dissabte, 19 de març de 2016

ELS PONTS DEL DIABLE

Per al meu amic Josep de Manresa, perquè avui és el seu sant, i perquè ell em va explicar la història dels Cossos Sants  


  Si d’alguna cosa es pogués fer patró al Diable, sens dubte seria dels arquitectes o dels enginyers. Satanàs canalitza fonts, perfora pous, edifica basses... I al que més afecció té és a la construcció de ponts damunt de tota mena de rius, torrents i barrancs.
  El mite dels ponts del Diable és comú a totes les cultures europees. Quan Faust li pregunta a Mefistòfil per què no prepara personalment el beuratge que l’ha de rejovenir, aquest li contesta que és una manera poc digne de passar el temps i que s’estima mil vegades més construir ponts. Tanmateix, és a la geografia catalana on trobem la densitat més alta de ponts del Diable: al voltant de vuitanta, segons el web oficial de les vegueries. Que el fenomen hagi estat tan prolífic a Catalunya, ultra el fet evident de que el Diable és català i mira per casa, probablement és degut al fet que el territori és ple de rius, rieres i torrents que cal salvar. La profunditat i l’estretor dels barrancs ha propiciat la construcció d’agosarats ponts, de vegades d’un sol arc, que en el seu moment van desconcertar el poble senzill i supersticiós. ¿Com podia surar en l’espai, a vint metres del terra, una arcada de pesades pedres d’un curvatura tan perfecta? Era evident que aquella obra no era humana...

  L’estructura bàsica de la llegenda del Pont del Diable és sempre la mateixa, però els joglars i els rondallaires l’han anat adaptant i complementant a cada cas, creant noves versions. Per exemple, el motiu més habitual per a signar el pacte amb el Maligne sol ser que el protagonista de la història (normalment una noia jove o una velleta) necessita creuar el riu per anar a buscar aigua a alguna font que hi ha a l’altre costat.
  Habitualment ho fa caminant damunt d’una palanca de fusta que quan hi ha tempesta les aigües s’emporten riu avall, deixant les dues ribes incomunicades. Quan això succeeix, el protagonista sol exclamar:
  —Al Diable em donaria, per poder travessar aquest riu!
  Immediatament se li presenta en Banyeta i li proposa:
  —Et construiré un magnífic pont de pedra en una sola nit. A canvi, només vull l’ànima d’algun mortal.
  És el cas del que uneix Martorell i Castellbisbal, i del Pont Vell d’Alfarràs.
  Un segon motiu per invocar l’ajut del Diable és que tot el poble li ho demana, com en el cas de Ceret. I un tercer, que l’arquitecte que l’ha de construir no se’n surt.

Pont del Diable de Tarragona.
Foto: Jordi Freixa.

  Encara hi ha un quart motiu habitual: que una noia vulgui passar el riu per reunir-se amb el seu amant —és el cas del Pont Major de Sarrià de Ter, a Girona—, o fins i tot que vulgui reunir-se amb el propi Príncep del Mal, disfressat de gentil minyó, com en el de Sarroca de Bellera, damunt del barranc de Sant Genís o del Diable, o el Pont Trencat de Montagut de Fluvià.
  Acceptats els termes del contracte, el Diable i els seus ajudants comencen a edificar el pont. En veure avançar l’obra tan miraculosament, el qui ha fet el pacte pren consciència del disbarat que ha fet i del preu tan elevat amb què ho pagarà. És aleshores que busca algú més eixerit que ell que l’ajudi a sortir d’aquell mal pas...
  Cal assenyalar que Satanàs, tot i ser el dolent de la història, compleix la paraula donada i edifica el pont promès, mentre que la part contractant de la segona part —els bons—, l’estafen i l’enganyen miserablement.
  Les fórmules per cloure el negoci són habitualment dues. La meitat de les vegades, el Diable deixa l’obra inacabada perquè el llest (més aviat la llesta: la patrona, l’hostalera, la masovera) aboca una galleda d’aigua freda damunt del gall, fent-lo cantar abans d’hora i fent creure que, com que l’alba és arribada, l’Esperit del Mal no ha complert la seva part del tracte. En sentir el cant del gall en Banyeta, que transporta sempre la darrera pedra per acabar l’obra, enfurismat, la deixa caure allà on es troba en aquell moment: són les anomenades Pedres Salvadores. A tots els ponts d’aquesta variant de la llegenda es pot veure perfectament que els falta una pedra. Al Pont del Diable de Sant Marc, construït cap el 1400 prop de Gironella, i que va ser derruït amb motiu de la construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, el que li faltaven eren les baranes, que el Maligne no havia tingut temps d’instal·lar abans no cantés el gall.
  En l’altra meitat dels casos, el problema es resol quan, en haver exigit el Diable la primera ànima que passi pel pont tot just acabat, li envien algun animal en lloc d’un humà. Habitualment es tracta de gats, però també de cabres, llebres —com en el cas del d’Odèn, sobre la Ribera Salada—, gossos (Pont del Dimoni de Maçanet de la Selva), o ases, com a Tarragona. Parlant d’aquest, el famós Pont del Diable de Tarragona no és altra cosa que un aqüeducte romà, el de les Ferreres, que salva el desnivell del barranc dels Arcs, també anomenat Torrent de l’Infern. Llucifer ajudà el mestre d’obres a consolidar-lo quan les ventades i les tempestes li enderrocaven les rengleres d’arcades. També és un aqüeducte romà el Pont del Diable de Can Clua, a Pineda de Mar.

  En alguns casos, es produeixen confusions i barreges entre les dues principals versions de la llegenda. És el cas del de Ceret, sobre el riu Tec. Segons una versió, el Diable es va haver de conformar amb l’ànima d’un gat, que va ser el primer en passar-hi pel damunt. Segons altres, no va tenir temps d’acabar-lo abans del cant del gall, i la pedra que va deixar caure, la Pedra Dreta, es pot veure segons uns a Maçanet de Cabrenys, i a Sant Llorenç de Cerdans segons altres.

  El Pont del Diable de Martorell, potser perquè és el més famós de tots els del país, és el que presenta una major varietat de versions. La més estesa explica que a la vora del riu, en el terme de Martorell, hi havia un hostal de traginers que no tenia pou ni font, i calia anar a buscar l’aigua a la font de l’Endó, a l’altre costat del curs fluvial. La criadeta de l’hostal es passava el dia amunt i avall, carretejant un parell d’enormes càntirs per damunt de la passera. Un dia, fastiguejada, va fer la típica invocació, i el Diable li va prometre el típic pont a canvi de la seva ànima. Quan el gall canta abans d’hora, atiat per la mestressa de l’hostal, el cant es va propagant de masia en masia, fins que desperta i fa cantar el gall negre de Can Cortés, a Palau-solità, just en el moment en que el Mal Esperit passa pel damunt, carretejant la darrera pedra des del Montseny. En deixar-la caure, la pedra queda plantada prop de la masia. Altres megalits d’altres pobles (dolmen de la Pedra Salvadora, a Mollet, i de Pedra Arca, a Llinars, i fins i tot la fita divisòria municipal de Santa Coloma de Queralt), s’atribueixen el prestigi de ser la veritable Pedra del Diable, tot i que la tradició més estesa és la de Can Cortés.
  Una versió que pocs deuen haver sentit és la del senyor de Peiret. Aquest cavaller feudal, una mena de comte Arnau del Baix Llobregat, que tenia la seva dona tancada en una torre, havia raptat la seva criadeta per abusar-ne sexualment. El senyor era perseguit amb tenacitat pels serfs del castell de Peiret (les runes del qual encara es poden veure en terme municipal de Martorell). Fugia el senyor a cavall, enmig de la nit tempestuosa, quan en arribar a la vora del Llobregat va veure que aquest baixava torrencialment i que era impossible passar a l’altra banda. Aleshores el senyor de Peiret s’encomanà al Diable i es llençà al corrent. Encara era a l’aire quan al mig del riu va aparèixer un pont que va permetre-li començar a creuar-lo. Però quan era a la meitat cavall i cavaller van desaparèixer misteriosament, se suposa que engolits a les profunditats de l’Infern. El pont, però, va quedar.

  En algunes ocasions, Satanàs, enfurismat per haver estat enganyat, enderroca el pont acabat de construir, com és el cas del pont del Clop, al Solsonès, del que només queden els forats dels fonaments; o el de Maçanet de la Selva, les restes del qual es poden veure un centenar de metres més avall de l’actual pont Vell. En el de Sarroca de Bellera va ser un monjo del proper monestir de San Genís el qui, convençut que aquella obra apareguda de la nit al dia no podia ser feta per mans de bons cristians, li ventà una puntada de peu a l’arcada i en feu caure una pedra. Tot seguit feu el senyal de la creu i, immediatament, pel forat que s’havia obert, van desaparèixer el Diable i tots els seus ajudants. Amb els seus quaranta-set metres d’alçada, es tracta probablement de la construcció diabòlica més impressionant de tots els Pirineus. Es diu que els seus carreus provenen del castell de Sarroca de Bellera, d’on en Banyeta els anava traient a mida que els necessitava. Trobem constància d’això en les Potades del Diable, quatre forats profunds sobre una placa rocosa molt inclinada anomenada per aquest motiu Eslliçador del Diable.
  També és una marca associada a la construcció d’un pont demoníac la que es trobava al Capsacosta, a La Garrotxa. Avui desapareguda, a causa del redreçament de la carretera, la Petjada del Diable, en forma de gran ferradura d’uns 8 pams de diàmetre, va quedar marcada quan un dels dimonis que contribuïen a l’edificació del Pont Major de Sarrià de Ter va relliscar amb una pedra a coll i va estar a punt de caure al riu. Recuperant l’equilibri amb l’agilitat que solen tenir els de la seva espècie, el dimoniot va donar una guitza a terra amb tanta força que tota la Vall de Bianya va retrunyir, la muntanya es va esllavissar i una pluja de terra i pedregam va anar a caure al damunt de Camprodon.

  El Pont Major, un parell de quilòmetres aigües avall de Girona, deu la seva edificació als amors de la Maria i el Cinto, personatges representats en els gegants de Sarrià de Ter, que vivien a banda i banda del riu i no es podien trobar perquè les tempestes de tardor s’havien endut el vell pont que creuava el Ter. Com és habitual, la Pedra Salvadora, la que no es va arribar a posar al pont, se la fan seva molts pobles de les rodalies que tenen menhirs i dòlmens: la Pedra Dreta d’Aiguafreda i la de Can Mateu de la Creu (Sant Sadurní de les Gavarres), la Pedrafita de Santa Cristina d‘Aro, la Pedra Faval de Foixà... D’entre totes, però, la més tradicional és la Pedra Dreta de Sant Julià de Ramis. Aquest menhir estava encastat, ben dret, prop del gorg Blau. Va ser trossejat fa uns anys i, segons es diu, tenia la marca de la mà del Diable impresa. Però no és l’única manassa diabòlica que forma part d’aquesta llegenda: es veu que al Maligne, de tan enrabiat que estava en veure que l’última pedra que li calia no arribava, se li va petrificar la mà, li va caure i va anar a encastar-se just en l’indret de la que faltava. Durant molts anys, es va poder veure al mig del Pont Major. La gent l’anomenava el Puny del Diable.
  En canvi, no hi ha cap dubte que el menhir de la Pedra Llarga de Sant Hilari, que es troba a l’entrada de Santa Coloma de Farners, és la Pedra Salvadora que manca al pont de Sant Hilari Sacalm. L’origen d’aquesta història és lleument diferent a les anteriors: un avi tenia necessitat de creuar la riera de Sant Hilari i va prometre la seva ànima si el Diable li feia el pont abans de la mitjanit. La resolució passa pel cant del gall mullat amb una galledada d’aigua freda. La Pedra Salvadora, amb les inclemències del temps, es va tombar, i com que això va coincidir amb unes quantes males collites, els pagesos van decidir que n’era la culpable. La van redreçar i al damunt li van plantificar una creu. D’aleshores ençà, mai més hi ha hagut males anyades.
  Més difícil hagués estat la solució en el cas de la Pedra Salvadora del Pont del Diable de Planoles. Més que res perquè el dimoniot que la portava la va deixar caure al bell mig del riu Rigart, on encara es pot veure, diuen que amb la marca de la seva urpa impresa.

  En el cas del Pont del Dimoni de Santa Eugènia de Ter, que no passava pel damunt del riu Ter, sinó del Güell, se sap que va ser acabat l’any 1357 pel constructor Guillem de Granollers. Van ser tantes les dificultats amb les que es va enfrontar, que al final es donà al Diable. A canvi de cada pedra tallada, polida i escairada que aquest li duria fins a peu d’obra, en Guillem es passaria un any de penitència a l’Infern. Quan va morir, Satanàs se’l va emportar a complir el pacte: mil pedres, mil anys. Sort que no s’havia venut l’ànima, només se l’havia hipotecada i algun dia la recuperaria.

  Una llegenda poc habitual pel que fa a la construcció de ponts diabòlics és la del de Cardona. Segons la tradició, el seu origen va ser una juguesca entre el Maligne i sant Joan, que hi té una capelleta dedicada per la rodalia. La juguesca consistia a veure qui dels dos aconseguia fer un pont sobre el riu Cardener en una sola nit. Com que el sant i els àngels que l’ajudaven el van concloure abans, el Diable i els seus dimoniots van deixar sense acabar el seu. És el que encara avui, mig enrunat, es pot veure prop del de Sant Joan. Era costum que els veïns de Cardona hi encenguessin un foc al damunt, per la revetlla, per commemorar el triomf del sant. I els nens del poble s’entretenien a «fer rondinar el dimoni» sota les arcades; en realitat, es tractava d’un efecte d’eco de la construcció.

Pont del Diable de Martorell.
Foto: Mireia Termes.
  Una altra curiós Pont del Diable és el que hi ha als Plans de Torroella, sobre la riera de Sorreigs. Segons la tradició, va ser construït per uns dimoniets que freqüentaven la contrada. Es veu que sortien de l’Infern pel gorg Negre, transfigurats en cabres, i es posaven a jugar a cuca-amagar per l’anomenat precisament pla de les Cabres. I un altre que està relacionat també amb aquest animal es l’anomenat Pont d’en Cabreta, a Campdevànol. Es diu que el nom fa referència al Diable, i que el comte Arnau el feia servir per creuar el Freser.
  També hi ha ponts del Diable, de vegades amb referències molt minses, a Montblanc, Sant Cugat, Castellvell i el Vilar, La Conca de Meià, Les Llosses, Sadernes, Susqueda i Torà de Riubregós.

  La creença en el mite del Diable constructor estava tan arrelada al nostre país que era costum que els qui s’havien de fer una casa anessin a cercar una pedreta a alguna de les construccions demoníaques per tal que, posada als fonaments, tingués més solidesa. També servia pel cas algun trosset escantellat d’alguna Pedra Salvadora.

  A més de totes les que portem dites, hi ha Pedres Salvadores prop del santuari del Corredor i a Vilassar de Dalt. D’aquesta darrera, d’uns tres metres d’alçada, es deia que creixia una mica cada any. També a Lluçà, a la capella del Grau, a Santa Pau... 
  D’altra banda, hi ha un munt de pedres i roques repartides per tota la geografia catalana que, sense ser Pedres Salvadores, porten el nom de Diable o Dimoni, o tenen alguna relació amb ell: la Pedra del Diable o Roca dels Sacrificis del bosc de Sant Feliu de Savassona, la Roca del Diable de Dosrius, la de Vallgorguina, la de Montserrat... De vegades, aquestes pedres demoníaques es troben en els llocs més sorprenents: en els baixos d’una paret exterior de l’església de Martorell (que sembla que és un poble amb una especial fixació infernal!). No sabem ben bé quina d’elles és, però es veu que es tracta d’una pedra que sobresurt més que les altres. Antigament, els nens del poble, quan jugaven a baletes pels voltants, tenien bona cura que cap d’elles no toques la Pedra del Diable, perquè era superstició generalitzada que les baletes de vidre es partien pel mig.

Diu la llegenda...

«Quan del Remolí per Vos
los dimonis escaparen
los manresans intentaren
ser duenyos del vostre cos,
però us veren, miraglós,
resistir sa voluntat»

  Quina mala fama que tenen els manresans d’estar sempre quedant-se amb les relíquies dels pobles de la rodalia!
  Serà veritat que el Diable els té endimoniats?
  Conta la llegenda que els amos de l’Infern es van ensenyorir durant un cert temps de la capital del Bages. Se situaven prop del Remolí, al Pont Vell (que, per una vegada, no havien construït ells!), i endimoniaven tots els qui passaven pel damunt.
  Els regidors de la ciutat van decidir acudir a l’abat del monestir de Sant Benet de Bages, per tal que els deixés les relíquies de sant Valentí, a qui pertanyen els goigs de més amunt, i que tenien fama d’allunyar els mals esperits.
  Efectivament, la medecina va funcionar i els dimonis van abandonar el pont. Però aleshores els de Manresa, temorosos que tornessin, van voler conservar les relíquies.
  A Sant Valentí, que es delia per tornar a casa, no li va fer cap gràcia, i un bon dia les relíquies van desaparèixer de la ciutat. Foren trobades per una pastora de la masia de les Brucardes dins d’un esbarzer, en el serrat que hi ha entre Sant Fruitós i Sant Benet.

  Però, com us deia, no van ser les úniques relíquies santes que els manresans volien fer-se seves. Les de santa Agnès, sant Fruitós i sant Maurici pertanyien a Sant Fruitós del Bages, i se les van fer portar a la seva nova seu, l’any 1372, amb greu descontent per part dels veïns, que sempre que coincidien amb ells els etzibaven la cançoneta:

«Manresans,
lladres, pillos i gormands,
que heu robat els Cossos Sants,
Santa Agnès, Sant Fruitós,
Sant Maurici gloriós.»

  Els de Manresa els responien:

«Forasters,
potiners,
que els teníeu guardats
         en galliners». 

dilluns, 14 de març de 2016

LA PROCESSÓ DELS FRARES: FANTASMES O... MOMIES?

  Avui, en lloc de parlar del Diable parlarem de mòmies.
  Aquí teniu un avançament del meu nou llibre que aquesta setmana arriba a les llibreries: MISTERIS DE CATALUNYA PER PASSAR POR.
  Que en passeu força!



  Les nits de lluna clara, quan tot els boscos dels voltants resten en silenci, se senten venir, pel tortuós camí que va de Sant Boi de Llobregat a l’ermita de Sant Ramon, al cim del Montbaig, les veus somortes que entonen cants gregorians.
  De sobte, en un revolt apareix la processó. Descalços, amb el seu hàbit marró, el cordó blanc a la cintura i la caputxa cobrint-los la cara, els frares espectrals avancen fins arribar a la plaça enjardinada que hi al davant de l’ermita, ara en ombres. I tot just comencen a pujar la gran escalinata que du fins la porta principal, desapareixen tan misteriosament com han aparegut.
  El seu pas, vacil·lant i insegur recorda el de les mòmies ressuscitades...
  I potser és això el que són!
Ermita de Sant Ramon.
Foto: Ricardo Caballero.
Des de mitjans del segle XVI, l’orde dels caputxins va desenvolupar una macabra pràctica funerària que consistia en momificar els frares difunts. El mètode es va fer tan famós que fins i tot se li va donar nom: «ser enterrat a la manera dels caputxins».
  Aquesta orde religiosa havia nascut l’any 1520 a Itàlia, escindida de la dels franciscans
  Les comunitats eren petites, de deu o dotze membres, els quals vivien amb senzillesa i austeritat, predicant l’esperit franciscà de pobresa, observant rigorosos dejunis i penitències i tenint cura dels desfavorits. El seu nom prové de la llarga i punxeguda caputxa del seu hàbit.

  A Catalunya, els caputxins van arribar l’any 1578, per especial sol·licitud del Consell de Cent. I van establir convents a diverses ciutat i poblacions, on encara professen. Sota la planta dels antics convents de Girona (actualment dins el Museu d’Història de la Ciutat) i Figueres (avui convertit en auditori), encara es conserven els «assecadors de cadàvers».
  El procés per conservar els cossos dels difunts, perfeccionada pels anys de pràctica dels frares, consistia en el següent: primer es posaven els cossos dels germans difunts en unes petites cel·les subterrànies anomenades «coladors», una mena de nínxols verticals amb uns bancs de pedra on eren asseguts els cadàvers, abans de tapiar-ne l’entrada. Durant un parell d’anys, amb l’escassetat d’aire i d’humitat, els cossos s’anaven deshidratant de manera natural, i els fluids interns s’anaven escolant pels orificis que hi havia practicats als bancs. Un cop passat aquest temps, es demolien les tàpies individuals, s’extreien els cadàvers momificats, es netejaven amb vinagre, i es deixaven que s’assequessin a l’aire lliure. Finalment, se’ls vestia amb el seu hàbit i se’ls penjava a unes dependències properes, en companyia d’altres frares momificats. D’aquesta manera es creaven, de mica en mica, unes macabres sales d’exposició que es van acabar convertint en una de les parts més importants de l’arquitectura dels convents caputxins. Allà eren contemplats i venerats pels seus germans vius, com a recordatori de la brevetat de la vida i de la necessitat de capteniment i humilitat.
Assecador de cadàvers.
Convent dels caputxins de Girona.


  A Sant Boi de Llobregat, la comunitat caputxina s’hi va establir ben aviat: l’any 1579 va construir un convent al barri del Molí Nou, que va dedicar a la Visitació de la Mare de Déu. Però setze anys més tard, per motius d’insalubritat, el Capítol Provincial va decidir clausurar-lo. L’edifici va passar a mans d’un altre orde mendicant, els Servents de Maria. Després de l’exclaustració de 1835, va ser ocupat pels germans de Sant Joan de Déu, els quals hi va establir el famós centre de salut mental avui conegut amb el nom d’Hospital Psiquiàtric.
  Potser per això, perquè ja no tenen una sala on reposar per tota l’eternitat, els caputxins de Sant Boi es passegen de nit, momificats, per la comarca del Baix Llobregat.

Les catacumbes de Palerm

  El convent de Palerm (Sicília), conté l’exemple més espectacular de les pràctiques de momificació del caputxins. Explotades turísticament, les seves catacumbes constitueixen un dels museus més singulars i tètrics del món sencer: unes 8.000 mòmies.
  El primer en ser momificat, l’any 1599, va ser el germà Silvestro de Gubio, que havia mort en olor de santedat. Al llarg dels anys, els frares es van adonar que les especials condicions climàtiques de l’indret i el tractament administrat al difunt, l’havien mantingut en estat momificat.
  A partir d’aleshores, les classes altes de la societat siciliana van sol·licitar rebre el mateix tractament postmortem. El resultat són inacabables passadissos on estan exposats en macabres fileres classificades en homes, dones, nens, verges, religiosos i professionals, que llueixen robes i complements de moda de gairebé tres-cents anys de momificacions.

Catacumbes.
Convent dels caputxins de Palerm.







dijous, 10 de març de 2016

EL PACTE DIABÒLIC DEL COMTE ARNAU DE MATAPLANA


«Soleta s’està en sa cambra, de son palau,
la comtessa que broda seda i estam.
L'ànima se li presenta del comte Arnau,
rodejada de flames, Ai, quin esglai!
—On teniu les vostres filles, muller lleial?
—A la cambra són que broden, comte l’Arnau.
—Me les deixaríeu veure, muller lleial?
—Massa les espantaríeu, valga'm Déu, val!
—On teniu les criades, viudeta igual?
—A la cuina són que renten, plata i estany.
—Me les deixaríeu veure, muller lleial?
—Massa les espantaríeu, valga'm Déu, val!
—A on teniu els mossos, muller lleial?
—A la pallissa que dormen, comte l'Arnau.
—Pagueu-los bé la soldada, viudeta igual.
—Tant prest com l'hauran guanyada, valga'm Déu, val!
Per on heu entrat vós ara, comte l'Arnau?
—Per la finestra enreixada, muller lleial.
—Tota me l'haureu cremada, valga'm Déu, val!
—Ni tan sols no us l'he tocada, viudeta igual.
—Què és això que us ix pels ulls, comte l'Arnau?
—Són les males llambregades, muller lleial.
—Què és el que us ix per la boca, valga'm Déu, val?
—Són les males paraulades, viudeta igual.
—Què és això que us ix pels braços, comte l'Arnau?
—Són les males abraçades, muller lleial.
—Què és això que us ix pels peus, valga'm Déu, val?
—Són les males trepitjades, viudeta igual.
—Què és aquest soroll que sento, comte l'Arnau?
—És el cavall que m'espera, muller lleial.
—Baixeu-li el gra i la civada, comte l'Arnau.
—No menja gra ni civada, muller lleial,
sinó ànimes damnades, si n'hi donau.
—On us han donat posada, comte l'Arnau?
—A l'Infern me l'han donada, viudeta igual.
—Per què allí us l'han donada, valga'm Déu, val?
—Per soldades mal pagades, muller lleial,
i donzelles deshonrades, viudeta igual!
Vos dic no em feu més l'oferta, muller lleial,
que com més feu, més pena em dau.
Feu-ne tancar aquella mina, viudeta igual,
que dóna al convent de monges de Sant Joan.
Quina hora és que el gall ja canta, muller lleial?
—Les dotze hores són tocades, comte l'Arnau.
—Ara per la despedida, dem-nos les mans.
—Massa me les cremaríeu, comte l’Arnau!»

  La Balada del comte l’Arnau, una de les més populars de Catalunya, es troba ja documentada al Ripollès al segle XVI.
  Els diversos intents de situar històricament el personatge han proposat dues possibilitats: podria tractar-se del cavaller que l’any 778 va participar en la reconquesta catalana contra els moros, formant part dels anomenats Nou Barons de la Fama; o bé el dels segles X-XI, Arnau Roger II, fill primogènit d’Hug de Mataplana, baró del mateix nom i comte de Pallars. El més probable és que es tracti del segon, un cavaller feudal odiat pel poble pels Mals Usos típics medievals, que incloïen tributs abusius sobre els seus vassalls i l’humiliant dret de cuixa. A Gombrèn, encara es mostren els graons llaurats a la roca que va fer excavar, després de prometre als seus servidors una soldada que no va pagar, tal com explica la balada.

  A més a més, es tenia per cert que el comte havia fet un pacte amb el Diable per tal que l’afavorís en els seus amors, i que Llucifer li havia proporcionat una pedra màgica que, quan se la passava pel rostre, produïa una estranya seducció i atreia qualsevol dona que el mirés. També havia posat al seu servei dos gats negres molt grossos que feien d’emissaris i vigilaven que el cavaller cometés tants pecats com fos possible.
  D’entre tots els que el poble li atribueix, el més famós és, sens dubte, el de la luxúria. La llegenda diu que es va enamorar d’una donzella, Adalaisa, que per poder fugir dels seus lascius requeriments es va fer monja al convent de clausura de Sant Joan de les Abadesses. El recinte sagrat, però, no va aturar les apassionades pretensions del comte, que cada nit s’hi esmunyia, fent ús dels poders concedits pel Diable, endinsant-se per una mina subterrània que tenia l’entrada a les coves de Ribes, i que comunicava amb el forat de Sant Hou, amb el mateix Infern i amb la vila de Ribes de Freser.
  El forat o avenc de Sant Hou, prop del santuari de Montgrony, és un abisme de gairebé setanta-cinc metres de profunditat, habitat per dimonis. La creença popular és que del seu interior sorgeixen crits i gemecs, i que si algú hi llença una pedra, de seguida es congria un vendaval, seguit d’una espantosa tempesta amb trons, llamps i calamarsada. L’any 1901, el pare de l’espeleologia catalana, Norbert Font i Sagué, va decidir explorar l’avenc, del que fins aleshores mai s’havia aconseguit arribar al fons. El capellà de la parròquia li va pregar, en nom dels pagesos de la comarca, que no emprengués l’aventura fins el mes d’agost. Es veu que uns anys abans, un enginyer francès hi havia intentat baixar un mes de juny, i els dimonis havien desfermat una esgarrifosa tempesta que havia arruïnat les collites a punt de recol·lectar de totes les masies dels voltants.

  Una nit, quan el comte Arnau, després de recórrer la mina, va arribar al convent, va trobar Adalaisa de cos present sobre un túmul envoltat de ciris. Aleshores, la morta va entreobrir els llavis i li va recriminar els seus amors sacrílegs. Molt enfurismat, el comte va matar d’una estocada un dels gats negres que li feien de servents, i l’altre, que n’era germà, se li va tirar al coll, el va engrapar amb les urpes i se’l va endur a l’Infern de viu en viu a través del gorg dels Banyuts. D’aleshores ençà, el comte Arnau està condemnat a vagar de nits per la comarca, enmig del temporal. Surt de l’Infern muntat en un cavall monstruós que llença bromallades enceses per la boca i aixeca un reguerol de flames a cada potada, i va acompanyat d’un estol de gossos que borden i clapeixen sinistrament en la foscor. La llegenda també adverteix que qui es topa amb ell queda encisat i el segueix en la seva eterna carrera.

El demoníac cavall del Comte Arnau.
Foto: Xevi Mas.

  A la mitjanit, canta un gall per avisar el comte que ha de tornar a l’Infern. Però no es tracta d’un gall qualsevol, sinó d’un de pedra: la roca del Gall, al camí de Camprodon, anomenada així per la seva similitud amb aquesta au domèstica. Tan bon punt canta, la cursa desesperada del mal cavaller fineix de sobte, i es precipita de nou a les tenebres pels cingles de Montgrony, per l’indret conegut precisament amb el nom de petjada del Comte Arnau.

dimecres, 2 de març de 2016

L'ÀNIMA DEL DIABLE (O ANÀLISI PSICOLÒGICA DEL PERSONATGE)

  La primera cosa a destacar sobre la personalitat del Diable és que en tots els idiomes la seva designació és masculina. Però això no ens ha de sorprendre: en centenars de segles de societats eminentment masclistes, fins i tot el Príncep del Mal havia d’ostentar inevitablement aquest gènere...

  La principal característica del Diable és, òbviament, la maldat. El Diable és dolent. De vegades es limita a inspirar-nos mals instints, però en altres ocasions és directament destructiu. Els nostres avantpassats creien que el Rei de l’Infern podia ocasionar per inducció accidents, morts violentes, suïcidis i, sobretot, malalties. Cal no oblidar que el Maligne sent odi per tothom. Odia Déu perquè el va vèncer i condemnar. Odia Jesucrist perquè amb la seva Passió va salvar el món del seu domini. I odia els éssers humans perquè sent enveja d’ells. Aquesta enveja queda patent en uns versos d’El bressol de Jesús, de Frederic Soler «Pitarra»:

            «Jo vaig ser un jorn l'arcàngel
            més formós de tot el Cel,
            i que ara l'estigma cruel
            rebi de qui, ni sent àngel,
            sinó vil grapat d'argila,
            del Cel té la preferència
            mentre que a mi sens clemència
            m'aclapara, m'aniquila...»

  A tot Catalunya es creia que el Diable tenia especial dedicació a perseguir les dones que havien infantat feia poc. Antigament existia la superstició que, després de parir, les mares no podien sortir de casa durant quaranta dies, sota pena de condemnar-se. Per aquest motiu, Satanàs, en forma de guilla, senglar o porc negre, assetjava la casa de la partera amb esgarrifosos grinyols, destrossava els conreus, espantava el bestiar, feia malbé el menjar... tot per induir-la a abandonar la casa. Per protegir-se del perill, la dona havia de sortir portant una candela beneïda a la mà i una teula sobre el cap, per no marxar de sota teulat.
  Després de la quarantena, les mares anaven al que s’anomenava missa de purificació o de parteres i presentaven el nounat, portant una ofrena perquè fos ben rebut al si de l’Església. I ho havien de fer totes soles o en companyia d’altres dones. Aquest moment era aprofitat pel Diable o per alguna bruixa al seu servei per perseguir el nadó i posseir-lo abans no pogués fer la seva entrada a l’església. El llegendari català explica el cas d’una dona que havia d’anar a fer aquest tràmit a Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, que es troba en un cim de les serres de Biure. Des de la seva talaia, el rector va veure que la dona era seguida per una d’aquestes bruixes, i va enviar ràpidament la seva majordoma perquè l’auxiliés. Quan aquesta va arribar a l’altura de la mare i el fill, la bruixa es va convertir en gat i va desaparèixer bosc endins.

  L’altre gran tret del Diable és la intel·ligència. I, com que té una gran experiència, també la saviesa. D’aquí aquell refrany universal que diu: «El Diable sap més per vell que per Diable.» Tot i així, no tothom hi està d’acord. Sant Vicent Ferrer afirma que és un ignorant. I el mateix considera el poble quan, en les seves llegendes i rondalles, fa que l’infant més ingenu l’enganyi i es burli d’ell de la manera més innocent. En canvi, la majoria d’estudiosos reconeixen que domina tots els coneixements, i que de vegades els ensenya als humans. Potser per això, quan un home de ciència proposava alguna teoria nova l’Església de seguida el considerava fill de Satan i procurava cremar-lo en una bona foguera!
  A la literatura catalana existeix un interessant conte de Josep Palau i Fabre, La tesi doctoral del diable, on presenta a la Universitat de Barcelona el seu treball d’investigació: Tot és el tot. Durant dotze hores, el Maligne exposa els diversos camps del coneixement, postulant que la imaginació és la defensa més poderosa que posseeix l’ésser humà, que «és la que ens apropa al pretès secret de la divinitat i és la que ens pot fer semblants a Déu...».
  També es creia que Satanàs fabricava enginys que posava en mans dels humans per perdre les seves ànimes: «Les armes de foc, el Diable les carrega» (o bé «el Diable les para i el Diable les dispara»). Al Barcelonès i al Maresme, quan van començar a circular els primers trens, a mitjans del segle XIX, la gent senzilla creia que era Satanàs mateix qui els menava a la gran velocitat a què es movien. Anys abans s’havia dit el mateix de les diligències, i en el seu moment el gas i l’electricitat també van ser considerats arts del Diable, que volia posar canonades a les cases per poder-s’hi introduir fàcilment.

  El Diable també és astut. Francesc Eiximenis explica la seva metodologia consistent en observar primer detingudament la possible víctima per adaptar-se a les circumstàncies, després, utilitza el seu poder seductor o aterridor. Es pot mostrar formós, amigable, servil, o bé abjecte, iracund, dominador. A més, el Diable és mentider per naturalesa. En un text ple de cacofonies, Jesús diu als jueus, a l’Evangeli de Sant Joan: «no va restar en la veritat, perquè no hi ha res de veritat en ell. Quan profereix la mentida, parla d’allò propi, perquè ell és Mentider i Pare de la mentida». Si no aconsegueix enganyar a la primera, ho intenta tantes vegades com pot.


  Un altre dels greus defectes del Diable, com ja sabem, és la supèrbia, l’orgull desmesurat.

  Però, malgrat els seus baladrejos, és un covard. Ens ho diu l’apòstol Jaume al Nou Testament: «Tu creus que hi ha un sol Déu. Fas bé. També els dimonis ho creuen, i tremolen». Per contra, és curiosa la visió que en dona el predicador català Felip de Malla en el Memorial del pecador remut. En el capítol V d’aquesta obra, Llucifer és tan pinxo que gosa enviar-li a la Verge una carta de desafiament, per trencar el vincle de vassallatge que li deu com a mare de Crist. La Verge li respon amb una altra carta acceptant la retractació.

  Hi ha qui arriba més lluny i parla de l’abatiment que senten els àngels caiguts per la seva condemna. A La tràgica història del Doctor Faust de Christopher Marlowe, Mefistòfil confessa: «¿Et penses que jo, que vaig veure la faç de Déu i vaig gaudir les eternes alegries del Cel, no estic turmentat amb deu mil inferns en ser privat d’aquella felicitat perpètua?». I Sant Vicent Ferrer, en narrar el fracàs del Diable en les seves temptacions a Jesucrist, diu que tots els dimonis que eren amb ell ploraven. Com sempre, però, hi ha qui capgira l’assumpte i creu que el qui realment pateix en aquesta història és Déu. En un diàleg de L’Estel de Natzaret, de Ramon Pàmies, quan sant Miquel li pregunta si accepta el seu sofriment, Satanàs respon: «Sí, sempre, perquè amb ell sofreix Déu com jo sofreixo!».

  Segons afirma Sant Tomàs d’Aquino, després de la seva caiguda l’Àngel dolent va conservar els dons que li havia concedit el Creador. Imagino que no tots, però sí un bon grapat. Especialment els poders sobrenaturals.
  És immortal, té un gran domini sobre les forces de la Natura, i pot originar tota mena de desastres, inundacions, terratrèmols, incendis... La pesta negra, la misteriosa mort invisible, era tinguda per un càstig de Déu pels pecats dels homes; els agents que l’estenien eren el Diable i les seves sequaces a la terra, les bruixes, que untaven els objectes i estris d’ús quotidià amb un ungüent demoníac la fórmula del qual els havia proporcionat Barsebuc, príncep de les mosques.
  Conta la veu popular que al segle XVII, un any, a Sant Feliu de Guíxols, mentre estava circulant la processó de Corpus, Llucifer, furiós pel triomf del Santíssim Sagrament, es va deixar caure del cel en forma de corb enmig del seguici. El seu contacte va produir immediatament una epidèmia de pesta que va causar una gran mortaldat. A la façana de Can Barraquer (actual mercat municipal) una figura de ferro forjat, mig corb mig drac, recorda els fets.
  El Diable també posseeix coneixements de màgia i el do de la ubiqüitat, que li permet ser a diversos llocs alhora.
  Conscients d’aquests poders esotèrics, els humans de totes les èpoques l’han invocat per tal que els ajudi a veure el futur. A Banyoles se’l pot anar a consultar la mitjanit de la revetlla de Sant Joan a la cruïlla del camí ral de Figueres. Se’t presenta molt ben abillat, com un cavaller, i t’explica tot el que et passarà fins al dia de la teva mort. El més habitual, però, és fer la consulta a través de les cartes del Tarot, que des de sempre han estat condemnades per l’Església, que les anomenava «graons de l’escala de l’Infern» i «breviari del Diable». Un dels arcans majors, el quinzè, el representa amb potes de boc, ales de rat-penat i llargues banyes, mantenint encadenats un mascle i una femella humans.
  El Costumari català de Joan Amades explica que hi ha diverses nits propícies per fer-se tirar les cartes: la de la Diada de l’Àngel de la Guarda (2 d’octubre) i durant la Setmana Santa. Són jornades en què el Diable té més llibertat i més poder, i fa que els naips revelin les veritats més secretes. Però cal fer-ho abans de la mitjanit, perquè en aquell moment el Maligne resa (!) les seves oracions infernals i l’amoïna molt que el destorbin, fins al punt que només prediu desventures. Per pagar-li el servei cal donar almoina (!) al primer captaire que es trobi, o bé llençar els diners per la finestra, per damunt de l’espatlla i amb la mà esquerra. Aleshores el Diable els recull i... es compra tabac per a la pipa!


Diu la llegenda...

  Cada any, per la seva diada, la gent pujava a venerar l’arcàngel guerrer a l’ermita de Sant Miquel del Mont. Però en una ocasió va ploure molt i no va pujar ningú. Aquella nit, en Janassa, l’ermità, quan anava a posar un ciri al sant, com que estava empipat, només se li acudí que encendre’n un altre a la figura que hi tenia als peus: Satanàs.
  Ja ficat al llit, va començar a somniar que se li apareixia un cavaller que li deia:
  —Sóc el Diable, a qui has posat un ciri aquesta nit, cosa que ningú no havia fet mai. Per agrair-te el detall, et regalo aquesta bossa de diners i a partir d’ara seràs l’home més ric de la terra.
  Com que ja diu el refrany que «el Diable ensenya a robar, però no a amagar», en somnis, el pobre Janassa només feia que pensar on amagaria la bossa de diners, per tal que ningú no li pogués robar. A la fi va decidir fer un forat en un racó del darrera de l’ermita, posar-hi la bossa i tapar-ho ben tapadet. I perquè encara quedés més dissimulat, va aprofitar per cagar-hi al damunt.
  Quan es va despertar, el pobre ermità va descobrir que tot havia estat un somni, i que el que realment havia fet era cagar-se al llit. Tot indignat va agafar els llençols bruts, se’n va anar a l’ermita, i els va refregar per la cara de Satanàs.
  El diumenge següent, la gent que va pujar a missa ja no sentia la pudor de la caca, que s’havia esvaït al llarg de la setmana, però tothom es va fixar que el Diable que hi havia als peus de sant Miquel tenia tota la cara deformada, com si tingues ronya. Quan li preguntaven a en Janassa, aquest es limitava a arronsar-se d’espatlles.
  La llegenda probablement ve del fet que, antigament, era costum, el dia 29 de setembre, empastifar amb tota mena de brutícia la cara del Diable que acompanya sempre les imatges del sant.
  S’explica també la llegenda d’un escolà molt innocent de l’antiga església de Sant Cugat del Rec, a Barcelona, el qual veient que aquesta figura era la única que mai no tenia un ciri encès, un dia en va posar un pel sant i un altre per Satanàs. El rector, quan ho va veure, el va renyar, dient-li que aquell personatge era el més gran enemic de Déu, i que per això li calia sempre quedar-se a les fosques.
  «El qui encén un ciri al Diable, i un altre a Sant Miquel, es queda en pèl», diu el refrany.
  Però en el cas de l’escolanet de la llegenda no va ser així, la qual cosa demostra que la personalitat del Diable és tan imprevisible que no es pot donar res per cert.
  Molts anys després, quan ja era gran, l’antic escolà va caure dins del pou de casa seva, i com que no sabia nedar era a punt d’ofegar-se quan, sobtadament, una força fenomenal el va empènyer pel canó fins al brocal. Aleshores es va adonar que anava a coll-i-be d’un personatge molt pelut i banyut que li va dir:
  —Jo sóc aquell a qui vas posar un dia un ciri, i per agrair-te el gest, t’he volgut ajudar.
  Per això un altre refrany diu que «pertot és bo tenir amics, fins a l’Infern».