dijous, 10 de març del 2016

EL PACTE DIABÒLIC DEL COMTE ARNAU DE MATAPLANA


«Soleta s’està en sa cambra, de son palau,
la comtessa que broda seda i estam.
L'ànima se li presenta del comte Arnau,
rodejada de flames, Ai, quin esglai!
—On teniu les vostres filles, muller lleial?
—A la cambra són que broden, comte l’Arnau.
—Me les deixaríeu veure, muller lleial?
—Massa les espantaríeu, valga'm Déu, val!
—On teniu les criades, viudeta igual?
—A la cuina són que renten, plata i estany.
—Me les deixaríeu veure, muller lleial?
—Massa les espantaríeu, valga'm Déu, val!
—A on teniu els mossos, muller lleial?
—A la pallissa que dormen, comte l'Arnau.
—Pagueu-los bé la soldada, viudeta igual.
—Tant prest com l'hauran guanyada, valga'm Déu, val!
Per on heu entrat vós ara, comte l'Arnau?
—Per la finestra enreixada, muller lleial.
—Tota me l'haureu cremada, valga'm Déu, val!
—Ni tan sols no us l'he tocada, viudeta igual.
—Què és això que us ix pels ulls, comte l'Arnau?
—Són les males llambregades, muller lleial.
—Què és el que us ix per la boca, valga'm Déu, val?
—Són les males paraulades, viudeta igual.
—Què és això que us ix pels braços, comte l'Arnau?
—Són les males abraçades, muller lleial.
—Què és això que us ix pels peus, valga'm Déu, val?
—Són les males trepitjades, viudeta igual.
—Què és aquest soroll que sento, comte l'Arnau?
—És el cavall que m'espera, muller lleial.
—Baixeu-li el gra i la civada, comte l'Arnau.
—No menja gra ni civada, muller lleial,
sinó ànimes damnades, si n'hi donau.
—On us han donat posada, comte l'Arnau?
—A l'Infern me l'han donada, viudeta igual.
—Per què allí us l'han donada, valga'm Déu, val?
—Per soldades mal pagades, muller lleial,
i donzelles deshonrades, viudeta igual!
Vos dic no em feu més l'oferta, muller lleial,
que com més feu, més pena em dau.
Feu-ne tancar aquella mina, viudeta igual,
que dóna al convent de monges de Sant Joan.
Quina hora és que el gall ja canta, muller lleial?
—Les dotze hores són tocades, comte l'Arnau.
—Ara per la despedida, dem-nos les mans.
—Massa me les cremaríeu, comte l’Arnau!»

  La Balada del comte l’Arnau, una de les més populars de Catalunya, es troba ja documentada al Ripollès al segle XVI.
  Els diversos intents de situar històricament el personatge han proposat dues possibilitats: podria tractar-se del cavaller que l’any 778 va participar en la reconquesta catalana contra els moros, formant part dels anomenats Nou Barons de la Fama; o bé el dels segles X-XI, Arnau Roger II, fill primogènit d’Hug de Mataplana, baró del mateix nom i comte de Pallars. El més probable és que es tracti del segon, un cavaller feudal odiat pel poble pels Mals Usos típics medievals, que incloïen tributs abusius sobre els seus vassalls i l’humiliant dret de cuixa. A Gombrèn, encara es mostren els graons llaurats a la roca que va fer excavar, després de prometre als seus servidors una soldada que no va pagar, tal com explica la balada.

  A més a més, es tenia per cert que el comte havia fet un pacte amb el Diable per tal que l’afavorís en els seus amors, i que Llucifer li havia proporcionat una pedra màgica que, quan se la passava pel rostre, produïa una estranya seducció i atreia qualsevol dona que el mirés. També havia posat al seu servei dos gats negres molt grossos que feien d’emissaris i vigilaven que el cavaller cometés tants pecats com fos possible.
  D’entre tots els que el poble li atribueix, el més famós és, sens dubte, el de la luxúria. La llegenda diu que es va enamorar d’una donzella, Adalaisa, que per poder fugir dels seus lascius requeriments es va fer monja al convent de clausura de Sant Joan de les Abadesses. El recinte sagrat, però, no va aturar les apassionades pretensions del comte, que cada nit s’hi esmunyia, fent ús dels poders concedits pel Diable, endinsant-se per una mina subterrània que tenia l’entrada a les coves de Ribes, i que comunicava amb el forat de Sant Hou, amb el mateix Infern i amb la vila de Ribes de Freser.
  El forat o avenc de Sant Hou, prop del santuari de Montgrony, és un abisme de gairebé setanta-cinc metres de profunditat, habitat per dimonis. La creença popular és que del seu interior sorgeixen crits i gemecs, i que si algú hi llença una pedra, de seguida es congria un vendaval, seguit d’una espantosa tempesta amb trons, llamps i calamarsada. L’any 1901, el pare de l’espeleologia catalana, Norbert Font i Sagué, va decidir explorar l’avenc, del que fins aleshores mai s’havia aconseguit arribar al fons. El capellà de la parròquia li va pregar, en nom dels pagesos de la comarca, que no emprengués l’aventura fins el mes d’agost. Es veu que uns anys abans, un enginyer francès hi havia intentat baixar un mes de juny, i els dimonis havien desfermat una esgarrifosa tempesta que havia arruïnat les collites a punt de recol·lectar de totes les masies dels voltants.

  Una nit, quan el comte Arnau, després de recórrer la mina, va arribar al convent, va trobar Adalaisa de cos present sobre un túmul envoltat de ciris. Aleshores, la morta va entreobrir els llavis i li va recriminar els seus amors sacrílegs. Molt enfurismat, el comte va matar d’una estocada un dels gats negres que li feien de servents, i l’altre, que n’era germà, se li va tirar al coll, el va engrapar amb les urpes i se’l va endur a l’Infern de viu en viu a través del gorg dels Banyuts. D’aleshores ençà, el comte Arnau està condemnat a vagar de nits per la comarca, enmig del temporal. Surt de l’Infern muntat en un cavall monstruós que llença bromallades enceses per la boca i aixeca un reguerol de flames a cada potada, i va acompanyat d’un estol de gossos que borden i clapeixen sinistrament en la foscor. La llegenda també adverteix que qui es topa amb ell queda encisat i el segueix en la seva eterna carrera.

El demoníac cavall del Comte Arnau.
Foto: Xevi Mas.

  A la mitjanit, canta un gall per avisar el comte que ha de tornar a l’Infern. Però no es tracta d’un gall qualsevol, sinó d’un de pedra: la roca del Gall, al camí de Camprodon, anomenada així per la seva similitud amb aquesta au domèstica. Tan bon punt canta, la cursa desesperada del mal cavaller fineix de sobte, i es precipita de nou a les tenebres pels cingles de Montgrony, per l’indret conegut precisament amb el nom de petjada del Comte Arnau.