dimarts, 29 de setembre de 2015

LA BATALLA CELESTIAL

Dedicat al meu bon amic Miquel Mora i Lladó, que el 29 de setembre mai celebra el seu sant...

  Miquel, Mica-El, significa «Qui com Déu?». Perquè això va ser precisament el que l’arcàngel fidel li va contestar a Lucibell quan aquest li va participar la seva idea de convertir-se en el governador de l’Univers pel damunt del seu Creador. Quan Lucibell va perdre el favor diví, l’arcàngel guerrer va ser ascendit, convertint-se en el lloctinent de Déu.
  Hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la data en què es va produir la batalla celestial. Segons Ramon Llull, va ser el mateix dia de la creació dels àngels, el primer diumenge de la història. La tradició jueva la situa el segon dia de la Creació, és a dir, el dilluns següent. Però el cert és que tan sols hi ha un text a la Bíblia que ho esmenti: l’Apocalipsi de Sant Joan. «I es va fer guerra en el Cel: Miquel i els seus àngels guerrejaven contra el drac; i lluitaven el drac i els seus àngels».

Sant Miquel lluitant contra Satanàs. "Frontal dels arcàngels".
Mestre de Sant Pau de Casserres. S. XIII

  Mil cinc-cents setanta anys després d’aquesta somera descripció, el poeta anglès John Milton va escriure, a El Paradís perdut, la que probablement sigui la millor recreació de tota la història de la literatura. Sant Miquel i el Diable, com dos herois d’antigues gestes èpiques, es barallen al mig del Cel, comandant les respectives tropes. En un moment donat, entaulen un torneig singular, brandant les seves magnífiques espases i protegint-se amb els seus escuts recoberts de plaques de diamant. «Ambdós semblen iguals en vigor i agilitat; però l’espasa de Miquel, treta de l’arsenal de Déu, estava trempada de tal manera que cap altre, per molt acerada i penetrant que fos, podia resistir el seu tall. Troba l’espasa de Satanàs i, descendint per ferir amb una força precipitada, la talla totalment per la meitat: després d’això no s’atura, sinó que per mitjà d’un ràpid revés, penetra profundament en el costat dret de l’arcàngel i li obra enterament».
    Lucibell, Llucifer, ha estat vençut, i les portes del Cel s’obren als seus peus.
  Mentre es precipiten cap a l’abisme, els àngels caiguts es van transformant en dimonis, en monstruosos éssers animalitzats. El magnífic retaule de l’església de Sant Miquel de Vielha mostra aquesta mutació gradual: a la part superior encara són àngels; una mica més avall els desapareixen les túniques blanques i els nimbes daurats; esdevenen negres, vermells, verd fosc; els creixen banyes; els peus se’ls transformen en urpes i les ales de plomes blanques, en ales de rat-penat. A la part inferior del retaule, quan són absorbits per les tenebres i el foc, ja estan absolutament caracteritzats com a dimonis.

  Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús, ens en dóna una de les visions més poètiques de la literatura catalana:

«Contra Déu tots blasfemant,
anant caient, rebotíem
i, rebotent, rodolàvem;
i, rodolant, ens moríem
i, tot morint, ens sentíem
que mai de morir acabàvem.»


Diu la llegenda...

  Un dia, el Diable es va presentar a Rupit disposat a fer-se seves les ànimes dels vilatans. Enfilat al rocós cim anomenat castell de l’Envestida, predicava les seves doctrines i temptava els pobres veïns, quan es va escaure passar per allà l’arcàngel Sant Miquel. I, és clar, es van liar a mastegots!
  El combat va ser ferotge. Tant, que en un moment donat el Diable va picar de cap sobre una pedra, deixant-li la marca de les seves banyes i ungles. Aleshores Sant Miquel, que per aquest motiu és el patró del poble, va envestir l’Àngel Rebel daltabaix. 
  Rodolant i tomballant, aquest va anar caient fins abismar-se en el tenebrós gorg de la Trapa, sota el salt de Sallent, per on s’accedeix a l’Infern.

diumenge, 20 de setembre de 2015

EL MITE FOLKLÒRIC DEL DIABLE CATALÀ

  L’any 1980 l’historiador i folklorista Xavier Fàbregas va tenir l’encert de recuperar d’antics reculls i costumaris una denominació impagable per al nostre país: «Catalunya, terra de dimonis». Quan ja portem tants posts parlant del fet, a ningú li pot sorprendre, doncs ja sabem que el Diable és català i que la nostra geografia és pròdiga en demonolatries en totes les èpoques i des de tots els punts de vista.

  El Diable és, sens dubte, un dels personatge de ficció-realitat més atractius de la història de la humanitat. Per no dir el que més. La curiositat i la fascinació que suscita en els éssers humans de qualsevol raça i condició és deu al fet màgic, misteriós, que sedueix la imaginació, lligat amb la consciència última que no forma part de la nostra realitat quotidiana. L’interès intel·lectual o passional de poetes, novel·listes, pintors i escultors de totes les èpoques, ha contribuït a donar-li un aspecte (uns aspectes) i una personalitat que, amb l’aportació de la imaginació popular i de la eclesiàstica (és difícil trobar una església on no n’hi hagi una representació), l’han convertit en real.
  Les prèdiques i els sermons de frares, clergues i capellans van difondre la imatge de Llucifer i la necessitat d’emparar-se en les doctrines de l’Església per evitar el seu poderós atac. L’Edat Mitjana, amb les seves crisis, guerres, fams i pestes, va ser ideal a l’hora de configurar la malvolença del Diable cap als fills de Déu. Tanmateix, l’exageració fantàstica i la complicada estructura malèfica i infernal ideada pels religiosos eren tan irreals i abstractes que van acabar per debilitar i desacreditar l’invent, fins el punt que va desaparèixer la sorpresa i la por que podia suscitar. En un poble pragmàtic i una mica tantsemenfotista com el català, l’Àngel Maleït, el Príncep del Mal, l’Esperit Malèfic, en paraules de Fàbregas: «En tant que portador d'una lluita d'àmbit còsmic, no ha calat per aquestes contrades. Hom ha escoltat la història i després ha encongit les espatlles segur que una lluita tan enorme i tan abstracta no feia al cas, que era incapaç d'interferir-se en la procreació del bestiar o el resultat de la collita, que al capdavall és el que interessa, que és el que permet de fer coure l'escudella. El dimoni petit ha guanyat la batalla al dimoni gros. A les llegendes populars el dimoni és sempre una figura a la mesura humana, amb el qual es pot discutir i àdhuc fer-hi una juguesca.»

  Aquest Diable i aquests dimonis catalans són personatges familiars, innocentment casolans. El poble els hi ha retornat (o potser mai els hi va extirpar) aquells atributs propis de les divinitats paganes de la Natura, dels petits genis domèstics, de caràcter sobrenatural, sí, però alhora tremendament propers. El nostre dimoni popular, antropomorf i materialista, es va haver d’acostumar a conviure amb el Diable oficial de l’Església, i també amb el de les bruixes i els fetillers. De vegades, ha hagut de compartir espai: imatges, sermons, referents culturals i, sobretot, festes populars i escenaris teatrals. I gairebé sense adonar-se va passar de ser la font de tots els terrors a ser un personatge murri, entremaliat, fatxenda; o bé malcarat, sorollós; o inofensiu, estúpid, impotent, o alegre i burleta, o fins i tot acolorit i pirotècnic. Era inevitable: les derrotes que sovint rebia en l’àmbit popular de rondalles, llegendes i comèdies van obligar al Príncep del Mal a assumir un caràcter més afable. El fet que fos representat per homes dalt d’un escenari o als carrers plens de festa, per força l’havia d’humanitzar. I així apaivagat, no solament perdia el seu caràcter esgarrifós, sinó també els seus noms solemnes i terribles, per adquirir-ne d’altres més humils, ridículs, fins i tot afectuosos.
  Per ser inquilí eminent a Catalunya, problablement la nostra terra és la que més ha assimilat en Banyeta al seu folklore. I ho ha fet especialment des del vessant còmic. El Diable és un personatge que incita al riure i, alhora, es motiu de riota.
  A L’Edat Mitjana, l’Església no reia. El riure era pecat perquè distreia els monjos de la seva severa disciplina i la seva devoció. Només cal recordar la novel·la d’Umberto Eco El nom de la Rosa, on el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, dedicat a la comèdia, provoca la fanàtica reacció del vell monjo Jorge de Burgos. Pel mateix motiu, l’Església sentia una gran aversió contra el teatre i contra els còmics, per posar-se en la pell d’aquests dimonis i dotar-los d’aquesta ambivalència que el poble necessita. No és casualitat que el Diable ridícul, amb les seves bromes i trapelleries que no generen terror sinó comicitat, s’enfili als escenaris a partir del moment en que l’Església més utilitza el Rei de l’Infern per reprimir les heretgies i la bruixeria.
  Tot i així, cal no perdre de vista que aquest Diable d’Els Pastorets, un exemple entre molts, no és només un ésser que provoca el riure dels espectadors, és també, a la seva manera còmica, una representació del triomf del Bé. Però... (sempre hi ha un però, quan parlem del Diable català!), tot i intentar establir una lluita —desigual— entre el Mal i el Bé, amb la intenció de desposseir Satanàs de cap possibilitat de victòria, el nostre personatge se’n surt, d’una manera o altra, i tot i vençut suscita una certa admiració. Al final de la representació nadalenca, quan després de donar un cop de peu al terra se’n torna vençut a l’Infern, ens produeix una certa pena. No estic segura del per què... ¿Perquè se’ns envà un capitost contra els poders fàctics? ¿O perquè sabem que la seva derrota no és definitiva i que segueix aquí, entre nosaltres?

  Sovint, en el folklore català el Rei de l’Infern pren el paper de protagonista absolut. És l’heroi meravellós, amb enginy i poders sobrenaturals, que ens permet obtenir guanys impossibles, com quan construeix ponts pel damunt dels rius. Per tant, és un personatge «benèfic» per als humans; algú, com diu la gent dels Pirineus, amb qui es poden fer tractes. Es produeix una certa subversió del dogma cristià, on els virtuosos i els sants són els herois. Veritablement paròdic, el Diable d’Allò que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, afectuós, bondadós i una mica llauna, es presenta com la víctima d’una enganyifa còsmica, penedit del mal que ha causat als humans. En Caïm el defineix com «un bon minyó» disposat a trair Satanàs per tal de protegir la família primigènia. Sens dubte un bon Diable català, que de vegades personifica la rebel·lia des d’un altre angle: dient algunes veritats, però no a l’Altíssim, sinó als polítics, com els personatges del Ball de Diables, que hores d’ara deuen estar brandant, en lloc de forques, estelades.
  En altres ocasions, de tan bonifaci com és, aquest Diable folklòric resulta ingenu, estúpid, fàcil d’ensarronar. El Rei de l’engany i la mentida, l’ésser més poderós després de Déu, es transforma en un «pobre diable» que es deixa ensarronar fàcilment per pactes falsos, o cau en les trampes preparades pels humans, molt més enginyosos que ell, perdent allà on solia guanyar. És el cas d’aquell mandrós que, com que no li agradava treballar, va dir que es donaria al Diable si aquest li omplia la barretina d’or. El Maligne s’hi va avenir ràpidament. El que no sabia era que el murri havia foradat la barretina, i per més or que hi abocava, mai s’omplia.

  Simples llauradors, nens i, molt sovint, dones, són els seus botxins. En les rondalles catalanes és molt habitual l’esquema del Diable que proposa un pacte al pagès amb unes condicions que aquest creu impossibles de complir; quan el Mal Esperit se’n surt, el pagès ha de recórrer a l’astúcia femenina per lliurar-se del compromís. A diverses masies de Catalunya s’explica la llegenda de Les tres comandes, que conta que l’amo d’una masia està preocupat perquè no troba qui li segui els camps. Desesperat, invoca el Diable, que se li apareix, i tanquen el tracte: li proporcionarà tres dimonis que li faran tanta feina com vulgui; quan el pagès no tingui més ocupacions per donar-los, s’emportaran la seva ànima a l’Infern. Afortunadament, el pagès sempre té una dona molt eixerida que sap com tenir-los entretinguts. Una cançó popular ho explica:

—Tu, que et nomenes Barrumbo,
agafaràs la garbella;
de l’aigua del riu de Nàpols
ompliràs esta cisterna.
—Tu, que et nomenes Benjeudi,
agafaràs aquesta infanta,
li ensenyaràs la doctrina,
la doctrina cristiana.
—Tu, que et diuen Barrumbero,
prendràs aquesta pellassa;
renta-la fins que es torni blanca,
blanca com llet enlletada.
I l’un d’ells es deia a l’altre:
—Com et va la teva empresa?
—Com volen que jo la n’ompli
si tota l’aigua se’m vessa?
—Com voleu que jo l’hi ensenyi
si jo mai l’havia apresa?
—Maleïda la pellassa!
Com més la pico, més negra.
Dona que enganya tres dimonis
n’hauria d’ésser princesa.

  De vegades la derrota del Diable català ve donada per la seva absoluta beneiteria, per la seva inhabilitat o per la seva covardia. En el fons se’l té per un espantall inofensiu que en una llegenda no pot tirar-se al mar perquè no sap nedar.

  Arrelat gairebé a tots els àmbits de la nostra rica activitat cultural i folklòrica, és a les rondalles i llegendes on més sovint fa el paper protagonista. Però no sempre, tot cal dir-ho, el mateix paper. En algunes ocasions, és aquest Diable feiner i a l’hora destructor el qui, derrotat pels humans, es resigna a ser el perdedor; però en d’altres és l’Esperit Maligne el qui se surt amb la seva i s’emporta a l’Infern les ànimes d’aquells que han cobejat plaers i riqueses.
  En ocasions, les estratagemes del Diable no inciten al penediment, sinó a la prudència (altre cop el pragmatisme català!). Si els nens fan bondat i fan el senyal de la creu abans de ficar-se al llit, no cal tenir por que cap dimoni vermell amb cua i banyes se’ls fiqui sota el llit. Sovint, però, hi ha una càrrega moral, una demostració tan clara de l’escarment, que el missatge final és que tenir tractes amb el Diable (sigui per invocació, pacte o pecats comesos) sempre es perillós. I la culpa només és dels humans, perquè poquíssimes vegades, en els centenars de contes i llegendes que porto estudiats, les agressions del Maligne són per voluntat pròpia.
  Derrotat i domesticat, el Diable també és enfilat als escenaris o amagat darrere el portal del pessebre, al costat del caganer. O incorporat a la festa popular, a la cercavila, a la processó, per conferir-li un esperit màgic i juganer. És habitual veure’l ballar amb la seva cort de dimonis enmig del petar de coets.

El Diable amb barretina de Les temptacions de Sant Antoni.
1719. Juan de Amargós.

Diu la llegenda...

  Segons el llegendari, el Diable té enterrats nombrosos tresors que fa servir per fer pactes amb els humans. Es diu que per cercar aquests tresors cal portar a la mà dreta una calavera i a l’esquerra un ciri encès. Quan un s’acosta al lloc on hi ha enterrat un d’aquests tresors, la flama parpelleja i guspireja, i acaba apagant-se en sec en l’indret precís on cal començar a cavar.
  A Martinet, un poble de la Cerdanya que es diu de manera prou evocadora (Martinet és un dels noms que es donen al Maligne), expliquen que el Diable tenia el costum de passar corrent pels Pirineus la revetlla de Sant Joan fent inventari dels tresors que hi tenia enterrats. Un any, atabalat perquè havia d’acudir a un dels molts aquelarres que es fan aquella nit, va perdre la barretina, que es veu que era per ell una mena de brúixola que li permetia reconèixer els amagatalls dels seus tresors. D’aleshores ençà, és tradició que qui per la revetlla trobi la barretina del Diable i se l’entafori al cap, podrà descobrir tots els indrets secrets on hi té amagats els tresors. 
  Una altra versió, pròpia del Ripollès, creu que el que va perdre Satanàs va ser un floquet de pèls de la punta de la cua, i que el qui el pugui arreplegar comptarà amb la col·laboració incondicional del seu amo. Per això es diu d’algú que té sort a la vida que posseeix els tres pèls del Diable.

dilluns, 7 de setembre de 2015

8 DE SETEMBRE: EL DIABLE LA BALMA I LA PROCESSÓ DELS ENDIMONIATS

  L’indret més sucós dels Països Catalans pel que fa a exorcismes és el santuari de la Balma.
  Dins del terme municipal de Sorita de Morella, a la frontera entre Catalunya, València i Aragó, i formant part de la serra Palomita, s’alça la muntanya de la Balma. I al capdamunt, el santuari i la cova miraculosa, en el centre de la qual, envoltat de reixes de ferro, hi ha l’altar de la Mare de Déu de la Balma. La Verge dels posseïts.
  La festivitat de la Mare de Déu de la Balma té lloc, com les de totes les Verges trobades, el dia 8 de setembre. Actualment es tracta d’un aplec com qualsevol altre; però fins els anys quaranta durant els dies 6, 7 i 8 s’aplegaven al voltant del santuari més de deu mil persones, valencians, aragonesos i catalans, provinents sobretot de les comarques tarragonines, per veure la Processó dels endimoniats, que formaven llargues comitives, esgarrifoses, repulsives, depriments.
  L’any 1929, el periodista valencià Alardo Prats i Beltrán va escriure un llarg reportatge, acompanyat de fotografies, que es va publicar en forma de llibre: Tres días con los endemoniados.
  Prats explica el cas de Carme Jordà, una posseïda de trenta un anys, que va arribar amb un taxi, matrícula de Tarragona, en companyia del seu marit.
  «—No en té ni idea de les despeses que m’han ocasionat “aquests dimonis”. Cinc anys en mans de metges, creient que es tractava d’una malaltia. Ara resulta que són dimonis! I la veritat és que no pot ser altra cosa» —li explicava el pobre home al periodista.

  La devoció a la Mare de Déu de la Balma es remunta al segle XIII, quan un pastor manc de Sorita, enlluernat per l’estranya claror que sortia de la cova, s’hi va introduir i va trobar la imatge de la Verge, que li va retornar miraculosament el braç. Primer els malalts i els ferits, i després els posseïts, van fer vot de devoció, i van començar les multitudinàries concurrències a la cova. En moltes ocasions, els bisbes de Tortosa, seu a què pertany Sorita, van intentar eradicar aquella superstició, però el poder dels endimoniats supera amb escreix el del Diable mateix, i no ho van aconseguir. No solament hi acudien endimoniats, sinó també devots que volien ajudar-los a alliberar-se, i gent que senzillament anava a passar-s’ho bé durant tres dies. Perquè després de les celebracions de caire pseudoreligiós, a la nit es muntaven a tots els racons de les escabroses muntanyes tremendes festes, amb menjar, beure, música i orgies que sí que ho eren un bon tros, de demoníaques. Només cal dir que els aragonesos la coneixien com la «Virgen de tocaculos»...

   També la part dels exorcismes resultava tot un entreteniment.
  Quatre homes ben fornits aixecaven la víctima enlaire i, agafant-la per cames i braços, la conduïen entre convulsions, crits, renecs i blasfèmies cap a l’interior de la cova sagrada. Per tot arreu es veien ex-vots de cera, rams de flors, fotografies i vestidets de criatura endimoniada. Davant la reixa de l’altar, una multitud de devots esperava l’endimoniat, cantant els Goigs de la Verge. Obrien la comitiva dues dones de certa edat, amb llargues faldilles negres, faldellins, mantons i mocadors, que portaven espelmes a les mans: les «caspolines». El nom els venia del fet que la majoria d’elles eren oriündes de Casp, on el mot s’havia convertit gairebé en sinònim de bruixa. Elles eren les encarregades de dur a terme els exorcismes. El seu mètode era bastant simple: lligaven llacets de cinta blava als dits de les mans de l’endimoniat i li donaven per beure aigua beneïda de la pila, barrejada amb terra de la cova. I durant estona i estona el grapejaven per tot el cos, per obligar els dimonis a sortir. Lògicament, amb tant de renou, a l’endimoniat li acabaven saltant els llacets dels dits.
  —Ja ha sortit un dimoni! —clamava, triomfal, una de les «caspolines».
Processó d'endimoniats a Jaca a principis del segle XX. 
Al darrera de la posseïda, una "caspolina"
Foto d'autor desconegut.
  La nostra compatriota Carme Jordà es veu que va muntar un bon espectacle dins la cova: amb la mirada extraviada, es rebolcava pel terra, s’hi arrossegava, cridava i, en un accés de furor, es va estripar els vestits, mentre les seves assistents tractaven de tapar-la púdicament. Acabat l’exorcisme (Carme va ser feliçment deslliurada) va sortir de la cova amb un vestit nou. El que duia, tot estripat, es va quedar davant l’altar. No se’l podia tornar a posar, perquè corria el perill que els dimonis s’apoderessin d’ella altra vegada. A la nit, després de rentar-se les mans amb aigua beneïda, l’ermità llençava tots els vestits dels endimoniats a una mina oberta prop de l’altar, l’anomenada Cova del Diable.
  Els nens endimoniats i els posseïts lleus, o els qui estaven en perill de patir-ho, podien alliberar-se tocant la campana de la cova miraculosa. La corda de cànem, plena de nusos, penjava a l’entrada, i les mares aixecaven els seus fillets perquè s’hi pengessin, com grans de raïm, cinc o sis a la vegada, i fessin repicar la campana alliberadora.

  Els exorcismes només se celebraven el dia 7 de setembre. Aquella nit, una processó recorria els tres quilòmetres que separen Sorita del santuari per tal de recollir la imatge de la Verge i baixar-la fins l’església del poble —tal com es fa avui dia, en el que ha esdevingut purament un acte folklòric—, per passar la nit. L’endemà, de bon matí, la processó surt de nou, en sentit contrari, per retornar la Verge al santuari. Des d’un quilòmetre abans de l’entrada de la cova, ja hi ha apostades milers de persones que esperen el seu pas. Mentre les campanes de Sorita i les de la Balma no deixen de repicar, la comitiva es va desplaçant amb el pedestal on porten la imatge, coberta de joies, mantell i corona d’or, envoltada de tota la cúria eclesiàstica, els polítics de torn i els vilatans amb atxes enceses i grans banderes de colors. Al davant, els músics, els cavallets moriscs de cartró i les dansaires que evolucionen al voltant del pastor del miracle, trenen les danses de «Les llauradores», «Les gitanetes» i «Els negrets». I, de cop i volta, en un indret determinat del camí, apareix el Diable, sorgint d’entre les penyes. Alt, imponent, amb el cap coronat per un casc que reprodueix els roquissars de la muntanya, va abillat com un guerrer, amb el vestit pintat amb salamandres, llangardaixos, serps i gripaus. A la mà esquerra porta un tenebrós escut i a la dreta un enorme coet sortidor de foc infernal. La gent crida esgarrifada, i el crit fa eco a les muntanyes, mentre se senten trons formidables i es veuen flamarades de pirotècnia per tot arreu.
El Diable de la Balma.
Foto: Jordi Gumí.
 Aleshores el Diable comença el seu parlament en "versots":
  —On aneu, poble insensat?
  Increpa els devots, maleeix el Cel, la Verge i tots els sants. Intenta temptar els feligresos amb promeses de plaer i felicitat, i els aconsella que se’n tornin per on han vingut. Davant els crits negatius dels assistents, invoca totes les bèsties malèfiques i les fúries infernals perquè els aniquilin; però l’únic que es presenta és un angelet ros, amb una llarga túnica blanca, una cuirassa daurada i una espasa amb la qual, després d’un petit diàleg, abat Satanàs. Aleshores la cobla reprèn la música triomfal i la processó desfila de nou cap a la cova.
  Després de dinar, són els concurrents a la festa, els qui comencen a desfilar cap a casa. Antigament era tot un espectacle veure les caravanes de carros i les cavalleries allunyant-se pels caminois de la muntanya. Els devots portaven pedres a les mans i les anaven tirant als barrancs, per fer fugir els dimonis que, havent marxat dels cossos dels posseïts, els esperaven a cada racó per fer noves preses.

  Els exorcismes de la Balma van ser prohibits ja durant la República, però no es van acabar definitivament fins que, passada la guerra civil, el govern va ordenar que s’hi apostés una pareja de la guàrdia civil que impedia el pas dels devots i dels endimoniats al crit de:
  —¡Aquí no pasa ni Dios!
  Es veu que els del mostatxo i el tricorni feien tanta por que, efectivament, ni Déu ni el Diable —el de debò— han tornar a la Balma.


Diuen les cròniques...

  Es deia Joaquim Fontcuberta i era un mariner de l’Ampolla, de cinquanta nou anys, que va viatjar fins el santuari de la Balma per deslliurar-se del Diable que l’havia posseït.
  Segons explicava, una nit que va sortir a pescar amb el seu fill i un altre company, una bruixa de la població li va llençar una maledicció: va tirar a l’aigua un vell sedàs per tal que els dimonis hi viatgessin al damunt. Quan eren a alta mar, els dimonis del sedàs van aixecar una gran tempesta i els tres pescadors van haver de lluitar ferotgement per evitar que la barca sotsobrés. En arribar l’albada, la tempesta va amainar i els pescadors, extenuats, van posar proa a la costa, contents d’haver salvat la vida.
  Però quan eren a punt d’atracar, es va alçar una formidable onada que va arrencar de l’embarcació el fill i el company del pobre Fontcuberta.
  No els va poder salvar.
  Ell tampoc. Perquè malgrat la seva peregrinació al famós santuari, va restar per sempre endimoniat.
  Més sort va tenir una pobre minyona de Tortosa que aquell mateix any 1929 va acudir a la Balma amb el mateix objectiu: lliurar-se de la possessió demoníaca que una rival envejosa li havia induït pel senzill mitjà de fer-li menjar una nespra. Segons sembla, la noieta, de 19 anys, havia tingut relacions amb el senyoritu, i quan la promesa oficial se’n va assabentar l’hi va voler fer pagar d’aquella manera tan esgarrifosa. Els esperits que posseïen la noia eren dels de la pitjor mena: dimonis muts, una espècie que resta amagada i silenciosa dins els possessos, turmentant-los de manera espantosa, sense permetre’ls que expressin els seus sofriments. Per sort, la Mare de Déu de la Balma es va apiadar de la jove serventa i no només li va treure els dimonis del cos, sinó que va aconseguir que el senyoritu es casés amb ella!
(Històries extretes de Tres días con los endemoniados, d’Alardo Prats i Beltrán)