diumenge, 17 de gener de 2016

17 DE GENER: SANT ANTONI I EL DIMONI

  Una de les festes demoníaques més assenyalades del calendari català s’escau per sant Antoni Abat, el 17 de gener.
  En els primers segles de la nostra era, es va posar de moda l’ascetisme, i molts anacoretes o ermitans es van retirar a la soledat del desert per tal de fugir de la vida mundana i purificar-se, renunciant a tota mena de satisfaccions i, especialment, l’eròtica. Nascut a Memfis l’any 250, sant Antoni Abat és potser el més famós d’aquests anacoretes. Amb tan sols vint anys, es va retirar a viure dins d’una cova al desert de Nítria. El seu exemple va ser seguit per gran nombre de deixebles que es passaven el dia meditant i fent pregaria i la nit lluitant contra els dimonis que, en realitat, no eren altra cosa que la materialització dels instints dels propis sants, en batalla constant amb ells mateixos: visions dels plaers mundans, atacs nocturns, sorolls d’armes, crits ensordidors... En el cas de sant Antoni, els mals esperits es van transfigurar en animals salvatges: lleons, lleopards, óssos, llops, toros, serps, escorpins, i altres éssers grotescs i deformes que l’apallissaven i fiblaven, fent-li sentir grans dolors corporals, però mantenint-lo amb l’ànima serena i lúcid de ment. En un retaule català de Joan Dessí del segle XV, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, els dimonis, diminuts com mosques, volen al voltant del cap del sant i l’agredeixen amb garrots. Al de l’església de Montsó, de Jaume Ferrer I, avui al Museu Diocesà de Lleida, el sant puja al Cel entre quatre àngels, mentre al terra, els dimonis li posen encara paranys i li tiren pedres.
  Veient que no se’n sortia, el Maligne va planificar un nou atac: es va presentar davant del sant disfressat de seductora donzella, en actituds agradables i provocatives. Li suggeria pensament obscens o les dolçors del plaer, que el pobre Antoni allunyava amb oracions, dejunis i sacrificis. L’escena, representada en nombroses pintures i retaules, mostra sempre petits detalls que delaten la condició diabòlica de la dona: minúscules banyetes al cap, urpes en lloc de peus, cua que li surt per sota del vestit...

  A tots els Països Catalans, la devoció per sant Antoni Abat és significativa: hi té un munt d’esglésies i capelles dedicades. I també un munt de refranys: «Per sant Antoni un pas de dimoni», «Per sant Antoni fa un fred del dimoni», «L’endemà de sant Antoni comencen a sortir el boig i el Dimoni», «Les cols de sant Antoni, mantenen fins el Dimoni».

  La principal advocació popular de sant Antoni és la protecció del bestiar, en totes les seves vessants. El tenien per patró els pastors, els tractants d’animals i, sobretot, els carreters i traginers. Van ser ells els qui van iniciar la cavalcada dels Tres Tombs, consistent en fer rondar tota mena d’animals, per tres vegades, al voltant de les esglésies, amb la intenció que sant Antoni els donés la seva benedicció. Per aquest motiu, popularment es coneixia el cèlebre anacoreta amb el nom de sant Antoni dels ases o del porquet. Aquest porquet té un paper important, ja que conjuga les dues advocacions del sant, l’animalística i la demoníaca. Una divertida llegenda de l’Alguer, dona una especial visió d’aquest acoblament: com que antigament el foc no existia, a l’hivern els humans passaven molt de fred a la Terra, o sigui que van decidir anar a buscar sant Antoni i demanar-li ajut. I el sant que agafa un bastó de fèrula i el seu porquet, se’n va a l’Infern i demana per entrar, però els dimonis només deixen entrar el porc, que comença a fer entremaliadures, destrossant tot el que troba. Enfadats, els esperits infernals fan entrar el seu amo perquè el calmi, i Antoni aprofita per seure i escalfar-se. Però cada vegada que passa a prop un dimoni, li clava bastonada, fins que, empipat, un d’ells li agafa el bastó i el tira al foc, sense saber que, com que la fèrula té la medul·la esponjosa, s’encén per dins sense que es vegi de fora. Aleshores el sant pren el bastó foguejant i el porc i marxa de l’Infern. Un cop a la Terra, fa el senyal de la creu amb el bastó, tot dient:
  «—Foc, foc en cada lloc i per a tots, foc viu i flamant!
  I, així, a partir de aquell dia, lo foc s’és difús per toto’l món.»

Els diables d'El Forcall socarrimant la barraca.
Foto: Ramon Manent.

  Prou que se’n devia penedir, el bon home, de portar el foc a la Terra, perquè des d’aleshores cada any, per la seva festa, els dimonis li cremen la barraca.
  El conjunt de celebracions i representacions de la vida de sant Antoni reben diferents noms a les diverses comarques on se celebren: s’anomenen Santantonades les dels Ports de Morella i el Maestrat, el Matarranya i la Terra Alta, i La Barraca de sant Antoni, o simplement La Barraca, les de la Ribera d’Ebre —Ascó, Flix, Tivenys, Miravet— i les del Pla de Tortosa. Les dues més famoses són, sens dubte, la de La Todolella i la d’El Forcall, als Ports de Morella. Aquesta darrera, està documentada per primer cop al segle XIV.
  El centre de la festa són les barraques diableres, bastides al bell mig de la plaça major, que figuren la casa de sant Antoni al desert. Són fetes amb brancatge d’alzina, pi i ginebre, amb un tronc d’arbre al mig —el «maig» o «maio»— que sosté tota l’estructura cònica. L’interior es deixa buit i amb dues obertures, perquè hi pugui entrar el qui fa de sant Antoni, el qual va vestit d’ermità i amb uns rosaris ben llargs penjats a la cintura. Als Ports solen ser dos, els sants que mediten al desert: Antoni i Pau.
Botargues d'Herbers.
  El qui fa de Satanàs va guarnit de manera grotesca, amb unes grans banyes i de vegades una llarga cua. Al principi de la representació, s’apareix a sant Antoni i el convida a jugar a cartes. Lògicament, el sant sempre guanya. Aleshores el Diable crida els seus aliats i aquests es dediquen a saltironar pel voltant de la barraca, fent gestos extravagants i ganyotes que figuren que volen temptar el sant, el qual no para de pregar. La cort infernal està formada per uns dimonis molt especials: les Botargues. Tot i que originalment anaven vestides amb parracs cosits sense solta ni volta, en els darrers temps s’han anat uniformant: granota blanca amb dibuixos de dracs, dimonis, serps i figures geomètriques de colors, la cara tapada amb una màscara de roba, i a les mans vares i bufetes. A la Ribera d’Ebre, representen els Set Pecats Capitals i van vestides de llustrina vermella, amb banyes de roba dreçades amb filferro. Als Ports distingeixen entre les Botargues, que solen ser dues, encapçalant i guiant la comitiva, i els dimonis, que porten la cara descoberta, pintada de negre, i una forca a les mans. Durant la cercavila, aquests éssers infernals es dediquen a entrar per les cases, perseguir les noies, ventar cops de bufeta al públic... També són els encarregats, segons les variants de la representació, de portar lligats els sants eremites i fuetejar-los. A La Todolella, els cinc dimonis executen una estranya dansa, caminant cap enrera, tots lligats a la corda a l’extrem de la qual van els dos sants. El Diable gros va transvestit estrafolàriament com una dona; per sota les robes femenines li sol sortir la gran cua d’alls amb un cascavell a la punta que va dringant al seu pas. Representa la temptació de la luxúria i es dedica a fer gestos impúdics: s’aixeca les faldilles, s’obre de cames i fa bromes sexuals amb el públic. Aquest personatge rep el nom de Temptadora, i en alguns indrets Filandrona o Filoseta, perquè mentre desfila va filant.
  En un moment de la representació, desesperat davant la resistència de sant Antoni, el Diable incita els seus sequaços a calar-li foc a la barraca, cosa que aquests fan enmig de gran gatzara. Mentre la barraca es va consumint, els dimonis fan un ball rodó al seu voltant, al so de les gaites o les dolçaines i enmig d’un lluïment de coets erràtics. En alguns indrets, els més valents d’entre el públic passen per dins la barraca mentre el foc ho permet, i en altres són els propis sants els qui, portats per un furor demoníac, s’arremanguen els hàbits i dansen com a veritables posseïts.

  En determinades poblacions del Tarragonès i el Baix Camp, la diada de Sant Antoni se celebrava d’una manera una mica més pacífica: amb balls parlats que figuren les temptacions de l’anacoreta. El de Tarragona està documentat des de l’any 1514. A Reus, després d’intentar fer caure el sant en diversos pecats, el Diable acabava oferint-li un porró de xarel·lo que, segons deia, era la beguda celestial. El de Maspujols està basat exclusivament en el diàleg: Llucifer envia consecutivament deu dimonis i dues dones a temptar el sant. En l’antic manuscrit que es conserva, hi apareix també un àngel, l’encarregat de foragitar els dimonis al final del ball.

Portada del disc "Sant Antoni i el Dimoni".

  Amb l’arribada dels temps moderns, algunes poblacions han deixat de fer les seves representacions per Sant Antoni. Però això no ha suposat, ni de bon tros, la defallença del seu folklore. L’any 2002 diversos cantautors van editar un doble disc compacte, Sant Antoni i el dimoni, amb setanta-una cançons sobre el sant recollides pel mallorquí Antoni Torrens i Gost en diferents poblacions de Catalunya, València, Les Balears i fins i tot La Franja de l’Aragó i l’illa de Sardenya.



  Deu anys abans, en plena eufòria olímpica, el barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, havia iniciat la regeneració de les festes de Sant Antoni amb una original proposta: Els Tres Tombs Infernals. Es tracta d’una combinació de teatre al carrer, espectacle pirotècnic i correfoc, representat per la colla de diables La Satànica la vigília de les benediccions d’animals. El Diable tempta el sant mitjançant les Fúries, i com que no se’n surt, és ell el qui s’enfuria i desencadena el correfoc, amb uns efectes especials molt interessants. L’aparició de sant Miquel salva sant Antoni de l’ira de Satanàs per tal que l’endemà mateix pugui fer la benedicció d’animals, carruatges i cavalleries. Com mana la tradició.

La Satànica de Sant Andreu.
Foto: Biblioteca Ignasi Iglésias.

Diu la llegenda...

  L’any 1909, en el transcurs de la crema de convents de la Setmana Tràgica a Barcelona, va desaparèixer el retaule de l’altar major de l’església de Sant Antoni. Pintat al segle XV pel famós retaulista català Jaume Huguet, la Troballa del cos de sant Antoni en terres egípcies, del que només es conserven algunes fotografies, mostra unes escenes molt curioses de la seva biografia, relacionades amb la capital de Catalunya i els seus governadors.
  Quan el sant estava fent d’ermità al desert de la Tebaida, el prebost Andreu li va demanar, en nom del governador de Barcelona, que vingués a guarir la seva filla, que estava endimoniada. En un altre retaule, el del pintor Lluís Borrassà, encarregat per la confraria de sabaters de Manresa, es representa una tradició similar: L’exorcisme de la família del rei de Barcelona.
  Es veu que amb tanta penitència i oració, sant Antoni i els seus col·legues eremites havien aconseguit fer fora d’Egipte tots els dimonis que es dedicaven a provocar-los les famoses temptacions. I vet aquí que a aquella colla de banyetes no se’ls va acudir millor idea que instal·lar-se a Catalunya i posseir la família reial. El rei va fer cridar sant Antoni, el qual vingué molt decidit a combatre’ls. Després de dos anys i mig de picabaralles, el sant se sortí amb la seva, feu fora tota la dimoniada, i pogué tornar-se’n al seu retir al desert.
  La primera vegada que es va sentir a parlar d’aquestes tradicions va ser l’any 1341, quan el dominicà gallec Alfonso Buenhombre les va trobar en un recull de llegendes àrabs sobre la vida del sant al monestir copte de Famagusta, a Xipre.

dijous, 14 de gener de 2016

ARS MORIENDI

  Un dels terrors medievals més freqüents era el de «morir de mala mort», és a dir, morir de sobte, sense temps per encomanar-se a Déu, confessar-se i reconciliar-se de tots els mals actes realitzats durant la vida. Conscient d’això, el 1452 el bisbe de Fermo, Domenico Capranica, va publicar un llibre destinat a preparar els agonitzants per a una bona mort. L’Ars Moriendi (que significa ni més ni menys que «Art de ben morir») es va convertir ràpidament en un best-seller, amb un bon grapat d’imitadors i d’edicions que el van divulgar per tot Europa i van arribar, és clar, a Catalunya. Els texts, destinats a orientar i auxiliar espiritualment el moribund en el trànsit final, van acompanyats d’il·lustracions, molt similars en totes les edicions, que representen les darrers temptacions del Diable abans de l’anomenat Judici Particular, és a dir, el primer judici emès sobre l’ésser humà, en el moment de la seva mort (recordem que el segon serà l’anomenat Judici Universal o Judici Final, del que vam parlar en el post anterior).

Ars Moriendi provençal. S. XV

  Cada il·lustració de l’Ars Moriendi, semblant a les dels còmics actuals, consta de dos gravats. En el primer, temptatio diaboli (temptació dels diables), s’escenifiquen els intents dels dimonis per fer defallir la voluntat de redempció del moribund. La segona, inspiratio angeli (inspiració angèlica), mostra la resistència d’aquell, ajudat pels àngels i els sants, i la fugida dels dimonis impotents.
  Vet aquí les cinc temptacions i inspiracions:

1) TEMPTACIÓ EN LA FE: el Diable mira de fer trontollar la fe del moribund, negant l’existència de l’Infern. Un àngel el consola mostrant-li els éssers divins.
2) TEMPTACIÓ EN LA DESESPERACIÓ: El Diable intenta fer creure a l’agonitzant que està condemnat de manera irremissible. Un àngel li assenyala diversos exemples del perdó diví: Sant Pere, Sant Pau, Maria Magdalena, el bon lladre...
3) TEMPTACIÓ EN LA IMPACIÈNCIA: el Diable tracta de convèncer el moribund que a ningú li importa la seva mort. L’àngel corresponent mostra a Crist amb les nafres de les mans i a diversos màrtirs.
4) TEMPTACIÓ EN LA SUPÈRBIA: el Diable intenta, per tots els mitjans, fer-li creure al malalt que ja està salvat. Dos àngels li recomanen que sigui humil i pacient com Sant Antoni.
5) TEMPTACIÓ EN L’AVARÍCIA: El Diable li fa sentir pena a l’agonitzant per deixar enrere els seus béns materials. A la inspiració contra l’avarícia, es veu a Crist, imatge de la pobresa, clavat a la creu.

  La darrera xilografia representa la Bona Mort: Crist crucificat, envoltat de sants, i quatre àngels que s’emporten l’ànima del moribund, victoriosa rera el combat. Als peus del llit, mitja dotzena de dimonis s’exclamen fent gests d’impotència.

dijous, 7 de gener de 2016

EL JUDICI FINAL

  I hem arribat, amb tots els posts anteriors (Anticrist i Apocalipsi), al final. Al final absolut. A aquest Judici Final que ens posarà a cadascú de nosaltres a l’espai que ens mereixem.

  La trama del que passarà és més sucosa que una pel·lícula de por.
  Tot començarà amb la Resurreccióde la carn.
  Un poema anònim apocalíptic de l’Edat Mitjana descriu el prodigi en aquests termes:

«Gran veu per la terra faran
quatre àngels que hi correran,
i diran tot en així:
“Morts, veniu al judici”.
Quan els morts els oiran
de seguida es llevaran,
i cadascú eixirà del monument
sa i curat, sens afollament,
en la primera carn tornaran
i tots d’una edat seran.
Tots els vells i els infants
seran en edat de trenta anys,
no seran més lluny els cabells,
ni les dents ni les ungles d’aquells,
que no siguin a lloc ficades
d’on elles s’eren separades.»
           
  És a dir, els cossos ressuscitaran amb totes les seves parts recol·locades al seu lloc, excepte —especifica sant Tomàs d’Aquino, que sempre va ser una mica perepunyetes—, els fluids corporals de la corrupció (orina, excrements, suor, pus) i els de la reproducció (semen i llet).
  Cada mort sortirà de la tomba (el monument, que diu el poema) amb l’ajut del seu Àngel de la Guarda, que el durà després fins la Vall de Josafat, on es té previst celebrar el judici. Sant Vicent Ferrer explica que el talant d’aquests àngels serà agressiu si el seu administrat va ser declarat culpable en el moment de morir. I ho fa posant-hi la seva salsa particular: «Vindran els àngels per l'aire als cementiris, i els mals diran: "Hooy, mesquí"; tanta de paor hauran. I saps com els prendrà? pels cabells quasi arrossegant: "Ah, avant, traïdors, avant! el dia del judici és avui, i jo t’acusaré davant Déu: tants anys ha que he estat amb tu, i no t’has volgut regir per mi!" Ara pensa’t que iran mil mília milions en una, sobre la mar, pudents, feixucs, inflats. Diran: "Àngel beneït! i gita’m en la mar i no em facis anar davant Déu." "No, traïdor! allà ireu, que no hi voldríeu anar!"».
  Un cop tots reunits a la vall, començarà el procés, presidit per Crist, com si fos un senyor feudal davant la seva cort, assegut en un tron i acompanyat de tots els seus sants, apòstols i àngels.

  En moltes catedrals, esglésies i capelles catalanes està representat el Judici Final amb tot luxe de detalls. En les gòtiques; perquè es veu que el romànic no era gaire amic d’enfrontar-se a aquestes visions. De fet, els únics exemplars de pintura mural romànica que existeixen a tota la península ibèrica són el de l’església de Sant Joan de Boí (molt fet malbé) i el de Santa Maria de Taüll, avui conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Potser sigui perquè per aquella època el Diable ja feia temps que rondava per casa nostra... Per contra, el gòtic va ser generós en les seves representacions, cedint el millor espai iconogràfic, el timpà del pòrtic, a les macabres escenes que, com en una pel·lícula de terror, mostren les diferents seqüències: Crist presidint, els àngels trompeters, la resurrecció, les deliberacions del tribunal, la sentència i la seva execució.

  Uns dels elements més curiosos del gòtic català són el llibre dels salvats i el dels condemnats, que es troben en possessió respectivament de Déu i del Diable. El primer és anomenat Liber Vitae (és a dir, Llibre de la Vida), i és la llista dels que se salvaran el dia del Judici Final. El segon conté els noms dels condemnats i la relació de pecats que han comès. La seva existència està tan assumida que el devocionari popular ho reflecteix en aquesta oració que cal dir després de confessar-se:

            «Si me’n queda algun pecat
            recolliu-lo, Verge pura,
            abans no vingui el Dimoni
            no me’l posi en escriptura.»

  Tots dos llibres són complementaris; és a dir, tots els noms dels mortals estan escrits en alguna de les dues llistes. I el que és més curiós: van passant de l’una a l’altra de forma màgica, segons si es cometen pecats o es fan penitències. A Curial e Güelfa Fortuna li ho diu a Neptú: «I el teu nom, que de lletres semblants d’or era escrit, ara de color obscur i fosc serà llegit en aquell regne ple de fum.»
  Però el més esgarrifós del cas és que podria existir una predestinació. És a dir, que els nostres noms estiguessin ja escrits, abans de néixer, en un o altre dels llibres. Com interpretaríeu, si no, aquest versicles de l’Apocalipsi?: «I adoraran [al drac] tots els habitants de la terra, aquells els noms dels quals no estan escrits, des de la fundació del món, en el llibre de la vida».

  La importància d’aquests documents està reflectida en un dels exemples del gòtic català més interessants que representa una cort judicial: el Retaule de sant Miquel de l’església parroquial d’Argelers, al Vallespir. En aquest retaule, els àngels, asseguts al costat de sant Miquel, disposen d’un grapat de documents en els quals es recullen les seves argumentacions. Un d’ells, en primer terme, té un Liber Vitae obert a les mans. Al costat esquerre, en simetria, un grup de dimonis tenen també els seus propis escrits. Aquests documents donen a la situació un aire burocràtic molt curiós: àngels i dimonis semblen funcionaris fent la seva feina. El Diable, com a bon català, té els papers en ordre, porta les proves incriminadores per escrit i actua com un veritable fiscal durant el procés. Al Romiatge del venturós pelegrí, després de fer l’al·legació final, encara li ofereix a l’àngel defensor el document:

            «I no res menys si m’he deixat
            en el procés
            algun pecat dels que ell tingués,
            ara en protest;
            doncs per llegit tingueu aquest,
            i he narrat».

  El dia del Judici Final, els primers que sabran el veredicte seran, lògicament, els bons, els que se salven. Després, Crist pronunciarà la sentència dels dolents. Es calcula que el resultat del judici serà esfereïdor: la proporció entre salvats i condemnats serà molt desequilibrada, i en sortiran guanyadors els de l’equip de l’Infern. També es preveu que la reacció dels condemnats serà, és clar, desesperada. Pregaran a Déu el perdó, o un alleujament de la pena. Ferrer ho descriu amb la seva gràcia habitual: «Al menys doneu-nos lloc delitós al foc!; al menys deu-nos cert temps eternament!; al menys algun bon capità diable; al menys qualque bona companyia...». Però la resposta del jutge serà implacable: «Ite, maledicti!» (així, en llatí, que sona més contundent!).
  Aleshores sant Miquel donarà l’ordre que s’obrin els inferns. Tornem a les il·lustradores paraules de sant Vicent, que explica com s’aniran estimbant tots els pecadors, arraïmats en feixos: «Ooy, quin feixot tan gran via Infern, "xof!" a les calderes!».
  Acabada la neteja, Crist donarà una ordre i la boca de l’Infern es tornarà a tancar, definitivament, i els mars cobriran la superfície del planeta.
  Pel que fa al nostre amic, el Diable, serà llençat directament a l’abisme, sense judici previ, perquè ja va ser castigat a la condemnació eterna en el moment de la seva caiguda.
 
Àngel del judici, 1884, Agapit Vallmitjana, Cementiri del Poblenou. Barcelona.
Foto: Sylvia Lagarda-Mata.

Diu la llegenda...

  Conta una antiga tradició que la fi del món serà anunciada per l’anomenada Campana del Judici, Campana dels Difunts o Campana del Diable.
  Aquesta enorme peça d’or massís està amagada entre boscam i fullaraca en alguna pregona vall del Canigó —hi ha qui diu que a la Val d’Aran—, i se la sent repicar cada any, al bell punt de la mitjanit de Nadal. El seu so pregon se sent de molt lluny, per tot els Pirineus; i per a alguns és de mal averany, perquè diuen que com que és Satanàs qui la toca, pronostica grans calamitats. Per la majoria, però, sentir-la és alleujador, perquè el seu toc recorda que el món seguirà com a mínim un any més. La nit de Nadal que no soni significarà l’imminent arribada de la fi del món: en set anys, tindrà lloc el Judici Universal.
  També hi ha qui diu que ara la campana no se sent; i que serà per anunciar l’Apocalipsi, que tocarà. I que aquest fet vindrà acompanyat d’altres signes fúnebres: els ases deixaran de bramar i les dones d’infantar.