dissabte, 19 de març de 2016

ELS PONTS DEL DIABLE

Per al meu amic Josep de Manresa, perquè avui és el seu sant, i perquè ell em va explicar la història dels Cossos Sants  


  Si d’alguna cosa es pogués fer patró al Diable, sens dubte seria dels arquitectes o dels enginyers. Satanàs canalitza fonts, perfora pous, edifica basses... I al que més afecció té és a la construcció de ponts damunt de tota mena de rius, torrents i barrancs.
  El mite dels ponts del Diable és comú a totes les cultures europees. Quan Faust li pregunta a Mefistòfil per què no prepara personalment el beuratge que l’ha de rejovenir, aquest li contesta que és una manera poc digne de passar el temps i que s’estima mil vegades més construir ponts. Tanmateix, és a la geografia catalana on trobem la densitat més alta de ponts del Diable: al voltant de vuitanta, segons el web oficial de les vegueries. Que el fenomen hagi estat tan prolífic a Catalunya, ultra el fet evident de que el Diable és català i mira per casa, probablement és degut al fet que el territori és ple de rius, rieres i torrents que cal salvar. La profunditat i l’estretor dels barrancs ha propiciat la construcció d’agosarats ponts, de vegades d’un sol arc, que en el seu moment van desconcertar el poble senzill i supersticiós. ¿Com podia surar en l’espai, a vint metres del terra, una arcada de pesades pedres d’un curvatura tan perfecta? Era evident que aquella obra no era humana...

  L’estructura bàsica de la llegenda del Pont del Diable és sempre la mateixa, però els joglars i els rondallaires l’han anat adaptant i complementant a cada cas, creant noves versions. Per exemple, el motiu més habitual per a signar el pacte amb el Maligne sol ser que el protagonista de la història (normalment una noia jove o una velleta) necessita creuar el riu per anar a buscar aigua a alguna font que hi ha a l’altre costat.
  Habitualment ho fa caminant damunt d’una palanca de fusta que quan hi ha tempesta les aigües s’emporten riu avall, deixant les dues ribes incomunicades. Quan això succeeix, el protagonista sol exclamar:
  —Al Diable em donaria, per poder travessar aquest riu!
  Immediatament se li presenta en Banyeta i li proposa:
  —Et construiré un magnífic pont de pedra en una sola nit. A canvi, només vull l’ànima d’algun mortal.
  És el cas del que uneix Martorell i Castellbisbal, i del Pont Vell d’Alfarràs.
  Un segon motiu per invocar l’ajut del Diable és que tot el poble li ho demana, com en el cas de Ceret. I un tercer, que l’arquitecte que l’ha de construir no se’n surt.

Pont del Diable de Tarragona.
Foto: Jordi Freixa.

  Encara hi ha un quart motiu habitual: que una noia vulgui passar el riu per reunir-se amb el seu amant —és el cas del Pont Major de Sarrià de Ter, a Girona—, o fins i tot que vulgui reunir-se amb el propi Príncep del Mal, disfressat de gentil minyó, com en el de Sarroca de Bellera, damunt del barranc de Sant Genís o del Diable, o el Pont Trencat de Montagut de Fluvià.
  Acceptats els termes del contracte, el Diable i els seus ajudants comencen a edificar el pont. En veure avançar l’obra tan miraculosament, el qui ha fet el pacte pren consciència del disbarat que ha fet i del preu tan elevat amb què ho pagarà. És aleshores que busca algú més eixerit que ell que l’ajudi a sortir d’aquell mal pas...
  Cal assenyalar que Satanàs, tot i ser el dolent de la història, compleix la paraula donada i edifica el pont promès, mentre que la part contractant de la segona part —els bons—, l’estafen i l’enganyen miserablement.
  Les fórmules per cloure el negoci són habitualment dues. La meitat de les vegades, el Diable deixa l’obra inacabada perquè el llest (més aviat la llesta: la patrona, l’hostalera, la masovera) aboca una galleda d’aigua freda damunt del gall, fent-lo cantar abans d’hora i fent creure que, com que l’alba és arribada, l’Esperit del Mal no ha complert la seva part del tracte. En sentir el cant del gall en Banyeta, que transporta sempre la darrera pedra per acabar l’obra, enfurismat, la deixa caure allà on es troba en aquell moment: són les anomenades Pedres Salvadores. A tots els ponts d’aquesta variant de la llegenda es pot veure perfectament que els falta una pedra. Al Pont del Diable de Sant Marc, construït cap el 1400 prop de Gironella, i que va ser derruït amb motiu de la construcció de la fàbrica de Cal Bassacs, el que li faltaven eren les baranes, que el Maligne no havia tingut temps d’instal·lar abans no cantés el gall.
  En l’altra meitat dels casos, el problema es resol quan, en haver exigit el Diable la primera ànima que passi pel pont tot just acabat, li envien algun animal en lloc d’un humà. Habitualment es tracta de gats, però també de cabres, llebres —com en el cas del d’Odèn, sobre la Ribera Salada—, gossos (Pont del Dimoni de Maçanet de la Selva), o ases, com a Tarragona. Parlant d’aquest, el famós Pont del Diable de Tarragona no és altra cosa que un aqüeducte romà, el de les Ferreres, que salva el desnivell del barranc dels Arcs, també anomenat Torrent de l’Infern. Llucifer ajudà el mestre d’obres a consolidar-lo quan les ventades i les tempestes li enderrocaven les rengleres d’arcades. També és un aqüeducte romà el Pont del Diable de Can Clua, a Pineda de Mar.

  En alguns casos, es produeixen confusions i barreges entre les dues principals versions de la llegenda. És el cas del de Ceret, sobre el riu Tec. Segons una versió, el Diable es va haver de conformar amb l’ànima d’un gat, que va ser el primer en passar-hi pel damunt. Segons altres, no va tenir temps d’acabar-lo abans del cant del gall, i la pedra que va deixar caure, la Pedra Dreta, es pot veure segons uns a Maçanet de Cabrenys, i a Sant Llorenç de Cerdans segons altres.

  El Pont del Diable de Martorell, potser perquè és el més famós de tots els del país, és el que presenta una major varietat de versions. La més estesa explica que a la vora del riu, en el terme de Martorell, hi havia un hostal de traginers que no tenia pou ni font, i calia anar a buscar l’aigua a la font de l’Endó, a l’altre costat del curs fluvial. La criadeta de l’hostal es passava el dia amunt i avall, carretejant un parell d’enormes càntirs per damunt de la passera. Un dia, fastiguejada, va fer la típica invocació, i el Diable li va prometre el típic pont a canvi de la seva ànima. Quan el gall canta abans d’hora, atiat per la mestressa de l’hostal, el cant es va propagant de masia en masia, fins que desperta i fa cantar el gall negre de Can Cortés, a Palau-solità, just en el moment en que el Mal Esperit passa pel damunt, carretejant la darrera pedra des del Montseny. En deixar-la caure, la pedra queda plantada prop de la masia. Altres megalits d’altres pobles (dolmen de la Pedra Salvadora, a Mollet, i de Pedra Arca, a Llinars, i fins i tot la fita divisòria municipal de Santa Coloma de Queralt), s’atribueixen el prestigi de ser la veritable Pedra del Diable, tot i que la tradició més estesa és la de Can Cortés.
  Una versió que pocs deuen haver sentit és la del senyor de Peiret. Aquest cavaller feudal, una mena de comte Arnau del Baix Llobregat, que tenia la seva dona tancada en una torre, havia raptat la seva criadeta per abusar-ne sexualment. El senyor era perseguit amb tenacitat pels serfs del castell de Peiret (les runes del qual encara es poden veure en terme municipal de Martorell). Fugia el senyor a cavall, enmig de la nit tempestuosa, quan en arribar a la vora del Llobregat va veure que aquest baixava torrencialment i que era impossible passar a l’altra banda. Aleshores el senyor de Peiret s’encomanà al Diable i es llençà al corrent. Encara era a l’aire quan al mig del riu va aparèixer un pont que va permetre-li començar a creuar-lo. Però quan era a la meitat cavall i cavaller van desaparèixer misteriosament, se suposa que engolits a les profunditats de l’Infern. El pont, però, va quedar.

  En algunes ocasions, Satanàs, enfurismat per haver estat enganyat, enderroca el pont acabat de construir, com és el cas del pont del Clop, al Solsonès, del que només queden els forats dels fonaments; o el de Maçanet de la Selva, les restes del qual es poden veure un centenar de metres més avall de l’actual pont Vell. En el de Sarroca de Bellera va ser un monjo del proper monestir de San Genís el qui, convençut que aquella obra apareguda de la nit al dia no podia ser feta per mans de bons cristians, li ventà una puntada de peu a l’arcada i en feu caure una pedra. Tot seguit feu el senyal de la creu i, immediatament, pel forat que s’havia obert, van desaparèixer el Diable i tots els seus ajudants. Amb els seus quaranta-set metres d’alçada, es tracta probablement de la construcció diabòlica més impressionant de tots els Pirineus. Es diu que els seus carreus provenen del castell de Sarroca de Bellera, d’on en Banyeta els anava traient a mida que els necessitava. Trobem constància d’això en les Potades del Diable, quatre forats profunds sobre una placa rocosa molt inclinada anomenada per aquest motiu Eslliçador del Diable.
  També és una marca associada a la construcció d’un pont demoníac la que es trobava al Capsacosta, a La Garrotxa. Avui desapareguda, a causa del redreçament de la carretera, la Petjada del Diable, en forma de gran ferradura d’uns 8 pams de diàmetre, va quedar marcada quan un dels dimonis que contribuïen a l’edificació del Pont Major de Sarrià de Ter va relliscar amb una pedra a coll i va estar a punt de caure al riu. Recuperant l’equilibri amb l’agilitat que solen tenir els de la seva espècie, el dimoniot va donar una guitza a terra amb tanta força que tota la Vall de Bianya va retrunyir, la muntanya es va esllavissar i una pluja de terra i pedregam va anar a caure al damunt de Camprodon.

  El Pont Major, un parell de quilòmetres aigües avall de Girona, deu la seva edificació als amors de la Maria i el Cinto, personatges representats en els gegants de Sarrià de Ter, que vivien a banda i banda del riu i no es podien trobar perquè les tempestes de tardor s’havien endut el vell pont que creuava el Ter. Com és habitual, la Pedra Salvadora, la que no es va arribar a posar al pont, se la fan seva molts pobles de les rodalies que tenen menhirs i dòlmens: la Pedra Dreta d’Aiguafreda i la de Can Mateu de la Creu (Sant Sadurní de les Gavarres), la Pedrafita de Santa Cristina d‘Aro, la Pedra Faval de Foixà... D’entre totes, però, la més tradicional és la Pedra Dreta de Sant Julià de Ramis. Aquest menhir estava encastat, ben dret, prop del gorg Blau. Va ser trossejat fa uns anys i, segons es diu, tenia la marca de la mà del Diable impresa. Però no és l’única manassa diabòlica que forma part d’aquesta llegenda: es veu que al Maligne, de tan enrabiat que estava en veure que l’última pedra que li calia no arribava, se li va petrificar la mà, li va caure i va anar a encastar-se just en l’indret de la que faltava. Durant molts anys, es va poder veure al mig del Pont Major. La gent l’anomenava el Puny del Diable.
  En canvi, no hi ha cap dubte que el menhir de la Pedra Llarga de Sant Hilari, que es troba a l’entrada de Santa Coloma de Farners, és la Pedra Salvadora que manca al pont de Sant Hilari Sacalm. L’origen d’aquesta història és lleument diferent a les anteriors: un avi tenia necessitat de creuar la riera de Sant Hilari i va prometre la seva ànima si el Diable li feia el pont abans de la mitjanit. La resolució passa pel cant del gall mullat amb una galledada d’aigua freda. La Pedra Salvadora, amb les inclemències del temps, es va tombar, i com que això va coincidir amb unes quantes males collites, els pagesos van decidir que n’era la culpable. La van redreçar i al damunt li van plantificar una creu. D’aleshores ençà, mai més hi ha hagut males anyades.
  Més difícil hagués estat la solució en el cas de la Pedra Salvadora del Pont del Diable de Planoles. Més que res perquè el dimoniot que la portava la va deixar caure al bell mig del riu Rigart, on encara es pot veure, diuen que amb la marca de la seva urpa impresa.

  En el cas del Pont del Dimoni de Santa Eugènia de Ter, que no passava pel damunt del riu Ter, sinó del Güell, se sap que va ser acabat l’any 1357 pel constructor Guillem de Granollers. Van ser tantes les dificultats amb les que es va enfrontar, que al final es donà al Diable. A canvi de cada pedra tallada, polida i escairada que aquest li duria fins a peu d’obra, en Guillem es passaria un any de penitència a l’Infern. Quan va morir, Satanàs se’l va emportar a complir el pacte: mil pedres, mil anys. Sort que no s’havia venut l’ànima, només se l’havia hipotecada i algun dia la recuperaria.

  Una llegenda poc habitual pel que fa a la construcció de ponts diabòlics és la del de Cardona. Segons la tradició, el seu origen va ser una juguesca entre el Maligne i sant Joan, que hi té una capelleta dedicada per la rodalia. La juguesca consistia a veure qui dels dos aconseguia fer un pont sobre el riu Cardener en una sola nit. Com que el sant i els àngels que l’ajudaven el van concloure abans, el Diable i els seus dimoniots van deixar sense acabar el seu. És el que encara avui, mig enrunat, es pot veure prop del de Sant Joan. Era costum que els veïns de Cardona hi encenguessin un foc al damunt, per la revetlla, per commemorar el triomf del sant. I els nens del poble s’entretenien a «fer rondinar el dimoni» sota les arcades; en realitat, es tractava d’un efecte d’eco de la construcció.

Pont del Diable de Martorell.
Foto: Mireia Termes.
  Una altra curiós Pont del Diable és el que hi ha als Plans de Torroella, sobre la riera de Sorreigs. Segons la tradició, va ser construït per uns dimoniets que freqüentaven la contrada. Es veu que sortien de l’Infern pel gorg Negre, transfigurats en cabres, i es posaven a jugar a cuca-amagar per l’anomenat precisament pla de les Cabres. I un altre que està relacionat també amb aquest animal es l’anomenat Pont d’en Cabreta, a Campdevànol. Es diu que el nom fa referència al Diable, i que el comte Arnau el feia servir per creuar el Freser.
  També hi ha ponts del Diable, de vegades amb referències molt minses, a Montblanc, Sant Cugat, Castellvell i el Vilar, La Conca de Meià, Les Llosses, Sadernes, Susqueda i Torà de Riubregós.

  La creença en el mite del Diable constructor estava tan arrelada al nostre país que era costum que els qui s’havien de fer una casa anessin a cercar una pedreta a alguna de les construccions demoníaques per tal que, posada als fonaments, tingués més solidesa. També servia pel cas algun trosset escantellat d’alguna Pedra Salvadora.

  A més de totes les que portem dites, hi ha Pedres Salvadores prop del santuari del Corredor i a Vilassar de Dalt. D’aquesta darrera, d’uns tres metres d’alçada, es deia que creixia una mica cada any. També a Lluçà, a la capella del Grau, a Santa Pau... 
  D’altra banda, hi ha un munt de pedres i roques repartides per tota la geografia catalana que, sense ser Pedres Salvadores, porten el nom de Diable o Dimoni, o tenen alguna relació amb ell: la Pedra del Diable o Roca dels Sacrificis del bosc de Sant Feliu de Savassona, la Roca del Diable de Dosrius, la de Vallgorguina, la de Montserrat... De vegades, aquestes pedres demoníaques es troben en els llocs més sorprenents: en els baixos d’una paret exterior de l’església de Martorell (que sembla que és un poble amb una especial fixació infernal!). No sabem ben bé quina d’elles és, però es veu que es tracta d’una pedra que sobresurt més que les altres. Antigament, els nens del poble, quan jugaven a baletes pels voltants, tenien bona cura que cap d’elles no toques la Pedra del Diable, perquè era superstició generalitzada que les baletes de vidre es partien pel mig.

Diu la llegenda...

«Quan del Remolí per Vos
los dimonis escaparen
los manresans intentaren
ser duenyos del vostre cos,
però us veren, miraglós,
resistir sa voluntat»

  Quina mala fama que tenen els manresans d’estar sempre quedant-se amb les relíquies dels pobles de la rodalia!
  Serà veritat que el Diable els té endimoniats?
  Conta la llegenda que els amos de l’Infern es van ensenyorir durant un cert temps de la capital del Bages. Se situaven prop del Remolí, al Pont Vell (que, per una vegada, no havien construït ells!), i endimoniaven tots els qui passaven pel damunt.
  Els regidors de la ciutat van decidir acudir a l’abat del monestir de Sant Benet de Bages, per tal que els deixés les relíquies de sant Valentí, a qui pertanyen els goigs de més amunt, i que tenien fama d’allunyar els mals esperits.
  Efectivament, la medecina va funcionar i els dimonis van abandonar el pont. Però aleshores els de Manresa, temorosos que tornessin, van voler conservar les relíquies.
  A Sant Valentí, que es delia per tornar a casa, no li va fer cap gràcia, i un bon dia les relíquies van desaparèixer de la ciutat. Foren trobades per una pastora de la masia de les Brucardes dins d’un esbarzer, en el serrat que hi ha entre Sant Fruitós i Sant Benet.

  Però, com us deia, no van ser les úniques relíquies santes que els manresans volien fer-se seves. Les de santa Agnès, sant Fruitós i sant Maurici pertanyien a Sant Fruitós del Bages, i se les van fer portar a la seva nova seu, l’any 1372, amb greu descontent per part dels veïns, que sempre que coincidien amb ells els etzibaven la cançoneta:

«Manresans,
lladres, pillos i gormands,
que heu robat els Cossos Sants,
Santa Agnès, Sant Fruitós,
Sant Maurici gloriós.»

  Els de Manresa els responien:

«Forasters,
potiners,
que els teníeu guardats
         en galliners».