Si algú es va distingir durant segles per la seva
lluita contra el Diable en totes les seves formes va ser, sens dubte la Inquisició,
també anomenada Sant Ofici. Aquest organisme eclesiàstic, establert
l’any 1231 pel papa Gregori IX, va tenir
els seus màxims representants en els alemanys Jacob Sprenger i Heinrich
Kramer Institoris, autors del Malleus Maleficarum (en llatí, Martell de les bruixes).
Amb les seves trenta edicions i vora trenta mil exemplars venuts a tot
Europa entre 1489 i 1620, es pot dir que va ser el primer best-seller
de la indústria editorial. El text, un veritable compendi de supersticions
i estupideses, només es pot contemplar avui com un monument als instints
criminals eclesiàstics, però en la seva època va ser considerat el manual més
complet per actuar contra el Diable. Està dividit en quatre parts. La primera
explica com identificar l’heretgia i la bruixeria. La segona és un estudi sobre
conjurs i maleficis. La tercera defineix les actuacions, interrogatoris i
turments que cal aplicar per obtenir confessions. La última estableix les
regles per efectuar exorcismes.
La Inquisició va ser una plaga que sota la
jurisdicció dels bisbes i el control gairebé exclusiu dels dominicans va afectar el continent de cap a cap. A
Catalunya va establir-s’hi el 1233, i sant Raimon de Penyafort, confessor de Jaume I, va ser dels primers que va
editar un manual processal. Li va seguir les passes Nicolau Eimeric, el 1376, amb el seu famós Directorium inquisitorum, el codi de procediments més important per
investigar heretgies. A finals del segle XV, amb la trista unió dels Països
Catalans a la corona castellana, va ser nomenat inquisidor general de tots els
regnes peninsulars l’encara més tristament famós Fray Tomás de Torquemada. A Barcelona, la Santa Inquisició estava
allotjada a l’edifici del Tinell, a la
façana del qual encara es pot veure l’escut policromat de la institució. El nom
antic de l’actual carrer dels Comtes era precisament el de carrer de la
Inquisició.
Des de principis del segle XIX, el Sant Ofici va
anar desapareixent i tornant a aparèixer en funció dels esdeveniments polítics.
El catedràtic d’hebreu d’Alcalá de Henares, el català Antoni Puig i Blanch, amb el pseudònim de Natanael
Jamtob, va recolzar-ne l’abolició en el seu llibre La Inquisición sin
máscara; però no seria fins el 15 de juliol de 1834 que un Real Decreto
posaria fi a sis-cents anys de terror eclesiàstic organitzat.
Tot i així, no sé si perquè el Diable és català,
però el cert és que al Principat la Inquisició no va tenir un comportament tan
agressiu com a la resta de la Península. De fet, no van ser els tribunals
eclesiàstics, sinó els civils, els qui van fer les estossinades més grosses
entre la comunitat bruixesca catalana. Els governadors generals de les diverses
baronies —entre els quals destaca el nefast Antoni Vila i de Savassona— i els jutges locals penjaren, no pas cremaren,
centenars de dissortades, especialment en el període del segle XVII conegut com
«cacera de bruixes». En canvi, l’Església
es mostrava més aviat escèptica respecte al tracte de les fetilleres amb
Satanàs.
Les persones que havien tingut la desgràcia de
caure en mans de la Inquisició s’encomanaven a sant Pere Màrtir. Aquest dominicà, que havia exercit el càrrec d’inquisidor
general de l’Urgell, era considerat el patró del Sant Ofici a Catalunya.
Per això, el dia de la seva festivitat, 29 d’abril, els tribunals de la
Inquisició no funcionaven i els processats que estava previst jutjar en aquella
data eren absolts per efecte d’una suposada intervenció del sant.
 |
| "Auto de fe". S. XV, Pedro Berruguete. |
Diuen les cròniques...
«Recentment hem sabut, amb gran dolor, que
en alguns punts del nord d’Alemanya, i també en províncies, ciutats, localitats
i diòcesis de Magúncia, Colònia, Trèveris, Salzburg i Bremen moltes persones
d’ambdós sexes, oblidant la seva salvació, s’aparten de la fe catòlica,
lliurant-se a excessos amb els dimonis íncubes i súcubes; que pels seus
encantaments, conjurs i altres supersticions sacrílegues, pels seus crims i les
seves faltes, els parts de les dones, els productes dels ramats, les collites,
el raïm de les vinyes, els fruits dels arbres, els homes, les dones, el bestiar,
les diverses espècies del blat i altres productes de la terra, pereixen i
moren; els mateixos homes, les dones, les atzembles, ramats i altres animals,
són perseguits i torturats malignament, tant interiorment com exterior; els
homes no poden engendrar, les dones no poden concebre, els marits no poden
complir amb les seves dones l’acte conjugal i tampoc poden fer-ho les dones amb
els seus marits. Reneguen de la fe que van rebre amb el sant baptisme
emprant-hi paraules sacrílegues. No temen cometre, a instigació de l’enemic del
gènere humà, els delictes més terribles menyspreant la majestat divina,
escandalitzant la gent.»
(Summis desiderantes affectibus, butlla promulgada pel papa Innocenci VIII, el 5 de desembre de 1484, per a la
persecució de la bruixeria a través de la Inquisició)
