dissabte, 8 d’agost de 2015

LA DANSA MÉS DEMONÍACA DE TOTES LES DANSES QUE ES FAN I ES DESFAN

  Des de molt antic, es té coneixement que, a part de temptar, el que més li agrada al Príncep del Mal és ballar, que és una activitat transgressora, provocadora; fins i tot lasciva. Del que potser no es té tant coneixement és que un dels seus balls preferits és aquell que les bruixes executaven en els aquelarres, i que no és altra que «la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan». ¿Com podia ser d’altra manera, si hem arribat a la conclusió que el Diable és català? El poeta Carles Fages de Climent ens ho recorda a Les bruixes de Llers:

   «Les nits de divendres,
            quan tota la setmana
            ha bufat la tramuntana,
            les bruixes i bruixots
            es veuen per ballar la sardana».

  Al segle XVII, durant el procés contra les bruixes de Caldes de Montbui, una de les imputades, Jerònima Muntada, va declarar: «les que érem allí ens posàrem a ballar totes unes amb altres balls plans i sardanes i els que acostumen a ballar els pagesos». En forma de boc, assegut en un tinell, Satanàs presidia els ajunts de bruixes i tocava diversos instruments: el txistu i el tamborí i un flabiol de so molt ronc. Immediatament les bruixes s’agafaven de les mans, feien una rotllana i començaven a ballar esbojarradament. En la famosa Taula de la inconstància dels mals àngels i dimonis de Pierre de Lancre, publicada a París l’any 1612, la roda està formada per sis bruixes que dansen mirant cap enfora. Francesca Solana, una processada de Sant Julià de Vilatorta, mitja dotzena d’anys més tard explicava que en els aquelarres als que havia assistit fins i tot el Diable ballava la sardana.

La sardana de les bruixes del Tableau de l'inconstance des mauvais anges et démons.
Pierre de Lancre

  Les bruixes solien dansar despullades, per més fred que fes (les del Camp de Tarragona celebraven un aquelarre amb sardana al cim del Montsant el 31 de desembre), i amb un gat negre arrapat al cul o penjat a l’esquena. Aquesta curiosa combinació l’expliquen els andorrans quan parlen de les trobades de bruixes a l’estany d’Engolasters. Es veu que els nois joves organitzaven excursions al sàbat per tal d’espiar els balls de les bruixes; no tant pel fet màgic com pel fet que anaven en pilota picada... A les rodalies del cim, però, es topaven amb les vigilants de la festa, les quals els tocaven amb una vareta màgica i els convertien en gats negres que s'arrapaven com llagostes al darrera de les ballaires.
  Les bruixes andorranes feien la sardana en tres cercles concèntrics al voltant de l’estany. El mateix es deia de les del Canigó i les del Cadí; i que, a còpia de trescar per la ribera, deixaven marcat un camí on mai no hi tornava a créixer l’herba. Les del Montseny, en canvi, anaven variant d’escenari: tot d’una, amb una cadència de la tonada, ballaires i músics saltaven d’una muntanya a l’altra, i anaven dansant pels cims de les Agudes, el Matagalls, el turó de l’Home, el Brull, el turó Gros...

  En algunes ocasions, suposo que per poder participar ell mateix de la dansa, el Diable encarregava a algun bruixot-músic que toqués les tonades —no sempre de sardanes—, i que ho fes a cor que vols. És el cas documentat del pastor Pere Torrent, que en el procés de Sant Feliu de Pallerols va declarar que «el Dimoni no volia que sonés sardanes, ni com sonen els músics de per ací, sinó so tot arravatat, tant com jo podia sonar amb el flabiol».

  La identificació del ball rodó de les bruixes amb la dansa nacional catalana no és exclusiva del poble, sinó que existeixen documents escrits al respecte, com un de la Universitat d’Igualada, de l’any 1610 —en plena Cacera de bruixes a Catalunya— en el que se sol·licita: «que no es ballin d'aquí endavant a la plaça sardanes, per ser ball deshonest; i que de ninguna manera es ballin en divendres, atès que en semblant dia prengué mort i passió nostre senyor Déu Jesucrist per nostra salut i remei; i que no es ballin sinó de dia i no de nit».

  A la primera meitat del segle XX els capellans encara clamaven al cel davant algunes diversions, com demostra aquest Ordo de la Diòcesi de Girona: «Deuen fugir els cristians, com d’avantsales de l’Infern, dels cines, balls i altres espectacles escandalosos; car són llocs on és imminent el perill de perdre la gràcia divina, per a perdre després l’ànima per tota l’eternitat.»
  A la postguerra espanyola, la Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad va publicar uns cartells on es veien nois i noies de l’època dansant «agarraos» amb persones de l’altre sexe, sempre caracteritzades com a dimonis i dimònies.


Diu la llegenda...
  Vet aquí que una nit molt fosca, un geperut que anava de camí cap a casa seva es va perdre pel Canigó. Ja pensava d’ajocar-se a qualsevol racó a dormir, quan va veure una foguera. S’hi va acostar, i de seguida es va adonar que es tractava d’una colla de bruixes que ballaven la sardana, al voltant del foc, al so d’una cantarella:

            «Dilluns, dimarts,
            dimecres, tres.»

  I no paraven de girar, sempre cantant la mateixa estrofa.
  Endut per l’alegria de la dansa, el geperut es va plantar al mig de la rotllana i, tot saltant i ballant com elles, va afegir:

            «Dijous, divendres
            i dissabte, sis.»

  Les bruixes van parar de dansar i, satisfetes que el geperut els hagués ensenyat una nova estrofa de la cançó, que elles desconeixien, el van voler premiar: li van treure la gepa i la van penjar dalt d’un arbre.
  L’endemà, quan va tornar al poble, l’exgeperut es va ensopegar amb un veí seu, també geperut, que li va preguntar tot estranyat com s’ho havia fet per curar-se de la seva deformació. L’home li va explicar tot el que li havia passat la nit anterior, i el segon geperut va decidir anar al Canigó a buscar les bruixes que ballaven la sardana.
  I allà les va trobar, cantant:

            «Dilluns, dimarts,
            dimecres, tres.
            Dijous, divendres
            i dissabte, sis.»

  Aleshores, per fer-se valer, el geperut es va ficar al mig de la rotllana i va afegir:

            «I diumenge, set».

  Com que les bruixes no poden suportar la paraula diumenge, perquè és el dia consagrat a Déu, es van enfurismar tant que van despenjar de l’arbre la gepa del primer geperut i li van penjar al pit al segon, fent-lo encara més estrafet del que era.
  Aquesta llegenda, s’explica també al coll de Malrem, sobre Beget.