diumenge, 17 de gener de 2016

17 DE GENER: SANT ANTONI I EL DIMONI

  Una de les festes demoníaques més assenyalades del calendari català s’escau per sant Antoni Abat, el 17 de gener.
  En els primers segles de la nostra era, es va posar de moda l’ascetisme, i molts anacoretes o ermitans es van retirar a la soledat del desert per tal de fugir de la vida mundana i purificar-se, renunciant a tota mena de satisfaccions i, especialment, l’eròtica. Nascut a Memfis l’any 250, sant Antoni Abat és potser el més famós d’aquests anacoretes. Amb tan sols vint anys, es va retirar a viure dins d’una cova al desert de Nítria. El seu exemple va ser seguit per gran nombre de deixebles que es passaven el dia meditant i fent pregaria i la nit lluitant contra els dimonis que, en realitat, no eren altra cosa que la materialització dels instints dels propis sants, en batalla constant amb ells mateixos: visions dels plaers mundans, atacs nocturns, sorolls d’armes, crits ensordidors... En el cas de sant Antoni, els mals esperits es van transfigurar en animals salvatges: lleons, lleopards, óssos, llops, toros, serps, escorpins, i altres éssers grotescs i deformes que l’apallissaven i fiblaven, fent-li sentir grans dolors corporals, però mantenint-lo amb l’ànima serena i lúcid de ment. En un retaule català de Joan Dessí del segle XV, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, els dimonis, diminuts com mosques, volen al voltant del cap del sant i l’agredeixen amb garrots. Al de l’església de Montsó, de Jaume Ferrer I, avui al Museu Diocesà de Lleida, el sant puja al Cel entre quatre àngels, mentre al terra, els dimonis li posen encara paranys i li tiren pedres.
  Veient que no se’n sortia, el Maligne va planificar un nou atac: es va presentar davant del sant disfressat de seductora donzella, en actituds agradables i provocatives. Li suggeria pensament obscens o les dolçors del plaer, que el pobre Antoni allunyava amb oracions, dejunis i sacrificis. L’escena, representada en nombroses pintures i retaules, mostra sempre petits detalls que delaten la condició diabòlica de la dona: minúscules banyetes al cap, urpes en lloc de peus, cua que li surt per sota del vestit...

  A tots els Països Catalans, la devoció per sant Antoni Abat és significativa: hi té un munt d’esglésies i capelles dedicades. I també un munt de refranys: «Per sant Antoni un pas de dimoni», «Per sant Antoni fa un fred del dimoni», «L’endemà de sant Antoni comencen a sortir el boig i el Dimoni», «Les cols de sant Antoni, mantenen fins el Dimoni».

  La principal advocació popular de sant Antoni és la protecció del bestiar, en totes les seves vessants. El tenien per patró els pastors, els tractants d’animals i, sobretot, els carreters i traginers. Van ser ells els qui van iniciar la cavalcada dels Tres Tombs, consistent en fer rondar tota mena d’animals, per tres vegades, al voltant de les esglésies, amb la intenció que sant Antoni els donés la seva benedicció. Per aquest motiu, popularment es coneixia el cèlebre anacoreta amb el nom de sant Antoni dels ases o del porquet. Aquest porquet té un paper important, ja que conjuga les dues advocacions del sant, l’animalística i la demoníaca. Una divertida llegenda de l’Alguer, dona una especial visió d’aquest acoblament: com que antigament el foc no existia, a l’hivern els humans passaven molt de fred a la Terra, o sigui que van decidir anar a buscar sant Antoni i demanar-li ajut. I el sant que agafa un bastó de fèrula i el seu porquet, se’n va a l’Infern i demana per entrar, però els dimonis només deixen entrar el porc, que comença a fer entremaliadures, destrossant tot el que troba. Enfadats, els esperits infernals fan entrar el seu amo perquè el calmi, i Antoni aprofita per seure i escalfar-se. Però cada vegada que passa a prop un dimoni, li clava bastonada, fins que, empipat, un d’ells li agafa el bastó i el tira al foc, sense saber que, com que la fèrula té la medul·la esponjosa, s’encén per dins sense que es vegi de fora. Aleshores el sant pren el bastó foguejant i el porc i marxa de l’Infern. Un cop a la Terra, fa el senyal de la creu amb el bastó, tot dient:
  «—Foc, foc en cada lloc i per a tots, foc viu i flamant!
  I, així, a partir de aquell dia, lo foc s’és difús per toto’l món.»

Els diables d'El Forcall socarrimant la barraca.
Foto: Ramon Manent.

  Prou que se’n devia penedir, el bon home, de portar el foc a la Terra, perquè des d’aleshores cada any, per la seva festa, els dimonis li cremen la barraca.
  El conjunt de celebracions i representacions de la vida de sant Antoni reben diferents noms a les diverses comarques on se celebren: s’anomenen Santantonades les dels Ports de Morella i el Maestrat, el Matarranya i la Terra Alta, i La Barraca de sant Antoni, o simplement La Barraca, les de la Ribera d’Ebre —Ascó, Flix, Tivenys, Miravet— i les del Pla de Tortosa. Les dues més famoses són, sens dubte, la de La Todolella i la d’El Forcall, als Ports de Morella. Aquesta darrera, està documentada per primer cop al segle XIV.
  El centre de la festa són les barraques diableres, bastides al bell mig de la plaça major, que figuren la casa de sant Antoni al desert. Són fetes amb brancatge d’alzina, pi i ginebre, amb un tronc d’arbre al mig —el «maig» o «maio»— que sosté tota l’estructura cònica. L’interior es deixa buit i amb dues obertures, perquè hi pugui entrar el qui fa de sant Antoni, el qual va vestit d’ermità i amb uns rosaris ben llargs penjats a la cintura. Als Ports solen ser dos, els sants que mediten al desert: Antoni i Pau.
Botargues d'Herbers.
  El qui fa de Satanàs va guarnit de manera grotesca, amb unes grans banyes i de vegades una llarga cua. Al principi de la representació, s’apareix a sant Antoni i el convida a jugar a cartes. Lògicament, el sant sempre guanya. Aleshores el Diable crida els seus aliats i aquests es dediquen a saltironar pel voltant de la barraca, fent gestos extravagants i ganyotes que figuren que volen temptar el sant, el qual no para de pregar. La cort infernal està formada per uns dimonis molt especials: les Botargues. Tot i que originalment anaven vestides amb parracs cosits sense solta ni volta, en els darrers temps s’han anat uniformant: granota blanca amb dibuixos de dracs, dimonis, serps i figures geomètriques de colors, la cara tapada amb una màscara de roba, i a les mans vares i bufetes. A la Ribera d’Ebre, representen els Set Pecats Capitals i van vestides de llustrina vermella, amb banyes de roba dreçades amb filferro. Als Ports distingeixen entre les Botargues, que solen ser dues, encapçalant i guiant la comitiva, i els dimonis, que porten la cara descoberta, pintada de negre, i una forca a les mans. Durant la cercavila, aquests éssers infernals es dediquen a entrar per les cases, perseguir les noies, ventar cops de bufeta al públic... També són els encarregats, segons les variants de la representació, de portar lligats els sants eremites i fuetejar-los. A La Todolella, els cinc dimonis executen una estranya dansa, caminant cap enrera, tots lligats a la corda a l’extrem de la qual van els dos sants. El Diable gros va transvestit estrafolàriament com una dona; per sota les robes femenines li sol sortir la gran cua d’alls amb un cascavell a la punta que va dringant al seu pas. Representa la temptació de la luxúria i es dedica a fer gestos impúdics: s’aixeca les faldilles, s’obre de cames i fa bromes sexuals amb el públic. Aquest personatge rep el nom de Temptadora, i en alguns indrets Filandrona o Filoseta, perquè mentre desfila va filant.
  En un moment de la representació, desesperat davant la resistència de sant Antoni, el Diable incita els seus sequaços a calar-li foc a la barraca, cosa que aquests fan enmig de gran gatzara. Mentre la barraca es va consumint, els dimonis fan un ball rodó al seu voltant, al so de les gaites o les dolçaines i enmig d’un lluïment de coets erràtics. En alguns indrets, els més valents d’entre el públic passen per dins la barraca mentre el foc ho permet, i en altres són els propis sants els qui, portats per un furor demoníac, s’arremanguen els hàbits i dansen com a veritables posseïts.

  En determinades poblacions del Tarragonès i el Baix Camp, la diada de Sant Antoni se celebrava d’una manera una mica més pacífica: amb balls parlats que figuren les temptacions de l’anacoreta. El de Tarragona està documentat des de l’any 1514. A Reus, després d’intentar fer caure el sant en diversos pecats, el Diable acabava oferint-li un porró de xarel·lo que, segons deia, era la beguda celestial. El de Maspujols està basat exclusivament en el diàleg: Llucifer envia consecutivament deu dimonis i dues dones a temptar el sant. En l’antic manuscrit que es conserva, hi apareix també un àngel, l’encarregat de foragitar els dimonis al final del ball.

Portada del disc "Sant Antoni i el Dimoni".

  Amb l’arribada dels temps moderns, algunes poblacions han deixat de fer les seves representacions per Sant Antoni. Però això no ha suposat, ni de bon tros, la defallença del seu folklore. L’any 2002 diversos cantautors van editar un doble disc compacte, Sant Antoni i el dimoni, amb setanta-una cançons sobre el sant recollides pel mallorquí Antoni Torrens i Gost en diferents poblacions de Catalunya, València, Les Balears i fins i tot La Franja de l’Aragó i l’illa de Sardenya.



  Deu anys abans, en plena eufòria olímpica, el barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, havia iniciat la regeneració de les festes de Sant Antoni amb una original proposta: Els Tres Tombs Infernals. Es tracta d’una combinació de teatre al carrer, espectacle pirotècnic i correfoc, representat per la colla de diables La Satànica la vigília de les benediccions d’animals. El Diable tempta el sant mitjançant les Fúries, i com que no se’n surt, és ell el qui s’enfuria i desencadena el correfoc, amb uns efectes especials molt interessants. L’aparició de sant Miquel salva sant Antoni de l’ira de Satanàs per tal que l’endemà mateix pugui fer la benedicció d’animals, carruatges i cavalleries. Com mana la tradició.

La Satànica de Sant Andreu.
Foto: Biblioteca Ignasi Iglésias.

Diu la llegenda...

  L’any 1909, en el transcurs de la crema de convents de la Setmana Tràgica a Barcelona, va desaparèixer el retaule de l’altar major de l’església de Sant Antoni. Pintat al segle XV pel famós retaulista català Jaume Huguet, la Troballa del cos de sant Antoni en terres egípcies, del que només es conserven algunes fotografies, mostra unes escenes molt curioses de la seva biografia, relacionades amb la capital de Catalunya i els seus governadors.
  Quan el sant estava fent d’ermità al desert de la Tebaida, el prebost Andreu li va demanar, en nom del governador de Barcelona, que vingués a guarir la seva filla, que estava endimoniada. En un altre retaule, el del pintor Lluís Borrassà, encarregat per la confraria de sabaters de Manresa, es representa una tradició similar: L’exorcisme de la família del rei de Barcelona.
  Es veu que amb tanta penitència i oració, sant Antoni i els seus col·legues eremites havien aconseguit fer fora d’Egipte tots els dimonis que es dedicaven a provocar-los les famoses temptacions. I vet aquí que a aquella colla de banyetes no se’ls va acudir millor idea que instal·lar-se a Catalunya i posseir la família reial. El rei va fer cridar sant Antoni, el qual vingué molt decidit a combatre’ls. Després de dos anys i mig de picabaralles, el sant se sortí amb la seva, feu fora tota la dimoniada, i pogué tornar-se’n al seu retir al desert.
  La primera vegada que es va sentir a parlar d’aquestes tradicions va ser l’any 1341, quan el dominicà gallec Alfonso Buenhombre les va trobar en un recull de llegendes àrabs sobre la vida del sant al monestir copte de Famagusta, a Xipre.