A Catalunya, l’exorcisme ha estat des de sempre una
«ciència» puntera. El manual que va tenir més difusió durant els segles XVII i
XVIII va ser publicat precisament a Barcelona per l’editor Josep Llopis. Es
tracta de Práctica de exorcistas y ministros de la Iglesia en que con mucha
erudición y singular claridad se trata de la instrucción de los Exorcismos para
lanzar y ahuyentar los demonios y curar espiritualmente todo género de
maleficios y hechizos, del pare Benito Remigio Noydens. Al 1835, encara s’editaven textos d’aquest
gènere... en llatí! És el cas de «Els exorcismes dels posseïts del dimoni»,
redactat pel canonge de la seu de Girona, Melchior Mathó, inclòs
per la diòcesi de la ciutat al seu Manuale ritualis ecclesiae.
Una altra obreta, molt més profana, que també va
tenir gran predicació a finals del segle XIX va ser Le livre du sort,
editat en francès a Bourg-Madame (en català, la Guingueta d’Ix), però escrit
per un exorcista ben català: Salvador Padullés, conegut amb el
curiós àlias de Dimoni dels Oms. El santuari dels Oms, a la localitat berguedana de Sant Jaume de Frontanyà,
va ser edificat al segle XVIII i destruït durant la Guerra Incivil; els
atacants tan sols van salvar una imatge de la Verge i una escultura que
representava la lluita celestial de Sant Miquel. El Llucifer va ser penjat a
una biga de l’enrunada capella, on va restar bastants anys. Segons la veu
popular, el rostre de Salvador Padullés, que va ser ermità al santuari,
s’assemblava molt al d’aquell Diable. La gent de la comarca tenia per costum
invocar-lo: «Valga’m el dimoni dels Oms!», sense que quedi clar si es referia a
la imatge o a l’ermità. Salvador Padullés era un home estrany que predicava per
la contrada amb una capelleta penjada al coll, demanant almoina a canvi
d’exorcitzar la gent de les masies. Als qui resaven les oracions del seu
llibret, dedicades a diferents sants, l’Església els concedia 3.600 dies d’indulgència. A més, l’obra conté una
quarantena de receptes miraculoses contra les tempestes, diverses malalties
físiques i psicològiques i maleficis dels ramats, així com oracions per fer
fortuna o per lliurar-se del reclutament militar. Al Diable rescatat de la
destrucció de l’ermita no li devien fer gaire gràcia totes aquelles fórmules,
perquè Padullés va morir tràgicament: el seu cadàver va ser trobat un dia de
tempesta a la cuneta d’una carretera.
Nombrosos són també els indrets que tenien fama de
ser els ideals per practicar exorcismes. Tenien anomenada les esglésies del Tarròs, de Cervera, de Sant
Vicenç de Besalú i d’Agullana,
on anaven els endimoniats de l’Empordà i la Garrotxa per demanar la intercessió
de la patrona, Santa Eugènia. Al monestir de Sant Cugat del Vallès es veneren també les relíquies de Sant Candi, advocat contra l’embruixament i
les males arts del Diable. Segons la llegenda, quan els sarraïns van calar foc
al monestir, durant la seva invasió, les flames van respectar el cos del sant.
Tanmateix, amb el pas dels anys la relíquia es va perdre i oblidar. Un dia, es
va presentar a l’església una noia endimoniada que va dir que tan sols es podia
curar si veia les relíquies. Seguint les seves indicacions, es va retrobar el
cos del sant i la noia va quedar immediatament deslliurada.
A Sant Salvador de Bianya es guardava una capa que
també servia per a aquest menester.
A Barcelona, el Cap i Casal, hi ha hagut exorcistes
per donar i vendre. Al monestir de Ripoll es conserven els quaderns
d’exorcismes i llibres de visions de Jacint Verdaguer. El capellà poeta va començar a practicar amb la
marquesa de Comillas, perquè estava convençut que no tenia descendència per
culpa del Diable. Amb la col·laboració del carmelita Francesc Palau i Quer, beatificat l’any 1988,
i del pare Joaquim Piñol va crear, al quart pis del nº 7 del
carrer de Mirallers, una casa d’oració especialitzada en el tractament de
possessions demoníaques que la gent va batejar ràpidament com la Casa dels Exorcismes.
Es diu que en una ocasió el pare Piñol estava
intentant inútilment exorcitzar una dona i Satanàs, que parlava per boca
d’ella, li va dir:
—Mai em faràs fora!
—Doncs ja m’explicaràs qui ho farà! —li va
contestar Piñol.
—El Verdagueret, aquest sí! —va respondre el
Diable.
Al final, el bisbe de Barcelona va prohibir
els rituals i va ordenar la detenció de Verdaguer, amb la intenció de fer-lo
tancar per boig. Fugint de la persecució, el poeta es va refugiar a casa dels
Duran, una família benestant amb una filla que patia precisament unes estranyes
possessions sobrenaturals.
Les cròniques recorden també un exorcisme molt
especial practicat per Sant Vicent Ferrer
a la plaça del Rei, en ocasió d’estar-hi predicant. Es veu que a primera fila
hi havia una dona embarassada que l’escoltava atentament. De cop i volta, el
sant s’hi va adreçar i li va fer un pessic a la panxa. De seguida, la dona es
va trobar malament i se’n va anar a casa seva, on va parir al cap de poca estona.
La gent congregada a la plaça va trobar lleig el gest del predicador, però ell
els va dir que la dona tenia un dimoni a la panxa que no la deixava infantar, i
que ell, amb el seu pessic, l’havia allunyat.
Al sant valencià se li coneix un cas, encara més
llegendari, en el que va fer que el Diable li retornés a un pobre desgraciat
l’albarà signat en el que constava el seu pacte diabòlic. Havent endegat a
l’església una oració col·lectiva per la salvació de l’ànima del donat, el
document va aparèixer miraculosament en l’aire i va caure damunt d’ell.
En el gòtic català hi ha un bon nombre de
representacions de dimoniets o dragonets eixint per la boca d’un esperitat. A
Barcelona, es poden veure exemples com l’Exorcisme de la filla del rei
Polem, de Guerau Gener, i el Retaule de la
Transfiguració, de Bernat Martorell, ambdós a la
catedral.
 |
| Exorcisme de la filla del rei Polem. Guerau Gener. |
En temps més recents, sembla ser que a una capella
del barri de Les Tres Torres de Barcelona, de la que no en sabem cap més detall, un jesuïta
italià (tampoc no en sabem el nom), celebrava exorcismes cada dimarts, de quarts
de deu a quarts de dotze del vespre. La menció l’he trobada al llibre de Sebastià d’Arbó, Posesiones y exorcismos en
España, publicat l’any 1977. El mètode consistia en fer oracions
col·lectives adreçades a la Santíssima Trinitat i imprecacions contra el Diable
possessor.
Molt més moderna encara (setembre del 2009) és
l’entrevista que la reportera de «La Vanguardia» Raquel Quelart
va efectuar a Juan José Gallego,
exorcista de l’arxidiòcesi de Barcelona. Gallego, prior del convent dels
dominics, llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Teologia, és un dels
sis exorcistes oficials que existeixen actualment a l’Estat espanyol, i l’únic
de Catalunya. El sacerdot, que ha atès més d’un centenar de persones amb
símptomes de possessió demoníaca, explica que moltes d’aquestes persones han
freqüentat sectes satàniques, que els exorcismes moderns solen durar uns vint
minuts i que en una ocasió va sentir a l’afectat parlar en una llengua
estranya, però que no en pot aportar cap prova perquè el dia que va intentar
gravar-lo, no va parlar. També explica el cas d’una endimoniada de vuitanta
anys a la que una nit se li va cremar el llit de manera espontània. La dona va
anar a veure’l, amb el cabell tot socarrat, en companyia del seu fill i la seva
jove. Quan el sacerdot va mirar d’exorcitzar-la, l’única que va reaccionar va
ser la jove, que es va començar a remoure tot cridant: «¡Cállate, cura!».
A la pregunta de la periodista, admet que en algunes ocasions ha sentit por,
sobretot al principi d’exercir; però afegeix que l’exorcisme és un ministeris
sacerdotal com qualsevol altre.
A banda de l’oficial, a Catalunya hi havia un altre
exorcista que a finals del passat segle XX va gaudir de gran fama: Jordi Mora Uris, l’exorcista de Sabadell.
L’any 1990, va publicar un llibre de memòries juntament amb Francisco Caudet, Exorcismo,
on explicava coses tan curioses com la manera en què va obtenir els seus
poders: es veu que, simplement, un dia quatre éssers blancs amb aurèola li van
explicar com ho havia de fer per expulsar dimonis dels cossos. També declarava
que per les seves mans han passat més de 15.000 (!) endimoniats, que el 25 %
dels espanyols i el 30 % de la població mundial patien possessió, i que el
99,99 % de les persones que la psiquiatria diagnostica com a malalts mentals
són, en realitat, posseïts; no solament per dimonis sinó també per ànimes en
pena. Això explicaria, segons ell, «les guerres, assassinats, homosexualitat i
altres aberracions i perversions». Pel que fa al «mètode», aconsella que
l’exorcista actuï en col·laboració amb un vident (ell ho fa amb la seva neboda,
Montse, que va obtenir el do després de ser atacada per un Poltergeist), per tal que aquest pugui
detectar la presència enganyosa d’éssers malignes transfigurats en imatges de
sants, la Verge o el propi Jesús.
L’exorcisme més esgarrifós de Jordi Mora és
el que va practicar, a «una ciutat pròxima a Sabadell», a una dona
esquizofrènica i paranoica que havia intentat matar les seves dues filletes amb
un ganivet de cuina. Quan Mora la va visitar, ella va començar a grunyir com un
llop, mostrant agressivament les dents, i de la seva boca va sorgir una veu
sinistra que li va dir a l’exorcista:
«—Em tiraré al teu damunt per destrossar-te!»
Aquest no es va immutar, i li va preguntar si era
cert que havia intentat matar les seves filles. El Diable possessor es va posar
a riure:
«—També són meves! Saps? Aquest parell de pendons
són realment filles meves.
»—Filles... teves?
»—Et sorprèn, oi? Doncs és cert, perquè l’únic que
es folla a aquesta puta sóc jo. El cornut que té per marit, si intentés
tocar-la sap que el mataria. Ella és meva, únicament meva, moltes vegades, quan
necessito experimentar plaer, la masturbo i el gust el sento jo.»
(Era ben bé com si tots plegats haguessin vist la
pel·lícula L’exorcista!).
Mora segueix explicant que va fer un primer
exorcisme, i que va semblar que el Maligne s’avenia a abandonar el cos de la
dona. Però quan ja tots n’estaven convençuts, aquesta va esclatar en una
riallada:
«—No, ha, ha, ha! Com t’he enganyat!»
Al segon exorcisme, que va anar acompanyat d’una
empenta contra l’endimoniada, ella va tornar en sí, preguntant astorada què
havia passat. I el que havia passat era que l’exorcista havia fet sortir el
Diable del seu cos, l’havia traslladat al de la seva vident, Montse, i des
d’allà directament a les mans dels àngels que se l’havien d’endur ben lligat,
com un botifarró.
Diu la llegenda...
A l’ermita de
la Carrànima, prop de Bóixols,
es recorda el diàleg del mossèn que intentava exorcitzar la noia de cal Plomall
amb els dimonis possessors:
—Sortiu, mals
esperits, jo us ho mano! Digueu: per on voleu sortir?
—Pel coll, pel
coll! —cridaven els dimonis.
—Pel coll no,
que l’ofegaríeu!
—Per la boca,
per la boca!
—Per la boca
tampoc! —va dir el mossèn—. Us ordeno que sortiu pel dit gros del peu!
I, de cop i volta, es va sentir un tret com
d’escopeta i l’espardenya de la noia va sortir volant per l’aire.
