dimarts, 24 de novembre de 2015

ELS CÀTARS: BONS HOMES O HOMES DEL DIABLE?

Per al meu productor (i amic) Carles Orti. Ell ja sap per què...

  Entre els segles XII i XIII una heretgia s’estén pel Llenguadoc i Catalunya: el catarisme. El nom de càtars (que en grec significa «purs») els hi va donar l’Església Catòlica. Ells s’autoanomenaven Bons homes i, curiosament, Cristians.
  El 1167, el concili càtar de Sant Fèlix de Caramanh va reconèixer les primeres diòcesis a Albi (d’on podria provenir el nom d’albigesos que també se’ls donava), Carcassona, Tolosa de Llenguadoc i la Val d’Aran.

  El que tenia de «demoníaca» la religió càtara era que professava el dualisme, és a dir, considerava que existien dos principis oposats amb el mateix poder: el i el Mal. El era obra de Déu: la llum, el món angèlic, les ànimes dels mortals. El Mal era obra del Diable: les tenebres, el món terrenal i els cossos dels humans. Per aquest motiu, l’Església Catòlica va interpretar que aquesta religió consideraven el Diable com un déu.
  Els càtars sostenien que el fill primogènit de Déu Pare, al qui els agnòstics anomenaven Demiürg, i que ells van identificar amb el Satan dels cristians, era una deïtat maligna que havia creat del no-res la matèria, l’Univers, el Sol, la Terra i tots els planetes. Després va fabricar cossos de fang, i per insuflar-los vida va empresonar-hi a dins alguns esperits purs que va capturar. A continuació, els va donar a conèixer el sexe, per tal que engendressin nous éssers. Cada vegada que neix una criatura, Satan introdueix en el seu cos l’ànima d’un àngel caigut.
  L’altre Déu, el bondadós, sentint pietat pels seus àngels empresonats a la Terra, va decidir enviar un redemptor. El problema és que, com que la matèria era una creació satànica, Jesucrist va adoptar cos humà només en aparença. I només en aparença va viure, va patir i va morir a la creu. Per tant, com que la Passió no va tenir cap mena d’eficàcia, les ànimes celestials seduïdes pel Diable continuaven captives dins els cossos humans, i només podrien redimir-se i recuperar el paradís perdut a través de la pròpia ascesi, entrant a formar part dels purs i seguint les normes morals que aquests havien establert. Si els creients no es purificaven i no «rebien l’esperit» abans de la seva mort, es veien obligats a reencarnar-se per tornar-ho a intentar. Per tant, pels càtars, l’Infern, tal com l’entenien els cristians, no existia. L’Infern era el món material, el món en què vivim; un Infern provisional i purificador però no un de càstig. A més a més, creien que al final la salvació arribaria a tothom, una tesi que al segle XIX també va defensar l’espiritisme.
  Per acabar-ho d’adobar, els càtars consideraven que l’Església Catòlica, amb la seva organització, els seus sagraments i els seus cultes, era «la gran Babilònia, la cortesana, la basílica del Diable i la sinagoga de Satan». Lògicament, l’Església no va perdre el temps i els va declarar heretges. La principal acusació que feia als càtars  era que adoraven el Diable. I com que sempre ha anat una mica curta d’imaginació, els va atribuir la invenció d’aquell petó infame al cul del Mestre cabró que després passaria a ser patrimoni de les bruixes i —no podia faltar el toc eròtic— de tenir-hi relacions sexuals.
  De seguida van començar a cremar les fogueres. I l’any 1209, aprofitant que un càtar havia assassinat el seu legat Pèire de Castelnòu a Sant Gil (Provença), el papa Innocenci III va endegar una croada, capitanejada per l’execrable Simó de Montfort, que va durar vint anys i que va acabar amb una crema de càtars occitans als peus del castell de Montsegur.

  A Catalunya, a part de l’antiga diòcesi de la Val d’Aran, que el 1167 havia escollit un bisbe càtar, i d’algunes aportacions fetes per mercaders i comerciants, la religió heretge no va començar a quallar fins a l’arribada en massa de refugiats, després de la batalla de Muret, el 1213, en la qual el comte de Barcelona Pere I, dit el Catòlic, va morir defensant-los. Actualment es poden trobar restes de la seva presència a diversos pobles. A Bagà hi ha el Centre Medieval i dels Càtars, que cada estiu ofereix una representació teatral sobre el tema, i el Consell Regulador del Camí dels Bons Homes, que organitza una caminada de 189 quilòmetres des del santuari de Queralt, a Berga, fins al castell de Montsegur, seguint la ruta de l’exili d’aquells occitans que van creuar la frontera al segle XIII. I a Josa de Cadí, un altre bastió de l’heretgia, se celebren cada primer diumenge d’agost les Jornades Càtares al Pirineu Català.
  Però l’aventura càtara a casa nostra també va acabar com el rosari de l’aurora. La Inquisició es va dedicar a perseguir-los des de l’any 1232 fins a eradicar-los del tot. Gilhèm Belibasta, considerat el darrer prefecte càtar va ser detingut a Tírvia l'any 1321, quan aquest religió ja declinava en terres occitanes. Va ser la fi d'una manera diferent d'entendre el món...

  Un element que va tenir molta importància en el catarisme català va ser el Sant Graal o Sangreial. Aquesta relíquia està considerada el calze que va fer servir Jesucrist en el Sant Sopar i el que va utilitzar després Josep d’Arimatea per recollir les gotes de sang que brollaven de la nafra del redemptor, a la creu, quan va ser ferit per la llança d’un soldat romà.
  Alguns estudiosos han considerat que el nom de la relíquia no prové del tipus de recipient emprat (un greal), sinó de la contracció de les paraules Sang i Reial. Al tractar-se de dos mots netament catalans, alguns més agosarats defensen que va rebre aquest nom perquè el sagrat recipient va restar durant molts anys a Catalunya.
  La relíquia apareix per primer cop a finals del segle XI, a l’obra del xampanyès Chrétien de Troyes, Perceval ou li contes del Graal i és objecte d’una aferrissada recerca per part dels cavallers de la Taula Rodona del rei Artús.

  Una llegenda d’origen incert diu que la copa va ser tallada pels àngels vencedors a partir d’una gran maragda que s’havia desprès del front de Llucifer durant la seva caiguda, i que la sang que hi havia després de la mort del Salvador tenia com a missió redimir el pecat de supèrbia de l’Àngel rebel. Algunes versions apunten que en realitat es tractava d’una pedra lluminosa, de gran bellesa, que estava encastada en una corona que setanta mil àngels li havien forjat quan encara era Lucibell, i que sant Miquel li va arrencar mentre queia. Quan Josep d’Arimatea va decidir buscar un bon amagatall per al Sant Graal i el va portar de Jerusalem a Europa, es diu que en realitat no duia una copa, sinó una pedra negra: la «lapis exillis», que els estudiosos han volgut entendre com «lapis ex caeli»  («pedra caiguda del Cel»).
  Aquesta pedra negra, de màxima puresa, tenia el misteriós poder de donar la vida eterna al qui la contemplava constantment.
  És possible que la llegenda tingui el seu origen en una altra de molt més antiga: la de la Pedra de drac o de serp, també anomenada draconita o dracorea. El científic de l’antiga Roma Plini el Vell parlava d’aquesta pedra fabulosa, plena de màgiques virtuts, que s’extreia de la cresta o del cervell dels dracs. Per aconseguir-la, calia adormir la bèstia i després tallar-li el cap. A Catalunya, es creia que la pedra de drac es creava dins l’estómac d’aquesta bèstia mitològica, que calia extreure-l’hi de viu en viu, i que tenia la virtut de fer immune als verins i de servir-hi d’antídot. També a casa nostra es parla de la mateixa tradició respecte a les pedres màgiques que porten al cap els serpents, avatars del Diable, que brillen com la llum del sol. Quan algun ardit cavaller la hi roba a traïció, el serpent mor inexorablement. A l’esglesiola de Les Encies, prop d’Olot, al santuari de Nostra Senyora de la Salut (Sant Feliu de Pallerols) i al de la Mare de Déu del Mont (Albanyà), es conserven petits blocs de quars que es diu que un dia van ser diamants de serpents.

  L’any 1210, el poeta alemany Wolfram von Eschenbach, probablement basant-se en antiquíssimes llegendes catalanes i occitanes i en els textos de Chrétien de Troyes, va rescriure la història del cavaller artúric Persavall, incorporant a la narració uns Cavallers del Graal que s’encarregaven de custodiar el calze sagrat a la fortalesa de Montsalvat, que ell situava a Espanya, a la frontera amb els àrabs. Des del moment de l’aparició de la llegenda, esbrinar el lloc resguardat, inaccessible i de gran espiritual on Josep d’Arimatea havia amagat el Sant Graal es va convertir en una veritable gimcana. Més enllà de les reivindicacions angleses —que no s’han de tenir en compte, perquè ja se sap que van intentar apropiar-se de totes les llegendes continentals— s’han de prendre amb especial seriositat dues ubicacions: Montsegur i Montserrat. Totes dues poden ser Montsalvat. I potser totes dues ho van ser, perquè la llegenda diu que la relíquia va ser treta de Montsegur en secret quan els croats catòlics ja eren a punt d’assaltar el castell, i que és a Montserrat on la van dur per protegir-la.
  I que ningú no es pensi que escombro cap a casa: dues grans nacions, la francesa i l’alemanya, sempre n’han estan convençudes, d’això. L’any 1809, per encàrrec de Napoleó Bonaparte, les tropes franceses es van dedicar a buscar el Sant Graal per totes les coves i balmes de la muntanya santa dels catalans, però per desgràcia per a ells, només hi van trobar el timbaler del Bruc. Més de cent anys més tard, el cap de la Gestapo alemanya, Heinrich Himmler, es va presentar al monestir, exigint que li deixessin veure la documentació que provava la presència del calze sagrat a la muntanya. Pel seu führer, Adolf Hitler, la possessió de la relíquia era molt important: es tractava de recuperar la peça que ell creia que els custodis del calze, el Cavallers del Graal, traint la seva sang ària (!) i rendint-se a les supersticions del jueu Jesús, havien amagat... de Satanàs (que, sens dubte, si algú ho era, era ell).
  A Montserrat li van dir que allà no la tenien pas, la pedra del Diable...


Els dimonis nazis visiten Montserrat.
23 d’octubre de 1940.


Diu la llegenda...

  L’any 258, l’emperador romà Valerià es dedicava sistemàticament a la persecució de cristians. El papa Sixt II, que moriria màrtir, va encarregar al seu diaca Llorenç, després nomenat sant, que repartís entre els pobres la tresoreria del papat i guardés en un lloc segur el Sant Graal.
  Llorenç, que era de Osca, va triar entre els seus deixebles un compatriota (tot i que enlloc s’especifica si també era aragonès o potser de les terres veïnes, és a dir, català), perquè tragués la relíquia de Roma i li busqués un amagatall. Martiritzat ell mateix pels romans, ni rostint-lo a la graella a foc lent van aconseguir que els digués on l’havia enviat.
  Després d’un llarg viatge per terra, portant en el seu sarró el calze sagrat, el missatger va creuar els Pirineus i va entrar a Catalunya.
  El Sant Graal va ser amagat en un indret anomenat Montsalvat.
  Tot i que per alguns aquest indret podria estar als Pirineus, la majoria es decanta per pensar que Montsalvat no és altra que Montserrat. I que es allà on es va quedar fent guàrdia aquest portador del Graal que les llegendes provençals, i després les europees, han identificat amb l’heroi Perceval, paraula d’origen occità que significa «Per sa vall».
  En el poema més famós que canta les seves aventures, el Parsifal de Richard Wagner, el Diable, encarnat en un bruixot anomenat Klingsor, fa mans i mànigues per destruir el símbol. O potser recuperar-lo, si tenim en compte que abans havia estat seu!


dimarts, 17 de novembre de 2015

LA LLAVOR DEL DIABLE

  A la vista de tanta promiscuïtat, la pregunta que lògicament ens ve al cap és: pot el Diable reproduir-se, tenir descendència?
  Comencem per dir que, com a mínim, se sap que els íncubes i els súcubes poden tenir relacions sexuals entre ells, i que en neixen uns fills espantosos, malaltissos i desnerits, però que pesen moltíssim, no ploren mai, criden quan se’ls toca i esgoten tres dides sense profit. Afortunadament, moren abans de complir els set anys. O senzillament desapareixen.
  Segons la tradició, els dimonis segresten dels bressols els nens dels humans i els substitueixen pels seus, per tal que en tinguin cura les dones mortals; és per aquest motiu que se’ls coneix amb el nom de «canvions» o «canviats». La història sagrada explica que això és el que els va passar a sant Bartomeu i a sant Esteve. Al retaule de la catedral de Tarragona, del segle XIV, els pares de sant Bartomeu contemplen amb horror el petit dimoni amb banyetes ajagut al bressol, sota del qual es veuen els cadàvers de les dides. Al retaule de l’església de Sant Esteve de Granollers, dels germans Vergós, que avui és al MNAC, un dimoni que no alça un pam de terra segresta el sant nadó i deixa al bressol un petit canvió.

  Pel que fa a les relacions entre dimonis i humans, la discussió sobre la possibilitat que tinguin descendència es pot dir que ha arribat fins als nostres dies. Alguns teòlegs creien que si els íncubes podien copular i ejacular volia dir que sí, que era possible. D’altres deien que no tenien testicles ni esperma i que, per tant, no podien. Nicolas Rémy argumentava que era impossible, perquè un membre d’una espècie no pot reproduir-se amb el d’una altra; però aleshores entrava en joc la imaginació escalfeïda dels eclesiàstics i el dilema seguia cuejant. Hi havia qui proposava una complicada operació perquè fos possible: el Diable adoptava forma de súcube, seduïa un home i es proveïa d’espermatozoides. Després, es transformava en íncube i inseminava una dona. Jaume Roig, a Espill o Llibre de les dones, ho explica amb la seva gràcia habitual:

            «Car se lliuraven dones i es daven
            als seus diables; cossos palpables,
            falsos prenien i sucumbien
            furtant, prenent d'altri sement;
            amb diabòlica art no catòlica
            ells engendraven e s'emprenyaven
            de fills malvats».

Asmodeu amb atributs masculins.
Beatus de Silos, 1109.

  Rémy insistia en que això no era possible, perquè la vagina del súcube és tan freda que no té capacitat per excitar prou el membre viril de l’home i provocar-li l’orgasme i l’ejaculació. 
  I l’exorcista José Antonio Fortea puntualitza que, cas que fos possible, el Diable només seria un mer portador de la llavor d’un humà i que, per tant, el fill que en nasqués no seria d’ell, sinó del donant.
  Malgrat l’encesa disputa teològica, la mitologia popular catalana opina que sí, que és possible. A Barcelona creien que la tramuntana que bufava al Forat del Vent d’Horta baixava conduïda pel Diable i entrava a la ciutat pel portal de Jonqueres (a l’actual plaça Urquinaona). Les noies evitaven passar per aquell indret per no quedar embarassades, ben al contrari de les casades que no aconseguien tenir fills, les quals s’hi passejaven ben ufanes. A la Garrotxa, estan convençuts que el Dimoni del vent, el Millet, pot fecundar una donzella que rebi de cara la ventada en la que ell viatja. Quan arriba el moment del part, la dona, al costat d’un fetus humà difunt, o d’un infant raquític que mor al cap de poc, pareix una bèstia d’aspecte esfereïdor, amb dos o tres caps plens d’ulls sortints i diverses cames i braços llarguíssims. Tan bon punt veu la llum, aquest fill del Diable, anomenat Mola, surt corrents amb intenció d’amagar-se. Cal atrapar-lo de seguida i carbonitzar-lo en un forn de pa que després s’ha d’enderrocar. A l’Edat Mitjana moltes desgraciades van acabar a la foguera o a la forca per haver parit criatures estrafetes.
  Al llegendari català es coneixen diversos casos de fills del Diable.
  A la vall de Pallerols s’explica la història de la pubilla del castell d’Hostoles, que estava situat entre Santa Pau i les Planes d’Hostoles. Es veu que aquesta noia sempre estava malalta, i el senyor del castell obligava els seus vassalls, per torns, a vetllar-la. Un dia, un carboner que estava de guàrdia li va suggerir que provés de dormir una mica. La noia li va contestar que ella no dormia mai i aleshores el carboner li va dir que això significava que era filla del Diable. Quan el carboner es va senyar el front, el castell es va ensorrar amb gran estrèpit i va quedar convertit en el munt de ruïnes que es poden veure encara avui.
  A diverses poblacions —L’Esquirol, Vic, Osor— s’explica el cas del nadó trobat al mig del bosc que resulta ser fill del Maligne. Per saber-ho del cert el rector aconsella els familiars que trenquin una dotzena d’ous, fiquin aigua beneïda a les closques i les disposin al voltant de la llar de foc. Quan el nen ho veu, abans de desaparèixer xemeneia amunt exclama:

«—A Barcelona he vist un prat,
al bosc de Tosca una ciutat,
i a Casserres, monestir,
però mai no havia vist
tantes olles a bullir
amb tan poc cuinat!»

  Altres supersticions diuen que els fills del Diable poden créixer com nens normals, però que en fer-se grans es converteixen en éssers de gran maldat o en poderosos fetillers, com és el cas del mag Merlí, fill d’Asmodeu i d’una virtuosa novícia.
  La història està plena de personatges i personalitats que en el seu moment han estat considerats descendents directes del Diable. Des d’Alexandre Magne i Juli Cèsar, fins Atila o Teodoric, rei dels gots, de qui es deia que llançava foc per la boca i que, estant encara viu, va anar a reunir-se amb el seu pare a l’Infern. Però, sens dubte, el més famós fill de Llucifer sigui Caín, el primer assassí de la història. És clar que no li queda pas enrera un altre cèlebre engendrat pel Diable: l’Anticrist.
  Totes aquestes llegendes sobre fills diabòlics van servir en diversos moments de la història per justificar coses tan naturals com el naixement de nens deformes o els embarassos histèrics de les dones, que acabaven amb l’expulsió, en el moment del part, únicament d’una gran quantitat d’aire. També eren ideals per amagar relacions il·lícites, adulteris i els embolics de faldilles dels propis religiosos.
  Però de qualsevol de les maneres, la idea que la llavor del Diable pot florir en el nostre món terrenal no solament ha quedat arrelada en les fantasioses pel·lícules que produeix Hollywood. A Catalunya, hi ha la creença ancestral que cada divendres mor un dimoni vell i en neix un altre, per tal de mantenir la demografia de l’Infern. I els musulmans, sempre una mica més originals en els seus plantejaments, estan convençuts que Satan te una vagina a la cuixa esquerra i un penis a la dreta, i que només li calen un parell de cops de cuixa (suposo que alguna cosa així com ballar salsa cubana) per autofecundar-se.


Diu la llegenda...

  Vivia a Barcelona un cavaller molt i molt lleig que no aconseguia trobar cap noia que es volgués casar amb ell. Tantes ganes tenia de formar una família que un dia, furiós, va dir que sortiria de casa i si us plau o per força es casaria amb la primera dona que trobés, encara que fos el Diable en persona. I vet aquí que tot just sortir es va trobar amb una noia maquíssima, tant d’aspecte com de caràcter, que de seguida va entaular conversa amb ell. Van festejar i es van casar. Però tot va ser fer-ho i que la dona es tornés tota una altra: lletja, peluda, negrota i de mal caràcter. Ja ho diu el refrany: «Casat de quatre dies, tot són manyagueries; al cap d’un any de matrimoni, arri allí, Dimoni». 
  Al cap d’un temps van tenir bessonada, un nen i una nena tan repulsius com la mare. Però com que el cavaller era lleig, no li va importar gaire. El que sí que l’amoïnava era que la seva dona no volia anar mai a missa... Recordant el jurament que havia fet just abans de trobar-la, va anar a parlar amb el seu confessor, al convent de Santa Caterina. El capellà li va dir que potser sí que era el Diable, sota l’aparença de dona. I que la única manera que tenia d’esbrinar-ho era obligant-la a anar a l’església i senyant-la amb aigua beneïda. 
  El cavaller així ho va fer, i tan bon punt com va sentir-se l’aigua al front, la donota va fer un esgarip i es va llençar per una finestra. Com que duia els dos fills de les mans i la finestra era massa estreta, només hi va passar ella, i les dues criatures van rebre una patacada tan forta que van quedar estrafetes per sempre més. Els barcelonins creien que les persones esguerrades, geperudes o que caminaven de gairell eren descendents del cavaller lleig i el Diable.

dimecres, 11 de novembre de 2015

SEXE AMB EL DIABLE: ÍNCUBES I SÚCUBES

  Parlem ara d’un dels temes preferits del Diable. I de l’Església (en alguna cosa s’havien de semblar!): el sexe.
  Un cop més, va ser l’Església mateixa la que va dotar l’Àngel Rebel d’un dels seus principals poders: la capacitat de seduir els humans.
  De fet, no l’Església, sinó el propi Déu! Sant Tomàs d’Aquino afirmava que aquest li concedeix al Diable major poder en aquest pecat que en qualsevol altre perquè els humans es van convertir en esclaus seus amb la primera corrupció: l’acte de fornicar. Aquells actes amorosos als que les antigues civilitzacions havien consagrat les més importants divinitats dels seus olimps eren, per al cristianisme, actes depravats, vici i perdició. Amb prou feines quedaven justificats pel sagrament del matrimoni i per la necessitat de procrear.

  Tot va començar amb una serp i una poma.
  O no...
  Perquè els teòlegs no s’acaben de posar d’acord sobre quina mena de fruita produïa l’arbre del paradís, perquè el Gènesi no ho especifica. Tradicionalment s’ha cregut que es tractava d’una poma, però el cas és que a l’Edat Mitjana no ho tenien tan clar. Gonzalo de Berceo la identifica amb una pera; sant Vicent Ferrer, amb un préssec i Jaume Roig, al seu Espill o llibre de les dones —i potser amb segones intencions!—, amb una figa:

«Doncs per la figa o altra fruita
qual sens gran lluita
fort cobejà, tastà, menjà,
deliberada, no pas forçada,
la llei trencant, no gens dubtant
lo manament, Déu no tement.»

  Però el més important de tot és: quins eren els efectes que produïa el consum no reglat del coi de fruita?
  Tampoc no queda clar.
  La serp diu que a qui en mengi se li obriran els ulls, serà com un déu i coneixerà el Bé i el Mal, però l’única cosa que semblen descobrir els pobres transgressors és que estan... en pilotes, i Adam comença a dirigir a Eva mirades lascives... L’Església conclou que el pecat original dels nostres primers pares es refereix, ras i curt, a la fornicació. Ara bé, si això és cert, sense el pecat original com s’hauria pogut reproduir l’espècie humana? No patiu, que els teòlegs tenen respostes per a tot: sant Agustí creia que podria haver-hi hagut reproducció sense necessitat de caure en el que el pobre home considera un fet esgarrifós: el trencament de la virginitat femenina. Sant Tomàs d’Aquino, una mica més pragmàtic, però igual de soca, aportava la idea que podria haver-hi hagut sexe amb un plaer més... moderat!

 Lògicament, l’Església va associar el Diable no solament a les relacions heterosexuals, sinó també a totes les transgressions imaginables: homosexualitat, masturbació, sexe oral, copulació en grup... fins i tot bestialisme i fornicació amb cadàvers.
  I, per descomptat, la culpable de tot això és la dona. Ho ratifica Francesc Eiximenis al Llibre del Crestià: «La fembra és estada sempre porta del Diable per entrar en l'home a fer-lo gran pecador. I per tal, quan l'home la veu, deu haver paor d’ésser ferit mortalment per ella, i per raó d'això deu sempre fugir així com si l’escorpí el volgués mossegar». És a dir, no és que la luxúria provingui de la ment, el cor i els genitals dels mascles, sinó que és un estat promogut per un poder invisible del gènere femení. Segons Lo breviari d’amor, de Matfre Ermengau, els motius que decanten el gènere masculí envers el sexe són uns altres de més purs: el mandat bíblic «creixeu i multipliqueu-vos». Ves per on!
  En realitat, el que va passar va ser que els clergues, homes al cap i a la fi, casts i carregats de frustracions sexuals, van projectar en les dones les seves inhibicions, forjant una imatge de la feminitat entre la desconfiança i la por. I ho van plasmar a les bíblies de pedra que són les esglésies i les catedrals: en les representacions de l’Infern, els principals pecats femenins estan relacionats amb el sexe. En el retaule de la catedral d’Elna, per exemple, un dimoni insufla foc a la vagina d’una dona mentre un altre dimoniot en transporta dues més que Llucifer intenta engrapar. En una de les nostres representacions infernals més belles hi ha una escena de cavalcada sodomita duta a terme per un dimoni. La podeu contemplar al Museu de la Catedral de Barcelona: es tracta de l’esplèndid Judici final del Missal de Santa Eulàlia
  Unes imatges, si us pareu a pensar, no exemptes de contingut eròtic. Perquè aquesta és l’altra: a causa de la intransigent censura de l’Església, la única vàlvula d’escapament de l’erotisme, i fins i tot de la pornografia, estava fermament custodiada a l’interior dels temples, en les representacions de l’Infern i en els martiris de santes, sovint pintades com a les portades de l’Interviu. Potser per això, els principals assetjats eren els religiosos. Des de les famoses temptacions de sant Antoni i de sant Jeroni al desert, en que les diablesses tracten de fer-los caure en la luxúria, la feblesa de la carn de convent és llegendària. Una de les llegendes més antigues de Catalunya, la de fra Garí, n’és un bon exemple.
  Garí era un ermità que feia penitència en una cova de la muntanya de Montserrat, i la seva devoció era tan gran que el Maligne va decidir intervenir-hi: es va disfressar d’ermità i es va posar a viure a una gruta propera, coneguda amb el nom de cova o ermita del Diable. Després va fer que un dels seus dimonis posseís la filla de Guifré el Pilós, i quan aquest va portar la noia a Montserrat, perquè Garí la guarís, el Diable el va temptar de tal manera que l’ermità va seduir la noia i, en acabat, la va matar per amagar el vergonyós crim. A causa d’això, el papa de Roma castigarà fra Garí a viure com un animal als boscos de Montserrat, fins que el fill del comte, el petit Miró, li farà saber que el seu pecat ha estat perdonat.
  Una divertida cançó de La Trinca, El dimoni infernat, amb lletra de la inestimable Maria Aurèlia Capmany, explica el cas transfigurant Garí en Claudi, el qual rep la visita d’una donzella que vol viure en oració. Al principi tot va com la seda i els dos penitents resen fins altes hores de la nit. Però arriba el moment del descans, i la cova és petita i amb un sol llit. I és aleshores quan la donzella nota alguna cosa estranya...

«—Què és aquesta eina, Claudi,
que du tanta escalfor?
—Filla, la meva filla,
és el Dimoni gord,
que a l’Infern vol anar-se’n
i no troba per on.
—l on és l’Infern, bon Claudi,
vós que sabeu de tot?
—Jo no vull altra cosa
que fer-t’ho entenedor.
A l’Infern el Dimoni,
posem-l’hi sense por.
Si tu m’ajudes, filla,
l’amansirem del tot.
—Sí que n’està, bon Claudi,
d’encès i furiós!
—Filla, és que feia estona
que anava sol pel món.
Ja el fiquen i el capfiquen,
aquell monstre alterós.
Dia i nit repeteixen
la devota acció.
Però així que es distreuen
s’adreça amb més vigor.»

  En un text narratiu en vers de finals del segle XIV, El diable, el sagristà i la burguesa, que es conserva fragmentat a la Biblioteca de Catalunya, encara queda més clara la malvada influència femenina. Un bondadós sagristà aconsegueix enganyar el Maligne calçant-li unes sabates que a aquest li resulten mortificants. Per tal de venjar-se, el Diable fa que una bella i pietosa burgesa, casada, inciti el sagristà a la luxúria, fins el punt que aquest roba uns objectes sagrats del monestir i es disposa a tocar el dos amb ella. Però aleshores, el Mal Esperit alerta tothom. La mutilació del text (es calcula que en falta aproximadament la meitat) ens impedeix saber el final de la història i la prèdica que comporta. El que sí està clar és que, com diu el refrany, «On hi ha una dona, hi ha un dimoni».

  Afortunadament per a la imatge de l’Església, no tots els devots religiosos es deixen temptar per la luxúria. Vicent Ferrer, que se sentia tant tocat de santedat que volia ser un segon sant Antoni, explica que ell mateix va estar a punt de ser víctima d’una diablessa que se li va ficar a la cambra quan se n’anava a dormir. Ell, que de seguida va adonar-se de quin pal anava, es va senyar i li va tirar en cara que anés a enganyar-lo disfressada de femella.

  Que els dimonis podien tenir relacions sexuals amb els humans, malgrat ser éssers espirituals, va ser defensat ja al segle XIII per sant Tomàs. I cinc-cents anys més tard, el pare Benito Jerónimo Feijoo aportava a la teoria que si al Diable li era possible formar un cos semblant a l’humà per presentar-se a la Terra, en conseqüència podia utilitzar aquell cos per copular.
  A tot Europa s’acceptava que els humans —les bruixes i els bruixots— podien unir-se carnalment amb els dimonis. O amb íncubes i súcubes, que són els noms científics que cal donar-los. El mot íncube, del llatí «estar estès al damunt», és atribuït als dimonis masculins, i súcube, «estar estès a sota», als femenins. Uns i altres es presenten de nit i s’aprofiten de que les seves víctimes dormen per mantenir-hi relacions sexuals.
  Tot i que són més habituals els íncubes, en la tradició catalana també apareixen dimonis súcubes. Una cançó popular recollida al Romancer català de Milà i Fontanals, ens explica les aventures d’un carboner de Sant Llorenç de la Muga que se n’ensopega unes quantes que diuen anar perdudes pel bosc i li demanen ajut a canvi de favors sexuals. Quan el carboner les rebutja, elles el maleeixen.

            «—Maleït sigui el carboner
            quin malplaent!
            La ventura el valgué al bosc
            i no la pren.
            —Ai, Mare de Déu del Fau
            ajudeu-me’n:
            tres dimonis tinc al bosc,
            tragueu-me’ls-en,
            que si me’n puc escapar
            seré valent.»

  Els íncubes, per la seva banda, tenien relacions amb les dones, especialment amb les bruixes. I com que les bruixes solien ser velles i lletges, d’aquí la pretensió d’alguns teòlegs de que el Diable preferia aquesta mena de dones. Altres autors, en canvi, creien que, per qüestions estètiques, preferia les joves i belles. Sant Guillem de París estava convençut que a les qui més molestava era a les noies de llarga i formosa cabellera, per coquetes i per fer servir aquest atribut per excitar els homes. Encara d’altres afirmaven que no tenia manies i que fornicava indistintament amb unes i altres: amb les joves i boniques pel davant i amb les velles i lletges pel darrera (per no veure’ls la cara, és clar, mentre se les traginava!). Alguns sentenciaven que, en realitat, les seves preferides eren les casades, perquè d’aquesta manera, a sobre, la relació era adúltera. La qual cosa entra en contradicció amb aquells que diuen que, com que els íncubes no són humans, cohabitar amb ells no constitueix legalment una forma d’adulteri.
  Una altra aspecte que satisfà molt al Príncep del Mal és que els marits puguin veure com copula amb les seves mullers. S’expliquen casos d’haver-se vist dones estirades al terra, despilotades, movent el cos al ritme de l’aparellament amb un íncube invisible als ulls humans. Collin de Plancy informa dels senyals que identifiquen la seva presència: la pudor i un vapor negrós, de la grandària d’un home, que s’eleva del cos de la dona després del coit.

La súcube amb pits
del retaule de Sant Miquel de Verdú.
S. XV
  Moltes bruixes sotmeses a interrogatoris inquisitorials protestaven que havien tingut relacions amb íncubes en contra de la seva voluntat. Algunes consideraven l’experiència insatisfactòria i, sovint, dolorosa. Quan un dia una bruixa va fer un informe meticulós sobre les característiques del penis del Diable i la fredor del seu semen, els manuals inquisitorials van incorporar els detalls. Curiosament, des d’aquell dia totes les versions coincideixen: els membres dels íncubes són grossos, durs, llargs (com un utensili de cuina, diu el catxondo de Nicolas Rémy, un dels inquisidors més cèlebres del segle XVI), i estan recoberts, com un peix, d’escames òssies que es pleguen en el moment de la penetració, però es dilaten en el moviment de retrocés. Unes bruixes processades l’any 1575 com a continuadores dels rituals del Boc de Biterna, a les Valls d’Àneu, van declarar que era aspre «com un ratllador» i que, quan es posava damunt d’elles per fornicar, el Diable pesava com un plom. Pel que fa al líquid seminal, del que es va posar de moda indagar-ne la temperatura a tots els processos judicials, la bruixa de Lluçà Jerònima Pons, àlias Joana la Negra, va confessar sota tortura: «El Dimoni tingué part amb mi per las parts súsies, si bé no hi trobí content i me paregué que llançava alguna cosa freda». Aquesta opinió era compartida pels homes que copulaven amb súcubes, que descrivien les seves vagines com «túnels gelats».
  Rémy també explica que després de l’acte sexual les bruixes s’havien de ficar al llit, esgotades, adolorides i preses de violents espasmes. En canvi, segons el famós manual inquisitorial Malleus Maleficarum, en els dies sagrats del calendari —Nadal, Pentecosta, Pasqua— el dolor del coit infernal desapareixia del tot perquè així aquelles aberrants relacions sexuals resultaven encara més injurioses a Déu.
  Algunes bruixes explicaven que Satanàs fins i tot podia tenir més d’un membre viril, o tenir-lo bifurcat, en forma de Y, per poder-les satisfer alhora pel davant i pel darrera. Això fa comprensible l’afirmació, comunament acceptada, que la única postura en què pot copular el Diable és la canina, i que la del «missioner» (és clar!) li està vedada. Hi ha qui fins i tot s’ha atrevit a insinuar que, en realitat, són tres, els caps que ostenta el penis del Diable, i que això satisfà molt les dones, perquè li permet practicar, tot alhora, la fornicació, la sodomia i la fel·lació. A mi em fa la efecte que o bé aquesta idea sorgeix de les ments escalfeïdes dels religiosos, o bé és que el Senyor del Mal és un pobre tanoca que, com han fet els mascles humans durant milers d’anys, confon els seus gustos particulars masculins amb els veritables gustos de les dones en matèria de sexe. Ja ho diu el refrany: «no hi ha dona freda, sinó dimoni inexpert».
  Algunes dones seduïdes per íncubes declaraven que l’experiència resultava molt agradable, no únicament per la tècnica de la que feien gala el Maligne —a qui les bruixes anomenaven Gran Aimador—, sinó perquè la seva capacitat era inesgotable. Unes quantes confessaven haver fornicat amb ell fins a cinquanta vegades en una mateixa nit sense acusar cap sensació de cansament, i hi va haver dones que, després de l’experiència, es van allunyar dels amants humans, perquè els trobaven avorrits i poca cosa.

  Afortunadament, segons l’Església, els dimonis ni tan sols del sexe poden gaudir. Sant Tomàs afirma que, a causa de la seva naturalesa espiritual, no tenen impulsos eròtics ni senten plaer amb aquell cos fictici. I que, per descomptat, no poden estimar. Tanmateix, algunes bruixes van declarar en el seu moment que malgrat ser impotents, eren força afectuosos; i fins i tot alguns juristes, com Gervasi de Tilbury, mariscal d’Arles, defensen que alguns dimonis s’enamoren de les dones amb tanta passió que són capaços de recórrer a tota mena d’arts i enganys per posseir-les.
  Anècdotes a part, el més habitual és que les relacions sexuals entre humans i dimonis acabin de mala manera: la llegenda diu que els dimonis els roben l’ànima. El metge renaixentista suís Jacobus Rueff explica el cas d’un jove al qual se li va aparèixer una preciosa súcube, amb intencions òbviament lascives. Quan el noi es va posar a copular amb ella, els seus òrgans genitals es van començar a inflamar i van acabar incendiant-se de la manera més esgarrifosa, cosa que li va causar la mort. Al segle XVII, el jutge francès Pierre de Lancre parlava d’íncubes que mentre es raspallaven les seves amants les mataven a cops de puny.


Diu la llegenda...

  Al terme municipal de Calonge hi ha el mas Ribot, abans conegut com el mas de la Vella Boja. El nom li venia de l’antiga propietària, una dama riquíssima, però molt excèntrica, que mai s’havia volgut casar amb cap dels pretendents que se li havien presentat.
  Vet aquí que quan es va fer gran, va sentir la colpidora soledat, i va decidir que ja era temps de casar-se. Però aleshores ja era massa vella, i per molts diners que tingués no hi havia home que la volgués. Desesperada, perquè estava acostumada a fer sempre la seva santa voluntat, la dama va oferir la seva ànima al Diable si li trobava un marit. L’endemà mateix se li va presentar un jove atractiu i molt ben abillat que li va demanar la mà.
  La nit de noces, la Vella Boja ja estava impacient per allitar-se amb el seu flamant marit. Tot just acabaven d’entrar a la cambra nupcial quan ja li demanava que li fes un petó ben apassionat. El jove no es va fer de pregar, però en besar-la, la dama va sentir una cremor intensa que li rostia els llavis i va caure morta damunt del llit. Aleshores el marit, que no era altre que el Príncep del Mal, se la va carregar a coll i se la va endur ràpidament cap a l’Infern.
  Ja ho diu el refrany: «Casament entre joves, casament de Déu; casament entre joves i vells, casament de res; casament entre vells, casament del Diable».

dimecres, 4 de novembre de 2015

MÚSICA DIABÒLICA

Pel meu amic Xarli Diego, l'home que tot ell és música.

  Els orígens de la música s’han atribuït, des de l’antiguitat, al mateix Llucifer. Es creu que va ser un coneixement que els néts de Caín van adquirir directament dels dimonis. El seu descendent Lamec va engendrar els creadors de quatre oficis demoníacs: els fabricants d’armes de ferro, els pastors nòmades, les prostitutes i els músics. Per aquest motiu, originalment la música era considerada una art màgica i d’encantament. No és d’estranyar, doncs, que des de ben antic existeixin músiques considerades creació del Diable. O fins i tot notes musicals: a l’Edat Mitjana era corrent fer al·legories entre les sis notes aleshores existents i les sis formes morals de vida, per la qual cosa és considerava que la primera nota, DO, aleshores anomenada UT, corresponia a la «veu infernal i blasfemant».
  Des del segle XIII fins ben bé el XVIII, hi va haver un dogma musical absolutament prohibit en les melodies religioses. Es tracta d’un interval melòdic format per dues notes separades per tres tons, l’harmonia FASI, que resulta dura, estranya, difícil... El compositor català (no podia ser d’altra manera) Francesc Cassú va homenatjar el Maligne amb una fantasia per a cobla, titulada Aquelarre, en la que feia servir aquest tritò, anomenat precisament «Diabolus in musica».
  D’altra banda, el mite ha considerat la melodia del Diable per excel·lència una seqüència de vuit notes probablement la més famosa de la música clàssica: Dies Irae. Utilitzada durant el Renaixement a les misses de rèquiem per descriure l’arribada de l’Apocalipsi, nombrosos compositors noucentistes l’han inclós en les seves obres demoníaques: Hector Berlioz a la Simfonia Fantàstica, Camille Saint-Saëns a la Dansa Macabra i Franz Liszt a diverses obres, entre elles la seva Totentanz.

  Però el Diable no solament es vana de tenir peces de clàssica, sinó també cançonetes més populars, com la que li canten alegrement al protagonista, a la Visió de Tundal —un irlandès que es va passejar per l’infern l’any 1149, després de gairebé ser assassinat d’un cop de destral— els dimonis encarregats d’anar a buscar la seva ànima:

«Cantem, cantem
a aquesta ànima mesquina
el cantar de la mort
que li devem,
car filla és de mort...».

  El folklorista català Joan Amades ens diu que era habitual que el Diable, en forma de boc, cantés «amb veu molt ronca» durant els aquelarres, mentre que el folklorista basc Julio Caro Baroja afirma que en realitat eren les bruixes, les que li cantaven poemes obscens al Diable, després de fer-li un petó al cul.
  Al famós tríptic de Hieronymus Bosch, El Jardí de les delícies, es pot veure un grup d’ànimes condemnades cantant amb cara d’espant en un cor dirigit per un terrorífic dimoni habillat amb una túnica vermella i un turbant blanc, que va seguint el compàs amb la llarga llengua, sobre la partitura escrita en el cul d’un condemnat. Una mica més enllà, es desplega una autèntica orquestra infernal, amb tota mena d’éssers demoníacs tocant tota mena d’instruments, alguns convencionals, d’altres d’allò més estrambòtics, doncs segons la tradició, els dimonis sovint inventen els seus propis instruments.

Els instruments infernals de «El jardí de les delícies».
Hyeronimus Bosch. S. XV.



  
  Pel que fa als instruments convencionals, veiem quins solen ser els preferits de l’Infern.

·   PERCUSSIÓ: Com que es considera que la música en general és un dels atributs celestials, en contrast, a l’Infern regne el soroll desordenat i la música de percussió. El franciscà Odoric de Pordenone, que va viatjar a la vall infernal l’any 1318 confirma que se sentien diversos instruments, i especialment timbals. També es parla de panderetes i triangles.

·   VENT: És l’altra gran família d’instruments atribuïda als éssers infernals. En les iconografies es poden trobar dimonis trompeters, simètrics als àngels homòlegs, o flautistes. Al segle IV l’Església va considerar que aquest senzill instrument, directament associat al déu Mercuri, era un símbol de la serp i el portaveu del Diable, i que els moviments que efectuava el músic eren contorsions incitades per ell. Però sens dubte, l’instrument de vent preferit pel Maligne és el corn. El van sentir sonar, en la seva davallada a l’Infern, tant Dant Alighieri com el nostre Pere Boter, que en el seu escrit ens diu que «sentí grandíssim avalot i va veure un gran tropell de dimonis de diverses figures i formes que venien amb grans alarits i alegres, sonant corns i xeremies molt diferents dels d’aquest món.»

·   CORDA: Tot i que en el folklore de molts països el violí és per excel·lència l’instrument del Diable, a Catalunya no és tan habitual. En canvi, sembla que li agrada força la rota, o viola de roda, encara que no sigui ell qui la toqui. En el quadre de Bosch, enmig de l’orquestra infernal, un condemnat fa girar la maneta d’una gran rota vertical, dins la qual una altra ànima fa sonar un triangle amb una vareta. Per la seva banda, a Lo Somni, de Bernat Metge, el condemnat Orfeu explica com va ser gràcies a la rota —un instrument semblant a la lira, amb el qual turmenta el comte de Barcelona Joan I— que va aconseguir arribar fins a la seva esposa Eurídice: «i sonant la rota, la qual m’havia donada Mercuri, fui tan graciós a Cèrbero, porter d’infern, que les dites portes me foren aleshores obertes».

  D’altra banda, la tradició popular considerava que existien músiques per invocar el Diable i d’altres que, per contra, el feien fugir. Entre les primeres, es parla de tonades en les que figurin grups de notes repetides com les que coneixien els flabiolaires i violinistes del Pirineu empordanès.

  Si el que es vol és fer fugir el Diable, el que cal és cantar cançons relacionades amb danses populars, doncs es considera que les melodies que regulen la mètrica i els moviments del ball li resulten ingrates al Rei de l’Infern. Per això les tribus primitives solien realitzar danses màgiques encaminades a atreure els genis bons i espantar els malignes. A més, hi ha instruments que es considera que són encara més eficaços per a fer-los fugir. Segons la Bíblia, el rei David allunyava els éssers malignes que de tant en tant endimoniaven el seu predecessor, el rei Saül, fent sonar la cítara. Els pastors catalans es feien passar la por tocant el flabiol i la samsònia. Quan viatjava, la gent de pagès solia portar petits instruments de percussió que feien sonar en passar per boscos i despoblats, on podien ser atacats per mals esperits. A l’Edat Mitjana era habitual dur raïms de campanetes fetes amb peülles de porc, amb un osset per batall, i més endavant es van posar de moda els sonalls o zing-zings, que produïen un so desplaent i eixordador.
  De la mateixa manera, per allunyar els dimonis dels sembrats es feien sonar instruments de percussió (la qual cosa no deixa de ser estranya, si tenim en compte el que hem dit abans sobre les preferències dels dimonis i el fet que els balls de diables del nostre país s’executen exclusivament al so de timbals).

  El Diable és, doncs, un gran amant de la música. Des del deliciós so del violí per a oïdes cultivades, fins el groller terrabastall de la música Heavy per a oïdes gruixudes, sembla ser que n’és un gran patrocinador.
  Ja al segle XIX alguns músics van compondre peces relacionades amb ell: la Simfonia Fantàstica, que ja he anomenat; la Nit de Walpurgis, de Felix Mendelssohn, o les diverses obres de l’hongarès Franz Liszt: El vals de Mefistòfil, La Simfonía de Faust, La Simfonía de Dant... Un d’ells fins i tot va declarar que havia pactat amb el Diable per tal que el consagrés com el millor violista de tots els temps: l’italià Niccolò Paganini, el virtuosisme del qual es va atribuir al fet de ser una encarnació del propi Maligne. En realitat, la seva llegenda estava basada en la del també italià Giuseppe Tartini, del segle anterior, el qual va somniar que el Diable feia un concert de violí, tocant una peça d’una gran bellesa, en un estil fins aleshores desconegut. En despertar-se, va transcriure ràpidament els trets principals de la tonada, la famosa sonata Il trillo del diavolo.
  La primera associació diabòlica que s’estableix en la música contemporània és la de Robert Johnston, el cantant de blues del que es deia que havia venut l’ànima per obtenir la seva extraordinària habilitat amb la guitarra.
 Amb l’arribada del Rock and Roll, la música popular s’omplirà d’elements específicament transgressors i satànics que resultaran molt atractius per a determinats públics juvenils. I més encara quan es produeixi l’esclat de la brutal variant d’aquesta música, el Heavy Metal (Metall Pesat), a finals dels anys seixanta, amb el grup anglès Led Zeppelin, del que es va afirmar que havia obtingut el seu èxit gràcies a un pacte demoníac. És clar que aquest estigma ja el duia el grup The Rolling Stones, que van utilitzar la llegenda negra per enfortir la seva popularitat. El títol d’un dels seus LP’s els va fer guanyar l’àlias de Les seves satàniques majestats; i un dels seus temes, Sympathy for the Devil (Simpatia pel Diable) va tenir l’emblemàtic i trist privilegi de precedir el sangonós Festival d’Altamont, a Califòrnia, l’any 1969.
  Però quan realment esclata la qualitat subversiva i turbulenta del satanisme musical és a principis dels anys 80, amb el Hip hop, l’Acid House, el Punk i les diverses variants del Heavy: Black Metal, Death Metal, Thrash Metal, Doom Metal, Nu Metal...
  Alguns dels membres d’aquests grups, com Alice Cooper, Marilyn Manson o Black Sabbath s’han declarat obertament seguidors de sectes satàniques tan prestigioses com L’Església de Satan. Ho fan palès fins i tot dalt dels escenaris: Alice Cooper hi oficiava misses negres, omplint l’espai de serps, monstres, ninots i dents que ballaven; i Marilyn Manson sacrifica gallines davant del públic. Les actuacions de Black Sabath s’han arribat a prohibir en algunes ciutats nord-americanes perquè deixaven el recinte fet una porqueria, amb rates, ratpenats, gats i animals en descomposició, les vísceres dels quals llençaven provocativament al públic.
  El rock satànic es caracteritza d’entrada per la utilització immoderada del volum d’emissió, sons forts i estridents, la vibració dels quals no està gaire lluny de les que es feien servir en els tradicionals «rentats de cervell», i que magnifiquen però també sovint desfiguren les lletres de les cançons. Unes lletres que enalteixen la blasfèmia, l’agressivitat, la violència, l’homicidi, el feixisme, el racisme, el suïcidi, el masclisme, les perversions sexuals, el consum de drogues, la profanació de cementiris, la morbositat, la necrofília («M’encanten els morts just abans que es quedin freds», deia Alice Cooper a Dead Babies (Nens morts)... I, és clar, els pactes amb el Diable. Només cal llegir els noms d’alguns grups per adonar-se’n: Satán, Satan Jocker, Black Sabbath, Los ángeles del infierno, Judas Priest... I els títols d’alguns dels seus temes:

  • Sab­bath Bloody Sabbath (Sàbat sangonós Sàbat), Heaven and Hell (Cel i infern), Devil and Daughter (Diable i germana), de Black Sabbath.
  • Antichrist Superstar, de Marilyn Manson.
  • Satánico plan, Los rockeros van al infierno, de Baron Rojo.
  • Vete al infier­no, Lucifer, de Rigor Mortis.
  • Reencarnación, Al lado del Diablo, No hay piedad para los condenados, de Satán.  
  Vet aquí un exemple —dels més innocentets— de The Number of the Beast (El número de la Bèstia), d’Iron Maiden:

«Torxes enceses i cants sagrats.
En la nit les flames, ardor lluent.
El ritual havia començat,
L’obra de Satan està feta,
666, el número de la Bèstia.»

  El missatge del rock satànic és ben explícit: si vosaltres teniu l’ordre, el treball, la família i l’Església, nosaltres tenim el Diable. Ja ho deia Michael Jackson a Beat it: «Satan, parla a tothom del teu culte, parla a tothom del teu culte.» Com a mínim aquesta és una frase intel·ligible que se sent entremig de la cançó. Una altra cosa ben diferent són els suposats missatges subliminars, amb continguts de subversió satànica, que es diu que hi ha gravats en algunes peces, bé en cadències molt més lentes que la resta de la gravació, o que es  poden entendre posant la cinta del cassette al revés. Led Zeppelin diu, a Stairway to Heaven (Escala al Cel): «Escolta’l al revés, sent com sonen les paraules»; i si feu el que us proposen es veu que sentireu:

«Vull anar al regne, vull anar a l’infern,
a l’oest de la terra plana,
canto perquè visc amb Satan.
Déu m’ha abandonat, no hi ha escapatòria.
Canto al meu dolç Satan;
tot el poder és del meu Satan;
ell ens donarà el 666.
Heu de viure per a Satan.»

  A Snowblind, de STYX, sentireu: «Mostra’t, Satanàs, manifesta’t en les nos­tres veus». I a Congratulations, de Pink Floyd, es pot escoltar: «Acabes de descobrir el missatge secret del Diable; comunica’t amb el vell.»
  Hi ha qui afirma que això no és altra cosa que una llegenda urbana; però, en qualsevol cas, els estudis científics seriosos relativitzen l’efecte dels missatges subliminars i les paraules gravades al revés perquè consideren que no tenen influència sobre la psique, ni tan sols sobre el subconscient, en no ser intel·ligibles. L’escàndol i el judici de l’any 1990 contra el grup Judas Priest per incitar al suïcidi a un jove tampoc no és l’habitual. I, com diuen els estudiosos, ningú no se suïcida ni entra a mata-degolla, disparant contra innocents alumnes d’una High School, únicament per escoltar lletres provocadores; els qui ho fan són persones ja predisposades que ho utilitzen com a incentiu.

  L’estètica canalla dels grups musicals satanistes també és digne de tenir em compte. Per exemple, les cobertes dels àlbums desborden de símbols diabòlics, sacrílegs, tètrics. Curiosament una de les més antigues —i subliminars— és la d’un grup dels menys diabòlics que us podeu imaginar: Sergeant's Pepper Lonely Hearts Club Band, de The Beatles, on podeu trobar, enmig del collage d’imatges, un retrat del satanista Aleister Crowley. A la portada de Diabólica, del grup espanyol Los ángeles del infierno, es pot veure Lilith al damunt d’una gran serp. Les cobertes d’Iron Maden són famoses per les seves terribles bèsties i els seus versos de l’Apocalipsi. I a la de Reflections, el líder de Black Sabbath, Ozzy Ousborne, ens etziba: «I tu, home boig, que tens aquest LP a les mans, has de saber que amb això has venut la teva ànima, ja que aviat seràs atrapat per aquest ritme infernal i per la força diabò­lica d’aquesta música.»
  També l’aspecte dels integrants del grups és representativa del tema: armilles negres sobre el tors nu, cadenes, tatuatges, piercings, grenyes, maquillatge grotesc... D’aquí han sortit les estètiques «gòtica» i «sinistre», que barregen elements tètrics de tota mena: roba de cuir, vestits victorians per les noies, negres, morats, vermell sang; mitges estripades, botes amb plataforma, piercings, crucifixos, arracades amb el cap del mascle cabró o de vampirs, maquillatges contrastats, amb els ulls envoltats d’ombres fosques...
  Les anàlisis sobre el fenomen arriben a conclusions ben variades. Hi ha estudiosos que sostenen que el rock satànic és un muntatge concebut acuradament pels líders de la Gran Conspiració Satànica, atès que aquest tipus de música penetra en la consciència de la joventut d’una manera profunda i molt perniciosa, pervertint-la, contrarestant els valors de la societat i generant un enfrontament entre generacions. En definitiva, demonitzant-la. El cert és que, més enllà del satanisme d’alguns grups nòrdics, alemanys, noruecs, suecs, veritablement agressius i perillosos, amb espectacles esgarrifosos i música de molt diversa qualitat, ens trobem davant d’un satanisme una mica circenc, d’aparador, kitch. Uns espectacles promoguts per les productores discogràfiques amb evident filosofia de Show businnes, com la Warner, que es limiten a omplir les butxaques dels seus representats.

  A Catalunya, malgrat ser la terra del Diable, el fenomen musical satànic ha tingut poca transcendència. El més semblant que tenim relacionat amb ell és una cabra —i encara feta sopa!—: Sopa de cabra, que canta coses descafeïnadament infernals, com aquestes paraules que, a L’Empordà,  posa en boca del pobre Siset de Lluís Llach:

«Somriu i diu que no té pressa
ningú m’espera allà a dalt,
i anar a l’infern no m’interessa,
és molt més bonic l’Empordà.»

  A la Catalunya francesa hi ha un altre exemple en la discografia de Pascal Comelade (anomenat popularment «El dimoni del Canigó»): Compassió pel Dimoni.


Diu la llegenda...

  El dia de la festa major, els veïns d’Anglès volien fer un ball, però es van trobar que s’havien despertat tard i que no hi havia manera de trobar cobla. Un jove molt decidit va dir que sortiria a buscar-la, ni que hagués d’anar a l’Infern.
  Feia poca estona que caminava, quan es va topar amb tres músics carregats amb instruments. De seguida els va fer anar cap al poble, i allà van estar-se tota la tarda, vinga de tocar sardanes. Aleshores la gent els va demanar que toquessin el contrapàs, i els músics s’hi van posar. Però quan van arribar al punt de la cançó que explica com van escopir al rostre de Crist, es van encallar i van haver de tornar al principi.
  I cada vegada que arribaven a la mateixa estrofa, es tornaven a encallar.
  Els vilatans van començar a enfadar-se, i es van acostar a l’escenari per tal d’indicar-los la part de la tonada que no sabien atacar. Aleshores van descobrir que els músics tenien els peus forcats, com de boc, i una llarga cua que els penjava pel darrere. De seguida van comprendre que se les havien amb dimonis, i van començar a tirar-los tot el que trobaven a mà.
  Els tres dimonis van sortir cames ajudeu-me, però amb l’atabalament no aconseguien trobar la sortida del poble. La gent d’Anglès, espantada en veure que per molt que els empaitaven no els podien fer fugir, van anar a veure el rector de la parròquia i li van explicar el que passava. El rector els va aconsellar que s’encomanessin a la Mare de Déu del Remei. I tan aviat com tothom va començar a resar, es va sentir un tro espantós i els músics van desaparèixer en mig d’un espès fumerol. 
  Aquest és el motiu del refrany que diu «A Anglès, el Diable hi és».