dimarts, 29 de setembre de 2015

LA BATALLA CELESTIAL

Dedicat al meu bon amic Miquel Mora i Lladó, que el 29 de setembre mai celebra el seu sant...

  Miquel, Mica-El, significa «Qui com Déu?». Perquè això va ser precisament el que l’arcàngel fidel li va contestar a Lucibell quan aquest li va participar la seva idea de convertir-se en el governador de l’Univers pel damunt del seu Creador. Quan Lucibell va perdre el favor diví, l’arcàngel guerrer va ser ascendit, convertint-se en el lloctinent de Déu.
  Hi ha diversitat d’opinions pel que fa a la data en què es va produir la batalla celestial. Segons Ramon Llull, va ser el mateix dia de la creació dels àngels, el primer diumenge de la història. La tradició jueva la situa el segon dia de la Creació, és a dir, el dilluns següent. Però el cert és que tan sols hi ha un text a la Bíblia que ho esmenti: l’Apocalipsi de Sant Joan. «I es va fer guerra en el Cel: Miquel i els seus àngels guerrejaven contra el drac; i lluitaven el drac i els seus àngels».

Sant Miquel lluitant contra Satanàs. "Frontal dels arcàngels".
Mestre de Sant Pau de Casserres. S. XIII

  Mil cinc-cents setanta anys després d’aquesta somera descripció, el poeta anglès John Milton va escriure, a El Paradís perdut, la que probablement sigui la millor recreació de tota la història de la literatura. Sant Miquel i el Diable, com dos herois d’antigues gestes èpiques, es barallen al mig del Cel, comandant les respectives tropes. En un moment donat, entaulen un torneig singular, brandant les seves magnífiques espases i protegint-se amb els seus escuts recoberts de plaques de diamant. «Ambdós semblen iguals en vigor i agilitat; però l’espasa de Miquel, treta de l’arsenal de Déu, estava trempada de tal manera que cap altre, per molt acerada i penetrant que fos, podia resistir el seu tall. Troba l’espasa de Satanàs i, descendint per ferir amb una força precipitada, la talla totalment per la meitat: després d’això no s’atura, sinó que per mitjà d’un ràpid revés, penetra profundament en el costat dret de l’arcàngel i li obra enterament».
    Lucibell, Llucifer, ha estat vençut, i les portes del Cel s’obren als seus peus.
  Mentre es precipiten cap a l’abisme, els àngels caiguts es van transformant en dimonis, en monstruosos éssers animalitzats. El magnífic retaule de l’església de Sant Miquel de Vielha mostra aquesta mutació gradual: a la part superior encara són àngels; una mica més avall els desapareixen les túniques blanques i els nimbes daurats; esdevenen negres, vermells, verd fosc; els creixen banyes; els peus se’ls transformen en urpes i les ales de plomes blanques, en ales de rat-penat. A la part inferior del retaule, quan són absorbits per les tenebres i el foc, ja estan absolutament caracteritzats com a dimonis.

  Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús, ens en dóna una de les visions més poètiques de la literatura catalana:

«Contra Déu tots blasfemant,
anant caient, rebotíem
i, rebotent, rodolàvem;
i, rodolant, ens moríem
i, tot morint, ens sentíem
que mai de morir acabàvem.»


Diu la llegenda...

  Un dia, el Diable es va presentar a Rupit disposat a fer-se seves les ànimes dels vilatans. Enfilat al rocós cim anomenat castell de l’Envestida, predicava les seves doctrines i temptava els pobres veïns, quan es va escaure passar per allà l’arcàngel Sant Miquel. I, és clar, es van liar a mastegots!
  El combat va ser ferotge. Tant, que en un moment donat el Diable va picar de cap sobre una pedra, deixant-li la marca de les seves banyes i ungles. Aleshores Sant Miquel, que per aquest motiu és el patró del poble, va envestir l’Àngel Rebel daltabaix. 
  Rodolant i tomballant, aquest va anar caient fins abismar-se en el tenebrós gorg de la Trapa, sota el salt de Sallent, per on s’accedeix a l’Infern.