dimecres, 4 de maig de 2016

L'HORA DELS ADÉUS

  Doncs sí, estimats llegidors, ha arribat l’hora dels adéus.
  Durant un any, he estat penjant posts en aquest bloc per animar-vos a conèixer el meu llibre «El Diable és català».
  Però res no és etern, i ara sento que em roba molt de temps seguir-ho fent. Temps que voldria dedicar a la meva nova novel·la (que, per cert, no té res a veure amb diables ni fantasmes). O sigui que us deixo, amics, el bloc com a penyora amb un darrer text de comiat: un magnífic poema d’Àngel Guimerà que segur que no us serà indiferent.
  Fins sempre! 

No envejo al Senyor l'infinit que l’envolta:
també mon imperi és etern.
Lo cel que té als peus de ma casa és la volta;
més llum que no el sol té l'infern.

Los segles són rocs amb què vol soterrar-me:
sa mà no m'encerta ni un cop:
los rocs fan un munt; sobre d’ells al alçar-me
superb me n'hi ric més a prop.

Davant de sos ulls l'estelada fulgura
i tot en lo món reverdeix;
per res agrair fent enllà sa hermosura,
m'he fet tal com só jo mateix.

Folgant en lo cel amb los àngels un dia
curiós sa garlanda em cenyí;
i a un mar al mirar'm, tant mon ull s'encenia,
que el mar ressecat s’extingí.

Ser rei en lo cel vaig somniar,
i mos passos muntaren al lloc cobdiciat;
i els móns en l'espai se creuaren de braços
seguint amb los ulls lo combat.

Vencé; i a sos peus bramulant de feresa
un pany de sa roba estrenyí;
mes quan m’estimbà des de tanta grandesa
mon braç era fort, i ell seguí.

Betlem, tu l'has vist en les ombres al caure
ja al nàixer amb por de les lleis;
an ell sols, tenint quatre palles per jaure,
a mi sobre el trono dels reis.

Un dia entre llors mos esclaus lo dugueren;
mes jo vaig sortir-los al pas:
—Trieu entre els dos— I a una veu respongueren:
—Primer que Jesús, Barrabàs.

Al cel va tornar, i en ses ires m'aboca
los llamps que jo escampo en lo món;
i en tant de la terra pels llavis de roca
li escupo entre càntics al front.

Bé prou que en lo món se li aixequen posades:
dels homes supèrbia i no més!
Jo sóc en los vidres i pedres tallades;
fins sobre els altars: ell en res.

Si baixa altre cop de son trono d'estrelles
lo món lo veurà com l'ha vist;
que els sants fins diran en les altes capelles;
—Que mori, que aquest no és el Crist!

Mes l'hora vindrà que la terra mudable
fins donga a l’oblit lo nom meu.
Què em fa! Quan la terra s'oblidi del Diable…
serà que s'oblida de Déu!

(Àngel Guimerà: Cant del Diable).

Asmodeu de Rènnas el Castèl.