dimarts, 24 de novembre de 2015

ELS CÀTARS: BONS HOMES O HOMES DEL DIABLE?

Per al meu productor (i amic) Carles Orti. Ell ja sap per què...

  Entre els segles XII i XIII una heretgia s’estén pel Llenguadoc i Catalunya: el catarisme. El nom de càtars (que en grec significa «purs») els hi va donar l’Església Catòlica. Ells s’autoanomenaven Bons homes i, curiosament, Cristians.
  El 1167, el concili càtar de Sant Fèlix de Caramanh va reconèixer les primeres diòcesis a Albi (d’on podria provenir el nom d’albigesos que també se’ls donava), Carcassona, Tolosa de Llenguadoc i la Val d’Aran.

  El que tenia de «demoníaca» la religió càtara era que professava el dualisme, és a dir, considerava que existien dos principis oposats amb el mateix poder: el i el Mal. El era obra de Déu: la llum, el món angèlic, les ànimes dels mortals. El Mal era obra del Diable: les tenebres, el món terrenal i els cossos dels humans. Per aquest motiu, l’Església Catòlica va interpretar que aquesta religió consideraven el Diable com un déu.
  Els càtars sostenien que el fill primogènit de Déu Pare, al qui els agnòstics anomenaven Demiürg, i que ells van identificar amb el Satan dels cristians, era una deïtat maligna que havia creat del no-res la matèria, l’Univers, el Sol, la Terra i tots els planetes. Després va fabricar cossos de fang, i per insuflar-los vida va empresonar-hi a dins alguns esperits purs que va capturar. A continuació, els va donar a conèixer el sexe, per tal que engendressin nous éssers. Cada vegada que neix una criatura, Satan introdueix en el seu cos l’ànima d’un àngel caigut.
  L’altre Déu, el bondadós, sentint pietat pels seus àngels empresonats a la Terra, va decidir enviar un redemptor. El problema és que, com que la matèria era una creació satànica, Jesucrist va adoptar cos humà només en aparença. I només en aparença va viure, va patir i va morir a la creu. Per tant, com que la Passió no va tenir cap mena d’eficàcia, les ànimes celestials seduïdes pel Diable continuaven captives dins els cossos humans, i només podrien redimir-se i recuperar el paradís perdut a través de la pròpia ascesi, entrant a formar part dels purs i seguint les normes morals que aquests havien establert. Si els creients no es purificaven i no «rebien l’esperit» abans de la seva mort, es veien obligats a reencarnar-se per tornar-ho a intentar. Per tant, pels càtars, l’Infern, tal com l’entenien els cristians, no existia. L’Infern era el món material, el món en què vivim; un Infern provisional i purificador però no un de càstig. A més a més, creien que al final la salvació arribaria a tothom, una tesi que al segle XIX també va defensar l’espiritisme.
  Per acabar-ho d’adobar, els càtars consideraven que l’Església Catòlica, amb la seva organització, els seus sagraments i els seus cultes, era «la gran Babilònia, la cortesana, la basílica del Diable i la sinagoga de Satan». Lògicament, l’Església no va perdre el temps i els va declarar heretges. La principal acusació que feia als càtars  era que adoraven el Diable. I com que sempre ha anat una mica curta d’imaginació, els va atribuir la invenció d’aquell petó infame al cul del Mestre cabró que després passaria a ser patrimoni de les bruixes i —no podia faltar el toc eròtic— de tenir-hi relacions sexuals.
  De seguida van començar a cremar les fogueres. I l’any 1209, aprofitant que un càtar havia assassinat el seu legat Pèire de Castelnòu a Sant Gil (Provença), el papa Innocenci III va endegar una croada, capitanejada per l’execrable Simó de Montfort, que va durar vint anys i que va acabar amb una crema de càtars occitans als peus del castell de Montsegur.

  A Catalunya, a part de l’antiga diòcesi de la Val d’Aran, que el 1167 havia escollit un bisbe càtar, i d’algunes aportacions fetes per mercaders i comerciants, la religió heretge no va començar a quallar fins a l’arribada en massa de refugiats, després de la batalla de Muret, el 1213, en la qual el comte de Barcelona Pere I, dit el Catòlic, va morir defensant-los. Actualment es poden trobar restes de la seva presència a diversos pobles. A Bagà hi ha el Centre Medieval i dels Càtars, que cada estiu ofereix una representació teatral sobre el tema, i el Consell Regulador del Camí dels Bons Homes, que organitza una caminada de 189 quilòmetres des del santuari de Queralt, a Berga, fins al castell de Montsegur, seguint la ruta de l’exili d’aquells occitans que van creuar la frontera al segle XIII. I a Josa de Cadí, un altre bastió de l’heretgia, se celebren cada primer diumenge d’agost les Jornades Càtares al Pirineu Català.
  Però l’aventura càtara a casa nostra també va acabar com el rosari de l’aurora. La Inquisició es va dedicar a perseguir-los des de l’any 1232 fins a eradicar-los del tot. Gilhèm Belibasta, considerat el darrer prefecte càtar va ser detingut a Tírvia l'any 1321, quan aquest religió ja declinava en terres occitanes. Va ser la fi d'una manera diferent d'entendre el món...

  Un element que va tenir molta importància en el catarisme català va ser el Sant Graal o Sangreial. Aquesta relíquia està considerada el calze que va fer servir Jesucrist en el Sant Sopar i el que va utilitzar després Josep d’Arimatea per recollir les gotes de sang que brollaven de la nafra del redemptor, a la creu, quan va ser ferit per la llança d’un soldat romà.
  Alguns estudiosos han considerat que el nom de la relíquia no prové del tipus de recipient emprat (un greal), sinó de la contracció de les paraules Sang i Reial. Al tractar-se de dos mots netament catalans, alguns més agosarats defensen que va rebre aquest nom perquè el sagrat recipient va restar durant molts anys a Catalunya.
  La relíquia apareix per primer cop a finals del segle XI, a l’obra del xampanyès Chrétien de Troyes, Perceval ou li contes del Graal i és objecte d’una aferrissada recerca per part dels cavallers de la Taula Rodona del rei Artús.

  Una llegenda d’origen incert diu que la copa va ser tallada pels àngels vencedors a partir d’una gran maragda que s’havia desprès del front de Llucifer durant la seva caiguda, i que la sang que hi havia després de la mort del Salvador tenia com a missió redimir el pecat de supèrbia de l’Àngel rebel. Algunes versions apunten que en realitat es tractava d’una pedra lluminosa, de gran bellesa, que estava encastada en una corona que setanta mil àngels li havien forjat quan encara era Lucibell, i que sant Miquel li va arrencar mentre queia. Quan Josep d’Arimatea va decidir buscar un bon amagatall per al Sant Graal i el va portar de Jerusalem a Europa, es diu que en realitat no duia una copa, sinó una pedra negra: la «lapis exillis», que els estudiosos han volgut entendre com «lapis ex caeli»  («pedra caiguda del Cel»).
  Aquesta pedra negra, de màxima puresa, tenia el misteriós poder de donar la vida eterna al qui la contemplava constantment.
  És possible que la llegenda tingui el seu origen en una altra de molt més antiga: la de la Pedra de drac o de serp, també anomenada draconita o dracorea. El científic de l’antiga Roma Plini el Vell parlava d’aquesta pedra fabulosa, plena de màgiques virtuts, que s’extreia de la cresta o del cervell dels dracs. Per aconseguir-la, calia adormir la bèstia i després tallar-li el cap. A Catalunya, es creia que la pedra de drac es creava dins l’estómac d’aquesta bèstia mitològica, que calia extreure-l’hi de viu en viu, i que tenia la virtut de fer immune als verins i de servir-hi d’antídot. També a casa nostra es parla de la mateixa tradició respecte a les pedres màgiques que porten al cap els serpents, avatars del Diable, que brillen com la llum del sol. Quan algun ardit cavaller la hi roba a traïció, el serpent mor inexorablement. A l’esglesiola de Les Encies, prop d’Olot, al santuari de Nostra Senyora de la Salut (Sant Feliu de Pallerols) i al de la Mare de Déu del Mont (Albanyà), es conserven petits blocs de quars que es diu que un dia van ser diamants de serpents.

  L’any 1210, el poeta alemany Wolfram von Eschenbach, probablement basant-se en antiquíssimes llegendes catalanes i occitanes i en els textos de Chrétien de Troyes, va rescriure la història del cavaller artúric Persavall, incorporant a la narració uns Cavallers del Graal que s’encarregaven de custodiar el calze sagrat a la fortalesa de Montsalvat, que ell situava a Espanya, a la frontera amb els àrabs. Des del moment de l’aparició de la llegenda, esbrinar el lloc resguardat, inaccessible i de gran espiritual on Josep d’Arimatea havia amagat el Sant Graal es va convertir en una veritable gimcana. Més enllà de les reivindicacions angleses —que no s’han de tenir en compte, perquè ja se sap que van intentar apropiar-se de totes les llegendes continentals— s’han de prendre amb especial seriositat dues ubicacions: Montsegur i Montserrat. Totes dues poden ser Montsalvat. I potser totes dues ho van ser, perquè la llegenda diu que la relíquia va ser treta de Montsegur en secret quan els croats catòlics ja eren a punt d’assaltar el castell, i que és a Montserrat on la van dur per protegir-la.
  I que ningú no es pensi que escombro cap a casa: dues grans nacions, la francesa i l’alemanya, sempre n’han estan convençudes, d’això. L’any 1809, per encàrrec de Napoleó Bonaparte, les tropes franceses es van dedicar a buscar el Sant Graal per totes les coves i balmes de la muntanya santa dels catalans, però per desgràcia per a ells, només hi van trobar el timbaler del Bruc. Més de cent anys més tard, el cap de la Gestapo alemanya, Heinrich Himmler, es va presentar al monestir, exigint que li deixessin veure la documentació que provava la presència del calze sagrat a la muntanya. Pel seu führer, Adolf Hitler, la possessió de la relíquia era molt important: es tractava de recuperar la peça que ell creia que els custodis del calze, el Cavallers del Graal, traint la seva sang ària (!) i rendint-se a les supersticions del jueu Jesús, havien amagat... de Satanàs (que, sens dubte, si algú ho era, era ell).
  A Montserrat li van dir que allà no la tenien pas, la pedra del Diable...


Els dimonis nazis visiten Montserrat.
23 d’octubre de 1940.


Diu la llegenda...

  L’any 258, l’emperador romà Valerià es dedicava sistemàticament a la persecució de cristians. El papa Sixt II, que moriria màrtir, va encarregar al seu diaca Llorenç, després nomenat sant, que repartís entre els pobres la tresoreria del papat i guardés en un lloc segur el Sant Graal.
  Llorenç, que era de Osca, va triar entre els seus deixebles un compatriota (tot i que enlloc s’especifica si també era aragonès o potser de les terres veïnes, és a dir, català), perquè tragués la relíquia de Roma i li busqués un amagatall. Martiritzat ell mateix pels romans, ni rostint-lo a la graella a foc lent van aconseguir que els digués on l’havia enviat.
  Després d’un llarg viatge per terra, portant en el seu sarró el calze sagrat, el missatger va creuar els Pirineus i va entrar a Catalunya.
  El Sant Graal va ser amagat en un indret anomenat Montsalvat.
  Tot i que per alguns aquest indret podria estar als Pirineus, la majoria es decanta per pensar que Montsalvat no és altra que Montserrat. I que es allà on es va quedar fent guàrdia aquest portador del Graal que les llegendes provençals, i després les europees, han identificat amb l’heroi Perceval, paraula d’origen occità que significa «Per sa vall».
  En el poema més famós que canta les seves aventures, el Parsifal de Richard Wagner, el Diable, encarnat en un bruixot anomenat Klingsor, fa mans i mànigues per destruir el símbol. O potser recuperar-lo, si tenim en compte que abans havia estat seu!