Els diables, no pas els àngels, són els reis
indiscutibles del folklore, especialment del català. Quants contes coneixeu que
tinguin per protagonista un àngel? I un dimoni? Heu vist mai «balls d’àngels»?
I «balls de diables»? Avui dia és gairebé
impossible assistir a una celebració popular on, tard o d’hora, els «diables»
no surtin a ballar.
A Catalunya els diables dansen des de fa
gairebé mil anys. Els balls de diables avui tan populars al nostre país tenen
el seu origen en els anomenats «entremesos», és a dir, les representacions que
es feien en les grans festes i solemnitats cortesanes i religioses. La data més
antiga que coneixem d’un espectacle d’aquest tipus és l’any 1150, amb motiu de
les noces de Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, el moment
en que es va crear la Corona de Aragón. I, és clar, com si ho
veiessin a venir, van fer sortir els àngels i els dimonis a barallar-se.
Però l’arrelament de la tradició no es produiria
fins a la institució del Corpus,
l’any 1264. Per celebrar-lo, s’escenificaven dins les esglésies uns drames
sacres en la coreografia dels quals ja consta la presència de dimonis lluitant
contra sant Miquel. Barcelona va celebrar la seva primera processó de Corpus
pels carrers de la ciutat l’any 1322. Després d’això, passarien seixanta-cinc
anys fins que els àngels i els dimonis tornessin a treure el nas, en aquesta
ocasió a les festes de Santa Tecla
de Tarragona. A partir d’aleshores, anirien apareixent periòdicament noticies
documentals dels balls de diables.
Durant l’edat mitjana, les processons tenien un
aspecte doctrinal: es tractava d’instruir el poble sobre la veritat cristiana.
Els personatges més rellevants de les Sagrades Escriptures desfilaven
seguint un ordre més o menys establert. Al darrera de tot, hi anava sant Miquel
lluitant amb els dimonis. A Barcelona, l’habitual era que el ball de diables
es realitzés per motius polítics: les noces del rei Martí amb Margarida
de Prades, l’any 1409, o l’arribada a la ciutat, des de Nàpols, d’Alfons
IV de Catalunya, el 1423. Hi ha referència d’aquesta darrera al Llibre
de Solemnitats de Barcelona que es guarda a l’Arxiu Històric de la
Ciutat.
L’any 1450 apareix al Penedès, durant la processó
de Corpus, un ball de diables que anomenen Diablura. Deu
anys més tard trobem el mateix nom a les cròniques d’El Vendrell, amb
uns diables que porten carotes i picarols als turmells. En els anys
següents, hi ha mencions dels diables balladors a Tarragona, Tortosa
i Igualada. Després es produeix un salt documental que ens porta a
principis del segle XVII, on veiem néixer els diables de Vilafranca
del Penedès i els de Reus. Durant el segle XVIII, es mantenen les
colles ja existents i se n’incorpora una de nova, la de Vilanova i la Geltrú;
però la prohibició del 1780 sembla produir una certa recessió en la festa. El
21 de juliol d’aquell any, el rei d’Espanya, CarlesIII, des de l’habitual òptica centralista del tot aliena a la
realitat catalana, promulgava una real cédula contra els balls i
entremesos a les processons de Corpus i festes patronals «como poco
conveniente a la gravedad y decoro que en ellas se requiere.»
I és que, de mica en mica, les coses havien anat
canviant. En aquella lluita ritual entre sant Miquel i els dimonis, sempre
acabava guanyant el Bé, és clar. Però els dolents, per si alguna vegada els
somreia la sort, s’havien anat envoltant d’escenografies cada cop més
espectaculars: castells infernals, roques, dracs i altres bèsties
ferotges que els ajudaven en la brega, timbals i, sobretot, pirotècnia
molt efectista que transportava els nostres innocents rebesavis fins a les
mateixes entranyes de l’Avern. I d’una manera o altre, es pot dir que van
acabar guanyant la batalla, perquè, de mica en mica, els elements més
estrictament religiosos es van anar perdent pel camí. Només van quedar els diables
(acompanyats, això sí, pel pobre sant Miquel, perquè en aquest país nostre si
no hi ha batussa no hi ha diversió). A mitjans del segle XVIII, el ball de
diables, sense deixar d’assistir als actes religiosos i polítics, s’estén a
altres festes més populars, com ara el Carnestoltes i les festes
majors. L’any 1886 es produïa la segona tongada de prohibicions. Per sort,
només era una de tantes agonies: al 1933, amb el govern republicà, la tradició
feia una revifalla a la Catalunya Nova i aconseguia superar a rebolcons fins i
tot una Guerra Incivil.
Tot i que actualment les colles més antigues encara
conserven la representació de la lluita amb sant Miquel, la tendència de
l’època va ser que els diables i els seus dracs s’anessin quedant sols i
desconnectats dels seus orígens. Més sols es van quedar encara en l’època fosca
del franquisme: només els de quatre poblacions —L’Arboç, Les
Borges del Camp, Sant Quintí de Mediona i Vilanova i la Geltrú—
van aconseguir sobreviure a aquell altre infern.
Finalment, amb l’arribada de la democràcia i
la recuperació de tants símbols culturals i tantes festes i manifestacions
populars arreu de Catalunya, els diables van renéixer de les seves
cendres. La primera campanada la va donar Cervera, l’any 1978,
organitzant l’Aquelarre. Dos anys
més tard, a l’Ajuntament de Barcelona se li va acudir convocar, en el marc de
les festes de la Mercè, una Trobada
de dracs que no va tenir gaire èxit. Aleshores, els organitzadors van decidir convidar dues de les colles de
ball de diables que encara subsistien: la de L’Arboç i la de Vilanova,
que van fer les delícies dels badocs, encenent carretilles
de forma estàtica, en rodona, com es feia tradicionalment. En un moment donat,
però, la cosa es va descontrolar, i potser empesos per tants anys de bon
capteniment els diables es van dedicar a perseguir els espectadors, i en
lloc de fugir-ne aquests es van posar a ballar sota les espurnes. El ball
estàtic esdevenia foc en moviment: era l’alegria de viure que ens retornava
després de tanta foscor.
—Mireu, mireu, com
corren sota el foc!
L’any següent, el
programa de la festa major de Barcelona ja incloïa oficialment aquesta nova
modalitat i una denominació que faria història: Correfoc.
D’aleshores ençà, el Correfoc és present gairebé a totes les festes populars
del país. El Diable tornava a ser català (si és que mai havia deixat, soterradament,
de ser-ho).
L’any 1982, es van comptabilitzar, a part de les
quatre colles històriques supervivents, divuit més, entre les de nova creació i
les que havien ressuscitat de la seva letargia. Tres anys més tard ja eren
quaranta-cinc. Avui dia és difícil trobar un sol poble, poblet o vila del Principat
que no tingui una o més colles de diables. Perquè si hi ha alguna
manifestació festiva que, creuant un mil·leni, pugui establir un nexe amb les
noves generacions és, sens dubte, el ball de diables. El dinamisme,
l’excitació, el risc de la pirotècnia i del foc i l’encant personal dels
personatges que representen, han provocat que, en aquests darrers anys del
segle XX i primers del XXI, la gent jove s’hagi interessat per la tradició,
fins el punt que s’ha convertit en la manifestació folklòrica més viva
de tot el costumari català.
Avui dia, alguns pobles (Montornès, Piera,
Sant Pere de Ribes, Valls) ja han creat les seves colles
infantils, sovint lligades a les escoles públiques, com és el cas de Cambrils
o dels Patunyetes de L’Hospitalet. També les dones s’han integrat
de forma natural dins el ball de diables, compartint saltiró i banyes
amb els seus companys masculins. I en alguns casos, com les Diablesses de
Mataró, o les de Sant Feliu de Llobregat, han organitzat els
seus propis grups.
El nombre de diables
que integren una colla no és fix. Segons el tipus de representació, l’indret o
l’antiguitat del ball, pot anar d’una a tres dotzenes de persones. Els
personatges també poden variar, tot i que n’hi ha uns quants de bastant fixes:
LLUCIFER: És el
protagonista de la colla, tal com proclama el seu vestit diferenciat, (barret
de copa, tiara o mitra i capa). A la mà porta un ceptrot,
un llarg mànec al capdamunt del qual hi ha una caixa metàl·lica plena de pedres
que fa la funció de sonall. Pel damunt de la caixa solen haver-hi figures
d’animalons de formes suggerents —ocellots, serps, dracs—, enforquillats amb
unes fines varetes destinades a allotjar un bon nombre d’elements pirotècnics.
 |
| Diables del
Grup Mal Llamp. Foto: Ingrid Nicolás Navarro |
LA DIABLESSA: Companya del Príncep de l’Infern, l’únic personatge femení del ball, no va aparèixer fins al segle XVII,
i aleshores, com ara, és interpretat per un home. Sol portar faldilles
llargues, armilla i casaca, una pamela al cap i un gros ceptrot a la mà rematat
amb dues banyes de cabra ben recargolades, serps o rates-pinyades.
DIABLES, DIABLONS O DIABLOTS: Un document de l’any
1388 ens indica que els diables de Tarragona
duien cascavells, i un altre del 1623, que alguns portaven la cara
tapada amb màscares, un element que avui han conservat només algunes
colles, com la Mal Llamp d’Igualada.
Antigament, els vestits dels diables
eren fets de roba de sac, damunt la qual es cosien figures de dracs, serps i
rates-pinyades de tela negra. Més tard, els elements decoratius es van començar
a pintar. Avui dia, la forma més tradicional consisteix en pantalons i casaca
amb caputxa, rematada amb dues banyetes. A la mà, protegida per un guant de
pell, branden una maça des de la que disparen la pirotècnia. Els diables d’algunes poblacions tenen noms,
categories i càrrecs propis: Porrer, Alferes, Llicenciat, Borró.
Aquest darrer és el lloctinent de Llucifer i el que dirigeix la lluita contra
els àngels.
TIMBALERS o TABALERS: Tancant el
grup amb els seus instruments de percussió, són els encarregats d’interpretar
les peces musicals i els ritmes adients a cada moment, d’acord amb el foc i la
dansa. Els timbals o tabals són els instruments de música tradicionals del ball
de diables. Sovint els únics.
BÈSTIES DE FOC: Companyes
inseparables dels diables, als qui ajuden indefectiblement en la seva
batalla contra els àngels, ja van aparèixer en l’Entremès de l’Infern,
en aquells primers temps en que es va instaurar el Corpus com a processó
catòlica. Però amb noms i cognoms pròpiament dits, les primeres que es coneixen
són el drac de Vilafranca del Penedès i els dos de Barcelona, el
mateix any 1601. També és del segle XVII el que s’ha conservat durant més temps
i ha aconseguit arribar fins els nostres dies: el de La Bisbal d’Empordà.
Actualment hi ha censades més d’un centenar de bestioles a totes les comarques
catalanes. La forma més tradicional és la de drac, com el de Valls, o de
boc, com els de Vandellòs, Les Franqueses del Vallès, Mollet
o el Bestiot de Molins de Rei, que és una barreja entre cabró i
dimoni. Però també hi ha altres animals mítics d’aspecte terrorífic, sovint
provinents de llegendes locals, com ara la Víbria (la dragona de Barcelona),
la Cucafera de Tortosa, el Lluert, o el Fardatxo de
Rasquera. La Carpafera de Martorell és una carpa
alimentada pels residus tòxics del Llobregat que porta a collibé el Diable del
seu famós pont. I és que, de mica en mica, el Bestiari s’ha anat omplint
de moltes altres espècies, com ara Mulasses, Cavallots, Bous,
Senglars, Cucs, Fènix i àdhuc Llagostes, Pollastres
o Truges, com la d’Argentona. Tots ells farcits de fuets, bengales i
petards, solen tancar les processons diabòliques perseguint i envestint,
juganers, el públic.
 |
| Bèstia de foc del barri de Trinitat Vella. Foto: Rebeca Pardo. |
Tot i que la tradició del ball de diables
prové de l’entremès de sant Miquel lluitant contra la cort infernal, no tots
els pobles que van adoptar la festa ho van fer de la mateixa manera.
L’entremès, amb la seva estructura teatral i els seus parlaments (els anomenats
«versots»), és propi de la zona
del Penedès, el Tarragonès, l’Alt Camp i el Garraf.
Algunes colles de recent formació s’han apuntat a aquest model, com ara els diables de Vila-seca, tot i que
el més habitual és que ho facin a l’altra modalitat, molt més senzilla de
sostenir perquè no té cap mena de representació ni parlament. Era el model
habitual de les poblacions del Baix Camp i del Priorat.
Els parlaments solen estar basats en un text
històric, més o menys conservat per la tradició oral o, en alguns casos,
escrita.
«Naltros sí que som autèntics,
del Cel ens van expulsar;
som genuins representants
del diable català!»
L’argument, molt similar però amb petites variants
a cada poble, consisteix en el següent: un grapat de diables es presenta davant Llucifer per queixar-se de les
dificultats i la manca d’èxit a l’hora de pervertir els humans. Llucifer
els encoratja a que s’enfrontin a les tropes celestials. Lògicament, perdran.
Els «versots» són més moderns: de l’any
1612, segons l’antropòleg Ricard Belascoain. La majoria de les vegades
comencen pels recitats dels Set pecats capitals, encarnats en altres
tants diables. Més moderns encara són els «versots» crítics
encaminats a fer burla de les circumstàncies socials i polítiques del moment.
Les primeres referències es remunten a l’any 1808.
Un dels poders dels diables consisteix en que, en estar fora
d’ordre, poden exercir sense capteniment el sarcasme i la ironia, de vegades
d’una manera molt cínica i fins i tot immoral. Els blancs de les seves burles
són, és clar, els poders fàctics: el civil, l’eclesiàstic, el militar i
l’econòmic.
La llengua del Diable està farcida de
renecs, paraules malsonants, expressions populars i fins i tot castellanismes.
«Que sàpiguen que cul,
cony,
merda, cigala, sotana,
cardar, hòstia i
collons
són de parla catalana.»
Els inicis i els finals d’aquests «versots»
són força genèrics, amb variacions molt petites d’un poble a l’altre:
«Diable sóc d'aquest
ball,
diable sóc i seré
i més m'estimo ser
diable
que un fotut
espardenyer!» (o qualsevol altra cosa que hi rimi).
La resta dels parlaments es renova d’acord amb les
circumstàncies socials i polítiques del moment. Tanmateix, hi ha temàtiques que
es repeteixen d’any en any. Les més significatives són les reivindicacions
locals. La corrupció dels polítics, l’independentisme, l’atac als partits
d’àmbit estatal, a les imposicions de bilingüisme i als símbols espanyolistes,
com la bandera —que es denominada per tradició «l’estanquera»—, els
toros i el flamenc. Intereconomia i la COPE, els capellans i els
Estats Units d’Amèrica, també s’emporten la seva part d’atzagaiada.
Finalment, com és de llei en uns bons àngels
caiguts, fan apologia de tots els vicis:
«Que mai no us falti,
fills meus,
whisky, vodka, rom o
vi,
pits, cigales, culs i
conys,
coca, herba i bon
haixix.»
Acabats els parlaments i els «versots», fa
la seva estel·lar aparició sant Miquel. El príncep dels arcàngels retreu als diables l’intent de temptar els pobres
catalanets. Després, els va colpint a cops d’espasa i acaba posant
simbòlicament el peu al damunt de la colla. El triomf del Bé sol anar
acompanyat d’una carretillada conjunta de tots els diables, enfadats per la seva derrota.
Un dels més famós balls de diables parlats és, sens dubte, el de L’Arboç. Cada quart
diumenge d’agost, amb la seva Carretillada,
que crema de manera impressionant durant mitja hora seguida, la població de
L’Arboç es converteix en la reina indiscutible del món diabler.
 |
| La colla de diables de l'Arboç. Foto: Rebeca Pardo. |
D’altra banda, existeixen les anomenades colles
de diables o colles de foc, l’actuació de les quals consisteix en
evolucionar disparant la pirotècnia sense fer cap representació teatral ni
parlament, tot i que els participants segueixen una certa coreografia. Poden
tenir personatges diferenciats o no. I poden anar acompanyats de Bèsties de
Foc o no. Les possibilitats són moltes.
Amb els anys i l’afany de buscar emocions
diferents, han anat apareixent noves fórmules del ball de diables que,
sense trair gens l’esperit que el va veure néixer fa mil anys, li ha donat nous
punts de vista. En els darrers temps, s’ha posat de moda que les colles
escenifiquin llegendes locals, quan aquestes parlen de Satanàs, amb
personatges i escenografies pròpies. És el cas de Sant Feliu de Codines
i l’ase que s’estirava, o de Parets del Vallès, que cada any posa en
escena La Pedra del Diable, al servei de la dansa diabòlica. L’Empaitafoc, organitzat per la Colla de
cuques i diables de Castellbisbal, és una complexa representació amb
tota mena de personatges i bestioles, encaminada a... adorar el Diable! I si no
hi ha Diable, un se l’inventa, com a l’Escaldarium
de Caldes de Montbui, on a mitjans de juliol celebren l’eixida de les
aigües termals entremig de bruixes i dimonis que salten i ballen.
Però és sens dubte la pirotècnia, l’element
definidor del ball de diables tal com l’entenem en l’actualitat. És
probable que sense la seva aportació a la festa, aquesta hagués acabat
desapareixent, com tantes altres manifestacions folklòriques del nostre país.
Aquells primers diables de les noces de Ramon Berenguer i Peronella
d’Aragó no en tenien, de petards. La pólvora la inventen els xinesos
al segle XII, i la porten a Europa els àrabs. La influència d’aquesta cultura
als Països Catalans durant un bon grapat d’anys, i el desenvolupament de
tallers d’alquímia i d’adroguers a les principals ciutats, faran possible el
prodigi. Però no és fins al 1383 que tenim la primera referència documental
d’ús de pirotècnia —«focs grecs»— per part dels diables de
Tarragona, en la celebració de la visita de la comtessa Sibil·la de
Fortià, esposa de Pere el Cerimoniós, a la ciutat. Probablement es
tractaria d’una exhibició molt senzilleta, tot i que un altre document de mig
segle més tard ja parla de sis canons disparant coets.
Segons el famós Diccionari infernal
de Collin de Plancy, a l’Infern hi ha un dimoni d’orde inferior
encarregat de tenir cura de les calderes, del qui es diu que és l’inventor dels
focs artificials. El seu nom és Ukobac. Penso que seria un detall
nomenar-lo patró dels balls de diables, perquè és evident que va ser amb
la incorporació del foc i la pirotècnia a les innocents figures dels diables
de l’edat mitjana, que Catalunya va aconseguir la més perfecta representació
plàstica d’aquella iconografia infernal que l’Església tant s’entestava
a divulgar. Les flames, el fum, l’olor de la pólvora i les espurnes
incandescents van recrear aquell món quimèric on els eixordadors i persistents
tabals i les siluetes amb banyes que dansen i salten enmig d’una pluja de foc
són el més semblant a l’Infern que la ment humana hagi pogut imaginar.
La pirotècnia pròpia del ball de diables
són els volcanets, els sortidors francesos i, sobretot, les carretilles,
que formen aquells característics paraigües de foc girant sobre el cap dels
dansaires.
El foc és un símbol antiquíssim que sempre ha
format part de la cultura i les tradicions mediterrànies. Als Països
Catalans són moltes les festes populars i celebracions on n’és el
protagonista absolut. Però això, és clar, lligava malament amb l’Europa
Unida, d’aroma sempre nòrdica, austera i puritana. I vet aquí que als diables
catalans els va caure al damunt una justícia divina que ben poc es podien
imaginar: la Directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu, que regula el
mercat de materials pirotècnics en un continent on, per cada persona que mor
per causa d’un petard, en moren milers a les autopistes o... als camps de
futbol!
El Gobierno Español, amb la seva
sensibilitat habitual, va traduir la Directiva en l’Ordre
PRE/174/2007, que no feia distinció entre l’ús privat i l’ús públic
tradicional de la pirotècnia. I, és clar, això significava, ni més ni menys,
que la desaparició del calendari de falles valencianes, batalles de
Moros i Cristians, festes de Sant Joan, la Patum de Berga i balls
de diables en general. Després de mil anys d’història, els diables
catalans corrien el perill de ser reprimits no per l’Església Catòlica,
Apostòlica i Romana, sinó per l’Europa de les Nacions.
El 10 d’octubre del 2009, a Llorenç del Penedès
s’organitzava un curiós correfoc per protestar contra la llei europea:
dotzenes i dotzenes de diables de tot Catalunya feien una encesa
conjunta i la lectura d’un manifest. La curiositat estava en que, per demostrar
el grau de perill del seu foc, aquests diables anaven abillats només amb
les tradicionals espardenyes, el mocador... i una tanga!
La sang (o, en aquest cas, el foc) no va arribar al
riu: la llei va matisar, i un cop més el Diable, que és català, va aconseguir
treure els seus representants terrenals d’una difícil situació. Però no a tots:
el 3 de gener del 2010, diverses colles de ball de diables de la Catalunya
Nord van creuar la frontera per La Jonquera i van demanar asil
cultural a la Catalunya Sud. Poc abans, a Elna s’havia escenificat un
judici de caire clarament inquisitorial on es condemnava a l’exili a aquestes
colles que, per formar part de territoris catalans en poder de la República
Francesa, corren el perill d’extingir-se, atès que aquesta no té cap
intenció d’adaptar la directiva europea com va fer finalment el Gobierno
Español (que, segons em va confessar el Diable mateix, sempre tan malèvol,
veia amenaçades les seves famoses falles valencianes; no us penséssiu
pas que ho va fer per altre motiu!).
Diu la
llegenda...
L’any 1700, vivia a Parets del Vallès un
pobre mestre de cases, en Marcel, que un dia es va trobar enxampat amb
una obra que no podia acabar per falta de materials.
—Al Diable em donaria, per una mica de pedra! —va
exclamar, tot compungit.
Acabava de dir-ho quan se li presentà un personatge
molt ben vestit que, veient-lo tant amoïnat, el va convidar a sopar a la fonda
del poble. Durant l’àpat, en Marcel li va explicar els problemes que
tenia: la pedra que necessitava per acabar l’obra s’havia exhaurit a totes les
pedreres del voltant i l’havia d’anar a buscar tant lluny que no li sortia a
compte. L’obscur personatge, que responia al nom de Baró d'Emsiba i Serbenet,
i que no era altre que el Diable amb el nom capgirat (Abisme i Tenebres),
li va proposar proporcionar-li la pedra que li faltava abans no arribés l’alba
i cantés el gall. A canvi, en Marcel li hauria de lliurar l’ànima.
Com sempre passa en aquests casos, el mestre
d’obres s’hi va avenir. Aleshores es va presentar tot un estol de dimonis i
bèsties demoníaques que traslladaven pedres fins l’obra.
La promesa d’en Marcel, l’Elisenda,
de seguida es va adonar del que passava; va alertar tot el poble i va convocar
a la plaça els músics locals. Al so dels instruments, ballava davant Llucifer,
per tal de distreure’l fins que arribés l’alba. Quan el gall va cantar, va
enxampar els dimonis arrossegant encara un gran carretó on portaven la darrera
pedra, la Pedra del Diable de Parets.
En record d’aquella victòria sobre el Maligne,
la colla de ball de diables de la població escenifica en el seu correfoc
l’entremès, amb els seus propis versots. La tradició és recent i està
basada en aquella Pedra Serrada que, segons la llegenda més estesa,
havia de servir per cobrir la clau de volta de la catedral de Girona;
una meravellosa excusa per donar personalitat a la dansa, on un estol de diables,
que branden estendards amb calaveres, envolten la figura gegantina del Baró
d'Emsiba i Serbenet. S’acompanyen d’una Bèstia en forma de gall i un
gran carro amb la Pedra del Diable, que llença foc.
