La forma més habitual d’anomenar l’Àngel Caigut és «Diable» o «Dimoni».
Tots dos noms ja apareixen escrits, en català, a les famoses Homilies d’Organyà, del segle XII.
Malgrat que ambdues paraules s’utilitzin habitualment com a sinònims,
els seus orígens són molt diferents. «Dimoni» prové del grec daemon,
i el seu significat és «el que sap». Inicialment, abans que l’Església Catòlica utilitzés el mot per als seus
propòsits, els daemons eren una mena de divinitats, un éssers
sobrenaturals que actuaven com esperits guardians dels humans des del moment de
néixer. La seva naturalesa era a mig camí entre el celestial i el terrestre, i
feien de mediadors entre els déus i els homes Els caracteritzava el fet que
tant podien ser benèfics, com malèfics, com mantenir-se neutrals. En aquest
sentit el millor exemple és el famós daemon particular que es
deia que acompanyava Sòcrates.
També es creia que aquests daemons participaven en la
creació contínua de l’Univers. I aquí va ser on «con la Iglesia hemos
topado»! I mai més ben dit, perquè, és clar, l’Església no podia admetre
que hi hagués cap més creador que Déu. Per tant, calia convertir la competència
en éssers malèfics. Així va ser com els primers cristians van començar a
assimilar els daemon amb els déus pagans, amb sentit pejoratiu.
Els déus que s’adoraven en lloc de Jahvè eren falsos déus; eren dimonis.
I aquests dimonis no eren altra cosa que súbdits i obedients subalterns d’un
gran senyor del mal, el Diable. La llegenda diu que van néixer de la riallada
d’aquest; potser això explicaria el seu esperit molt més alegre i enjogassat; perquè
malgrat l’ús indistint dels termes, cal admetre que «Dimoni» suavitza i fins i
tot relativitza una mica l’associació amb el Mal que solem fer quan l’anomenem
«Diable».
I és que el significat d’aquest segon nom és ben diferent!
Cap a l’any 250 aC, setanta dos erudits van emprendre la feixuga tasca
de traduir els texts sagrats dels jueus a l’idioma internacional de la ciència
i el comerç del moment: el grec. I van ser aquests intel·lectuals i escribes
els qui en la versió acceptada, coneguda amb el nom de Bíblia dels Setanta, que és la que avui
coneixem, van donar per bona la paraula «Diabolos» com a
traducció de «Satan».
Aquest Satan era un servent
de Jahvè que tenia com a missió posar a prova la fidelitat dels homes cap al
seu superior. Era, per tant, l’«acusador». Podia ser que fos un
«calumniador», un «enganyador», un «mentider», un «destructor»... En qualsevol
cas, era un «divisor». I això és precisament el que significa la paraula grega diaballo:
dividir. Tot i així, aquell diabolos no va deixar enrere
el seu nom original. No solament això, sinó que al Satan hebreu de l’Antic
Testament se li va unir un neologisme de la mateixa arrel molt utilitzat als
Evangelis: Satanàs.
Després de «Diable» o «Dimoni», «Satan» o
«Satanàs» són les denominacions més populars
del Maligne, les úniques amb les que se l’identifica —un total de 18 vegades— a
l’Antic Testament. En canvi, al Nou Testament, quan la figura demoníaca ja està
plenament consolidada, la xifra augmenta per a tots els apel·latius: en total
és citat unes 300 vegades.
És significatiu que el Satan que apareix al Llibre de Job esdevingui el Satanàs de
l’Apocalipsi de Sant Joan. I
aquest Satanàs s’adaptava bé a la idea del Mal. De fet, en l’apòcrif Llibre dels Jubileus se l’identifica ja com a
Cap dels dimonis.
 |
| El magnífic Satanàs de la pel·lícula «Legend», de Ridley Scott. |
Diuen les
cròniques...
«Hi havia 8
dimonis, això és: Satanàs, que es deia “el Vermell”, i “en Carrua”, que és el
meu capità, i “en Borbó”, i “en Sargento”, i “en Grea”, i “n’Espardenya”, i “en
Gruanya”, i “en Poca-llàstima”; els uns en forma de persones i els altres en
forma de cabrons».
És un extracte de la declaració del pastor de Les Encies Pere Torrent, àlias Cufí, un dels pocs processos
catalans on el jutjat era un home. Un pobre home d’escasses ambicions, atès que
consta que es va vendre l’ànima al Diable per tal que aquest el deslliurés de
la cosa més nímia: «jo li diguí que tenia mal de queixal. I ell me digué:
"Si vols venir amb mi a sonar (perquè jo sabia de sonar tamborí i flauta),
jo faré que no tindràs més mal de queixal"».
És clar que devia de ser un mal molt profund, quan va caldre la
presència de tota aquella caterva de dimonis de noms tan originals! Si fins i
tot hi havia un Borbó!
Jutjat a Sant Feliu de Pallerols l’estiu de 1619, en Cufí va pagar a la forca el
seu mal de queixal.
