Tot i trobar-nos al principi del
tercer mil·leni des del naixement del cristianisme, l’Església no ha deixat mai
de trobar noves heretgies diabòliques en les que fer caure els seus anatemes.
L’últim en rebre ha estat el corrent espiritual anomenat New Age o Era d’Aquari, que val
la pena esmentar, malgrat no haver arrelat mai excessivament en la societat
catalana.
El New Age va néixer com un
compendi dels corrents ideològics i socials dels anys 60: pacifisme,
ecologisme, moviments radicals de vegades una mica inconnexes o fins i tot
contradictoris. Segons proclama la seva filosofia, el que persegueix és que la
humanitat s’endinsi en una nova era espiritual de pau i felicitat. Tingut per
la majoria de la societat com una moda més, se’l relaciona amb les drogues,
determinada literatura i cinema i, sobretot, determinada música. La música New Age, avui totalment en mans del
comerç globalitzador, es caracteritza per la repetició de sons en seqüències
alternes, amb la intenció de crear atmosferes relaxants que afavoreixin
l’alteració dels estats de consciència.
Malgrat aquesta innocent
descripció, els teòlegs moderns han considerat que es tracta d’una secta
religiosa. El cardenal eslovè Franc Rodé,
fundador dels Legionaris de Crist, la descriu com «un supermercat de
religions on cadascú agafa el que li agrada i deixa la resta». És a dir, que
sota la seva aparent filosofia d’acceptació i integració de totes les
religions, el que fa és introduir creences paganes, com per exemple la
reencarnació, pràctiques esotèriques i ocultistes i heretgies que contradiuen la
fe cristiana, a la que, en realitat, pretén destruir.
Als seguidors del New Age,
l’Església els tira en cara que volen fer creure als éssers humans que poden
ser com Déu (allò que els deia el Diable a Adam i Eva, al Paradís, disfressat
de serp); i que una de les seves fundadores, Alice Bailey, es comuniqués amb un «esperit demoníac» a través d’una
pràctica tan denostada com l’escriptura automàtica.
