dimarts, 29 de desembre de 2015

L'APOCALIPSI A LA CATALANA

  L’arribada de la fi del món estarà precedida per un grapat de profecies apocalíptiques. Tota la baixa Edat Mitjana va patir aquesta moda; i de tot el món occidental —no podia ser d’altra manera— el lloc on més n’hi va haver va ser... als Països Catalans!
  Els intel·lectuals de diverses èpoques es van dedicar a escriure les seves pròpies versions escatològiques. La majoria d’elles amb la paraula Anticrist al títol. A cavall dels segles XIII i XIV, trobem el franciscà barceloní Ponç Carbonell, els mallorquins Joan Ballester i Anselm Turmeda, el valencià Bernat Oliver i els provençals Pèire Olieu i Joan de Ròcatalhada. Al segle XVI, el barceloní Onofre Manescal, i Joan Alemany, que a la seva obra De la venguda de Anticrist, situa algunes escenes apocalíptiques a la península, identificant el personatge amb l’Islam: «tan aviat com l’Anticrist sabrà que l’Encubert serà partit de Jerusalem i tornat a Espanya, vindrà rabiant molt prestament per destruir».

  Però sens dubte els quatre genets de l’Apocalipsi als Països Catalans són Llull, Vilanova, Eiximenis i Ferrer.
  Rigorosament contemporanis, el mallorquí Ramon Llull i el català Arnau de Vilanova van ser perseguits per la Inquisició, no solament per les seves teories escatològiques, sinó també perquè se’ls va tenir per nigromàntics. Considerat el millor metge cristià del seu temps, Vilanova va rebre la confiança de Pere II de Catalunya, El Gran, i de diversos papes de Roma. Les activitats profètiques les va iniciar a París, al 1299, amb la seva obra: De la consumació dels segles. Poc després de la seva mort, al 1312, es promulgà a Tarragona una sentència que condemnava per herètiques una quinzena de les seves obres. I trenta sis anys més tard, eren cremades per la Inquisició a l’escalinata de la catedral de Girona.
"El judici final". Jan Van Eyck

  Per la seva banda, Ramon Llull es mostra contrari a profetitzar el moment en que es produirà la fi del món, però redacta diversos escrits, el més significatiu el Libre qui és contra Anticrist que, com el seu nom indica, no és un tractat sobre l’Anticrist, sinó contra ell.
  Gairebé un segle més tard prendran el relleu de les teories apocalíptiques el gironí Francesc Eiximenis, amb el seu Llibre dels àngels i, sobretot, sant Vicent Ferrer, que durant dècades es dedicarà a aterrir els pobres cristians de tot Europa amb els seus sermons que li van valer el sobrenom d’Àngel apocalíptic. Aquest curiós personatge, que amb les seves actuacions va marcar tota una època de la història de Catalunya, declarava que tenia una relació molt estreta amb els fets no només escatològics sinó també directament diabòlics. Incansable lluitador contra bruixes i fetillers, proposava mètodes expeditius als governadors, com ara rostir-los a la brasa. No és d’estranyar, doncs, que el Diable la hi tingués jurada. Disfressats d’eremites, i acusant-lo de traïdor i de pesseter, un grapat de dimonis perseguien incansablement el sant: «van entrar a Lleida i Barcelona i a Tarragona, on dos foren capturats per l’arquebisbe, i quan van anar a treure’ls no van trobar més que les cadenes». En el seu moment, el dominicà valencià es va vanar del seu poder per mantenir els dimonis tres llegües lluny del castell de Casp —m’imagino que es referia als ambaixadors catalans que per tots els mitjans intentaven arribar-hi per aturar el Compromís de Casp, on la seva actuació va ser realment... diabòlica! La insistència de Ferrer de posar al capdavant de la corona catalanoaragonesa el candidat val·lisoletà Ferran d’Antequera sí que va ser una veritable apocalipsi per als catalans! I ell, l’Anticrist que precedia el principi de la fi del nostre món!

  Com era d’esperar, la gent del poble aviat es va fer seves les profecies, fins el punt que cada poble i ciutat de Catalunya ha imaginat els seus propis signes apocalíptics. A Ripoll estan convençuts que una nuvolada intensament negra cobrirà el sol, la Terra s’esquerdarà i de dins en sortiran cavalls voladors en flames, cavalcats per gegants que, amb teies a les mans, aniran calant foc arreu. Fins i tot l’aigua, cremarà. A Llofriu creuen que les cavalcadures seran peixos que sortiran a flor d’aigua i ocells del cel que carretejaran gent amunt i avall. I a Vic profetitzen que les dones es convertiran en homes amb bigoti i set pams de barba que, enfurismades, provocaran una guerra en la que morirà tothom, mentre la Terra cremarà pels quatre costats. Finalment, a Barcelona creuen que, quan s’acosti el moment, li caurà la trompa a l’elefant representat en una gàrgola de la catedral.
             
  Però la tradició no es va extingir amb l’Edat Mitjana: mig mil·leni més tard, el cantautor Jaume Sisa, a la cançó La catedral, recupera les simbologies apocalíptiques dels nostres avantpassats:

            «Les campanes toquen soles dalt el campanar,
            quan els sàtirs i les nimfes embriagades,
            ballen junts a la gran nau.
            Una legió de mals esperits, dimonis vells i borinots,
            desfilen davant del Rei d'Ors del País Mort,
            i un núvol plora formigues i moscallons.» 


Diu la llegenda...

  Segons la gent del Bages, la fi del món es detectarà a les roques de Súria.
  Al barri de Cal Trist, just a sota del cementiri i tocant al riu Cardener, hi ha un tall de roques on es veuen unes vetes convergents, en cercle, que semblen indicar una mena d’eix de simetria que no és altra, segons la veu popular, que el centre del món, el qual s’hauria desplegat a partir d’elles. D’aquí la dita popular: «Súria, al mig del món». La tradició també explica que les dues pedres encarades són indicatives de la fi dels temps: quan s’ajuntin, voldrà dir que el món es a punt d’acabar-se.
  Aquesta llegenda s’explica també de dues roques que hi ha al capdamunt d’un cim proper a Avinyonet del Penedès.