Una de les teories de la caiguda i condemnació de Llucifer
s’atribueix a un motiu molt menys divulgat pel simple fet d’estar relatat en un
dels llibres exclosos de l’Antic Testament —els anomenats apòcrifs—.
El Llibre d’Henoc ho enfoca des
d’un punt de vista francament delicat: el sexe.
 |
| "Boreas and Orietyia". Evelin de Morgan |
Després de fer fora Adam i Eva del Paradís
Terrenal, Déu va enviar a la Terra dos-cents àngels de la seva cort, per
tal que vigilessin i protegissin les seves dèbils criatures humanes. Aquests
guardians angèlics, comandats per Shemihaza, eren coneguts
amb el nom d’egrègors o grigori.
I què va passar, amb aquests àngels? Doncs va
passar —i aquest és un dels punts en comú que té la versió apòcrifa amb les
canòniques—, que van sentir enveja.
Enveja de què?
Simon Pieters, al seu llibre
Diabolus, ho explica amb una gràcia impossible d’igualar: «Enveja
de la carn, que l’home té i ells no. Enveja de les dones, que els homes tenien
i ells no; enveja dels petons d’elles, que els homes rebien però no ells... El
mite té, en efecte, algun detall propi de bolero caribeny». Per dir-ho clar
i català: els àngels van preferir la bellesa carnal i temporal de les femelles
humanes a la bellesa mística i eterna de Jahvè. Aleshores es van
confabular i, després de fer un jurament de compromís, al capdamunt de l’anomenada
Muntanya de l’Aliança, van baixar a la
Terra i es van lliurar a la luxúria, fornicant amb les filles dels homes (la
qual cosa no deixa de tenir mèrit si tenim en compte que es tractava d’éssers
de naturalesa espiritual, sense cos!). Per correspondre als favors sexuals de
les dones, els egrègors els van revelar un munt de secrets divins i tota mena
de coneixements i habilitats. El fruit de l’Arbre
de la Ciència.
Al cap de nou mesos, les dones van començar a parir
criatures: gegants d’uns cent cinquanta metres d’alçada, als que es va donar el
nom de nefilim. Aquestes criatures
monstruoses devoraven tot el que els homes produïen, fins que va arribar un
moment que ja no se’ls va poder abastir; aleshores es van dedicar a devorar
éssers humans.
Els arcàngels Miquel, Rafael, Gabriel
i Sariel —sempre segons el capítol 6 del Llibre d’Henoc—,
que observaven des de feia temps els esdeveniments, van córrer a dir-ho a
Jahvè. I aquest va tenir un dels seus cops de geni: sense pensar-s’ho dues
vegades, va enviar un tsunami per exterminar tota la raça humana,
excloent de la condemna la família de Noè. I a Miquel li va ordenar que
encadenés els egrègors a les valls de la Terra durant setanta
generacions, fins el dia del Judici Final.
A Catalunya, de gegants en tenim tot un mostrari. Alguns són molt
populars i encara són recordats a les poblacions on van viure: Plafalgàs,
Mandroni, els Regiraroques, el Pare Su, l’Avi Esmé,
el Nen de Vacarisses... Al Canigó, el pic de Sethomes són
set gegants encantats que van voler construir una torre per arribar fins el Cel
i discutir-li a Déu el govern de la Terra.
Segons la tradició, els gegants catalans vivien en
coves o a sota dels dòlmens que es troben escampats per totes les comarques. Al de Pinyana,
que es coneix amb el nom de Casa Encantada, l’any 1880, es va trobar una
mandíbula gegantina que va contribuir a alimentar el mite. Per la mateixa
època, Jacint Verdaguer explicava la tradició del colós enterrat en un
altre megalit: la Fossa del gegant, prop
de Núria. I poc després, a una cova de Rialb es van descobrir
restes d’un ésser humà gegantí. També en un indret indeterminat entre Palamós
i Besalú es va desenterrar un esquelet de gran alçada i amb el crani
molt gros. I l’any 1915, a la cova d’Anés, a Orèn,
diversos espècimens gegantins.
Els gegants catalans vivien també en mig del
bosc, com el de la Vall de Mur, a Sant Llorenç del Munt, que es
considera que encara és viu i que és l’ésser més antic de la Península; o en
torres, com la que porta aquest nom al Vilar de Tentellatge, prop de Ripoll.
A Muntanyola, al terme de Serrarica, el Serrat de la Testa està considerat el cementiri
dels gegants. També aquí, a l’església parroquial, es va trobar un esquelet
gegantí que sembla confirmar-ho.
Però, sens dubte, el més mític dels gegants
catalans és Gerió. I dic català perquè,
tot i que trobem el seu origen a l’antiga Grècia, sembla que va ser ell,
i no ningú altre, qui va fundar la ciutat de Girona, que en va prendre
el nom.
 |
| El gegant Gerió de Girona. |
Diu la crònica...
L’any 1844, en el transcurs de
l’enderrocament d’una antiga capella propera a l’església parroquial de Garòs,
a la Valh d’Aran, mossèn Antoni Jaquet, aleshores un nen, va
poder presenciar la troballa d’un sepulcre de pedra de dimensions poc
habituals. Ben tapada amb una gruixuda làpida, la sepultura ocupava tota
l’amplada del carrer, de manera que els peus queien sota els fonaments de la
capella i el cap quedava sota la casa del davant. L’esquelet de l’interior
mesurava uns tres metres de llargada i el crani era, en total, uns quatre
centímetres de circumferència més gran que la mida mitjana del d’un d’humà.
Tenia un gruixut clau de ferro clavat a la regió occipital.
Segons la llegenda, el gegantde Garòs era cèlebre per la seva violència contra els habitants de
la vall. Un dia, aquests van decidir unir-se per combatre’l. Vençut i humiliat,
el gegant va demanar-li a un servent seu que l’executés, clavant-li un clau a
la nuca; una pràctica, segons sembla, associada a la lluita contra el Diable.
