L'ANTICRIST

  En la història sagrada, i en la popular, hi ha un personatge tan íntimament lligat al Diable que sovint se l’ha arribat a confondre amb ell: l’Anticrist.

  Comencem per desfer l’error. L’Anticrist no pot ser el Diable perquè l’Apocalipsi de Sant Joan ho deixa ben clar: el senyal que el descriu «és xifra d’home: la seva xifra és 666». Per tant, no és un esperit, és un home, el qual, segons els Doctors de l’Església, només es distingeix per la seva impietat i la seva malícia, més pròpies de Satanàs que dels humans. Aquesta malícia, segons alguns autors, li vindrà donada perquè el mateix Diable escollirà per a ell els pares més vils que trobi. Lògicament, de raça jueva. L’anònim Llibre de l’Anticrist, de finals del segle XV, puntualitza que naixerà a Corozaïm o a Babilònia, que serà fill de l’incest entre un pare i la seva filla, i que aquesta morirà de resultes del part. No falta qui diu que tindrà per pare el propi Satan, opinió que va ser la més popular a l’Edat Mitjana.

  Pel que fa al nom, a part del més difós d’Anticrist, se’l coneix també com a Pseudocrist i Pseudoprofeta, per la imitació que farà de Crist. El demonòleg Henry Boguet el va anomenar Mona de Déu per aquesta mateixa raó. També se’l titlla d’Abominació desoladora, Home de pecat, Fill de la perdició o de la iniquitat, Inic, Impiu i fins i tot Poca-vergonya. L’Apocalipsi, que és un veritable galimaties, el refon sovint amb La Bèstia, tot i que en alguns altres versicles són éssers diferents.

  Però... qui diantre és aquest personatge que sembla despertar tanta animadversió?

  Al Nou Testament (a l’Antic res de res) és esmentat pels evangelistes i per Sant Pau com un veritable antagonista de Crist —tal com diu el seu nom— i servent de Satanàs.

  Partint d’aquests textos, els Pares de l’Església van anar bastint una llegenda que a l’Edat Mitjana, coincidint amb la conflictivitat del període, va adquirir uns trets terrorífics i es va acabar convertint en una veritable obsessió per als cristians. El motiu del terror que despertava era el fet que l’arribada de l’Anticrist anunciaria la fi del món i el Judici Final. I tot i que Sant Mateu, en el seu Evangeli, havia postulat que «d’aquell dia i d’aquella hora ningú en sap, ni els àngels del Cel, sinó només el Pare», tots els intel·lectuals de l’època es van llançar com posseïts a fer pronòstics i travesses sobre l’any concret del naixement de la criatura. Sant Vicent Ferrer estava totalment convençut que es produiria l’any 1403. Per la seva banda, Arnau de Vilanova, en el seu Tractat del temps de la vinguda d’Anticrist, el va fixar per a l’any 1376, basant-se en no sé quins complicadíssims càlculs fets sobre un passatge del Llibre de Daniel.

  Afortunadament, i com a mal menor, l’arribada del personatge serà anunciada per un grapat de signes. A les apocalíptiques (i mai més ben dit!) previsions eclesiàstiques, el poble català n’oposava unes quantes de molt senzilletes: les dones deixaran de parir, els ases de bramar, la figuera seca tornarà a fer figues i l’Arc de Sant Martí no apareixerà mai més.

  Pels qui no se n’hagin adonat d’aquests senyals, encara podran saber qui d’entre ells és l’Anticrist pel seu aspecte esfereïdor. La majoria de les descripcions medievals el pinten com un home monstruós, de complexió desproporcionada i amb unes característiques que imagino copiades les unes de les altres. Entre totes elles he triat la de Joan Alemany, al seu De la venguda de Anticrist, per ser la més complerta: «la cara magra, la barba forcallada i negra. I tals són els cabells: és calb en el front eixit fora. Tindrà els ulls garços i xics, tindrà el nas més pla que alt i tindrà grans forats en el nas. I tindrà els muscles alts fins les orelles, i tindrà les cames llongues i primes». També coincideixen tots en que el seu rostre serà de color groc i que tindrà les mans petites amb unes taques com de lepra. Alemany creu que «irà molt roïnament vestit de vils robes de saial vell, brut i tot esquinçat». La creença popular catalana diu que anirà vestit de borres inflamades i guiat per Judes.

  Una de les xilografies de Vida de Jesuchrist, de Francesc Eiximenis, presenta l’Anticrist envoltat de dimonis aparentment invisibles. Aquests dimonis són els seus aliats i guarden per a ell rics tresors que li han de servir per seduir la gent i aconseguir adeptes. Els diversos textos creuen que els polítics col·laboraran de bon grat amb el personatge (quina sorpresa!). També els jueus, els musulmans i molts cristians. Tots aquests adeptes el proclamaran rei quan compleixi els trenta anys. I ell regnarà durant mig segle, segons alguns, i tres o tres anys i mig, segons altres, en companyia de Llucifer.

  Lògicament, per escalar el poder li caldrà fer, com els polítics d’avui, moltes promeses electorals i molts prodigis que convencin els votants. Per començar, es proclamarà Messies i reclamarà ser adorat com a Déu, intentant persuadir els humans que Jesús no ha estat el veritable Messies i que la seva doctrina és falsa. Per dur a terme l’engany, el Pseudocrist persuadirà amb la seva eloqüència, amb dàdives, amenaces, càstigs i, sobretot, prodigis i falsos miracles. Així ho descriu el capítol 3 de l’Apocalipsi d’Elies: «Farà caminar els paralítics, sentir els sords, parlar els muts i veure els cecs. Netejarà els leprosos, curarà els malalts i traurà dimonis. Multiplicarà els senyals i prodigis en presència de tots. Farà les mateixes obres que l’Ungit, excepte ressuscitar els morts. Per això sabràs que ell és el Fill de la iniquitat, perquè no té poder per donar vida». Conscient d’aquesta greu mancança, l’Anticrist se les empescarà per tal que no es noti. Un poema català anònim de l’Edat Mitjana fa una descripció que més que terrorífica resulta un pèl còmica, perquè t’imagines un espectacle de titelles:

L'Anticrist aconsellat pel Diable.
Luca Signorelli. S. XVI.

«Tots els jueus es convertiran

pels miracles que fer veuran

quan Anticrist farà parlar

els morts i llurs caps manejar.

Mes dic-vos segurament

que no parlaran lleialment,

car els dimonis entraran

als cossos morts i parlaran.»

  El principal objectiu de l’Anticrist serà destruir la religió cristiana. I per fer-ho, recorrerà als plaers: eliminarà els dejunis, les abstinències i qualsevol prohibició alimentària i, sobretot, afalagarà els luxuriosos i derogarà les restriccions sexuals (les masculines només, no us penséssiu que és tan progre!), instaurant la poligàmia. Sant Vicent aporta uns detalls que resulten la mar de còmics: «¿com hi bastarà, tantes dones? Els diables es tornaran donzelles, així com en el temps de Noè, i es prenyaran i cuidaran de tenir fills, i seran diablets, i els ofegaran de nit».

  Als qui, amb tot, perseverin en la fe cristiana, els amenaçarà i els farà cremar. Això ocasionarà que molts dels seus seguidors se n’adonin de l’error i se separin d’ell. Els cristians fugitius s’amagaran aleshores a les muntanyes i l’Anticrist, enfurismat, els farà perseguir. El Llibre de l’Anticrist diu que manarà que no s’abasteixi a ningú de mercaderies, tret d’aquells que tinguin el nom de la Bèstia gravat. I és que una de les primeres coses que se suposa que farà l’Anticrist amb els seus seguidors serà posar-los un senyal de foc a la mà dreta i enmig del front, perquè Satanàs pugui reconèixe’ls. Moltes han sigut les hipòtesis sobre quin serà aquest senyal. Alguns creuen que tindrà forma de drac. Altres que inclourà el nom de Crist. Però la idea més acceptada és que serà el seu número: el 666.

  Les interpretacions sobre aquesta xifra també són variades. Per a alguns estudiosos, respon al sisè manament, molt relacionat amb el Diable, atès que és el que prohibeix els actes impurs relatius al sexe. Altres creuen que el que realment va fer sant Joan, l’únic que l’esmenta en un versicle del seu Apocalipsi, va ser calcular per un procediment interpretatiu de la Càbala jueva —la guematria— el valor numèric del nom de l’emperador romà que en aquell moment els tiranitzava, Neró Cèsar, a partir dels caràcters en arameu, convertint el 666 en el número de l’Anticrist o de La Bèstia. El més interessant d’aquesta dada és que ens permet teoritzar per quina part de Catalunya remena la cua el Diable: el 666 és el prefix telefònic d’alguns municipis del Baix Llobregat!

  Però seguim amb la història (futura) de l’Anticrist.

 Arribarà un moment en que Déu es compadirà dels humans perseguits i decidirà intervenir. L’Apocalipsi d’Elies diu que «enviarà els seus àngels del Cel, un total de quatre mil sis-cents, cadascun amb sis ales». Els àngels destrossaran tot el que tingui relació amb l’Anticrist, el sol s’enfosquirà i la Terra tremolarà. Aleshores el Pseudocrist, en un darrer intent de salvar els mobles, simularà la seva mort i resurrecció: imitant a Jesucrist, plantarà una tenda al Mont de les Oliveres amb la intenció de fer una ascensió al Cel. I allà serà on el mataran. En els textos sagrats no queda clar qui serà el seu botxí. Segons el Nou Testament, serà Jesús, qui l’occirà amb l’alè de la seva boca. Però es veu que a sant Gregori Magne aquesta bafarada divina li va semblar poc contundent i, barrejant un cop més símils demoníacs propiciats pel desgavell de l’Apocalipsi de sant Joan, va endegar la teoria que en realitat serà l’arcàngel sant Miquel l’encarregat de la feina bruta. Al poble li va agradar més aquesta versió. Ho reflecteixen alguns retaules gòtics catalans com ara el de Sant Miquel de Cruïlles, de Lluís Borrassà, que es pot contemplar al Museu d’Art de Girona. L’escena té lloc a l’aire: sant Miquel branda l’espasa amb la que ha infligit una estocada al cap de l’Anticrist, que es precipita a terra en companyia de diversos dimonis negres.

Sant Miquel vencent l'Anticrist.
Retaule de Sant Miquel. Jaume Huguet. S. XV

  El desenllaç de l’Anticrist és previsible: serà llençat al fons de l’Infern on restarà eternament en companyia de Llucifer i, segons Francesc Eiximenis, dels seus principals col·laboradors: Judes i Mafomet de Meca.

  Un cop mort l’Anticrist, al món li quedaran només quaranta cinc dies, abans no arribi l’Apocalipsi i el Judici Final; és a dir, abans no ens n’anem tots a fer punyetes. Tanmateix, el mil·lenarisme, un corrent filosòfico-religiós de l’època, va dilatar el parèntesi. Joan Alemany, per exemple, afirma que el món sobreviurà mil anys més. I ho farà d’una manera paradisíaca: els éssers humans viuran en una societat igualitària on només es practicarà l’agricultura i la pastura, es destruiran les armes i no hi haurà ni malalties ni mortaldat. I Llucifer, encadenat a l’Infern, no podrà exercir el seu domini sobre ell.

  

  Al llarg de la història de la humanitat, des de que es va crear la llegenda, molts personatges poderosos han rebut l’estigma de ser l’Anticrist. A l’emperador romà Neró, el va seguir una llarga llista de candidats: Atila, Frederic II de Suabia, Enric VIII d’Anglaterra, Ivan el Terrible, Napoleó, Hitler, Stalin... A la península ibèrica, l’amenaça de l’Islam va fer de Mahoma un veritable Anticrist, que venia envoltat dels seus exèrcits conqueridors. Durant la Revolució Francesa, es va considerar que Voltaire, Diderot i el baró de Holbach eren dimonis enviats des de l’Infern per preparar la vinguda del Pseudoprofeta. I, arrel del cisma de l’Església, Martí Luter acusava el papa de Roma de ser-ho. És clar que aquest no s’estava de proclamar que Luter no era altre que Llucifer en persona.

  I, és clar, no podien faltar a la travessa els dirigents d’un dels països més importants de l’època: els comtes de Barcelona. Un recull anònim d’escrits profètics, Resum o sumari de la concòrdia del Nou i l’Antic Testament, creia que seria Pere III el Cerimoniós. En una profecia catalana, també anònima, de mitjans del segle XV, conservada a la biblioteca llenguadociana de Carpentràs, és l’infant Ferran, fill bastard d’Alfons IV el Magnànim, el qui assumeix el paper. Joan de Bur, un monjo de l’Espluga de Francolí, molt més sagaç, feia recaure la malèfica personalitat en... Ferran d’Antequera!

Diu la llegenda...

«Mare, si marit me’n dau

no me’l dau de la Mussara

que la boira sempre hi jau

i la terra no m’agrada.»

  La cançó popular es fa ressò de la prevenció que des d’antic han sentit els habitants de la comarca del Baix Camp per aquest minúscul poblet, situat a les muntanyes de Prades, a gairebé mil metres d’altitud.

  La plaga de la fil·loxera va fer que fos abandonat a mitjans del segle XX, i des d’aleshores les dues dotzenes de cases que el formen s’han anat enrunant lentament, envoltades de la boira que sempre sembla dominar l’indret.

  En un casalot que es pot veure a l’entrada de la Mussara, diu la llegenda que hi ha una gran pedra que qui la trepitja va a parar a Vila del Sis, un sinistre poblet que es troba en un altre pla dimensional en l’espai i en el temps. El nom de l’indret remet immediatament al nombre que la Bíblia atribueix a l’Anticrist: el 666.

  Al cementiri del poble, una de les poques construccions que aguanta relativament bé el pas del temps, s’han trobat sovint vestigis de celebracions satàniques: espelmes, restes de sacrificis d’animals, pintades simbòliques. Sembla que el lloc és l’ideal per a aquesta mena de rituals perquè la tradició diu que allà hi ha enterrada una bruixa.

  La qualificació de poble maleït li ha vingut donada no tan sols per les antigues llegendes, sinó també per les modernes. Es creu que efectivament el poble és una porta a «altres dimensions» que dona lloc a espais temporals perduts.

  El 16 d’octubre de 1991 hi va desaparèixer misteriosament un noi que havia anat a buscar bolets amb els seus amics. Malgrat que es van efectuar diverses batudes, amb soldats de l’exèrcit i gossos ensinistrats, mai se’l va trobar.

  Quatre anys més tard, un enginyer alemany de la central nuclear de Vall d’Uixó va desaparèixer també a la Mussara durant tres hores. Quan va reaparèixer, va dir que tenia la sensació que s’havia perdut només durant uns quants minuts, un desfasament temporal que les llegendes atribueixen al món de les fades. Probablement tots dos havien anat a parar a Vila del Sis... o del 666.