dilluns, 14 de desembre de 2015

L'APOCALIPSI

  Com explicava en el post anterior, sabem que mil anys després de la vinguda de l’Anticrist esdevindrà l’Apocalipsi.
 Aquesta llegenda s’inicia en base als escrits d’un dels quatre evangelistes, precisament els que porten per títol Apocalipsi de Sant Joan, la darrera escriptura del Nou Testament. Tot i que els textos han estat interpretats com esdeveniments que tindran lloc en el futur, avui sembla bastant evident que el que va fer l’evangelista va ser descriure una situació político-religiosa molt propera al seu temps. El Messies, el qui havia vingut entre els homes a portar la paraula de Déu, era perseguit de manera insistent per un drac de set caps, és a dir: Satanàs. Com que Jesús s’havia posat fora del seu abast, el drac es va dedicar a perseguir l’Església. I per a fer-ho, va recórrer a la Bèstia del Mar: l’Imperi Romà.

  Però anem a veure quin és l’apassionant trama d’aquest Apocalipsi en relació amb el tema que ens interessa: el Diable.

  Els mals de la humanitat començaran amb l’obertura dels set segells que hi ha en un misteriós llibre que Déu posseeix. El pitjor és, òbviament, el setè segell: set àngels són proveïts de set trompetes perquè les toquin; a cada toc, es produeixen grans desastres sobre la Terra i sobre la humanitat. I els pitjors d’aquests desastres són els tres darrers. Quan el cinquè àngel toca la trompeta, un estel cau del Cel a la Terra i l’àngel obre l’Infern, «van sortir llagostes sobre la terra, i se’ls va donar un poder com el que tenen els escorpins de la terra. Se’ls va dir que no fessin mal a l’herba de la terra, ni a res verd, ni a cap arbre; només als homes que no portessin al front el segell de Déu. Se’ls va concedir no matar-los, sinó torturar-los per cinc mesos».
  Quan el sisè àngel toca la trompeta, queda exterminada una tercera part de la humanitat.
  Quan és el setè, el qui la toca, se senten grans veus al Cel que comuniquen (als qui encara queden vius) que l’imperi del món ha passat de les mans del Diable —el Príncep d’aquest món— a les del Creador, que regnarà pels segles dels segles. 
  Però, és clar, el Diable no està disposat a cedir tan fàcilment la plaça i ve en bona companyia, decidit a moure brega. En la complicadíssima visió de sant Joan no hi ha només un dolent, sinó tres, que sovint es confonen entre ells: el Drac (o la Serp Antiga), que no és altra que Satanàs, l’Anticrist, al que ja coneixem del post anterior, i la Bèstia, que és la representació del poder polític, aquell Imperi Romà que portava la guerra per tot el món conegut.
  L’exorcista José Antonio Fortea reconeix que en alguns versicles hi ha una certa identificació entre la figura de la Bèstia i la de l’Anticrist, però això és degut a que aquest darrer és el cap i conductor de la Bèstia. Diu sant Joan: «i vaig veure sorgir del mar una Bèstia que tenia deu banyes i set caps, i a les seves banyes deu diademes, i als seus caps noms blasfems. La Bèstia que vaig veure se semblava a una pantera, les seves potes eren com d’ós, i la seva boca com de lleó: i el Drac li va donar el seu poder i el seu tron i gran autoritat».

  La meravellosa Bèstia de l’Apocalipsi va ser representada pels artistes medievals de maneres molt diferents, però especialment com una gran serp nuada sobre ella mateixa que es ramifica en set caps banyuts. La Bèstia del Beatus de la Seu d’Urgell fa pensar en un simpàtic lleó somrient, amb dues banyes verdes al cap. I la del Beatus de Girona, realitzat pel prevere Emeteri i la monja miniaturista Ende al segle X, sembla de còmic: te el cos com de cavall, de color blau; del coll li sorgeixen sis caparrons que semblen de be degollat, i al capdamunt un altre cap vermellós, somrient, tot coronat d’una desena de rastes erectes que fan més riure que por.

La Bèstia i el Drac del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.

  El segon acte del drama apocalíptic comença amb els set àngels abocant el contingut de set copes d’or sobre la Terra. Cada copa, «plena de l’ira de Déu», conté un desastre o una plaga; i sang, molta sang escolant-se per tot arreu. La destrucció que provoquen les set copes és molt pitjor que la que havien provocat les trompetes, perquè aquelles només afectaven a una tercera part de la humanitat, mentre que aquestes acaben destruint la Terra sencera, gairebé com si es tractés d’una explosió nuclear que anihilés completament qualsevol tipus de vida.
  El Diable no triga en reaccionar: «i vaig veure que de la boca del Drac, de la boca de la Bèstia i de la boca del Fals profeta sortien tres esperits immunds com granotes. Són esperits de dimonis, que realitzen senyals i van a buscar els reis de tot el món per convocar-los a la gran batalla del Gran Dia del Déu Totpoderós». La convocatòria té lloc al mont Harmagedon, situat prop del mont Carmel (el d’allà, no el de Barcelona!).
  Si el Diable no pensava estar-se quiet, tampoc Jesucrist, és clar! Al principi del tercer acte el veiem fent la seva espectacular aparició: «I vaig veure el Cel obert, i vet aquí un cavall blanc, i el que el muntava és el que s’anomena Fidel i Veritat».
  La batalla no té color: en un tres i no res, els dolents són capturats. Primer la Bèstia i l’Anticrist: «Els dos van ser llençats vius al llac de foc que crema amb sofre. Els altres van ser trossejats amb l’espasa que sortia de la boca del que muntava el cavall». Satanàs, tal com es veu en l’esmentat Beatus de Girona, és lligat com un tall rodó i llençat igualment al llac de foc i sofre.

El Satanàs-Tall rodó del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.
  Però, atenció, que encara no ha fet mutis pel fòrum. A mitjans del segle X, Bernat de Turíngia interpretava a la seva manera un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan, segons el qual un àngel tanca l’Abisme amb pany i clau i li posa un segell a sobre, a fi que el Diable no en pugui sortir fins passats els mil anys, en que caldrà «desfermar-lo per poc temps.» L’ermità alemany va arribar a la conclusió que aquest període de mil anys iniciava el còmput en el moment del naixement de Crist, i que, per tant, la fi del món havia de produir-se l’any 1000. L’eclipsi solar que segons sembla va tenir lloc en aquells dies va abonar la tesi.