italians. Potser perquè teníem el Diable molt més a prop...

  «I com en l’esmentada vall s’hagin comès crims molt enormes envers Déu, com ara que de nit van amb les bruixes al boc de Biterna i el prenen per senyor, fent-li homenatge, renegant del nom de Déu abans de la nit, prenent els infants petits del costat de llurs mares; i els maten, i els donen tumors i golls i metzines en diverses formes, segons se sap de tots aquests crims per processos i confessions pròpies dels acusats, volent proveir a la gran enormitat d’aquests crims, el molt egregi i magnífic senyor Arnau Roger, per la gràcia de Déu comte de Pallars, féu convocar i ajustar vista general al castell de València de la vall.»

  La tradició estava tan arrelada a la comarca que, un segle més tard, aquelles bruixes medievals tingueren les seves continuadores. Per uns documents dels anys 1516 i 1534 sabem que, ara ja sota l’administració dels Cardona, van ser jutjades i condemnades a mort diverses dones del Pallars Sobirà que havien sigut iniciades com a bruixes per les seves àvies i mares.

  Però Biterna no és l’únic lloc de Catalunya on se celebraven aquelarres. De fet, tots els pobles i poblets tenen el seu indret maleït. Les bruixes tenen especial afecció a reunir-se al capdamunt de les muntanyes, el Pedraforca, el Montnegre, el Cadí, el Canigó, Montserrat... També els agrada trobar-se en coves, com la que porta l’encantador nom de Cova de les Bones dones, al Montcabrer del Maresme. I són especialment afeccionades a enfilar-se damunt dels dòlmens i menhirs, com la Pedra Gentil de Vallgorguina. Les de Molins de Rei, en canvi, més txules que un 8, celebren els seus aquelarres ni més ni menys que al mig de la Plaça Major!
"El aquelarre". Francisco de Goya.
  Pel que fa al timing, començarem per dir que la festa s’inicia a altes hores de la nit i dura fins que canta el gall, moment en que tots els encisos es desfan automàticament. Els dies preferits són el dimecres i el divendres, dia en que Jesús va ser mort i crucificat, i, sobretot, el dissabte, quan se celebra el Gran sàbat i es prenen les grans decisions demoníaques.
  Els aquelarres també tenen el seu propi calendari. Les bruixes s’estimen més reunir-se el més de març —anomenat també mes dels bocs, perquè és el millor per a fer-se bruixa o bruixot—. Pel que fa a dies assenyalats, els ajunts més importants tenen lloc el Divendres Sant, la nit de Tots Sants i la de Sant Joan, que és quan les bruixes i tots els éssers malèfics tenen més poder. Però, sens dubte, la més important de totes les trobades té lloc la nit de la Festa Major de les Bruixes: el 31 de desembre, Sant Silvestre i Santa Coloma, patrons de la professió. Ja ho diu el refrany: «Per Sant Silvestre, entren les bruixes per la finestra». És a dir, que mentre nosaltres ens estem cruspint els dotze grans de raïm, i fent bons propòsits per l’any nou, les bruixes es reuneixen en un macroaquelarre per preparar els més grans estralls col·lectius. En algunes zones de Catalunya, però, es creu que Sant Silvestre no és el patró de les bruixes, sinó el sant advocat contra elles i els seus maleficis: «Sant Silvestre porta les bruixes pel cabestre». Tanmateix, al menys per una vegada, sembla que els capellans no se n’han sortit gaire. Al cap i a la fi, Silvestre significa «selvàtic», i és un dels noms del déu Pan. Aquell geni dels boscos, que l’Església va convertir en el Diable, s’ha escolat descaradament, i amb tot el seu poder, en el santoral cristià.

Diu el poema...

«Amb cert greix fus,
com diu la gent, se fan ungüent
e bruixes tornen; en la nit bornen,
moltes s'apleguen, de Déu reneguen,
un boc adoren, totes honoren
la llur caverna qui’s diu Biterna,
mengen e beven; després se lleven,
per l’aire volen, entren on volen
sens obrir portes. Moltes n'han mortes,
en foc cremades, sentenciades
amb bons processos, per tals excessos,
en Catalunya.»

dimarts, 16 de juny de 2015

EXORCISMES MODERNS

  Tot i la importància que van tenir durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, en els darrers tres segles de la nostra era els exorcismes han estat pràcticament abandonats per l’Església. Sense que això signifiqui que, com a orde, hagin desaparegut del mapa. L’any 1998, el papa Joan Pau II va recordar la importància que tenien encara dins la societat actual, i l’any següent va propiciar la publicació de Ritus de l’exorcisme, que reemplaçava l’antic Ritual Romà. I és que el Sant Pare en devia saber un cabàs, del tema, perquè es diu que durant els vint-i-set anys del seu pontificat va arribar a realitzar fins a tres exorcismes. L’any 1982 va expulsar el Diable d’una dona italiana, de la que només sabem que es deia Francesca, en els seus apartaments privats. També es té noticia del que va practicar el 2001, arrel de detectar que una noia que assistia a l’audiència general, a la plaça de Sant Pere, estava endimoniada. La noia era geperuda i caminava de costat. Tan aviat com el papa va aparèixer davant els fidels, va començar a cridar com una... posseïda. Joan Pau va ordenar que la portessin a un lloc tranquil i, després de beneir-la, va resar amb ella durant mitja hora. 
La famosa girada de cap de la nena de L’Exorcista.
William Friedkin.

  El Ritus de l’exorcisme, presentat per l’organisme encarregat de l’assumpte, la Congregació del Culte Diví i la Disciplina delsSagraments, no suposa una reducció o una renuncia als mètodes tradicionals, a dir de la pròpia cúria, sinó una nova formulació, més acord als nous temps, que va requerir deu anys d’estudis, revisions i modificacions. Entre ells l’anàlisi dels trastorns psicopatològics i de les afeccions neurològiques que en el passat eren tinguts com a possessions demoníaques. Precisament un dels punts en els que s’estén més la nova versió és en la necessitat que els exorcistes moderns es mostrin escèptics i no atribueixin fàcilment a la possessió símptomes que en realitat responen a malalties mentals. Cal que els nous sacerdots coneguin a la perfecció els signes de la intervenció diabòlica i, a la vegada, les afeccions psicològiques i psiquiàtriques més habituals. Però el propi Joan Pau II, en una catequesi dedicada al pecat i a l’acció de Satanàs, adverteix que «en línia de principi, no es pot negar que, en el seu afany de damnar i conduir al mal, Satanàs pugui arribar a aquesta extrema manifestació de superioritat».
  El text distingeix també entre dos tipus d’exorcisme, el Solemne (o habitual, practicat per un sacerdot, seguint el ritus oficial) i el Privat, en el que els fidels, a través de l’oració, sol·liciten la intervenció divina per expulsar la influència demoníaca de persones, objectes i indrets.

  La pràctica de l’exorcisme, com correspon als temps actuals, s’ha revestit també de burocràcia. Si una persona creu estar endimoniada, cal que es posi en contacte amb el bisbat de la seva diòcesi, on li concertaran una cita amb un sacerdot especialista. És de desitjar que la demora no sigui similar a la de la nostra Seguretat Social, per raons obvies.
  Els sacerdots només poden actuar amb una autorització precisa, tot i que existeixen també exorcistes oficials, autoritzats per la Conferència Episcopal a la Santa Seu, que poden practicar-los a voluntat. És el cas de l’aragonès José Antonio Fortea Cucurull, que compagina aquesta professió amb la de rector a la localitat madrilenya d’Anchuelo, diòcesi d’Alcalà d’Henares. Fortea, especialitzat en demonologia i famós per la seva presència als mitjans de comunicació, a través d’entrevistes i debats, ha publicat, a principis del nou mil·leni, un parell de llibres sobre el tema. A Summa daemoniaca. Tratado de Demonología y Manual de Exorcistas, planteja la informació en forma de catecisme, amb cent vuitanta-tres preguntes i respostes que incideixen en tots els dubtes que pugui plantejar un assumpte tan delicat. Afortunadament, cal destacar que el propi mossèn confessa que en els anys que porta exercint la seva estranya professió només ha conegut quatre casos de possessió a Espanya, malgrat que, als anys 90, quan escrivia la seva tesi doctoral El exorcismo en la época actual, va assistir a tretze exorcismes.
  Un dels darrers, esbombat pel diari El Mundo, el 22 de setembre de 2002, va ser practicat a Alcalà d’Henares a una jove endimoniada, causant gran sensació en l’ànim del corresponsal religiós d’aquest diari que, d’altra banda (i els catalans ho sabem molt bé!), és una mica fantasiós.
  En aquest sentit, la Congregació del Culte Diví fa serioses advertències per evitar que l’exorcisme es converteixi en un espectacle divulgat pels mitjans de comunicació. De la mateixa manera, adverteix del perill que es consideri una acció màgica o supersticiosa. El propi Fortea recorda en la seva obra que cal no caure en les pràctiques màgiques. És a dir, en la utilització d’objectes beneïts o d’oracions a tall d’amulet, perquè encara que es facin amb objectes i precs cristians, l’eficàcia de l’alliberament no es posa ja en el poder de Déu, l’únic capaç d’expulsar el Diable, sinó en la materialitat dels estris i la superstició dels precs.

  El papa Benet XVI, va tornar a trencar una llança en favor del tema. L’any 2005, a la plaça de sant Pere del Vaticà, davant unes vint mil persones, va animar els exorcistes a prosseguir el seu important ministeri al servei de l’Església. No era nou: cinc anys abans, quan encara era cardenal i presidia la Congregació per a la Doctrina de la Fe (nom actual de l’antic Sant Ofici), ja havia incidit en l’assumpte de les possessions demoníaques.
  El seu successor, el Papa Francesc, també és molt afeccionat a parlar del Diable: l’endemà mateix de la seva elecció, el 14 de març de 2013, ja el va esmentar en la seva homilia, insistint en que cal defensar l’Església de les «insídies del Maligne». I dos mesos més tard, rera la missa de Pentecosta, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, va practicar un breu exorcisme en un mexicà de quaranta-tres anys posseït per quatre dimonis. L’home va explicar que la possessió era deguda a una venjança de Satanàs contra els bisbes del seu país, per la seva ambigüitat respecte al tema de l’avortament. Sembla un motiu una mica estrany, no? ¿No hauria d’estar content, el Rei del Mal, amb aquesta tebiesa de l’Església Catòlica, en lloc d’anar pel món posseint pobres desgraciats? És clar que els camins del Diable són inescrutables!
  Mentre corregeixo aquest text, descobreixo una altra notícia sorprenent, difosa per la premsa i Internet, que sembla talment un guió del programa «Cuarto Milenio»: «AVALANCHA SATÁNICA EN MADRID». Es veu que el Diable s’ha apropiat de la capital de Las Españas, i el cardenal de l’Arxidiòcesi, Antonio Maria Rouco Varela, s’ha vist obligat a nomenar, d’una tacada, vuit exorcistes, i formar-los convenientment per enfrontar-se a les «insídies del Maligne». 
  I és que avui dia els practicants estan organitzats com mai. Agrupats en l’Associació Internacional d’Exorcistes, fundada i presidida pel pare Gabriel Amorth, exorcista oficial de la diòcesi de Roma, fan congressos, seminaris i cursets encaminats a donar als seus membres l’adequada formació en la seva lluita eterna contra el Maligne.
  I, per descomptat, han arribat a Internet. El padre Fortea defineix el seu web com el fruit de la col·laboració entre eclesiàstics, psiquiatres i informàtics. La pàgina pot ser visitada per qualsevol profà que senti interès i curiositat, tot i que hi ha accessos restringits a determinades informacions professionals, a les que cal accedir amb un password, secret fins i tot per al major interessat: el Diable.

dimarts, 9 de juny de 2015

EXORCISME

  Amb la mateixa alegria que s’havien inventat les possessions demoníaques, els humans es van inventar la fórmula per expulsar el Diable del cos: l’exorcisme.
  Tot i que els mesopotàmics ja els practicaven, van ser els grecs els qui van contribuir amb la paraula: exorkiso, que significa «conjurar per expulsar».
Exorcisme. Gravat de "The Illustrated Family Bible".
John Cassell.

  A l’Antic Testament no hi ha cap al·lusió a possessions demoníaques; en canvi, al Nou són nombrosos els casos d’endimoniats i d’exorcismes practicats pel propi Messies. El més famós és sens dubte aquell en que, al preguntar Jesús el nom del dimoni possessor, aquest li va respondre «Legió», perquè no era un de sol, sinó tota una colla. Com que li van pregar que no els fes tornar a l’Infern, el Redemptor els va fer entrar en un ramat de porcs que tot seguit es va estimbar en un llac i es va ofegar.
  De les sospites d’endimoniat no se’n va lliurar ni el propi Jesucrist, el qual en va ser titllat precisament pel fet de practicar un exorcisme. Es troba a l’Evangeli de Sant Mateu: «Els fariseus, en sentir-ho, van dir: "Aquest no expulsa els dimonis sinó per Barsebuc, Príncep dels dimonis"». També als Evangelis s’esmenta que Jesús va donar als seus deixebles poder per fer fora els mals esperits. Un poder que, segons Sant Lluc, resultava efectiu: «Van tornar els setanta-dos i li van dir joiosos: "Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten en el teu nom"». Un poder que heretarien després els sacerdots cristians i l’instituirien com el tercer dels ordes menors: l’exorcitzat.

  El lloc de celebració més adient per un exorcisme és l’interior d’un temple consagrat. A l’Edat Mitjana, l’Església tenia el costum de representar-los al mig de les places, davant un nombrós (i morbós) públic. Les sessions solien acabar amb grans festes. En cas necessari, es podien realitzar a les cases particulars. Això sí: prèviament haver allunyat els curiosos, els nens i les dones. Perquè els exorcismes (com el conyac Soberano) eren cosa d’homes. De fet, es poden comptar amb els dits d’una mà les dones exorcistes de la història: Santa Genoveva, Santa Radegonda, Hildegarda de Bingen i Santa Caterina de Siena.
  Antigament es recomanava realitzar les expulsions de dimonis durant les festes religioses assenyalades o, en tot cas, els matins de dilluns, considerat l’aniversari de la caiguda de Llucifer.
  Pel que fa als objectes necessaris, cal col·locar la Custòdia a l’altar, una imatge de la Mare de Déu i un crucifix ben a la vista del turmentat, a poder ser entre les seves pròpies mans. Al costat se li ha de posar sofre beneït, pega i resina, per tal que el Diable possessor tingui presents els càstigs que l’esperen a l’Infern. El sacerdot ha d’anar abillat amb una estola porpra, símbol de l’autoritat de l’Església. Pot haver-hi públic —habitualment els familiars de l’afectat— que haurà de restar de genolls durant tota la cerimònia, després que el celebrant l’hagi ruixat amb aigua beneïda. És aconsellable que no sigui molt nombrós i que resi constantment per l’èxit de l’experiment. I, per descomptat, mai no ha d’intervenir, ni molt menys fer cap pregunta al Diable. També es convenient que hi hagi clergues i capellans que ajudin amb les seves oracions.
  Els manuals recalquen, un munt de vegades, que el celebrant ha d’actuar sempre en nom del poder de Déu, i mai en el seu propi. I que ha de procedir amb molt de compte en alguns detalls, sense cometre el més lleu error, perquè el perill és sempre imminent. Se li aconsella que no es quedi sol amb l’energumen, especialment si és una dona, ni que sigui vella i lletja, perquè pot temptar-lo de luxúria.
  Dit tot això, anem per feina. El Papa Pau V, al seu Rituale romanum, editat per primer cop l’any 1614, va fixar onze etapes per al procediment d’exorcisme.

  1. Benedicció. El celebrant ha d’embolicar el coll de l’endimoniat amb un dels extrems de la seva estola, mentre entona una lletania i el ruixa amb aigua beneïda.
  2. Recitat del salm 54.
  3. Oració d’invocació a Déu i interrogatori. El sacerdot pot procedir a interrogar l’energumen per tal que reveli el nombre d’esperits que el posseeixen. És important saber els seus noms per poder-los cridar. També és interessant esbrinar qui és el qui porta la veu cantant, perquè aquest és el qui ha d’obligar a tots els altres a abandonar el cos del posseït. L’interrogatori també inclou la causa per la qual han ocupat aquell cos. Contràriament, hi ha un grapat de coses que el celebrant no pot dir-li al Diable, sota pena de cometre pecat mortal. No pot fer-li preguntes que puguin revelar pecats ocults d’altres persones. No pot interrogar amb afany d’obtenir algun coneixement, perquè tenir l’Àngel Rebel per mestre és pecat. Mai li pot dir que se’l creu, perquè el Diable sempre menteix. I no li pot parlar de banalitats, perquè és senyal d’aliança i familiaritat. Si el Diable es nega a contestar, l’exorcista ha d’insistir, obligar-lo a obeir. I mai pregant, sinó ordenant amb fermesa. Tot i així, el Mal Esperit sol respondre amb reticència i tergiversacions, i de vegades cal arrencar-li les paraules de la boca. O bé blasfema i parla malignament, en el qual cas el celebrant li ha d’ordenar que es limiti a contestar a les seves preguntes (com els fiscals d’avui dia, vaja!). De vegades, el Diable el menysprea obertament, perquè intueix que no està prou preparat per enfrontar-se a ell. És el cas d’aquell mossèn que no parlava llatí, i el Maligne, que ho sabia, li va etzibar: «Mana’m en llatí, que surti d’aquesta noia, i aleshores sortiré»En altres ocasions, els dimonis possessors poden actuar de maneres diferents per enganyar els exorcistes, segons siguin del tipus abditi, clausi o aperti. Els abditi, o amagats, el que fan és dissimular, fingint que no estan dins d’aquell cos; ni tan sols el fan tremolar. El que intenten és, d’una banda, lliurar-se de l’exorcisme i, de l’altra, fer una demostració de poder, indicant-li al sacerdot que no se sortirà amb la seva. El dimonis clausi, quan se senten aclaparats pel poder de l’exorcista, fan entrar en trànsit l’energumen, però igualment sense fer-se presents ni cridar l’atenció. Al cap d’una estona, quan el desgraciat recobra el sentit, no es recorda de res. Cal, doncs, no deixar-se enganyar, perquè segueixen allà dins, a l’aguait. Els dimonis aperti, per contra, són els xerraires de la cort infernal. Quan el sacerdot prega o els interroga, es riuen d’ell, amb la veu del posseït, li pregunten quines bestieses està recitant i si potser intenta convèncer a aquest de que està endimoniat, quan en realitat tot el que li passa és de caràcter psicològic. Si l’exorcista insisteix, tard o d’hora acaben manifestant-se com el que realment són: dimonis.
  4. Lectura de versicles evangèlics. El celebrant llegeix el primer capítol de l’Evangeli de Sant Joan (en el que Jesús reuneix els seus deixebles), el 16:9 de Sant Marc (menció de que Jesús ha expulsat set dimonis de Maria Magdalena), i el 10:17 de Sant Lluc (menció del poder dels apòstols per fer exorcismes).
  5. Oració preparatòria.
  6. Primer conjur. Amb la mà dreta posada sobre el cap del turmentat, el sacerdot pronuncia el primer exorcisme per expulsar el Diable, invocant la força de l’Esperit Sant i del sagrament del baptisme. És habitual que Llucifer faci servir tot un reguitzell de trucs per tal d’entorpir el procés i cobrar noves forces. Sol interrompre els conjurs amb crits, impertinències i bromes, encaminades a divertir, espantar o escandalitzar els presents. Si l’energumen és una dona, fins i tot és possible que tracti d’excitar sexualment l’exorcista. (Faltaria més!). Altres vegades, protesta de la seva innocència. També pot demanar pietat, o fins i tot plorar com un nen, dient que no vol sortir. De vegades, posa condicions. En altres ocasions, fa veure que ja no hi és, o bé maltracta físicament l’energumen, o provoca aparatoses manifestacions atmosfèriques per distreure l’atenció.
  7. Pregaries i persignacions. Solen consistir en el Crec, el Parenostre, i la renovació de la fe en el baptisme, amb la renúncia expressa a Satanàs. Acte seguit, el sacerdot fa diverses persignacions sobre el posseït, especialment en aquelles parts del cos que reaccionen de manera més evident a la presència demoníaca; o bé li encara una creu.
  8. Segon conjur. Aquest és una mica més violent que el primer i s’adreça particularment al Drac o Serp Antiga que va incitar el Pecat Original«Et conjuro altre cop, no en nom de la meva debilitat, sinó en el nom de l’Esperit Sant, que surtis d’aquest serf de Déu que Nostre Senyor ha creat a imatge seva. Obeeix, doncs, no a mi, sinó al Sant Nom de Déu. Tem el braç del qui ha conduït les ànimes a la llum i vençut les Fúries de l’Infern. Déu, la Majestat de Crist, l’Esperit Sant, el sagrament de la creu, la fe dels Sants Apòstols Pere i Pau i els altres sants, la sang dels màrtirs, la intervenció dels sants i de les santes, els misteris de la fe cristiana, t’ordenen obeir. Surt, doncs, violador de la llei; surt, seductor ple d’astúcia i d’engany, enemic de la virtut, perseguidor d’innocents. Cedeix la plaça, cruelíssim; cedeix-la, simplíssim; cedeix-la a Crist, a qui no pots arribar, el qual t’ha desposseït i llençat del teu regne, que t’ha encadenat, després d’haver-te vençut, i t’ha llençat a les tenebres exteriors, on la mort us espera a tu i als teus companys; et conjuro, Drac Antiquíssim, en nom del Corder Immaculat que ha aixafat l’àspid i el basilisc, que ha vençut el drac i el lleó, a que surtis del cos d’aquest home. Conjuro a tot esperit immundíssim, a tot va fantasma, a tot enviat de Satan, en nom de Jesús de Natzaret, a que s’aturin en l’obcecació d’aquesta criatura de Déu. Obeeix, doncs, a Déu que et va precipitar a l’abisme a tu i a les teves males arts, en la persona del faraó, per mitjà del seu serf Moisès».
  9. Nova pregària. Es tracta d’una oració amb la qual se suplica ajuda a Déu.
  10. Tercer i darrer exorcisme. En algunes ocasions, els dimonis es resisteixen amb totes les seves forces a abandonar el cos de la seva víctima, malgrat els afanys del celebrant. S’aconsella que se’ls pregunti el motiu pel qual volen romandre dins d’ella. De vegades cal clavar-li una bufetada o escopir a la cara de l’energumen per humiliar el Diable i fer-lo fugir. Tanmateix, la seva obstinació pot ser tan gran que l’exorcisme s’hagi de perllongar durant dies i fins i tot mesos.
  11. Càntics pietosos en acció de gràcies, salms, oracions i benedicció final. El sacerdot fa el senyal de la creu sobre el front i el cor del posseït, i l’exorcisme es pot donar per finalitzat.

  Per descomptat que la superstició i el folklore popular no es van poder estar de ficar cullerada en aquest tipus de cerimònies tan solemnes. Una de les pràctiques màgiques habituals era lligar llacets de colors als dits de les mans o dels peus del posseït. Per cada llaç que aquest perdia, en mig de les convulsions, un dimoni era expulsat del seu cos. També es considerava un bon mètode escriure el nom propi del dimoni en un paper beneït i cremar-lo en un foc també beneït. De la mateixa manera, calia cremar els objectes malèfics que l’endimoniat pogués expulsar per la boca (agulles torçades, vidres, insectes). S’aconsellava a l’exorcista que no els toqués mai; i si ho feia, que resés i que després es rentés les mans amb aigua beneïda si no volia ser atacat per alguna estranya malaltia. De la mateixa manera es proposaven uns curiosos exorcismes previs als elements, l’aigua, la terra, l’aire i el foc, per tal que no acollissin els dimonis quan sortissin del cos.
  Pel que fa a aquest fet, el de la sortida dels dimonis, cal que el sacerdot tingui present que no se n’aniran sense més ni més i que, rabiosos per la seva expulsió, procuraran fer tant de mal com puguin a l’energumen. Hi ha casos històrics, com el del dimoni que posseïa un pobre jove d’Hipona que, empès per Sant Gervasi i Sant Protasi, va sortir-li per l’ull, deixant-li com un penjaroll. De vegades, el Diable fins i tot pot causar la mort de l’endimoniat.
  La via de sortida que sol utilitzar és la mateixa que la d’entrada, habitualment la boca, però també les orelles o el nas. En el cas de les dones posseïdes, el Diable té una morbosa preferència per sortir per la vagina. Ho explica el de Jaume Roig, a Espill o llibre de les dones:

            «No’n vull eixir sens ben obrir
            o esquinçar, ben exemplar
            aquell forat qual té guardat
            més en son cos.»

  De vegades, també surt pel cul; i ho fa ple de caca. Una divertida llegenda francesa explica el cas d’un que va sortir per la boca d’una endimoniada i, acte seguit, es va ficar per l’anus de l’exorcista, obligant a aquest a seure damunt la pica de l’aigua beneïda.

  En el moment de desallotjar l’esperitat, el Diable pot adoptar aspectes molt diversos. Pot sortir en la seva pròpia forma o amb la d’algun animal (rata, ratpenat, colobra, gripau, ocell negre, com un eixam d’abelles o de formigues...). De vegades se l’ha vist aflorar en forma de pilota, com un vòmit de sang, com una flamarada... Però sobretot com un fumerol espès i d’una pudor nauseabunda, tan fètid que alguns exorcistes no estan segurs de si han desallotjat el Mal Esperit o algun dels presents s’ha tirat un pet pudent.
  Un cop fora, crida, fa terrabastalls i se’n va volant. En ocasions, es possessiona del cos d’algun animal domèstic que troba durant la fugida.
  Sempre surt de mala gana, i endarrerint-ho tant com pot. Abans d’abandonar el temple, encara se les enginya per seguir fent la punyeta: de vegades s’endú les portes per endavant o un tros de sostre. Si pot mata uns quants dels presents. També li agrada molt aprofitar per divulgar els seus pecats ocults, que ell coneix molt bé. Es pot donar el cas que, rera l’expulsió, el Maligne romangui prop de la seva víctima, amb la intenció de tornar-hi a entrar tan bon punt es quedi sol.

  De vegades els exorcismes no tenen èxit. Girolamo Menghi, l’exorcista més prestigiós de la Itàlia del segle XVI, n’explica els diversos motius: pels pecats de l’energumen; per la negligència o la manca de fe o de perseverança de l’exorcista o dels acompanyants; perquè Déu vol mostrar la virtut d’un altre sacerdot, o perquè vol purgar l’ànima del pecador obligant-lo a portar aquella pesada creu. El primer exemple el trobem als Evangelis. Quan els deixebles de Jesús no aconsegueixen exorcitzar un noi galileu i li pregunten al Mestre els motius, aquest els contesta, primer, «per la vostra falta de fe»; tot i que després, més condescendent, afegeix: «els d’aquesta mena no poden ser expulsats sinó amb l’oració i el dejuni».

  Pel que fa als casos d’Infestació diabòlica local, el que solia fer l’exorcista era anar per tota la casa amb un ciri consagrat, resant salms i aspergint-la amb aigua beneïda. A cada estança havia de fer una creu amb carbó o amb un ganivet.

  Per acabar, cal fer avinent que l’exorcisme catòlic no és una cerimònia exòtica: es practica per primer cop en batejar els infants, portadors del Pecat Original i, per tant, portadors del Diable, al qual cal expulsar abans que el nen ingressi en la comunitat cristiana. Durant l’administració del sagrament, el sacerdot fa que els padrins, en nom del nadó, renunciïn a Satanàs, a totes les seves obres i a totes les seves pompes. Aquest exorcisme primer suposa també portar un ciri consagrat, remullar el cap del posseït amb aigua beneïda i posar-li a la boca un grapat de sal. Alguns teòlegs afirmen haver vist sortir dimonis de les boques dels acabats de batejar.

dissabte, 6 de juny de 2015

ELS ESTRANYS DIABLES DE LA PATUM

  Durant tota aquesta setmana a Berga celebren La Patum.
  La Patum de Berga, el més famós de tots els balls de diables, és, de fet, alguna cosa més que un ball; és tot un espectacle que agrupa un bon nombre d’aquells entremesos i figures que antigament acompanyaven la processó de Corpus Christi. Als continguts religiosos s’hi han anat afegint, amb els anys, d’altres de més pagans i un final de festa que podríem anomenar «el correfoc dels correfocs».
  A les nou del vespre, un curiós personatge conegut amb el nom de Xamberg —a causa de l’ample barret que llueix al cap— comença a fer redoblar un enorme tabal: «Patum! Patum! Patum!», i va donant entrada a la plaça de Sant Pere als diferents entremesos que componen la representació.
  • SALT DE TURCS I CAVALLETS. Els primers en fer acte de presència són els quatre cavallers que simularan una lluita contra els turcs.
  • SALT DE MACES. Aquest és el típic Entremès de Sant Miquel i els diables. Quatre diables emmascarats van fent passades d’un extrem a l’altre de la plaça, mentre al capdamunt de les seves maces (de les que reben el nom) va cremant la pirotècnia. Quan esclata el tro final, els diables es deixen caure d’esquenes al terra. Aleshores, uns angelets sorgits d’entre el públic se’ls acosten i els enfonsen al pit l’espasa celestial.
  • LES MULES GUITES. Aquestes Bèsties de Foc, les més primitives de tots els exemplars que es conserven, es dediquen a perseguir els espectadors traient —i mai més ben dit!— foc pels queixals, allargant i arronsant els seus llargs colls. N’hi ha dues: la Guita Grossa i la Xica o Boja.
  • BALL DE L’ÀLIGA. L’entrada de l’Àliga a la plaça detura les Guites. De seguida es fa un silenci respectuós mentre la bèstia, símbol de la ciutat, balla solemne i majestuosa.
  • BALL DELS NANS I DELS GEGANTS. En gran nombre, doncs n’hi ha de vells i de nous, tot juganers ballen primer els nans i després els gegants.
  • ELS PLENS. El plat fort de la Patum és anunciat pels altaveus. El Xamberg toca més ràpid i més fort, i fan la seva màgica entrada a la plaça aquests altres diables anomenats Plens, la reminiscència més antiga que ha quedat a Catalunya dels esperits malignes. Inicialment eren quatre; ara són tants com hi càpiguen dins la plaça, i es creu que el seu enigmàtic nom pugui provenir de que van «plens» de pirotècnia. Efectivament, porten fuets a les banyes de la ferotge màscara verdosa que els cobreix la cara; i també al cul, en lloc de cua. El cos dels Plens està tot recobert d’herba tendra, i al cap manyocs de trepadella i de vidalba, que els protegeixen de cremades. Un cop s’han escampat per la plaça, la cobla comença a tocar i els ajudants posen flama a les metxes dels fuets, convertint els diables en autèntics castells de foc ambulants que espeteguen i espurnegen, primer amb una dansa pausada i, de mica en mica, més frenètics, més vertiginosos, més dantescs, corrent, cridant, perseguint el públic...
  • TIRABOL. L’apoteosi de la festa es produeix tot seguit. La plaça és a les fosques. Mentre el tabal no deixa de sonar, «Patum!», els espectadors que tenen ganes de gresca es barregen amb les comparses i comença el Tirabol: tot el poble en dansa a la plaça, girant com un remolí, sempre cap a la dreta, en una immensa circumferència. Van tots coberts amb barrets de formes variades, mocadors al coll i les robes més velles que han trobat a l’armari, algunes lluint orgulloses cremades d’espurnes d’edicions anteriors. A quarts de dotze, la darrera tabalada: «Patum!» i el crit «Volem Patum, clouen la festa.

Plens de La Patum. Foto: Luigi.
Fons Patronat Municipal de La Patum
  De la Patum no n’hi ha dades anteriors al segle XVIII. Però sí de la Bulla, o Bullícia del Santíssim Sagrament, la seva antecedent immediata. En aquest cas podem remuntar-nos fins un document de l’any 1689, tot i que alguns estudiosos consideren que probablement la festa és originària del segle XIV. La conservació d’aquesta documentació més antiga es deu ni més ni menys que a una disposició condemnatòria del bisbe de Solsona, Miguel de los Santos de San Pedro:

  «A les processons que solen fer-se per les festivitats del Santíssim Cos de Crist, alguns homes abillats amb vestits de diable, i fent gesticulacions com si fossin dimonis, amb les quals mouen els fidels més a riure que no pas a estar devots, cometen actes que donen escàndol, indignes de la pietat cristiana i indecorosos per aquelles festivitats.»

  Tot i que el bisbe prohibia rotundament l’espectacle, i que les queixes eclesiàstiques se succeïren durant el segle següent, tenim notícia que, a Berga, la Bulla es va anar celebrant de manera més o menys regular. És probable, en canvi, que desaparegués en algunes altres poblacions del bisbat on també es representés.
  A finals del XVIII, però, la festa havia perdut bastant, probablement atacada pels aires il·lustrats que recorrien el país. Es tractava tan sols d’una mena de funció teatral interpretada per uns quants funcionaris municipals. Passada la Guerra Civil i la Dictadura, com totes les grans manifestacions folklòriques catalanes, la Patum va renéixer de les cendres de la seva mai apagada pirotècnia. Avui està declarada Festa Tradicional d’Interès Nacional i resulta gairebé impossible treure-hi el nas, de tanta gentada com es deleix per anar-la a gaudir.


Diu la cançó...

«A foc, a foc, a foc!
Porta aquest borrell d'esca...
Encén tu aquí, seguit...
Mare de Déu que ets bèstia...
Enceneu-me les banyes...
La cua ja està llesta...
Un fuet a cada mà
porta, dona’m, depressa,
talla aquell fuet que no crema...
Ja esteu llestos, correu...
Ah! pum; mira con peta...
A foc, a foc, a foc!
Alsa, pum!!! que gresca...
Tu, diable, que no hi veus?
A poc a poc, entenem-se,
que n'has cremat les enagües
d'aquesta pobre donzella.
Uy, uy, uy; quin alborot...
Mira’t allà qui hi ha a terra:
Ai, pobre diable verd!
Té; com espatarnega;
Ai! li posa el peu al coll
Sant Miquel, i amb la seva
llança i la de l’angelet
li travessen l’esquena.»

Poesia a cor «La Patum», de Joan Canal i Gamisans. Corpus de 1873.
(La intenció de Gamisans era posar lletra a les músiques de La Patum, però no hi reeixí).