dissabte, 31 d’octubre de 2015

TOTS SANTS: HALLOWEEN A LA CATALANA

  Malgrat tots els esforços de l’Església, a l’hora de la mort els humans no sempre aconsegueixen salvar-se. Aleshores els dimonis recullen l’ànima condemnada i se l’emporten a l’Infern. A la iconografia gòtica es veu el Mal Esperit arrossegant-la, flotant per l’aire, o bé una animada comitiva de dimonis que transporten el pecador, tot plorós, dins d’un cabàs. Sant Vicent Ferrer explica el curiós contrast que es produeix entre els honors pòstums a la Terra i la realitat que està patint l’ànima: «Y desde que es salida, así como los abades van cantando con el cuerpo, así los diablos van voceando y dando gritos y batiéndola. Y la ánima va dando fuertes gritos».

  La tradició popular catalana creu que tan bon punt es posa el difunt dins el taüt, apareix el Diable i se l’emporta. I perquè no es noti el poc pes que fa la caixa en transportar-la, hi fica un tió o un tronc a dins. Això es diu que va ser el que va passar amb el cadàver, misteriosament desaparegut, del bruixot Feliu de Sors.
  Hi ha qui creu que el Maligne no s’emporta el cos del pecador fins que aquest ha estat enterrat. Antigament, uns dies abans de la festivitat de Tots Sants els enterramorts feien un repàs general de les creus dels cementiris per comprovar que cap estigués trencada o escapçada, la qual cosa significaria que el Diable s’havia emportat el cadàver. En aquest cas calia retirar la creu malmesa perquè no profanés tot el recinte funerari.
  Antigament els cementiris eren simplement indrets on enterrar els morts, però a partir del segle V, amb l’exclusió de membres de les religions no cristianes (jueus, àrabs, pagans) i dels individus sense possibilitat de salvació (infants no batejats, excomunicats, suïcides, còmics), es procedeix a la seva sacralització, que en l’imaginari popular esdevé, per contra, un espai diabòlic. Quan els fossers trobaven un exagerat nombre de creus esvorallades, era senyal inequívoca que les bruixes havien pres el cementiri com a centre dels seus sàbats, i que trencaven les creus per testimoniar la presència de Satanàs. Aleshores calia recórrer necessàriament a la litúrgia per exorcitzar l’indret. Encara avui dia, algunes sectes satàniques porten a terme en els recintes funeraris una pràctica màgica pròpia de diverses cultures antigues, l’anomenada necromància, que consisteix precisament en treure els morts de les tombes, amb l’ajut del Diable, ressuscitar-los temporalment i sotmetre’ls a la voluntat pròpia.
  A Er, a la Cerdanya, s’explica el cas del rector que una nit va trobar sobre la llosa de la tomba un cos que havia enterrat aquella mateixa tarda. El difunt tenia la boca espantosament oberta, la llengua fora, i a la punta una hòstia sagrada: la que li havien administrat en donar-li l’extremunció. Fins que el mossèn no va retirar l’hòstia de la boca del difunt, el Diable no se’l va poder endur.
  La gent creu que els dimonis s’emporten o destrossen els cadàvers per demostrar la maldat de les seves ànimes. L’agressió més freqüent consisteix a provocar una combustió espontània del cos, una mena de simbologia del destí final del pecador. Era per aquest motiu que es temien tant les flametes anomenades focs follets que es veien córrer arran de terra en els cementiris i osseres i que, en realitat, no són altra cosa que la combustió de gasos de les substàncies en descomposició.
  Un altre fenomen associat a la condemnació de les ànimes dels difunts és l’aparició de fantasmes i espectres, anomenats també, encertadament, ànimes en pena. Ja al segle III sant Agustí va negar la tradició pagana segons la qual els fantasmes eren dimonis o difunts animats per aquests. Però la invenció del Purgatori els va ressuscitar en pro de l’Església: la gent va passar a creure que els fantasmes eren les ànimes dels penats que necessitaven les oracions dels vius per aconseguir la Glòria. La teologia popular ha apostat per relacionar els fantasmes amb les ànimes de grans malvats que recorren la terra, encalçats pels dimonis, espantant els vius i ocasionant malvestats. És el cas del Comte Arnau i d’altres caçadors infernals.

  Una tradició catalana de la Novena de les Ànimes o Setmana de Difunts, avui totalment perduda, és la dels Altars o Novenaris d’Ànimes. Consistien en una mena d’escenari col·locat damunt l’altar de la parròquia, amb una escenografia pintada a mà (de vegades per pintors famosos del moment), amb telons de flames, davant els quals es recargolaven les siluetes d’un bon nombre d’ànimes del Purgatori identificades per petits detalls amb tots els estaments i condicions socials. D’aquí prové, precisament, una frase feta catalana de l’època dels nostres avis: el dir, quan es veu un grup bigarrat de persones diverses, que «sembla un altar d‘ànimes». El més famós era el de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, pintat per Francesc Tramulles, un artista de finals del segle XVIII. Era costum dels barcelonins de l’època anar-lo a visitar quan tornaven del cementiri, de netejar les tombes i portar flors als difunts.

Altar d’Ànimes permanent de la Basílica dels Sants Just i Pastor de Barcelona.
Foto: Rebeca Pardo.
  Com que no totes les esglésies es podien permetre el luxe de tenir Altars d’Ànimes, es va posar de moda entre els xilògrafs de l’època imprimir i vendre unes grans estampes que rebien l’adient nom de Novíssims. En el camp de la teologia s’anomenen així els elements relacionats amb les «darreries de l’home», és a dir, les darreres coses, mort, judici, infern, purgatori, cel...
  Els Novíssims, que també s’instal·laven als altars, estaven composats de quatre estampes representant escenes del Paradís Celestial, les Penes Infernals, el Judici Particular de les ànimes i la Mort. A l’Institut Municipal d’Història de Barcelona se’n conserva una interessant sèrie en la que destaquen una Mort i un Judici de l’any 1694 signades per Pere Abadal, membre d’una notable família de gravadors de Moià.
  Les estampes portaven, a la part inferior, inscripcions i versos amb admonicions morals; però durant la Novena, les escenes dels Novíssims eren explicades per mitjà de representacions efectuades per escolanets que restaven amagats a la vista dels fidels, podent-se escoltar tant sols les seves veus, l’una timbrada, l’altra greu, figurant un àngel i una àguila, o un fill i un pare, que dialogaven en vers i de manera mig salmejada. Els textos anaven encaminats a treure conseqüències morals i educatives i feien especial esment en els set pecats capitals. Al final de cada paràgraf els fidels cantaven una recobla que els venia impresa en uns fulls populars que reproduïen els Novíssims.
  A les cases devotes també guarnien Altars d’Ànimes casolans, damunt la mateixa calaixera en que unes setmanes més tard hi posarien el Pessebre. Es retallaven les figures siluetejades, que representaven esquelets, calaveres i grups d’animetes clamant entre les flames de l’infern, d’uns fulls impresos transparents que es venien a les papereries, semblants a les dels Altars d’Ànimes de les esglésies, però més petits. Es posaven amb un teló de fons, distribuïdes en rengles, combinades amb estampes de la mateixa temàtica i il·luminades pel darrera amb gresols, per donar-los relleu i confegir una visió molt més impactant. És a dir, una mena d’antecessor d’aquest Halloween que fa pocs anys ens han retornat els americans.

  També es van fer populars unes estampes de doble foli en forma d’auca, de colors molt vius, on dominava el vermell, i amb versets que descrivien les penes de l’infern que restaven clavades a la paret del menjador durant tota la Novena de DifuntsDavant d’aquestes representacions la família es reunia per passar el rosari i resar tot un enfilall d’oracions destinades a ajudar a progressar les ànimes dels avantpassats, dels familiars i dels amics que potser estaven expiant els seus pecats al Purgatori


Diu la llegenda...

  Segons una antiquíssima tradició de la Val d’Aran, el pas al Més Enllà després de la mort es fa en l’anomenat Cart deras anmas (Carro de les ànimes).  
  Portador de mals presagis per qui se l’ensopegui, el carro circula envoltat de flames i de crits i el condueix el mateix Diable. La vigília que es produeix una mort a la comunitat, el Rei de l’Infern fa una batuda per la vall recollint bous i vaques per estirar el carro, i els animals retornen als estables, a l’alba, amb les banyes plenes de cera dels ciris que han il·luminat el seguici nocturn. 
  A l’altra banda del Pirineu, quan un animal mor sense motiu aparent es diu que és perquè ha estirat el Cart deras anmas. I a Andorra es creu que no és el Diable, sinó la Mort, qui condueix el carro, fent sonar sinistrament la seva dalla en el silenci de la nit, anunciant amb aquest so una mort propera.
  Fins a mitjans del segle XX, els contrabandistes andorrans van fer servir carretes amb eixos sense greixar perquè els seus desplaçaments fossin força sorollosos i els curiosos s’allunyessin, pensant veure-se-les amb el terrible carruatge dels difunts. S’aconsellava a qui se l’ensopegués que s’estirés a la cuneta i aguantés la respiració perquè el Diable —o la Mort— es pensés que l’embalum no era altra cosa que una pedra o un tronc i passés de llarg. 
  I és que ja ho diu el refrany: «Si el Diable ens ve a buscar, que vingui en cotxe.»