Des de molt antic, es té coneixement que, a part de
temptar, el que més li agrada al Príncep del Mal és ballar, que és una
activitat transgressora, provocadora; fins i tot lasciva. Del que potser no es
té tant coneixement és que un dels seus balls preferits és aquell que les
bruixes executaven en els aquelarres, i que no és altra que «la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan». ¿Com podia ser d’altra manera, si
hem arribat a la conclusió que el Diable és català? El poeta Carles Fages de Climent ens ho recorda a Les
bruixes de Llers:
«Les
nits de divendres,
quan tota la setmana
ha bufat la tramuntana,
les bruixes i bruixots
es veuen per ballar la sardana».
Al segle XVII, durant el procés contra les bruixes
de Caldes de Montbui, una de les imputades, Jerònima Muntada, va declarar: «les que érem allí ens posàrem a ballar
totes unes amb altres balls plans i sardanes i els que acostumen a ballar els
pagesos». En forma de boc, assegut
en un tinell, Satanàs presidia els ajunts de bruixes i tocava
diversos instruments: el txistu i el tamborí i un flabiol de so molt ronc.
Immediatament les bruixes s’agafaven de les mans, feien una rotllana i
començaven a ballar esbojarradament. En la famosa Taula de la inconstància dels mals àngels i dimonis de
Pierre de Lancre, publicada a París l’any 1612, la roda està formada per
sis bruixes que dansen mirant cap enfora. Francesca Solana, una processada de Sant Julià de Vilatorta, mitja
dotzena d’anys més tard explicava que en els aquelarres als que havia
assistit fins i tot el Diable ballava la sardana.
 |
| La sardana de les bruixes del Tableau de l'inconstance des mauvais anges et démons. Pierre de Lancre |
Les bruixes solien dansar despullades, per més fred
que fes (les del Camp de Tarragona celebraven un aquelarre amb sardana
al cim del Montsant el 31 de desembre), i amb un gat negre arrapat al
cul o penjat a l’esquena. Aquesta curiosa combinació l’expliquen els andorrans
quan parlen de les trobades de bruixes a l’estany d’Engolasters. Es veu que els nois joves organitzaven excursions al sàbat
per tal d’espiar els balls de les bruixes; no tant pel fet màgic com pel fet
que anaven en pilota picada... A les rodalies del cim, però, es topaven amb
les vigilants de la festa, les quals els tocaven amb una vareta màgica i els
convertien en gats negres que s'arrapaven com llagostes al darrera de les
ballaires.
Les bruixes andorranes feien la sardana en tres
cercles concèntrics al voltant de l’estany. El mateix es deia de les del Canigó
i les del Cadí; i que, a còpia de trescar per la ribera, deixaven marcat
un camí on mai no hi tornava a créixer l’herba. Les del Montseny, en
canvi, anaven variant d’escenari: tot d’una, amb una cadència de la tonada,
ballaires i músics saltaven d’una muntanya a l’altra, i anaven dansant pels
cims de les Agudes, el Matagalls, el turó de l’Home, el Brull,
el turó Gros...
En algunes ocasions, suposo que per poder
participar ell mateix de la dansa, el Diable encarregava a algun bruixot-músic
que toqués les tonades —no sempre de sardanes—, i que ho fes a cor que vols. És
el cas documentat del pastor Pere Torrent,
que en el procés de Sant Feliu de Pallerols va declarar que «el Dimoni no volia que sonés sardanes, ni
com sonen els músics de per ací, sinó so tot arravatat, tant com jo podia sonar
amb el flabiol».
La identificació del ball rodó de les bruixes amb
la dansa nacional catalana no és exclusiva del poble, sinó que existeixen
documents escrits al respecte, com un de la Universitat d’Igualada, de
l’any 1610 —en plena Cacera de bruixes a
Catalunya— en el que se sol·licita: «que
no es ballin d'aquí endavant a la plaça sardanes, per ser ball deshonest; i que
de ninguna manera es ballin en divendres, atès que en semblant dia prengué mort
i passió nostre senyor Déu Jesucrist per nostra salut i remei; i que no es
ballin sinó de dia i no de nit».
A la primera meitat del segle XX els capellans encara clamaven al cel
davant algunes diversions, com demostra aquest Ordo de la Diòcesi de Girona:
«Deuen fugir els cristians, com d’avantsales de l’Infern, dels cines, balls
i altres espectacles escandalosos; car són llocs on és imminent el perill de perdre
la gràcia divina, per a perdre després l’ànima per tota l’eternitat.»
A la postguerra espanyola, la Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad va
publicar uns cartells on es veien nois i noies de l’època dansant «agarraos»
amb persones de l’altre sexe, sempre caracteritzades com a dimonis i dimònies.
Diu la llegenda...
Vet aquí que una nit molt fosca, un geperut que
anava de camí cap a casa seva es va perdre pel Canigó. Ja pensava
d’ajocar-se a qualsevol racó a dormir, quan va veure una foguera. S’hi va
acostar, i de seguida es va adonar que es tractava d’una colla de bruixes que
ballaven la sardana, al voltant del foc, al so d’una cantarella:
«Dilluns, dimarts,
dimecres, tres.»
I no paraven de girar, sempre cantant la
mateixa estrofa.
Endut per l’alegria de la dansa, el geperut
es va plantar al mig de la rotllana i, tot saltant i ballant com elles, va
afegir:
«Dijous, divendres
i dissabte, sis.»
Les bruixes van parar de dansar i,
satisfetes que el geperut els hagués ensenyat una nova estrofa de la cançó, que
elles desconeixien, el van voler premiar: li van treure la gepa i la van penjar
dalt d’un arbre.
L’endemà, quan va tornar al poble, l’exgeperut es
va ensopegar amb un veí seu, també geperut, que li va preguntar tot estranyat
com s’ho havia fet per curar-se de la seva deformació. L’home li va explicar
tot el que li havia passat la nit anterior, i el segon geperut va decidir anar
al Canigó a buscar les bruixes que ballaven la sardana.
I allà les va trobar, cantant:
«Dilluns, dimarts,
dimecres, tres.
Dijous, divendres
i dissabte, sis.»
Aleshores, per fer-se valer, el geperut es va ficar
al mig de la rotllana i va afegir:
«I diumenge, set».
Com que les bruixes no poden suportar la paraula diumenge,
perquè és el dia consagrat a Déu, es van enfurismar tant que van despenjar de
l’arbre la gepa del primer geperut i li van penjar al pit al segon, fent-lo
encara més estrafet del que era.
Aquesta llegenda, s’explica
també al coll de Malrem, sobre Beget.
