divendres, 1 d’abril de 2016

EL PURGATORI

  On també hi ha dimonis és al Purgatori.
 Al principi, la cosa no estava gaire clara, i va fer córrer rius de tinta entre els teòlegs. Hi havia qui deia que eren els àngels, els encarregats de tenir cura del Purgatori. Quan algú va començar a insinuar la possibilitat de que en lloc d’àngels fossin dimonis, sant Tomàs i sant Vicent Ferrer ho van negar rotundament. En canvi, les obres de Francesc Eiximenis, contemporànies del segon, ja no semblen posar en dubte que els guardians del Purgatori són dimonis. Com a molt, el franciscà es mostra indecís sobre si aquests mals esperits es dediquen o no a turmentar els condemnats temporals. En aquella època, es considerava, majoritàriament, que no, que l’indret de purgació tenia un funcionament automàtic: les ànimes hi restaven durant un temps, d’acord amb el que havien de purgar, i després accedien definitivament al Paradís.

  Aquest havia estat, al cap i a la fi, el motiu de la creació del Purgatori.
  Va ser cap al 1170 que als teòlegs de l’Escola de París i als de l’Orde del Císter se’ls va acudir fer reformes en el sistema penitenciari del Més Enllà. A l’estricte dualisme Cel-Infern, com a destins respectivament de bons i dolents, hi van afegir aquest lloc intermedi, adjudicat als qui no són ni carn ni peix. Al segle XVI, amb el Concili de Trento, el Purgatori va quedar ja establert, no com un espai intermedi d’espera per aconseguir la Glòria, sinó com un lloc físic, cada vegada més infernalitzat. La creença en ell per part dels catòlics era absoluta. I a Catalunya va gaudir (i, de fet, ha gaudit fins fa ben poc) d’una gran acceptació. Potser sigui a causa d’aquesta fama que tenim els catalans de negociar fins les coses més elevades! Al monestir de Montserrat i a l’església del Pi de Barcelona es guardaven, com a curioses relíquies, unes armilles una mica socarrimades que es deia que pertanyien a ànimes del Purgatori.
  Tanmateix, la invenció del Purgatori va ocasionar nombroses crítiques, perquè la veritat és que l’argumentació no s’aguanta per enlloc: en cap text bíblic s’esmenta, i Crist no s’hi va referir mai. Martí Luter —l’opinió del qual potser no hauria de ser tinguda en compte perquè ell era, segons els catòlics, fill del Diable—, va dir que això del Purgatori no era altra cosa que un invent de l’Església de Roma per tal de treure’ls els quartos als fidels. I la seva raó tenia, perquè la seva creació imposa una mena de comptabilitat del Més Enllà controlada pels eclesiàstics, els quals estableixen un complex sistema de purgació dels pecats en funció dels sufragis, les almoines, les indulgències, les novenes i les misses pagades pels parents dels difunts.

  Un cop acceptada l’existència d’aquesta mena de vestíbul del Paradís, la pregunta següent és: qui hi va a parar? Doncs... els Justos Imperfectes. És a dir, aquells que no mereixen la condemnació eterna, però tampoc l’accés directe a la Glòria, a causa de diversos motius: perquè van morir amb pecats venials sense confessar; perquè van confessar però es van oblidar alguns pecats; perquè no van complir la penitència estipulada i, finalment, perquè es van penedir de la seva mala vida just abans de morir.
  Pel que fa a la seva ubicació, la majoria dels teòrics el situen com a dependència de l’Infern, en un dels pisos superiors, o bé a tocar-hi, la qual cosa no deixa de ser una mica sorprenent si tenim em compte que els qui hi habiten tard o d’hora emprendran el camí del Cel, i no el de l’Infern.

  Pel que fa a l’aspecte del Purgatori, no es posen d’acord. Dante el divideix en set estances, una per cada pecat capital, mentre que l’irlandès Tundal creu que són vuit, emplaçades en una successió de valls i muntanyes en les quals els pecadors estan distribuïts per turments. Les ànimes condemnades pateixen diversos graus de dolor segons la gravetat dels pecats comesos. La diferència amb l’Infern rau en el fet que la graduació dels càstigs no es fa basant-se en la intensitat sinó en el temps que els hauran de patir abans de quedar nets del tot.
  El Purgatori no va ser representat plàsticament fins al segle XIV, i primer ho va ser en breviaris, llibres d’hores i saltiris. A Catalunya hi ha una excepció: el frontal de l’església de Sant Martí d’Ars, a l’Alt Urgell, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, està datat al segle XIII i probablement sigui el més antic de tota la península.
L'àngel negre del Purgatori.
Salvador Dalí

  Un recurs iconogràfic propi del gòtic català és mostrar el Purgatori com una Boca de Leviatà, un motiu que a Europa era propi exclusivament de l’Infern. En tenim un bell exemple al timpà de la façana de Santa Maria del Mar, a Barcelona. En altres ocasions, és simbolitzat per cavernes subterrànies, com en el retaule de l’església de Sant Pere de Terrassa; o també amb la tradicional vista infernal «en tall de formiguer».
  En l’àmbit popular, s’havia considerat la magrana com un símbol del Purgatori: cada gra era una ànima que esperava la redempció. Hi havia qui deia que tants grans com se’n menjaven, tantes ànimes podien sortir-ne. D’altres creien que els dies 1 i 2 de novembre, dedicats als difunts, no se n’havia de menjar perquè equivalia a engolir-se les ànimes.

 Al Purgatori hi ha turments lleugerament diferents dels que he trobat en el meu inventari de l’Infern. Si hem de fer cas al vescomte Ramon de Perellós, que es va esplaiar d’allò més amb la infernalització de l’indret, un dels turments més habituals és el dels claus: «jeien a terra, sobre menuts claus, tots ardents, que els trencaven per tot el cos, talment que en tot el cos, del cap fins els peus, hom no hi trobava lloc on pogués ficar la punta del dit petit que tot no fos foradat». I els que no estan foradats, estan penjats pels peus, mans o braços, amb cadenes de ferro ardent. A les pintures murals del monestir de Sant Valentí de les Cabanyes, de mitjans del segle XIV —un veritable inventari de penes purgatorials—, també hi ha tota mena de gent penjant dels llocs més inversemblants: de la forca d’un dimoni d’aspecte zoomòrfic o de la banya de cérvol d’un cap monstruós. També és en aquests murals que trobem un instrument de tortura poc habitual a l’indret: la caldera. Curiosament, i potser per l’arrelament particular de la tradició, només hi és als Purgatoris catalans.
  Finalment, no podem deixar d’esmentar els particulars turments que, segons Bernat Metge, hi pateix el rei Joan I de Catalunya: «Com jo m'adelitava molt en caçar, Nostre Senyor Déu ha ordenat que aquests falcons, astors i cans que em veus anar a l’entorn, cridin i udolin agrament d'hora en hora davant meu; i per tal com jo trobava gran plaer en xantres i ministrers, aquest home que té la rota entre les mans, amb molta discordança em va donant sons desplaents i llunyans de bon temps i mesura i, finalment, de tota melodia».
  No és aquest l’únic rei català que trobem al Purgatori. L’exquisit Dante Alighieri ens va fer tot un homenatge posant-n’hi uns quants: «Aquell que sembla tan corpulent [Pere II de Catalunya, El Gran] i que canta a cor amb aquell del nas viril [Carles I, comte de Provença], de tot valor portà cenyida la cintura; i si després d’ell hagués regnat més temps el jovenet que sèu a esquenes d’ell [Alfons II, El Franc], bé hauria passat el valor de pare a fill, la qual cosa no es pot dir dels seus altres hereus».

  El motiu que més identifica el Purgatori cristià és el pont. Una oració popular catalana, Parenostre del petit, diu d’ell:

            «Si n'hi ha una palanqueta
            que n'és llarga i estreta.
            Els salvats hi passaran,
            els condemnats no podran.»

  Però visquem l’aventura de creuar el pont de primera mà: de llavis de Ramon de Perellós.

  «I d'aquí vinguérem a un riu molt llarg i ample i pudent; i em va semblar que tot era de foc i de flama de sofre encès, i era tot ple de diables. I aquells que m'hi havien conduït em digueren:
  »—Et convé anar i passar per aquest pont; però quan tu hi eixiràs, el vent que és dedins el riu i els nostres companyons que hi són et prendran i et capbussaran dedins el més pregon. Mes et convé passar i mirar endavant quina via té el pont.
  »I el pont tenia tres coses que molt feien dubtar. La primera que era glaçat i estret; i posat per cas que fos prou ample, a penes podia hom estar-s’hi dret. La segona, era tan alt que era molt a dubtar i era terrible cosa mirar cap avall. La tercera era que el vent hi corria tan fort que ningú no podria pensar el brogit que aquí es feia.»

  Les ànimes que aconsegueixen creuar el pont poden, aleshores, abandonar el Purgatori. Però no totes les ànimes que surten del Purgatori van directament al Cel. Algunes es dediquen a passejar-se pel món dels vius. Són el que anomenem fantasmes, espectres o ànimes en pena. La seva missió és avisar els mortals, amb el seu testimoni, de com són de terribles les penes per als qui no han estat virtuosos, i demanar als seus parents vius que facin tot el possible per abreujar la seva estada al Purgatori. 

  De manera semblant al que passa amb el mot Infern (podeu anar-los veient a l’apartat INDRETS DIABÒLICS, d’aquest blog, on cada setmana en vaig afegint), a Catalunya hi ha un grapat de llocs geogràfics anomenats Purgatori: barrancs, torrents, sots, i també masies. A Osona trobem un Rec, un Sot i una Masia del Purgatori, i un Purgatori a seques a l’autovia C-17, just a l’entrar en el terme municipal de Sant Quirze de Besora. A Vallgorguina, terra de bruixes, hi ha també un Sot del Purgatori, ensorrat i pregon, contràriament a Les Garrigues, on existeix un turonet, al capdamunt del qual hi ha plantades oliveres, conegut com Punta del Purgatori. Prop d’Alcover, el camp anomenat així és de nogueres. El Barranc del Purgatori del Priorat està format per camps que arriben en pendent fins la mateixa riba del profund torrent.