L’arribada de la fi del món estarà precedida per un grapat de profecies apocalíptiques. Tota la baixa Edat
Mitjana va patir aquesta moda; i de tot el món occidental —no podia ser
d’altra manera— el lloc on més n’hi va haver va ser... als Països Catalans!
Els intel·lectuals de diverses èpoques es van
dedicar a escriure les seves pròpies versions escatològiques.
La majoria d’elles amb la paraula Anticrist al títol. A cavall
dels segles XIII i XIV, trobem el franciscà barceloní Ponç Carbonell,
els mallorquins Joan Ballester i Anselm Turmeda, el valencià Bernat Oliver i els provençals Pèire
Olieu i Joan de Ròcatalhada. Al segle
XVI, el barceloní Onofre Manescal, i Joan
Alemany, que a la seva obra De la venguda de Anticrist, situa
algunes escenes apocalíptiques a la península, identificant el personatge amb
l’Islam: «tan aviat com l’Anticrist
sabrà que l’Encubert serà partit de Jerusalem i tornat a Espanya, vindrà
rabiant molt prestament per destruir».
Però sens dubte els quatre genets de
l’Apocalipsi als Països Catalans són Llull, Vilanova, Eiximenis i Ferrer.
Rigorosament contemporanis, el mallorquí Ramon Llull i el català Arnau de Vilanova van ser perseguits per la Inquisició,
no solament per les seves teories escatològiques, sinó també perquè se’ls va
tenir per nigromàntics. Considerat el millor metge cristià del seu
temps, Vilanova va rebre la confiança de Pere II de Catalunya, El
Gran, i de diversos papes de Roma. Les activitats profètiques les va iniciar a París, al 1299, amb la seva obra: De la consumació dels segles. Poc
després de la seva mort, al 1312, es promulgà a Tarragona una sentència
que condemnava per herètiques una quinzena de les seves obres. I trenta sis
anys més tard, eren cremades per la Inquisició a l’escalinata de la catedral de
Girona.
 |
| "El judici final". Jan Van Eyck |
Per la seva banda, Ramon Llull es mostra
contrari a profetitzar el moment en que es produirà la fi del món, però redacta
diversos escrits, el més significatiu el Libre qui és contra Anticrist
que, com el seu nom indica, no és un tractat sobre l’Anticrist, sinó contra
ell.
Gairebé un segle més tard prendran el relleu de les
teories apocalíptiques el gironí Francesc Eiximenis,
amb el seu Llibre dels àngels i, sobretot, sant Vicent Ferrer, que durant dècades es dedicarà
a aterrir els pobres cristians de tot Europa amb els seus sermons que li van
valer el sobrenom d’Àngel apocalíptic. Aquest curiós personatge,
que amb les seves actuacions va marcar tota una època de la història de Catalunya,
declarava que tenia una relació molt estreta amb els fets no només escatològics
sinó també directament diabòlics. Incansable lluitador contra bruixes i fetillers,
proposava mètodes expeditius als governadors, com ara rostir-los a la brasa. No
és d’estranyar, doncs, que el Diable la hi tingués jurada. Disfressats
d’eremites, i acusant-lo de traïdor i de pesseter, un grapat de dimonis
perseguien incansablement el sant: «van entrar a Lleida i Barcelona
i a Tarragona, on dos foren capturats per l’arquebisbe, i quan van anar
a treure’ls no van trobar més que les cadenes». En el seu moment, el
dominicà valencià es va vanar del seu poder per mantenir els dimonis tres llegües lluny del castell de Casp
—m’imagino que es referia als ambaixadors catalans que per tots els
mitjans intentaven arribar-hi per aturar el Compromís de Casp, on la seva actuació va ser realment... diabòlica! La
insistència de Ferrer de posar al capdavant de la corona catalanoaragonesa
el candidat val·lisoletà Ferran d’Antequera sí que va ser una veritable apocalipsi
per als catalans! I ell, l’Anticrist que precedia el principi de la fi
del nostre món!
Com era d’esperar, la gent del poble aviat
es va fer seves les profecies, fins el punt que cada poble i ciutat de
Catalunya ha imaginat els seus propis signes apocalíptics. A Ripoll
estan convençuts que una nuvolada intensament negra cobrirà el sol, la Terra
s’esquerdarà i de dins en sortiran cavalls voladors en flames, cavalcats per
gegants que, amb teies a les mans, aniran calant foc arreu. Fins i tot l’aigua,
cremarà. A Llofriu creuen que les cavalcadures seran peixos que sortiran
a flor d’aigua i ocells del cel que carretejaran gent amunt i avall. I a Vic
profetitzen que les dones es convertiran en homes amb bigoti i set pams de
barba que, enfurismades, provocaran una guerra en la que morirà tothom, mentre
la Terra cremarà pels quatre costats. Finalment, a Barcelona creuen que,
quan s’acosti el moment, li caurà la trompa a l’elefant representat en una gàrgola
de la catedral.
Però la tradició no es va extingir amb l’Edat
Mitjana: mig mil·leni més tard, el cantautor Jaume Sisa, a la cançó La
catedral, recupera les simbologies apocalíptiques dels nostres
avantpassats:
«Les campanes toquen soles dalt el campanar,
quan els sàtirs i les
nimfes embriagades,
ballen junts a la gran
nau.
Una legió de mals
esperits, dimonis vells i borinots,
desfilen davant del Rei
d'Ors del País Mort,
i un núvol plora formigues
i moscallons.»
Diu la llegenda...
Segons la gent del Bages, la fi del món es
detectarà a les roques de Súria.
Al barri de Cal Trist, just a sota del
cementiri i tocant al riu Cardener, hi ha un tall de roques on es veuen
unes vetes convergents, en cercle, que semblen indicar una mena d’eix de
simetria que no és altra, segons la veu popular, que el centre del món, el qual
s’hauria desplegat a partir d’elles. D’aquí la dita popular: «Súria, al mig del
món». La tradició també explica que les dues pedres encarades són indicatives de
la fi dels temps: quan s’ajuntin, voldrà dir que el món es a punt d’acabar-se.
Aquesta llegenda s’explica
també de dues roques que hi ha al capdamunt d’un cim proper a Avinyonet del Penedès.
