dilluns, 17 d’agost de 2015

GEGANTS: ELS FILLS DELS DIMONIS

  Una de les teories de la caiguda i condemnació de Llucifer s’atribueix a un motiu molt menys divulgat pel simple fet d’estar relatat en un dels llibres exclosos de l’Antic Testament —els anomenats apòcrifs—. El Llibre d’Henoc ho enfoca des d’un punt de vista francament delicat: el sexe.
"Boreas and Orietyia".
Evelin de Morgan


  Després de fer fora Adam i Eva del Paradís Terrenal, Déu va enviar a la Terra dos-cents àngels de la seva cort, per tal que vigilessin i protegissin les seves dèbils criatures humanes. Aquests guardians angèlics, comandats per Shemihaza, eren coneguts amb el nom d’egrègors o grigori.
  I què va passar, amb aquests àngels? Doncs va passar —i aquest és un dels punts en comú que té la versió apòcrifa amb les canòniques—, que van sentir enveja.
  Enveja de què?
  Simon Pieters, al seu llibre Diabolus, ho explica amb una gràcia impossible d’igualar: «Enveja de la carn, que l’home té i ells no. Enveja de les dones, que els homes tenien i ells no; enveja dels petons d’elles, que els homes rebien però no ells... El mite té, en efecte, algun detall propi de bolero caribeny». Per dir-ho clar i català: els àngels van preferir la bellesa carnal i temporal de les femelles humanes a la bellesa mística i eterna de Jahvè. Aleshores es van confabular i, després de fer un jurament de compromís, al capdamunt de l’anomenada Muntanya de l’Aliança, van baixar a la Terra i es van lliurar a la luxúria, fornicant amb les filles dels homes (la qual cosa no deixa de tenir mèrit si tenim en compte que es tractava d’éssers de naturalesa espiritual, sense cos!). Per correspondre als favors sexuals de les dones, els egrègors els van revelar un munt de secrets divins i tota mena de coneixements i habilitats. El fruit de l’Arbre de la Ciència.

  Al cap de nou mesos, les dones van començar a parir criatures: gegants d’uns cent cinquanta metres d’alçada, als que es va donar el nom de nefilim. Aquestes criatures monstruoses devoraven tot el que els homes produïen, fins que va arribar un moment que ja no se’ls va poder abastir; aleshores es van dedicar a devorar éssers humans.
  Els arcàngels Miquel, Rafael, Gabriel i Sariel —sempre segons el capítol 6 del Llibre d’Henoc—, que observaven des de feia temps els esdeveniments, van córrer a dir-ho a Jahvè. I aquest va tenir un dels seus cops de geni: sense pensar-s’ho dues vegades, va enviar un tsunami per exterminar tota la raça humana, excloent de la condemna la família de Noè. I a Miquel li va ordenar que encadenés els egrègors a les valls de la Terra durant setanta generacions, fins el dia del Judici Final.

  A Catalunya, de gegants en tenim tot un mostrari. Alguns són molt populars i encara són recordats a les poblacions on van viure: Plafalgàs, Mandroni, els Regiraroques, el Pare Su, l’Avi Esmé, el Nen de Vacarisses... Al Canigó, el pic de Sethomes són set gegants encantats que van voler construir una torre per arribar fins el Cel i discutir-li a Déu el govern de la Terra.
  Segons la tradició, els gegants catalans vivien en coves o a sota dels dòlmens que es troben escampats per totes les comarques. Al de Pinyana, que es coneix amb el nom de Casa Encantada, l’any 1880, es va trobar una mandíbula gegantina que va contribuir a alimentar el mite. Per la mateixa època, Jacint Verdaguer explicava la tradició del colós enterrat en un altre megalit: la Fossa del gegant, prop de Núria. I poc després, a una cova de Rialb es van descobrir restes d’un ésser humà gegantí. També en un indret indeterminat entre Palamós i Besalú es va desenterrar un esquelet de gran alçada i amb el crani molt gros. I l’any 1915, a la cova d’Anés, a Orèn, diversos espècimens gegantins.
  Els gegants catalans vivien també en mig del bosc, com el de la Vall de Mur, a Sant Llorenç del Munt, que es considera que encara és viu i que és l’ésser més antic de la Península; o en torres, com la que porta aquest nom al Vilar de Tentellatge, prop de Ripoll. A Muntanyola, al terme de Serrarica, el Serrat de la Testa està considerat el cementiri dels gegants. També aquí, a l’església parroquial, es va trobar un esquelet gegantí que sembla confirmar-ho.

  Però, sens dubte, el més mític dels gegants catalans és Gerió. I dic català perquè, tot i que trobem el seu origen a l’antiga Grècia, sembla que va ser ell, i no ningú altre, qui va fundar la ciutat de Girona, que en va prendre el nom.

El gegant Gerió de Girona. 

Diu la crònica...

  L’any 1844, en el transcurs de l’enderrocament d’una antiga capella propera a l’església parroquial de Garòs, a la Valh d’Aran, mossèn Antoni Jaquet, aleshores un nen, va poder presenciar la troballa d’un sepulcre de pedra de dimensions poc habituals. Ben tapada amb una gruixuda làpida, la sepultura ocupava tota l’amplada del carrer, de manera que els peus queien sota els fonaments de la capella i el cap quedava sota la casa del davant. L’esquelet de l’interior mesurava uns tres metres de llargada i el crani era, en total, uns quatre centímetres de circumferència més gran que la mida mitjana del d’un d’humà. Tenia un gruixut clau de ferro clavat a la regió occipital.
  Segons la llegenda, el gegantde Garòs era cèlebre per la seva violència contra els habitants de la vall. Un dia, aquests van decidir unir-se per combatre’l. Vençut i humiliat, el gegant va demanar-li a un servent seu que l’executés, clavant-li un clau a la nuca; una pràctica, segons sembla, associada a la lluita contra el Diable.