El nom Barsebuc,
donat de manera genèrica al Diable, és llarg d’analitzar.
Sembla ser que el prefix Baal es podria traduir, en la llengua dels antics fenicis, per Príncep o Senyor. Els Baals eren, en
origen, déus fenicis que l’Antic Testament es va apressar a convertir en
dimonis. Fins hi tot és utilitzat per nomenar-ne un d’ells, Baal, Gran Duc de
l’infern, representant amb tres caps: d’home, de gat i de gripau.
Per a alguns estudiosos Baal Zebul no vol
dir altra cosa que Príncep Zebul. Per a d’altres Senyor de l’estança o del
temple. En un moment donat, però, la llengua hebrea va transformar el nom propi
Zebul en l’expressió Zebuth, que significa «de les mosques», en un intent de
ridiculitzar-lo i tornar-lo indigne. El Príncep Zebul es convertia en Baalzebut,
el Senyor de les mosques. El Déu de la brutícia, la decrepitud i la
corrupció. El Diable.
Altres versions creuen que sempre es va dir així (Baal
Zeboub), i que el motiu era la gran quantitat de mosques que hi havia al
voltant dels sacrificats en el seu temple d’Acaron, on era una divinitat
local dels oracles fenicis.
Hi ha qui diu que en un manuscrit anterior a Crist
la denominació és aplicada a un dimoni que arruïnava les collites, enviant
estols de mosques. En canvi, d’altres opinen que se l’invocava precisament per
protegir les meses d’aquests insectes. Els hebreus, que l’anomenaven també Senyor
dels fems, creien que les mosques eren les seves emissàries. A l’obra de Josep Maria Folch i Torres Els Pastorets o
l'Adveniment de l'Infant Jesús els rabadans fan un joc de paraules,
burlant-se de Satanàs i dient que espanta mosques amb la cua, que es
«mosqueja».
El nom hebreu Ba’alzebub, va esdevenir en
llatí Belzebub. I en català Barsebuc. I Mestre Mosca.
Apareix per primera vegada al Llibre IV dels Reis, on el rei d’Israel, Ococies, després de caure per una finestra i
quedar greument ferit, li envia missatgers: «Aneu a consultar Ba’alzebub,
déu d’Acaron, si potser sanaré d’aquesta malaltia». L’apòcrif Evangeli
de Nicodem l’assimila ja a Llucifer i Satanàs, dient que
tots tres són el mateix personatge. I en els Evangelis reconeguts per
l’Església, els fariseus acusen Jesús de
fer un exorcisme amb l’ajut de Ba’alzebub, príncep dels dimonis.
En la iconografia se’l representa en forma de
monstruosa mosca, d’escarbat, de serp, d’una formosa donzella o,
pel contrari, com una figura aterridora amb banyes, ales de rat-penat, nas molt
llarg, cua de lleó i una mena de capa vermella de foc que l’envolta. D’altres
més imaginatius, com l’arquebisbe d’Arle, Gaspar du Laurens, el
revesteixen de llautó amb ornaments vidriats.
 |
| Barsebuc. Linhmesh. |
La família Baal ha proporcionat altres noms propis
de dimonis, tot i que cap d’ells és utilitzat de manera genèrica per definir el
Rei de l’infern.
Baalberit, o Baherebit,
o Beherit, o bé amb la seva abreviació Berit
o Barit, és present al folklore català des d’antic. A la representació
teatral Assumpció de Madona Santa Maria, pròpia de diversos pobles
tarragonins, n’és un dels protagonistes. Llucifer l’envia a temptar la Verge:
«Oeix diable, tu, Barit, qui entre els altres ets ardit». I a la consueta
mallorquina La Temptació de fra Cardils, sota el nom d’Alberich,
es presenta amb les seves atribucions: és el capità de l’ira i la iniquitat.
«Jo só qui les grans
ciutats
molt prest les fa
destruir,
i les grans concavitats
i pobresa faig venir.»
Probablement sigui també el famós dimoni Belial, o Beliaberit. Famós perquè segons
algunes tradicions va ser qui va arrossegar la major part dels àngels a la
revolució. I perquè va ser aquell que el rei Salomó va ficar dins d’una
ampolla, amb tot el seu exèrcit de 522.280 dimonis. Famós, finalment, perquè
alguns textos antics el defineixen com la imatge més representativa del Diable.
Als manuscrits de Qumran és el nom genèric de l’Esperit de les tenebres. A
l’apòcrif Evangeli de Bartomeu, quan els apòstols li demanen a
Jesús que els hi deixi veure el rostre del Diable, els hi mostra Belial, en
forma de drac d’ulls tenebrosos i morro fumejant, d’una llargada de vuit-cents
metres, que és sostingut amb cadenes de foc per
un estol d’àngels.
Sant Pau l’identifica
amb un ídol immund, les tenebres i la iniquitat, i L’Apocalipsi
directament amb la Bèstia.
Els teòlegs el consideren el dimoni més dissolut,
viciós i malvat que resideix a l’infern. El seu nom significa rebel o
desobedient i és l’esperit de l’enemistat per a uns i de l’arrogància i la
presumpció per a altres.
A la família dels Baal pertany també Baalfegor,
o Belfegor, un dimoni babilònic que era
adorat sobre el mont Fegor, i que és considerat per alguns el geni dels
descobriments i els invents que l’home fa servir per enriquir-se, i per altres
el de la desídia. Apareix en una espantosa citació bíblica en la que Moisès, per ordre de Jahvè, diu als jutges
d’Israel que matin aquells dels seus que s’hagin adherit a Baal-Fegor.
Concretament li diu: «penja’ls davant Jahvè a ple sol».
