Malgrat tots els esforços de l’Església, a l’hora
de la mort els humans no sempre aconsegueixen salvar-se. Aleshores els dimonis
recullen l’ànima condemnada i se l’emporten a l’Infern. A la iconografia gòtica
es veu el Mal Esperit arrossegant-la, flotant per l’aire, o bé una animada
comitiva de dimonis que transporten el pecador, tot plorós, dins d’un cabàs. Sant Vicent Ferrer explica el curiós contrast que es
produeix entre els honors pòstums a la Terra i la realitat que està patint
l’ànima: «Y desde que es salida, así
como los abades van cantando con el cuerpo, así los diablos van voceando y
dando gritos y batiéndola. Y la ánima va dando fuertes gritos».
La tradició popular catalana creu que tan
bon punt es posa el difunt dins el taüt, apareix el Diable i se l’emporta. I
perquè no es noti el poc pes que fa la caixa en transportar-la, hi fica un tió
o un tronc a dins. Això es diu que va ser el que va passar amb el cadàver,
misteriosament desaparegut, del bruixot Feliu de Sors.
Hi ha qui creu que el
Maligne no s’emporta el cos del pecador fins que aquest ha estat enterrat.
Antigament, uns dies abans de la festivitat de Tots Sants els enterramorts feien un repàs general de les creus dels
cementiris per comprovar que cap estigués trencada o escapçada, la qual cosa
significaria que el Diable s’havia emportat el cadàver. En aquest cas calia
retirar la creu malmesa perquè no profanés tot el recinte funerari.
Antigament els
cementiris eren simplement indrets on enterrar els morts, però a partir del
segle V, amb l’exclusió de membres de les religions no cristianes (jueus,
àrabs, pagans) i dels individus sense possibilitat de salvació (infants no
batejats, excomunicats, suïcides, còmics), es procedeix a la seva sacralització,
que en l’imaginari popular esdevé, per contra, un espai diabòlic. Quan els
fossers trobaven un exagerat nombre de creus esvorallades, era senyal inequívoca
que les bruixes havien pres el cementiri com a centre dels seus sàbats, i que
trencaven les creus per testimoniar la presència de Satanàs. Aleshores calia
recórrer necessàriament a la litúrgia per exorcitzar l’indret. Encara avui dia,
algunes sectes satàniques porten a terme
en els recintes funeraris una pràctica màgica pròpia de diverses cultures antigues, l’anomenada necromància, que
consisteix precisament en treure els morts de les tombes, amb l’ajut del
Diable, ressuscitar-los temporalment i sotmetre’ls a la voluntat pròpia.
A Er, a la Cerdanya, s’explica el cas
del rector que una nit va trobar sobre la llosa de la tomba un cos que havia
enterrat aquella mateixa tarda. El difunt tenia la boca espantosament oberta,
la llengua fora, i a la punta una hòstia sagrada: la que li havien administrat
en donar-li l’extremunció. Fins que el
mossèn no va retirar l’hòstia de la boca del difunt, el Diable no se’l va poder
endur.
La gent creu que els
dimonis s’emporten o destrossen els cadàvers per demostrar la maldat de les
seves ànimes. L’agressió més freqüent consisteix a provocar una combustió
espontània del cos, una mena de simbologia del destí final del pecador. Era per aquest motiu que es temien tant
les flametes anomenades focs follets
que es veien córrer arran de terra en els cementiris i osseres i que, en
realitat, no són altra cosa que la combustió de gasos de les substàncies en
descomposició.
Un altre
fenomen associat a la condemnació de les ànimes dels difunts és l’aparició de fantasmes i
espectres, anomenats també, encertadament, ànimes en pena. Ja al segle
III sant Agustí va negar la tradició pagana segons la qual els fantasmes
eren dimonis o difunts animats per aquests. Però la invenció del Purgatori
els va ressuscitar en pro de l’Església: la gent va passar a creure que els fantasmes eren les ànimes dels penats
que necessitaven les oracions dels vius per aconseguir la Glòria. La teologia popular ha apostat per relacionar els
fantasmes amb les ànimes de grans malvats que recorren la terra, encalçats pels
dimonis, espantant els vius i ocasionant malvestats. És el cas del Comte Arnau i d’altres caçadors infernals.
Una tradició catalana de la Novena de les Ànimes o Setmana de
Difunts, avui totalment perduda, és la dels Altars o Novenaris
d’Ànimes. Consistien en una mena d’escenari col·locat damunt l’altar de
la parròquia, amb una escenografia pintada a mà (de vegades per pintors famosos
del moment), amb telons de flames, davant els quals es recargolaven les
siluetes d’un bon nombre d’ànimes del Purgatori identificades per petits
detalls amb tots els estaments i condicions socials. D’aquí prové, precisament,
una frase feta catalana de l’època dels nostres avis: el dir, quan es veu un
grup bigarrat de persones diverses, que «sembla un altar d‘ànimes». El més
famós era el de l’església de Santa Maria del Mar
de Barcelona, pintat per Francesc Tramulles,
un artista de finals del segle XVIII. Era costum dels barcelonins de l’època
anar-lo a visitar quan tornaven del cementiri, de netejar les tombes i portar
flors als difunts.
 |
| Altar d’Ànimes permanent de la
Basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona. Foto: Rebeca Pardo. |
Com que no totes les esglésies es podien permetre
el luxe de tenir Altars d’Ànimes,
es va posar de moda entre els xilògrafs
de l’època imprimir i vendre unes grans estampes que rebien l’adient nom de Novíssims.
En el camp de la teologia s’anomenen així els elements relacionats amb les
«darreries de l’home», és a dir, les darreres coses, mort, judici, infern,
purgatori, cel...
Els Novíssims, que també
s’instal·laven als altars, estaven composats de quatre estampes representant
escenes del Paradís Celestial, les Penes Infernals, el Judici Particular de les
ànimes i la Mort. A l’Institut Municipal d’Història de Barcelona se’n conserva una interessant sèrie en
la que destaquen una Mort i un Judici de l’any 1694 signades per Pere Abadal, membre d’una notable família de
gravadors de Moià.
Les estampes portaven, a la part inferior,
inscripcions i versos amb admonicions morals; però durant la Novena, les
escenes dels Novíssims eren explicades per mitjà de
representacions efectuades per escolanets que restaven amagats a la vista dels
fidels, podent-se escoltar tant sols les seves veus, l’una timbrada, l’altra
greu, figurant un àngel i una àguila, o un fill i un pare, que dialogaven en
vers i de manera mig salmejada. Els textos anaven encaminats a treure
conseqüències morals i educatives i feien especial esment en els set pecats
capitals. Al final de cada paràgraf els fidels cantaven una recobla que els
venia impresa en uns fulls populars que reproduïen els Novíssims.
A les cases devotes també guarnien Altars
d’Ànimes casolans, damunt la mateixa calaixera en que unes setmanes més
tard hi posarien el Pessebre. Es retallaven les figures siluetejades,
que representaven esquelets, calaveres i grups d’animetes clamant entre les
flames de l’infern, d’uns fulls impresos transparents que es venien a les
papereries, semblants a les dels Altars d’Ànimes de les
esglésies, però més petits. Es posaven amb un teló de fons, distribuïdes en
rengles, combinades amb estampes de la mateixa temàtica i il·luminades pel
darrera amb gresols, per donar-los relleu i confegir una visió molt més
impactant. És a dir, una mena d’antecessor d’aquest Halloween que fa pocs anys ens han retornat els
americans.
També es van fer populars unes estampes de doble
foli en forma d’auca, de colors molt vius, on dominava el vermell, i amb
versets que descrivien les penes de l’infern que restaven clavades a la paret
del menjador durant tota la Novena de Difunts. Davant d’aquestes representacions la família es
reunia per passar el rosari i resar tot un enfilall d’oracions destinades a
ajudar a progressar les ànimes dels avantpassats, dels familiars i dels amics
que potser estaven expiant els seus pecats al Purgatori.
Diu la llegenda...
Segons una antiquíssima tradició de la Val
d’Aran, el pas al Més Enllà
després de la mort es fa en l’anomenat Cart deras anmas (Carro de
les ànimes).
Portador de mals presagis per qui se l’ensopegui, el carro
circula envoltat de flames i de crits i el condueix el mateix Diable. La
vigília que es produeix una mort a la comunitat, el Rei de l’Infern fa una
batuda per la vall recollint bous i vaques per estirar el carro, i els animals
retornen als estables, a l’alba, amb les banyes plenes de cera dels ciris que
han il·luminat el seguici nocturn.
A l’altra banda del Pirineu, quan un animal mor sense motiu aparent
es diu que és perquè ha estirat el Cart deras anmas. I a Andorra
es creu que no és el Diable, sinó la Mort, qui condueix el carro, fent
sonar sinistrament la seva dalla en el silenci de la nit, anunciant amb aquest
so una mort propera.
Fins a mitjans del segle XX, els contrabandistes andorrans van fer servir
carretes amb eixos sense greixar perquè els seus desplaçaments fossin força
sorollosos i els curiosos s’allunyessin, pensant veure-se-les amb el terrible
carruatge dels difunts. S’aconsellava a qui se l’ensopegués que s’estirés a la
cuneta i aguantés la respiració perquè el Diable —o la Mort— es pensés que
l’embalum no era altra cosa que una pedra o un tronc i passés de llarg.
I és que ja ho diu el refrany: «Si el Diable ens ve a buscar, que vingui
en cotxe.»
