dilluns, 31 d’agost de 2015

EXORCISMES A CATALUNYA

  A Catalunya, l’exorcisme ha estat des de sempre una «ciència» puntera. El manual que va tenir més difusió durant els segles XVII i XVIII va ser publicat precisament a Barcelona per l’editor Josep Llopis. Es tracta de Práctica de exorcistas y ministros de la Iglesia en que con mucha erudición y singular claridad se trata de la instrucción de los Exorcismos para lanzar y ahuyentar los demonios y curar espiritualmente todo género de maleficios y hechizos, del pare Benito Remigio Noydens. Al 1835, encara s’editaven textos d’aquest gènere... en llatí! És el cas de «Els exorcismes dels posseïts del dimoni», redactat pel canonge de la seu de Girona, Melchior Mathó, inclòs per la diòcesi de la ciutat al seu Manuale ritualis ecclesiae.
  Una altra obreta, molt més profana, que també va tenir gran predicació a finals del segle XIX va ser Le livre du sort, editat en francès a Bourg-Madame (en català, la Guingueta d’Ix), però escrit per un exorcista ben català: Salvador Padullés, conegut amb el curiós àlias de Dimoni dels Oms. El santuari dels Oms, a la localitat berguedana de Sant Jaume de Frontanyà, va ser edificat al segle XVIII i destruït durant la Guerra Incivil; els atacants tan sols van salvar una imatge de la Verge i una escultura que representava la lluita celestial de Sant Miquel. El Llucifer va ser penjat a una biga de l’enrunada capella, on va restar bastants anys. Segons la veu popular, el rostre de Salvador Padullés, que va ser ermità al santuari, s’assemblava molt al d’aquell Diable. La gent de la comarca tenia per costum invocar-lo: «Valga’m el dimoni dels Oms!», sense que quedi clar si es referia a la imatge o a l’ermità. Salvador Padullés era un home estrany que predicava per la contrada amb una capelleta penjada al coll, demanant almoina a canvi d’exorcitzar la gent de les masies. Als qui resaven les oracions del seu llibret, dedicades a diferents sants, l’Església els concedia 3.600 dies d’indulgència. A més, l’obra conté una quarantena de receptes miraculoses contra les tempestes, diverses malalties físiques i psicològiques i maleficis dels ramats, així com oracions per fer fortuna o per lliurar-se del reclutament militar. Al Diable rescatat de la destrucció de l’ermita no li devien fer gaire gràcia totes aquelles fórmules, perquè Padullés va morir tràgicament: el seu cadàver va ser trobat un dia de tempesta a la cuneta d’una carretera.

  Nombrosos són també els indrets que tenien fama de ser els ideals per practicar exorcismes. Tenien anomenada les esglésies del Tarròs, de Cervera, de Sant Vicenç de Besalú i d’Agullana, on anaven els endimoniats de l’Empordà i la Garrotxa per demanar la intercessió de la patrona, Santa Eugènia. Al monestir de Sant Cugat del Vallès es veneren també les relíquies de Sant Candi, advocat contra l’embruixament i les males arts del Diable. Segons la llegenda, quan els sarraïns van calar foc al monestir, durant la seva invasió, les flames van respectar el cos del sant. Tanmateix, amb el pas dels anys la relíquia es va perdre i oblidar. Un dia, es va presentar a l’església una noia endimoniada que va dir que tan sols es podia curar si veia les relíquies. Seguint les seves indicacions, es va retrobar el cos del sant i la noia va quedar immediatament deslliurada.
  A Sant Salvador de Bianya es guardava una capa que també servia per a aquest menester.
  A Barcelona, el Cap i Casal, hi ha hagut exorcistes per donar i vendre. Al monestir de Ripoll es conserven els quaderns d’exorcismes i llibres de visions de Jacint Verdaguer. El capellà poeta va començar a practicar amb la marquesa de Comillas, perquè estava convençut que no tenia descendència per culpa del Diable. Amb la col·laboració del carmelita Francesc Palau i Quer, beatificat l’any 1988, i del pare Joaquim Piñol va crear, al quart pis del nº 7 del carrer de Mirallers, una casa d’oració especialitzada en el tractament de possessions demoníaques que la gent va batejar ràpidament com la Casa dels Exorcismes.
  Es diu que en una ocasió el pare Piñol estava intentant inútilment exorcitzar una dona i Satanàs, que parlava per boca d’ella, li va dir:
  —Mai em faràs fora!
  —Doncs ja m’explicaràs qui ho farà! —li va contestar Piñol.
  —El Verdagueret, aquest sí! —va respondre el Diable.
  Al final, el bisbe de Barcelona va prohibir els rituals i va ordenar la detenció de Verdaguer, amb la intenció de fer-lo tancar per boig. Fugint de la persecució, el poeta es va refugiar a casa dels Duran, una família benestant amb una filla que patia precisament unes estranyes possessions sobrenaturals.

  Les cròniques recorden també un exorcisme molt especial practicat per Sant Vicent Ferrer a la plaça del Rei, en ocasió d’estar-hi predicant. Es veu que a primera fila hi havia una dona embarassada que l’escoltava atentament. De cop i volta, el sant s’hi va adreçar i li va fer un pessic a la panxa. De seguida, la dona es va trobar malament i se’n va anar a casa seva, on va parir al cap de poca estona. La gent congregada a la plaça va trobar lleig el gest del predicador, però ell els va dir que la dona tenia un dimoni a la panxa que no la deixava infantar, i que ell, amb el seu pessic, l’havia allunyat.
  Al sant valencià se li coneix un cas, encara més llegendari, en el que va fer que el Diable li retornés a un pobre desgraciat l’albarà signat en el que constava el seu pacte diabòlic. Havent endegat a l’església una oració col·lectiva per la salvació de l’ànima del donat, el document va aparèixer miraculosament en l’aire i va caure damunt d’ell. 
  En el gòtic català hi ha un bon nombre de representacions de dimoniets o dragonets eixint per la boca d’un esperitat. A Barcelona, es poden veure exemples com l’Exorcisme de la filla del rei Polem, de Guerau Gener, i el Retaule de la Transfiguració, de Bernat Martorell, ambdós a la catedral.

Exorcisme de la filla del rei Polem.
Guerau Gener.
  En temps més recents, sembla ser que a una capella del barri de Les Tres Torres de Barcelona, de la que no en sabem cap més detall, un jesuïta italià (tampoc no en sabem el nom), celebrava exorcismes cada dimarts, de quarts de deu a quarts de dotze del vespre. La menció l’he trobada al llibre de Sebastià d’Arbó, Posesiones y exorcismos en España, publicat l’any 1977. El mètode consistia en fer oracions col·lectives adreçades a la Santíssima Trinitat i imprecacions contra el Diable possessor.

  Molt més moderna encara (setembre del 2009) és l’entrevista que la reportera de «La Vanguardia» Raquel Quelart va efectuar a Juan José Gallego, exorcista de l’arxidiòcesi de Barcelona. Gallego, prior del convent dels dominics, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Teologia, és un dels sis exorcistes oficials que existeixen actualment a l’Estat espanyol, i l’únic de Catalunya. El sacerdot, que ha atès més d’un centenar de persones amb símptomes de possessió demoníaca, explica que moltes d’aquestes persones han freqüentat sectes satàniques, que els exorcismes moderns solen durar uns vint minuts i que en una ocasió va sentir a l’afectat parlar en una llengua estranya, però que no en pot aportar cap prova perquè el dia que va intentar gravar-lo, no va parlar. També explica el cas d’una endimoniada de vuitanta anys a la que una nit se li va cremar el llit de manera espontània. La dona va anar a veure’l, amb el cabell tot socarrat, en companyia del seu fill i la seva jove. Quan el sacerdot va mirar d’exorcitzar-la, l’única que va reaccionar va ser la jove, que es va començar a remoure tot cridant: «¡Cállate, cura!». A la pregunta de la periodista, admet que en algunes ocasions ha sentit por, sobretot al principi d’exercir; però afegeix que l’exorcisme és un ministeris sacerdotal com qualsevol altre.

  A banda de l’oficial, a Catalunya hi havia un altre exorcista que a finals del passat segle XX va gaudir de gran fama: Jordi Mora Uris, l’exorcista de Sabadell. L’any 1990, va publicar un llibre de memòries juntament amb Francisco Caudet, Exorcismo, on explicava coses tan curioses com la manera en què va obtenir els seus poders: es veu que, simplement, un dia quatre éssers blancs amb aurèola li van explicar com ho havia de fer per expulsar dimonis dels cossos. També declarava que per les seves mans han passat més de 15.000 (!) endimoniats, que el 25 % dels espanyols i el 30 % de la població mundial patien possessió, i que el 99,99 % de les persones que la psiquiatria diagnostica com a malalts mentals són, en realitat, posseïts; no solament per dimonis sinó també per ànimes en pena. Això explicaria, segons ell, «les guerres, assassinats, homosexualitat i altres aberracions i perversions». Pel que fa al «mètode», aconsella que l’exorcista actuï en col·laboració amb un vident (ell ho fa amb la seva neboda, Montse, que va obtenir el do després de ser atacada per un Poltergeist), per tal que aquest pugui detectar la presència enganyosa d’éssers malignes transfigurats en imatges de sants, la Verge o el propi Jesús.
  L’exorcisme més esgarrifós de Jordi Mora és el que va practicar, a «una ciutat pròxima a Sabadell», a una dona esquizofrènica i paranoica que havia intentat matar les seves dues filletes amb un ganivet de cuina. Quan Mora la va visitar, ella va començar a grunyir com un llop, mostrant agressivament les dents, i de la seva boca va sorgir una veu sinistra que li va dir a l’exorcista:
  «—Em tiraré al teu damunt per destrossar-te!»
  Aquest no es va immutar, i li va preguntar si era cert que havia intentat matar les seves filles. El Diable possessor es va posar a riure:
 «—També són meves! Saps? Aquest parell de pendons són realment filles meves.
  »—Filles... teves?
  »—Et sorprèn, oi? Doncs és cert, perquè l’únic que es folla a aquesta puta sóc jo. El cornut que té per marit, si intentés tocar-la sap que el mataria. Ella és meva, únicament meva, moltes vegades, quan necessito experimentar plaer, la masturbo i el gust el sento jo.»
  (Era ben bé com si tots plegats haguessin vist la pel·lícula L’exorcista!).
  Mora segueix explicant que va fer un primer exorcisme, i que va semblar que el Maligne s’avenia a abandonar el cos de la dona. Però quan ja tots n’estaven convençuts, aquesta va esclatar en una riallada:
  «—No, ha, ha, ha! Com t’he enganyat!»
 Al segon exorcisme, que va anar acompanyat d’una empenta contra l’endimoniada, ella va tornar en sí, preguntant astorada què havia passat. I el que havia passat era que l’exorcista havia fet sortir el Diable del seu cos, l’havia traslladat al de la seva vident, Montse, i des d’allà directament a les mans dels àngels que se l’havien d’endur ben lligat, com un botifarró.


Diu la llegenda...

  A l’ermita de la Carrànima, prop de Bóixols, es recorda el diàleg del mossèn que intentava exorcitzar la noia de cal Plomall amb els dimonis possessors:
  —Sortiu, mals esperits, jo us ho mano! Digueu: per on voleu sortir?
  —Pel coll, pel coll! —cridaven els dimonis.
  —Pel coll no, que l’ofegaríeu!
  —Per la boca, per la boca!
  —Per la boca tampoc! —va dir el mossèn—. Us ordeno que sortiu pel dit gros del peu! 
  I, de cop i volta, es va sentir un tret com d’escopeta i l’espardenya de la noia va sortir volant per l’aire.

dimarts, 25 d’agost de 2015

EL BALL DE DIABLES

  Els diables, no pas els àngels, són els reis indiscutibles del folklore, especialment del català. Quants contes coneixeu que tinguin per protagonista un àngel? I un dimoni? Heu vist mai «balls d’àngels»? I «balls de diables»? Avui dia és gairebé impossible assistir a una celebració popular on, tard o d’hora, els «diables» no surtin a ballar.
  A Catalunya els diables dansen des de fa gairebé mil anys. Els balls de diables avui tan populars al nostre país tenen el seu origen en els anomenats «entremesos», és a dir, les representacions que es feien en les grans festes i solemnitats cortesanes i religioses. La data més antiga que coneixem d’un espectacle d’aquest tipus és l’any 1150, amb motiu de les noces de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, el moment en que es va crear la Corona de Aragón. I, és clar, com si ho veiessin a venir, van fer sortir els àngels i els dimonis a barallar-se.
  Però l’arrelament de la tradició no es produiria fins a la institució del Corpus, l’any 1264. Per celebrar-lo, s’escenificaven dins les esglésies uns drames sacres en la coreografia dels quals ja consta la presència de dimonis lluitant contra sant Miquel. Barcelona va celebrar la seva primera processó de Corpus pels carrers de la ciutat l’any 1322. Després d’això, passarien seixanta-cinc anys fins que els àngels i els dimonis tornessin a treure el nas, en aquesta ocasió a les festes de Santa Tecla de Tarragona. A partir d’aleshores, anirien apareixent periòdicament noticies documentals dels balls de diables.
Durant l’edat mitjana, les processons tenien un aspecte doctrinal: es tractava d’instruir el poble sobre la veritat cristiana. Els personatges més rellevants de les Sagrades Escriptures desfilaven seguint un ordre més o menys establert. Al darrera de tot, hi anava sant Miquel lluitant amb els dimonis. A Barcelona, l’habitual era que el ball de diables es realitzés per motius polítics: les noces del rei Martí amb Margarida de Prades, l’any 1409, o l’arribada a la ciutat, des de Nàpols, d’Alfons IV de Catalunya, el 1423. Hi ha referència d’aquesta darrera al Llibre de Solemnitats de Barcelona que es guarda a l’Arxiu Històric de la Ciutat.
  L’any 1450 apareix al Penedès, durant la processó de Corpus, un ball de diables que anomenen Diablura. Deu anys més tard trobem el mateix nom a les cròniques d’El Vendrell, amb uns diables que porten carotes i picarols als turmells. En els anys següents, hi ha mencions dels diables balladors a Tarragona, Tortosa i Igualada. Després es produeix un salt documental que ens porta a principis del segle XVII, on veiem néixer els diables de Vilafranca del Penedès i els de Reus. Durant el segle XVIII, es mantenen les colles ja existents i se n’incorpora una de nova, la de Vilanova i la Geltrú; però la prohibició del 1780 sembla produir una certa recessió en la festa. El 21 de juliol d’aquell any, el rei d’Espanya, CarlesIII, des de l’habitual òptica centralista del tot aliena a la realitat catalana, promulgava una real cédula contra els balls i entremesos a les processons de Corpus i festes patronals «como poco conveniente a la gravedad y decoro que en ellas se requiere.»

  I és que, de mica en mica, les coses havien anat canviant. En aquella lluita ritual entre sant Miquel i els dimonis, sempre acabava guanyant el Bé, és clar. Però els dolents, per si alguna vegada els somreia la sort, s’havien anat envoltant d’escenografies cada cop més espectaculars: castells infernals, roques, dracs i altres bèsties ferotges que els ajudaven en la brega, timbals i, sobretot, pirotècnia molt efectista que transportava els nostres innocents rebesavis fins a les mateixes entranyes de l’Avern. I d’una manera o altre, es pot dir que van acabar guanyant la batalla, perquè, de mica en mica, els elements més estrictament religiosos es van anar perdent pel camí. Només van quedar els diables (acompanyats, això sí, pel pobre sant Miquel, perquè en aquest país nostre si no hi ha batussa no hi ha diversió). A mitjans del segle XVIII, el ball de diables, sense deixar d’assistir als actes religiosos i polítics, s’estén a altres festes més populars, com ara el Carnestoltes i les festes majors. L’any 1886 es produïa la segona tongada de prohibicions. Per sort, només era una de tantes agonies: al 1933, amb el govern republicà, la tradició feia una revifalla a la Catalunya Nova i aconseguia superar a rebolcons fins i tot una Guerra Incivil.
  Tot i que actualment les colles més antigues encara conserven la representació de la lluita amb sant Miquel, la tendència de l’època va ser que els diables i els seus dracs s’anessin quedant sols i desconnectats dels seus orígens. Més sols es van quedar encara en l’època fosca del franquisme: només els de quatre poblacions —L’Arboç, Les Borges del Camp, Sant Quintí de Mediona i Vilanova i la Geltrú— van aconseguir sobreviure a aquell altre infern.
  Finalment, amb l’arribada de la democràcia i la recuperació de tants símbols culturals i tantes festes i manifestacions populars arreu de Catalunya, els diables van renéixer de les seves cendres. La primera campanada la va donar Cervera, l’any 1978, organitzant l’Aquelarre. Dos anys més tard, a l’Ajuntament de Barcelona se li va acudir convocar, en el marc de les festes de la Mercè, una Trobada de dracs que no va tenir gaire èxit. Aleshores, els organitzadors van decidir convidar dues de les colles de ball de diables que encara subsistien: la de L’Arboç i la de Vilanova, que van fer les delícies dels badocs, encenent carretilles de forma estàtica, en rodona, com es feia tradicionalment. En un moment donat, però, la cosa es va descontrolar, i potser empesos per tants anys de bon capteniment els diables es van dedicar a perseguir els espectadors, i en lloc de fugir-ne aquests es van posar a ballar sota les espurnes. El ball estàtic esdevenia foc en moviment: era l’alegria de viure que ens retornava després de tanta foscor.

  —Mireu, mireu, com corren sota el foc!

  L’any següent, el programa de la festa major de Barcelona ja incloïa oficialment aquesta nova modalitat i una denominació que faria història: Correfoc. D’aleshores ençà, el Correfoc és present gairebé a totes les festes populars del país. El Diable tornava a ser català (si és que mai havia deixat, soterradament, de ser-ho).

  L’any 1982, es van comptabilitzar, a part de les quatre colles històriques supervivents, divuit més, entre les de nova creació i les que havien ressuscitat de la seva letargia. Tres anys més tard ja eren quaranta-cinc. Avui dia és difícil trobar un sol poble, poblet o vila del Principat que no tingui una o més colles de diables. Perquè si hi ha alguna manifestació festiva que, creuant un mil·leni, pugui establir un nexe amb les noves generacions és, sens dubte, el ball de diables. El dinamisme, l’excitació, el risc de la pirotècnia i del foc i l’encant personal dels personatges que representen, han provocat que, en aquests darrers anys del segle XX i primers del XXI, la gent jove s’hagi interessat per la tradició, fins el punt que s’ha convertit en la manifestació folklòrica més viva de tot el costumari català.
  Avui dia, alguns pobles (Montornès, Piera, Sant Pere de Ribes, Valls) ja han creat les seves colles infantils, sovint lligades a les escoles públiques, com és el cas de Cambrils o dels Patunyetes de L’Hospitalet. També les dones s’han integrat de forma natural dins el ball de diables, compartint saltiró i banyes amb els seus companys masculins. I en alguns casos, com les Diablesses de Mataró, o les de Sant Feliu de Llobregat, han organitzat els seus propis grups.

  El nombre de diables que integren una colla no és fix. Segons el tipus de representació, l’indret o l’antiguitat del ball, pot anar d’una a tres dotzenes de persones. Els personatges també poden variar, tot i que n’hi ha uns quants de bastant fixes:

LLUCIFER: És el protagonista de la colla, tal com proclama el seu vestit diferenciat, (barret de copa, tiara o mitra i capa). A la mà porta un ceptrot, un llarg mànec al capdamunt del qual hi ha una caixa metàl·lica plena de pedres que fa la funció de sonall. Pel damunt de la caixa solen haver-hi figures d’animalons de formes suggerents —ocellots, serps, dracs—, enforquillats amb unes fines varetes destinades a allotjar un bon nombre d’elements pirotècnics.

Diables del Grup Mal Llamp.
Foto: Ingrid Nicolás Navarro
LA DIABLESSA: Companya del Príncep de l’Infern, l’únic personatge femení del ball, no va aparèixer fins al segle XVII, i aleshores, com ara, és interpretat per un home. Sol portar faldilles llargues, armilla i casaca, una pamela al cap i un gros ceptrot a la mà rematat amb dues banyes de cabra ben recargolades, serps o rates-pinyades.

DIABLES, DIABLONS O DIABLOTS: Un document de l’any 1388 ens indica que els diables de Tarragona duien cascavells, i un altre del 1623, que alguns portaven la cara tapada amb màscares, un element que avui han conservat només algunes colles, com la Mal Llamp d’Igualada. Antigament, els vestits dels diables eren fets de roba de sac, damunt la qual es cosien figures de dracs, serps i rates-pinyades de tela negra. Més tard, els elements decoratius es van començar a pintar. Avui dia, la forma més tradicional consisteix en pantalons i casaca amb caputxa, rematada amb dues banyetes. A la mà, protegida per un guant de pell, branden una maça des de la que disparen la pirotècnia. Els diables d’algunes poblacions tenen noms, categories i càrrecs propis: Porrer, Alferes, Llicenciat, Borró. Aquest darrer és el lloctinent de Llucifer i el que dirigeix la lluita contra els àngels.

TIMBALERS o TABALERS: Tancant el grup amb els seus instruments de percussió, són els encarregats d’interpretar les peces musicals i els ritmes adients a cada moment, d’acord amb el foc i la dansa. Els timbals o tabals són els instruments de música tradicionals del ball de diables. Sovint els únics.

BÈSTIES DE FOC: Companyes inseparables dels diables, als qui ajuden indefectiblement en la seva batalla contra els àngels, ja van aparèixer en l’Entremès de l’Infern, en aquells primers temps en que es va instaurar el Corpus com a processó catòlica. Però amb noms i cognoms pròpiament dits, les primeres que es coneixen són el drac de Vilafranca del Penedès i els dos de Barcelona, el mateix any 1601. També és del segle XVII el que s’ha conservat durant més temps i ha aconseguit arribar fins els nostres dies: el de La Bisbal d’Empordà. Actualment hi ha censades més d’un centenar de bestioles a totes les comarques catalanes. La forma més tradicional és la de drac, com el de Valls, o de boc, com els de Vandellòs, Les Franqueses del Vallès, Mollet o el Bestiot de Molins de Rei, que és una barreja entre cabró i dimoni. Però també hi ha altres animals mítics d’aspecte terrorífic, sovint provinents de llegendes locals, com ara la Víbria (la dragona de Barcelona), la Cucafera de Tortosa, el Lluert, o el Fardatxo de Rasquera. La Carpafera de Martorell és una carpa alimentada pels residus tòxics del Llobregat que porta a collibé el Diable del seu famós pont. I és que, de mica en mica, el Bestiari s’ha anat omplint de moltes altres espècies, com ara Mulasses, Cavallots, Bous, Senglars, Cucs, Fènix i àdhuc Llagostes, Pollastres o Truges, com la d’Argentona. Tots ells farcits de fuets, bengales i petards, solen tancar les processons diabòliques perseguint i envestint, juganers, el públic.

Bèstia de foc del barri de Trinitat Vella.
Foto: Rebeca Pardo.
  Tot i que la tradició del ball de diables prové de l’entremès de sant Miquel lluitant contra la cort infernal, no tots els pobles que van adoptar la festa ho van fer de la mateixa manera. L’entremès, amb la seva estructura teatral i els seus parlaments (els anomenats «versots»), és propi de la zona del Penedès, el Tarragonès, l’Alt Camp i el Garraf. Algunes colles de recent formació s’han apuntat a aquest model, com ara els diables de Vila-seca, tot i que el més habitual és que ho facin a l’altra modalitat, molt més senzilla de sostenir perquè no té cap mena de representació ni parlament. Era el model habitual de les poblacions del Baix Camp i del Priorat.
  Els parlaments solen estar basats en un text històric, més o menys conservat per la tradició oral o, en alguns casos, escrita.

«Naltros sí que som autèntics,
del Cel ens van expulsar;
som genuins representants
del diable català!»

  L’argument, molt similar però amb petites variants a cada poble, consisteix en el següent: un grapat de diables es presenta davant Llucifer per queixar-se de les dificultats i la manca d’èxit a l’hora de pervertir els humans. Llucifer els encoratja a que s’enfrontin a les tropes celestials. Lògicament, perdran.
  Els «versots» són més moderns: de l’any 1612, segons l’antropòleg Ricard Belascoain. La majoria de les vegades comencen pels recitats dels Set pecats capitals, encarnats en altres tants diables. Més moderns encara són els «versots» crítics encaminats a fer burla de les circumstàncies socials i polítiques del moment. Les primeres referències es remunten a l’any 1808. 
  Un dels poders dels diables consisteix en que, en estar fora d’ordre, poden exercir sense capteniment el sarcasme i la ironia, de vegades d’una manera molt cínica i fins i tot immoral. Els blancs de les seves burles són, és clar, els poders fàctics: el civil, l’eclesiàstic, el militar i l’econòmic.
  La llengua del Diable està farcida de renecs, paraules malsonants, expressions populars i fins i tot castellanismes.

«Que sàpiguen que cul, cony,
merda, cigala, sotana,
cardar, hòstia i collons
són de parla catalana.»

  Els inicis i els finals d’aquests «versots» són força genèrics, amb variacions molt petites d’un poble a l’altre:

«Diable sóc d'aquest ball,
diable sóc i seré
i més m'estimo ser diable
que un fotut espardenyer!» (o qualsevol altra cosa que hi rimi).

  La resta dels parlaments es renova d’acord amb les circumstàncies socials i polítiques del moment. Tanmateix, hi ha temàtiques que es repeteixen d’any en any. Les més significatives són les reivindicacions locals. La corrupció dels polítics, l’independentisme, l’atac als partits d’àmbit estatal, a les imposicions de bilingüisme i als símbols espanyolistes, com la bandera —que es denominada per tradició «l’estanquera»—, els toros i el flamenc. Intereconomia i la COPE, els capellans i els Estats Units d’Amèrica, també s’emporten la seva part d’atzagaiada.
  Finalment, com és de llei en uns bons àngels caiguts, fan apologia de tots els vicis:

«Que mai no us falti, fills meus,
whisky, vodka, rom o vi,
pits, cigales, culs i conys,
coca, herba i bon haixix.»

  Acabats els parlaments i els «versots», fa la seva estel·lar aparició sant Miquel. El príncep dels arcàngels retreu als diables l’intent de temptar els pobres catalanets. Després, els va colpint a cops d’espasa i acaba posant simbòlicament el peu al damunt de la colla. El triomf del Bé sol anar acompanyat d’una carretillada conjunta de tots els diables, enfadats per la seva derrota.
  Un dels més famós balls de diables parlats és, sens dubte, el de L’Arboç. Cada quart diumenge d’agost, amb la seva Carretillada, que crema de manera impressionant durant mitja hora seguida, la població de L’Arboç es converteix en la reina indiscutible del món diabler.

La colla de diables de l'Arboç. Foto: Rebeca Pardo.
  D’altra banda, existeixen les anomenades colles de diables o colles de foc, l’actuació de les quals consisteix en evolucionar disparant la pirotècnia sense fer cap representació teatral ni parlament, tot i que els participants segueixen una certa coreografia. Poden tenir personatges diferenciats o no. I poden anar acompanyats de Bèsties de Foc o no. Les possibilitats són moltes.

  Amb els anys i l’afany de buscar emocions diferents, han anat apareixent noves fórmules del ball de diables que, sense trair gens l’esperit que el va veure néixer fa mil anys, li ha donat nous punts de vista. En els darrers temps, s’ha posat de moda que les colles escenifiquin llegendes locals, quan aquestes parlen de Satanàs, amb personatges i escenografies pròpies. És el cas de Sant Feliu de Codines i l’ase que s’estirava, o de Parets del Vallès, que cada any posa en escena La Pedra del Diable, al servei de la dansa diabòlica. L’Empaitafoc, organitzat per la Colla de cuques i diables de Castellbisbal, és una complexa representació amb tota mena de personatges i bestioles, encaminada a... adorar el Diable! I si no hi ha Diable, un se l’inventa, com a l’Escaldarium de Caldes de Montbui, on a mitjans de juliol celebren l’eixida de les aigües termals entremig de bruixes i dimonis que salten i ballen.

  Però és sens dubte la pirotècnia, l’element definidor del ball de diables tal com l’entenem en l’actualitat. És probable que sense la seva aportació a la festa, aquesta hagués acabat desapareixent, com tantes altres manifestacions folklòriques del nostre país. Aquells primers diables de les noces de Ramon Berenguer i Peronella d’Aragó no en tenien, de petards. La pólvora la inventen els xinesos al segle XII, i la porten a Europa els àrabs. La influència d’aquesta cultura als Països Catalans durant un bon grapat d’anys, i el desenvolupament de tallers d’alquímia i d’adroguers a les principals ciutats, faran possible el prodigi. Però no és fins al 1383 que tenim la primera referència documental d’ús de pirotècnia —«focs grecs»— per part dels diables de Tarragona, en la celebració de la visita de la comtessa Sibil·la de Fortià, esposa de Pere el Cerimoniós, a la ciutat. Probablement es tractaria d’una exhibició molt senzilleta, tot i que un altre document de mig segle més tard ja parla de sis canons disparant coets.
  Segons el famós Diccionari infernal de Collin de Plancy, a l’Infern hi ha un dimoni d’orde inferior encarregat de tenir cura de les calderes, del qui es diu que és l’inventor dels focs artificials. El seu nom és Ukobac. Penso que seria un detall nomenar-lo patró dels balls de diables, perquè és evident que va ser amb la incorporació del foc i la pirotècnia a les innocents figures dels diables de l’edat mitjana, que Catalunya va aconseguir la més perfecta representació plàstica d’aquella iconografia infernal que l’Església tant s’entestava a divulgar. Les flames, el fum, l’olor de la pólvora i les espurnes incandescents van recrear aquell món quimèric on els eixordadors i persistents tabals i les siluetes amb banyes que dansen i salten enmig d’una pluja de foc són el més semblant a l’Infern que la ment humana hagi pogut imaginar.
  La pirotècnia pròpia del ball de diables són els volcanets, els sortidors francesos i, sobretot, les carretilles, que formen aquells característics paraigües de foc girant sobre el cap dels dansaires.

  El foc és un símbol antiquíssim que sempre ha format part de la cultura i les tradicions mediterrànies. Als Països Catalans són moltes les festes populars i celebracions on n’és el protagonista absolut. Però això, és clar, lligava malament amb l’Europa Unida, d’aroma sempre nòrdica, austera i puritana. I vet aquí que als diables catalans els va caure al damunt una justícia divina que ben poc es podien imaginar: la Directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu, que regula el mercat de materials pirotècnics en un continent on, per cada persona que mor per causa d’un petard, en moren milers a les autopistes o... als camps de futbol!
  El Gobierno Español, amb la seva sensibilitat habitual, va traduir la Directiva en l’Ordre PRE/174/2007, que no feia distinció entre l’ús privat i l’ús públic tradicional de la pirotècnia. I, és clar, això significava, ni més ni menys, que la desaparició del calendari de falles valencianes, batalles de Moros i Cristians, festes de Sant Joan, la Patum de Berga i balls de diables en general. Després de mil anys d’història, els diables catalans corrien el perill de ser reprimits no per l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, sinó per l’Europa de les Nacions.
  El 10 d’octubre del 2009, a Llorenç del Penedès s’organitzava un curiós correfoc per protestar contra la llei europea: dotzenes i dotzenes de diables de tot Catalunya feien una encesa conjunta i la lectura d’un manifest. La curiositat estava en que, per demostrar el grau de perill del seu foc, aquests diables anaven abillats només amb les tradicionals espardenyes, el mocador... i una tanga!
  La sang (o, en aquest cas, el foc) no va arribar al riu: la llei va matisar, i un cop més el Diable, que és català, va aconseguir treure els seus representants terrenals d’una difícil situació. Però no a tots: el 3 de gener del 2010, diverses colles de ball de diables de la Catalunya Nord van creuar la frontera per La Jonquera i van demanar asil cultural a la Catalunya Sud. Poc abans, a Elna s’havia escenificat un judici de caire clarament inquisitorial on es condemnava a l’exili a aquestes colles que, per formar part de territoris catalans en poder de la República Francesa, corren el perill d’extingir-se, atès que aquesta no té cap intenció d’adaptar la directiva europea com va fer finalment el Gobierno Español (que, segons em va confessar el Diable mateix, sempre tan malèvol, veia amenaçades les seves famoses falles valencianes; no us penséssiu pas que ho va fer per altre motiu!).


Diu la llegenda...

  L’any 1700, vivia a Parets del Vallès un pobre mestre de cases, en Marcel, que un dia es va trobar enxampat amb una obra que no podia acabar per falta de materials.
  —Al Diable em donaria, per una mica de pedra! —va exclamar, tot compungit.
  Acabava de dir-ho quan se li presentà un personatge molt ben vestit que, veient-lo tant amoïnat, el va convidar a sopar a la fonda del poble. Durant l’àpat, en Marcel li va explicar els problemes que tenia: la pedra que necessitava per acabar l’obra s’havia exhaurit a totes les pedreres del voltant i l’havia d’anar a buscar tant lluny que no li sortia a compte. L’obscur personatge, que responia al nom de Baró d'Emsiba i Serbenet, i que no era altre que el Diable amb el nom capgirat (Abisme i Tenebres), li va proposar proporcionar-li la pedra que li faltava abans no arribés l’alba i cantés el gall. A canvi, en Marcel li hauria de lliurar l’ànima.
  Com sempre passa en aquests casos, el mestre d’obres s’hi va avenir. Aleshores es va presentar tot un estol de dimonis i bèsties demoníaques que traslladaven pedres fins l’obra.
  La promesa d’en Marcel, l’Elisenda, de seguida es va adonar del que passava; va alertar tot el poble i va convocar a la plaça els músics locals. Al so dels instruments, ballava davant Llucifer, per tal de distreure’l fins que arribés l’alba. Quan el gall va cantar, va enxampar els dimonis arrossegant encara un gran carretó on portaven la darrera pedra, la Pedra del Diable de Parets.
  En record d’aquella victòria sobre el Maligne, la colla de ball de diables de la població escenifica en el seu correfoc l’entremès, amb els seus propis versots. La tradició és recent i està basada en aquella Pedra Serrada que, segons la llegenda més estesa, havia de servir per cobrir la clau de volta de la catedral de Girona; una meravellosa excusa per donar personalitat a la dansa, on un estol de diables, que branden estendards amb calaveres, envolten la figura gegantina del Baró d'Emsiba i Serbenet. S’acompanyen d’una Bèstia en forma de gall i un gran carro amb la Pedra del Diable, que llença foc.

dilluns, 17 d’agost de 2015

GEGANTS: ELS FILLS DELS DIMONIS

  Una de les teories de la caiguda i condemnació de Llucifer s’atribueix a un motiu molt menys divulgat pel simple fet d’estar relatat en un dels llibres exclosos de l’Antic Testament —els anomenats apòcrifs—. El Llibre d’Henoc ho enfoca des d’un punt de vista francament delicat: el sexe.
"Boreas and Orietyia".
Evelin de Morgan


  Després de fer fora Adam i Eva del Paradís Terrenal, Déu va enviar a la Terra dos-cents àngels de la seva cort, per tal que vigilessin i protegissin les seves dèbils criatures humanes. Aquests guardians angèlics, comandats per Shemihaza, eren coneguts amb el nom d’egrègors o grigori.
  I què va passar, amb aquests àngels? Doncs va passar —i aquest és un dels punts en comú que té la versió apòcrifa amb les canòniques—, que van sentir enveja.
  Enveja de què?
  Simon Pieters, al seu llibre Diabolus, ho explica amb una gràcia impossible d’igualar: «Enveja de la carn, que l’home té i ells no. Enveja de les dones, que els homes tenien i ells no; enveja dels petons d’elles, que els homes rebien però no ells... El mite té, en efecte, algun detall propi de bolero caribeny». Per dir-ho clar i català: els àngels van preferir la bellesa carnal i temporal de les femelles humanes a la bellesa mística i eterna de Jahvè. Aleshores es van confabular i, després de fer un jurament de compromís, al capdamunt de l’anomenada Muntanya de l’Aliança, van baixar a la Terra i es van lliurar a la luxúria, fornicant amb les filles dels homes (la qual cosa no deixa de tenir mèrit si tenim en compte que es tractava d’éssers de naturalesa espiritual, sense cos!). Per correspondre als favors sexuals de les dones, els egrègors els van revelar un munt de secrets divins i tota mena de coneixements i habilitats. El fruit de l’Arbre de la Ciència.

  Al cap de nou mesos, les dones van començar a parir criatures: gegants d’uns cent cinquanta metres d’alçada, als que es va donar el nom de nefilim. Aquestes criatures monstruoses devoraven tot el que els homes produïen, fins que va arribar un moment que ja no se’ls va poder abastir; aleshores es van dedicar a devorar éssers humans.
  Els arcàngels Miquel, Rafael, Gabriel i Sariel —sempre segons el capítol 6 del Llibre d’Henoc—, que observaven des de feia temps els esdeveniments, van córrer a dir-ho a Jahvè. I aquest va tenir un dels seus cops de geni: sense pensar-s’ho dues vegades, va enviar un tsunami per exterminar tota la raça humana, excloent de la condemna la família de Noè. I a Miquel li va ordenar que encadenés els egrègors a les valls de la Terra durant setanta generacions, fins el dia del Judici Final.

  A Catalunya, de gegants en tenim tot un mostrari. Alguns són molt populars i encara són recordats a les poblacions on van viure: Plafalgàs, Mandroni, els Regiraroques, el Pare Su, l’Avi Esmé, el Nen de Vacarisses... Al Canigó, el pic de Sethomes són set gegants encantats que van voler construir una torre per arribar fins el Cel i discutir-li a Déu el govern de la Terra.
  Segons la tradició, els gegants catalans vivien en coves o a sota dels dòlmens que es troben escampats per totes les comarques. Al de Pinyana, que es coneix amb el nom de Casa Encantada, l’any 1880, es va trobar una mandíbula gegantina que va contribuir a alimentar el mite. Per la mateixa època, Jacint Verdaguer explicava la tradició del colós enterrat en un altre megalit: la Fossa del gegant, prop de Núria. I poc després, a una cova de Rialb es van descobrir restes d’un ésser humà gegantí. També en un indret indeterminat entre Palamós i Besalú es va desenterrar un esquelet de gran alçada i amb el crani molt gros. I l’any 1915, a la cova d’Anés, a Orèn, diversos espècimens gegantins.
  Els gegants catalans vivien també en mig del bosc, com el de la Vall de Mur, a Sant Llorenç del Munt, que es considera que encara és viu i que és l’ésser més antic de la Península; o en torres, com la que porta aquest nom al Vilar de Tentellatge, prop de Ripoll. A Muntanyola, al terme de Serrarica, el Serrat de la Testa està considerat el cementiri dels gegants. També aquí, a l’església parroquial, es va trobar un esquelet gegantí que sembla confirmar-ho.

  Però, sens dubte, el més mític dels gegants catalans és Gerió. I dic català perquè, tot i que trobem el seu origen a l’antiga Grècia, sembla que va ser ell, i no ningú altre, qui va fundar la ciutat de Girona, que en va prendre el nom.

El gegant Gerió de Girona. 

Diu la crònica...

  L’any 1844, en el transcurs de l’enderrocament d’una antiga capella propera a l’església parroquial de Garòs, a la Valh d’Aran, mossèn Antoni Jaquet, aleshores un nen, va poder presenciar la troballa d’un sepulcre de pedra de dimensions poc habituals. Ben tapada amb una gruixuda làpida, la sepultura ocupava tota l’amplada del carrer, de manera que els peus queien sota els fonaments de la capella i el cap quedava sota la casa del davant. L’esquelet de l’interior mesurava uns tres metres de llargada i el crani era, en total, uns quatre centímetres de circumferència més gran que la mida mitjana del d’un d’humà. Tenia un gruixut clau de ferro clavat a la regió occipital.
  Segons la llegenda, el gegantde Garòs era cèlebre per la seva violència contra els habitants de la vall. Un dia, aquests van decidir unir-se per combatre’l. Vençut i humiliat, el gegant va demanar-li a un servent seu que l’executés, clavant-li un clau a la nuca; una pràctica, segons sembla, associada a la lluita contra el Diable.

dimecres, 12 d’agost de 2015

EL 15 D'AGOST EL DIABLE S'ENFILA ALS ESCENARIS

  El Diable ha donat sempre molt de joc a les representacions teatrals. El cristianisme el va fer imprescindible per als misteris i els autos sacramentals. Però el personatge —que gairebé sempre fa un paper còmic o ridícul, i acaba bastonejat o fugint amb la cua entre cames— no només està present a les obres religioses. Al llarg de la història del teatre se l’ha vist pujar a l’escenari, fins els nostres dies, en tota mena d’arguments. Manuel Folch i Torres, germà de l’autor més representat en matèria de Pastorets, i també autor teatral, té fins a quatre obres costumistes relacionades amb el personatge: Un dimoni ruc, Historia de una vella que va engatusar al dimoni, El diable a l’església i La presa del dimoni. I a les acaballes del segle XX, a la Fira del Teatre al Carrer, a Tàrrega, el grup Comediants va posar en escena el que probablement sigui el més recordat dels seus espectacles: Dimonis.

  La peça més antiga del teatre català en la que tenen especial protagonisme el Rei dels Inferns i tota la seva cort és el Misteri de l’Assumpció de Madona Santa Maria o Drama Assumpcionista. Se sap que ja era representat al segle VIII, tot i que els textos més antics que es conserven són del XIV. El de Tarragona està documentat l’any 1388, i per la mateixa època també es representava el conegut popularment com Misteri de la Selva del Camp en aquesta població tarragonina. Ambdues dramatitzacions han estat recuperades i tornades anualment als escenaris el dia 15 d’agost, festivitat de l’Assumpció de la Mare de Déu.
  La trama, cantada i recitada, és molt senzilla: estant la Verge Maria a les portes de la mort, el rabí jueu es plany de la predicació d’aquesta entre la seva gent, i convoca un consell que determina cremar el seu cos tan aviat com fineixi. La Verge demana al seu fill que la porti al Paradís, estalviant-li la visita dels dimonis en el moment de la mort. Aleshores, Jesús li envia un àngel que li lliura una palma sagrada i li promet complir el seu desig. Per la seva banda, a l’«Infern Gran» Llucifer encoratja els seus dimonis perquè vagin a temptar la Verge. Lògicament, la palma sagrada fa fugir Mascaró, l’únic d’ells que hi gosa anar. L’obra acaba amb la conversió pública del rabí al cristianisme i l’ascensió al Cel i coronació de Madona Santa Maria.


El Diable del Misteri de l'Assumpció.
Foto: Misteri de la Selva.
Diuen els versos...

«LLUCIFER:
Ho sents, diable Astarot?
No siguis sempre tan arlot.
A la mare vés de Jesucrist,
que amb dol em fa viure i trist;
mira si la podràs haver
i metre-la en mon poder.
ASTAROT:
A tu responc ara mateix,
vingut m’és gran tremolament
com et dic jo per veritat,
aqueixa té gran santedat;
pel que et dic no hi goso anar,
ni la podria derrocar.
LLUCIFER:
Els meus vassalls, a vós ho dic:
bateu-me aquest enemic
que no vol fer ma voluntat,
a la cara m’ha contrastat.
Escolta diable, tu, Barit,
que entre els altres ets ardit,
fes tu això que don Astarot
no sap tractar, ni fer-ho pot.
BARIT:
Et dic, senyor, no sóc ardit,
ni sabré fer això que m’has dit;
per què fer això que et plau de mi,
que ja no em partiré d’aquí.
LLUCIFER :
Lleveu-me de davant don Barit,
que no val el peu de cabrit,
meteu-lo dins de mantenent!
Doneu-li pena i turment!
Escolta tu, don Beemot:
et prego que no siguis mamot,
i, si vols ésser mon amic,
fes això que no pot don Barit.
BEEMOT:
Senyor, breument et parlaré
que ja d’això res no en faré.
LLUCIFER:
Oh, las! Bé em tinc per deshonrat
d’aquest que així ha parlat!
Meteu-lo en el foc ardent
on hi hagi sofre molt pudent.
Mascaron, diable més cert,
entre els altres bé expert:
ves-te’n envers eixa Maria
que deu eixir d’aquesta vida,
i tu pensa-la de temptar;
i si la pots enderrocar,
tan aviat aquí tu la portes
i tancarem aviat la porta.
Perquè t’ho dic, don Mascaron,
des d’ara dels ulls treu-te la son;
i aparella ton forroll,
de tot quant es pren escorcoll.
MASCARON:
Abans de temps em grato el cap;
paor em fa que no m’escap.
Emperò, jo ho assajaré;
Mes em penso que mal hi aniré.
...
Fugim, fugim, que mal hi sóc anat!»


(Anònim: Misteri de l’Assumpció de Madona Santa Maria)

dissabte, 8 d’agost de 2015

LA DANSA MÉS DEMONÍACA DE TOTES LES DANSES QUE ES FAN I ES DESFAN

  Des de molt antic, es té coneixement que, a part de temptar, el que més li agrada al Príncep del Mal és ballar, que és una activitat transgressora, provocadora; fins i tot lasciva. Del que potser no es té tant coneixement és que un dels seus balls preferits és aquell que les bruixes executaven en els aquelarres, i que no és altra que «la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan». ¿Com podia ser d’altra manera, si hem arribat a la conclusió que el Diable és català? El poeta Carles Fages de Climent ens ho recorda a Les bruixes de Llers:

   «Les nits de divendres,
            quan tota la setmana
            ha bufat la tramuntana,
            les bruixes i bruixots
            es veuen per ballar la sardana».

  Al segle XVII, durant el procés contra les bruixes de Caldes de Montbui, una de les imputades, Jerònima Muntada, va declarar: «les que érem allí ens posàrem a ballar totes unes amb altres balls plans i sardanes i els que acostumen a ballar els pagesos». En forma de boc, assegut en un tinell, Satanàs presidia els ajunts de bruixes i tocava diversos instruments: el txistu i el tamborí i un flabiol de so molt ronc. Immediatament les bruixes s’agafaven de les mans, feien una rotllana i començaven a ballar esbojarradament. En la famosa Taula de la inconstància dels mals àngels i dimonis de Pierre de Lancre, publicada a París l’any 1612, la roda està formada per sis bruixes que dansen mirant cap enfora. Francesca Solana, una processada de Sant Julià de Vilatorta, mitja dotzena d’anys més tard explicava que en els aquelarres als que havia assistit fins i tot el Diable ballava la sardana.

La sardana de les bruixes del Tableau de l'inconstance des mauvais anges et démons.
Pierre de Lancre

  Les bruixes solien dansar despullades, per més fred que fes (les del Camp de Tarragona celebraven un aquelarre amb sardana al cim del Montsant el 31 de desembre), i amb un gat negre arrapat al cul o penjat a l’esquena. Aquesta curiosa combinació l’expliquen els andorrans quan parlen de les trobades de bruixes a l’estany d’Engolasters. Es veu que els nois joves organitzaven excursions al sàbat per tal d’espiar els balls de les bruixes; no tant pel fet màgic com pel fet que anaven en pilota picada... A les rodalies del cim, però, es topaven amb les vigilants de la festa, les quals els tocaven amb una vareta màgica i els convertien en gats negres que s'arrapaven com llagostes al darrera de les ballaires.
  Les bruixes andorranes feien la sardana en tres cercles concèntrics al voltant de l’estany. El mateix es deia de les del Canigó i les del Cadí; i que, a còpia de trescar per la ribera, deixaven marcat un camí on mai no hi tornava a créixer l’herba. Les del Montseny, en canvi, anaven variant d’escenari: tot d’una, amb una cadència de la tonada, ballaires i músics saltaven d’una muntanya a l’altra, i anaven dansant pels cims de les Agudes, el Matagalls, el turó de l’Home, el Brull, el turó Gros...

  En algunes ocasions, suposo que per poder participar ell mateix de la dansa, el Diable encarregava a algun bruixot-músic que toqués les tonades —no sempre de sardanes—, i que ho fes a cor que vols. És el cas documentat del pastor Pere Torrent, que en el procés de Sant Feliu de Pallerols va declarar que «el Dimoni no volia que sonés sardanes, ni com sonen els músics de per ací, sinó so tot arravatat, tant com jo podia sonar amb el flabiol».

  La identificació del ball rodó de les bruixes amb la dansa nacional catalana no és exclusiva del poble, sinó que existeixen documents escrits al respecte, com un de la Universitat d’Igualada, de l’any 1610 —en plena Cacera de bruixes a Catalunya— en el que se sol·licita: «que no es ballin d'aquí endavant a la plaça sardanes, per ser ball deshonest; i que de ninguna manera es ballin en divendres, atès que en semblant dia prengué mort i passió nostre senyor Déu Jesucrist per nostra salut i remei; i que no es ballin sinó de dia i no de nit».

  A la primera meitat del segle XX els capellans encara clamaven al cel davant algunes diversions, com demostra aquest Ordo de la Diòcesi de Girona: «Deuen fugir els cristians, com d’avantsales de l’Infern, dels cines, balls i altres espectacles escandalosos; car són llocs on és imminent el perill de perdre la gràcia divina, per a perdre després l’ànima per tota l’eternitat.»
  A la postguerra espanyola, la Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad va publicar uns cartells on es veien nois i noies de l’època dansant «agarraos» amb persones de l’altre sexe, sempre caracteritzades com a dimonis i dimònies.


Diu la llegenda...
  Vet aquí que una nit molt fosca, un geperut que anava de camí cap a casa seva es va perdre pel Canigó. Ja pensava d’ajocar-se a qualsevol racó a dormir, quan va veure una foguera. S’hi va acostar, i de seguida es va adonar que es tractava d’una colla de bruixes que ballaven la sardana, al voltant del foc, al so d’una cantarella:

            «Dilluns, dimarts,
            dimecres, tres.»

  I no paraven de girar, sempre cantant la mateixa estrofa.
  Endut per l’alegria de la dansa, el geperut es va plantar al mig de la rotllana i, tot saltant i ballant com elles, va afegir:

            «Dijous, divendres
            i dissabte, sis.»

  Les bruixes van parar de dansar i, satisfetes que el geperut els hagués ensenyat una nova estrofa de la cançó, que elles desconeixien, el van voler premiar: li van treure la gepa i la van penjar dalt d’un arbre.
  L’endemà, quan va tornar al poble, l’exgeperut es va ensopegar amb un veí seu, també geperut, que li va preguntar tot estranyat com s’ho havia fet per curar-se de la seva deformació. L’home li va explicar tot el que li havia passat la nit anterior, i el segon geperut va decidir anar al Canigó a buscar les bruixes que ballaven la sardana.
  I allà les va trobar, cantant:

            «Dilluns, dimarts,
            dimecres, tres.
            Dijous, divendres
            i dissabte, sis.»

  Aleshores, per fer-se valer, el geperut es va ficar al mig de la rotllana i va afegir:

            «I diumenge, set».

  Com que les bruixes no poden suportar la paraula diumenge, perquè és el dia consagrat a Déu, es van enfurismar tant que van despenjar de l’arbre la gepa del primer geperut i li van penjar al pit al segon, fent-lo encara més estrafet del que era.
  Aquesta llegenda, s’explica també al coll de Malrem, sobre Beget.