dimarts, 12 d’abril del 2016

LILITH

Lilith. John Collier.
  Lilith, Espectre de la nit, Lluna negra, Nostra Senyora de la foscor, Reina de les forces obscures...
  El Talmud la relaciona amb la paraula «laylah», que en hebreu significa «nit». La Bíblia gairebé no l’esmenta; s’hi refereix únicament en un passatge de Isaies, quan Jahvè, molt enfadat, destrueix la ciutat d’Edom:

«Allà es donaran cita els xacals
i feres del desert,
i el sàtir cridarà el seu company.
Lilith tindrà allà la seva casa
i trobarà un lloc de repòs».

  Però... qui és aquesta Lilith, aquesta Maria Llucifer, que s’ha guanyat a pols un lloc en la mitologia del segle... XXI?
   Doncs Lilith o Lilitu no és, en els seus orígens, res més que la deessa babilònica de la tempesta. Una dimònia femella i nocturna del grup de les «lilin», tinguda per la precedent de les vampires infanticides hebrees.

  Però Lilith és també, segons una altra versió llegendària, la primera esposa d’Adam, i la primera dona. Abans que Eva.
  Segons la Càbala jueva, Lilith va ser originada al cinquè dia de la Creació. Abans que Adam. I va ser modelada de la mateixa terra que l’endemà faria servir Jahvè per proporcionar-li un company.
  O sigui que, en aquest cas, res de costelles masculines!
  I precisament per això, perquè eren iguals, van tenir la primera discussió conjugal de la història. I per una qüestió que no és cap fotesa: en el moment de fer l’amor, tots dos volien estar a sobre, cap d’ells volia estar a sota. Aleshores, Adam, amb la típica prepotència masculina, li va dir (cito el Talmud): «Tu t’has de sotmetre a mi; jo soc superior».
  I Lilith va fer les maletes (un parell de fulles de figuera, devia ser tot el que hi va haver de posar) i li va contestar: «Et deixo, que t’aguanti ta mare» (cosa difícil, perquè Adam no en tenia pas, de mare).
  Però sí de pare.
 De manera que Adam va fer el que solen fer els homes en aquestes ocasions: va començar a lamentar-se i a pregar perquè Jahvè li tragués les castanyes del foc.
  I Jahvè, amb aquell esperit de confraternitat masculina que caracteritza aquest tipus de situacions, va enviar tres àngels, Senoy, Sansenoy i Semangelof a buscar Lilith, que estava passant unes vacances desintoxicants a la vora del mar Roig.

  Com que Lilith no va voler tornar, Jahvè li va proporcionar a Adam una altra companya, Eva. I aquest cop es va assegurar de deixar-li ben lligada per la costella.
  A partir d’aleshores Lilith es va dedicar a córrer món, immortal, perquè tota la comèdia del Paradís i de la poma res tenien a veure amb ella, i per tant, no estava tocada pel Pecat Original. En canvi, però, va ser demonitzada a cor que vols per indòmita. I perquè representa la primera temptació que va conèixer l’home, anterior al robatori de la fruita de l’Arbre de la Ciència. Se la considera, doncs, la primera màscara o figura de Satan, i la Càbala l’anomena Dimoni del Divendres.

  Lilith era, com correspon a la primera creació femenina, una dona de gran bellesa i extraordinari poder de seducció. Se la representa com un geni amb cos i cap de dona, amb una llarga cabellera negra i ondulant, que diuen que té poder hipnòtic per als nens i els homes, quan es mou com un pèndol. Te les cames semblants a dues serps, urpes o potes d’ocell en lloc de peus i grans ales d’au rapaç. De vegades apareix nua, o vestida de negre, i asseguda com una reina sobre una esfera del mateix color.

  Lilith és també l’esposa de Samael. És a dir, del Diable.
 Després d’abandonar Adam, Lilith va ensopegar-se un dia amb Samael, la Serp Antiga. I es van enrotllar! Segons la tradició talmúdica, ell va respectar la igualtat de sexes i se’n van anar a viure en parella a la Gehena, és a dir, l’infern hebreu.
  La immortal i demoníaca Lilith, va esdevenir una súcube que visita els homes mentre dormen i els indueix fantasies sexuals que finalitzen amb pol·lucions nocturnes. Per aquest motiu se la considera el símbol del desig eròtic, la luxúria i fins i tot de la nimfomania. Segons una llegenda jueva, està incapacitada per reproduir-se, perquè Déu li va posar la vagina, dentada, al front. Però el cert és que està considerada més habitualment mare d’una nombrosa descendència demoníaca, íncubes i súcubes amb la que va poblar la Terra. El més famós dels seus fills és Asmodeu, el dimoni de la fornicació, enamoradís i gelós, que es complau en matar mascles humans.

  Una tradició dels jueus alemanys del segle XVIII creia que el semen que s’abocava al terra durant una masturbació era utilitzat per Lilith per concebre dimonis mortals que es dedicaven a torbar la pau i el descans dels seus pares ocasionals, fins que aquests morien, moment en que els dimonis «liliotes» desapareixien.
  També se li atribueix la pràctica sistemàtica de l’infanticidi. Es diu que té el costum de menjar-se els nens acabats de néixer, de xuclar la seva medul·la i de beure’s la seva sang. Antigament, quan els pares veien somriure els nadons mentre dormien, els despertaven, convençuts que Lilith estava jugant amb ells amb la intenció de seduir-los. La única cosa que els podia protegir d’aquesta vampira era dur al coll un amulet amb els noms dels tres àngels que Jahvè va enviar a buscar-la quan era al mar Roig.
Lilith. Kenyon Cox.
  Més infanticida però que ella, va resultar el propi Jahvè, el qual. empipat per la seva desobediència i desafiament va prometre-li a Adam que si Lilith no tornava al seu costat mataria cada dia a cent dels seu fills. I ho fa, dia rera dia. Però Lilith no para d’engendrar, amb Samael o amb el primer humà que se li posa al davant, milers i milers de fills.

  A part de Lilith, sens dubte la dimònia amb més pedigrí de la cort infernal, existeixen altres ens femenins: Megera, Alouqua, Mahalath, Eisheth Zenunim (considerada la mare de la prostitució), Naema o Naamah (també esposa de Samael i la que va corrompre els àngels egrègors) i Venus (que es dedica a entrebancar la vida sexual de les parelles, per gelosia).
  A La tràgica història del Doctor Faust, Christopher Marlowe en fa sortir una. Un dels personatges ho explica: «Tenen las ungles molt lletges i llargues. Un era diable mascle i l’altre diable femella. Jo us diré en què els conec: en que els diables mascles tenen banyes i els diables femelles tenen el cos gruixut i els peus fendits.»

  En el folklore català la figura de la dimònia o la diablesa també està molt present. A part de la que surt a provocar en els Balls de diables, es coneix una representació de dimonis femenins al Retaule de Sant Pere i Sant Andreu, pintat al 1400 per l’anomenat Mestre de Castellfollit. I en el procés per bruixeria incoat a Pere Torrent l’any 1618, aquest explica que va participar en un aquelarre a la Garrotxa en el que ballaven vuit dimonis, un dels quals era femení i s’anomenava Espardenya.
  Però sens dubte la prova més evident l’aporta Frederic Soler, «Pitarra», que en els seus Pastorets, El bressol de Jesús, li fa explicar a un d’ells, després d’haver visitat l’infern:

«GARROFA:
Puc contar-vos meravelles...!
Els dimonis, són femelles.
PALLANGA:
Ai carat! Són dones?
GARROFA:
Sí.
PALLANGA:
Sempre deu haver-hi guerra.
GARROFA:
El ser dimoni no es logra
si no s'ha exercit de sogra,
uns quants anys aquí a la terra.»