«Soleta s’està en sa
cambra, de son palau,
la comtessa que broda
seda i estam.
L'ànima se li presenta
del comte Arnau,
rodejada de flames, Ai,
quin esglai!
—On teniu les vostres filles, muller lleial?
—A la cambra són que
broden, comte l’Arnau.
—Me les deixaríeu
veure, muller lleial?
—Massa les espantaríeu,
valga'm Déu, val!
—On teniu les criades,
viudeta igual?
—A la cuina són que
renten, plata i estany.
—Me les deixaríeu
veure, muller lleial?
—Massa les espantaríeu,
valga'm Déu, val!
—A on teniu els mossos,
muller lleial?
—A la pallissa que
dormen, comte l'Arnau.
—Pagueu-los bé la
soldada, viudeta igual.
—Tant prest com
l'hauran guanyada, valga'm Déu, val!
Per on heu entrat vós
ara, comte l'Arnau?
—Per la finestra
enreixada, muller lleial.
—Tota me l'haureu
cremada, valga'm Déu, val!
—Ni tan sols no us l'he
tocada, viudeta igual.
—Què és això que us ix
pels ulls, comte l'Arnau?
—Són les males
llambregades, muller lleial.
—Què és el que us ix
per la boca, valga'm Déu, val?
—Són les males
paraulades, viudeta igual.
—Què és això que us ix
pels braços, comte l'Arnau?
—Són les males
abraçades, muller lleial.
—Què és això que us ix
pels peus, valga'm Déu, val?
—Són les males
trepitjades, viudeta igual.
—Què és aquest soroll
que sento, comte l'Arnau?
—És el cavall que
m'espera, muller lleial.
—Baixeu-li el gra i la
civada, comte l'Arnau.
—No menja gra ni
civada, muller lleial,
sinó ànimes damnades,
si n'hi donau.
—On us han donat
posada, comte l'Arnau?
—A l'Infern me l'han
donada, viudeta igual.
—Per què allí us l'han
donada, valga'm Déu, val?
—Per soldades mal
pagades, muller lleial,
i donzelles deshonrades,
viudeta igual!
Vos dic no em feu més
l'oferta, muller lleial,
que com més feu, més
pena em dau.
Feu-ne tancar aquella
mina, viudeta igual,
que dóna al convent de
monges de Sant Joan.
Quina hora és que el
gall ja canta, muller lleial?
—Les dotze hores són
tocades, comte l'Arnau.
—Ara per la despedida,
dem-nos les mans.
—Massa me les
cremaríeu, comte l’Arnau!»
La Balada del comte l’Arnau, una de
les més populars de Catalunya, es troba ja documentada al Ripollès al
segle XVI.
Els diversos intents de situar històricament el
personatge han proposat dues possibilitats: podria tractar-se del cavaller que
l’any 778 va participar en la reconquesta catalana contra els moros, formant
part dels anomenats Nou Barons de la Fama;
o bé el dels segles X-XI, Arnau Roger II,
fill primogènit d’Hug de Mataplana, baró
del mateix nom i comte de Pallars. El més probable és que es tracti del segon,
un cavaller feudal odiat pel poble pels Mals Usos
típics medievals, que incloïen tributs abusius sobre els seus vassalls i
l’humiliant dret de cuixa. A Gombrèn,
encara es mostren els graons llaurats a la roca que va fer excavar, després de
prometre als seus servidors una soldada que no va pagar, tal com explica la
balada.
A més a més, es tenia per cert que el comte havia
fet un pacte amb el Diable per tal que l’afavorís en els seus amors, i que
Llucifer li havia proporcionat una pedra màgica que, quan se la passava
pel rostre, produïa una estranya seducció i atreia qualsevol dona que el mirés.
També havia posat al seu servei dos gats negres molt grossos que feien
d’emissaris i vigilaven que el cavaller cometés tants pecats com fos possible.
D’entre tots els que el poble li atribueix, el més
famós és, sens dubte, el de la luxúria. La llegenda diu que es va
enamorar d’una donzella, Adalaisa, que per poder fugir dels seus lascius
requeriments es va fer monja al convent de clausura de Sant Joan de les Abadesses. El recinte sagrat,
però, no va aturar les apassionades pretensions del comte, que cada nit s’hi
esmunyia, fent ús dels poders concedits pel Diable, endinsant-se per una mina
subterrània que tenia l’entrada a les coves de Ribes,
i que comunicava amb el forat de Sant Hou,
amb el mateix Infern i amb la vila de Ribes de Freser.
El forat o avenc de Sant Hou, prop del santuari de Montgrony, és un abisme de gairebé
setanta-cinc metres de profunditat, habitat per dimonis. La creença popular és
que del seu interior sorgeixen crits i gemecs, i que si algú hi llença una
pedra, de seguida es congria un vendaval, seguit d’una espantosa tempesta amb
trons, llamps i calamarsada. L’any 1901, el pare de l’espeleologia
catalana, Norbert Font i Sagué, va
decidir explorar l’avenc, del que fins aleshores mai s’havia aconseguit arribar
al fons. El capellà de la parròquia li va pregar, en nom dels pagesos de la
comarca, que no emprengués l’aventura fins el mes d’agost. Es veu que uns anys
abans, un enginyer francès hi havia intentat baixar un mes de juny, i els
dimonis havien desfermat una esgarrifosa tempesta que havia arruïnat les
collites a punt de recol·lectar de totes les masies dels voltants.
Una nit, quan el comte Arnau, després de
recórrer la mina, va arribar al convent, va trobar Adalaisa de cos
present sobre un túmul envoltat de ciris. Aleshores, la morta va entreobrir els
llavis i li va recriminar els seus amors sacrílegs. Molt enfurismat, el comte
va matar d’una estocada un dels gats negres que li feien de servents, i
l’altre, que n’era germà, se li va tirar al coll, el va engrapar amb les urpes
i se’l va endur a l’Infern de viu en viu a través del gorg dels Banyuts. D’aleshores ençà, el comte
Arnau està condemnat a vagar de nits per la comarca, enmig del temporal. Surt
de l’Infern muntat en un cavall monstruós que llença bromallades enceses per la
boca i aixeca un reguerol de flames a cada potada, i va acompanyat d’un estol
de gossos que borden i clapeixen sinistrament en la foscor. La llegenda també
adverteix que qui es topa amb ell queda encisat i el segueix en la seva eterna
carrera.
 |
| El demoníac cavall del Comte Arnau. Foto: Xevi Mas. |
A la mitjanit, canta un gall per avisar el comte
que ha de tornar a l’Infern. Però no es tracta d’un gall qualsevol, sinó d’un
de pedra: la roca del Gall, al camí de Camprodon,
anomenada així per la seva similitud amb aquesta au domèstica. Tan bon punt
canta, la cursa desesperada del mal cavaller fineix de sobte, i es precipita de
nou a les tenebres pels cingles de Montgrony, per l’indret conegut precisament amb
el nom de petjada del Comte Arnau.
