 |
| Lilith. John Collier. |
Lilith, Espectre de la nit, Lluna
negra, Nostra Senyora de la foscor, Reina de les forces obscures...
El Talmud la relaciona amb la paraula «laylah»,
que en hebreu significa «nit». La Bíblia gairebé no l’esmenta; s’hi refereix únicament
en un passatge de Isaies, quan Jahvè,
molt enfadat, destrueix la ciutat d’Edom:
«Allà es donaran cita els xacals
i feres del desert,
i el sàtir cridarà el seu company.
Lilith tindrà allà la seva casa
i trobarà un lloc de repòs».
Però... qui és aquesta
Lilith, aquesta Maria Llucifer, que s’ha guanyat a pols un lloc en la
mitologia del segle... XXI?
Doncs Lilith o Lilitu
no és, en els seus orígens, res més que la deessa babilònica de la tempesta.
Una dimònia femella i nocturna del grup de les «lilin», tinguda
per la precedent de les vampires infanticides hebrees.
Però Lilith és també, segons una altra
versió llegendària, la primera esposa d’Adam, i la primera dona. Abans
que Eva.
Segons la Càbala
jueva, Lilith va ser originada al cinquè dia de la Creació. Abans que Adam. I
va ser modelada de la mateixa terra que l’endemà faria servir Jahvè per
proporcionar-li un company.
O sigui que, en
aquest cas, res de costelles masculines!
I precisament per
això, perquè eren iguals, van tenir la primera discussió conjugal de la
història. I per una qüestió que no és cap fotesa: en el moment de fer l’amor,
tots dos volien estar a sobre, cap d’ells volia estar a sota. Aleshores, Adam,
amb la típica prepotència masculina, li va dir (cito el Talmud): «Tu
t’has de sotmetre a mi; jo soc superior».
I Lilith va fer
les maletes (un parell de fulles de figuera, devia ser tot el que hi va haver
de posar) i li va contestar: «Et deixo, que t’aguanti ta mare» (cosa
difícil, perquè Adam no en tenia pas, de mare).
Però sí de pare.
De manera que Adam va
fer el que solen fer els homes en aquestes ocasions: va començar a lamentar-se
i a pregar perquè Jahvè li tragués les castanyes del foc.
I Jahvè, amb
aquell esperit de confraternitat masculina que caracteritza aquest tipus
de situacions, va enviar tres àngels, Senoy, Sansenoy i Semangelof
a buscar Lilith, que estava passant unes vacances desintoxicants a la vora del mar Roig.
Com que Lilith no
va voler tornar, Jahvè li va proporcionar a Adam una altra companya, Eva. I
aquest cop es va assegurar de deixar-li ben lligada per la costella.
A partir
d’aleshores Lilith es va dedicar a córrer món, immortal, perquè tota la comèdia
del Paradís i de la poma res tenien a veure amb ella, i per tant,
no estava tocada pel Pecat Original. En canvi, però, va ser demonitzada a cor que
vols per indòmita. I perquè representa la primera temptació que va conèixer
l’home, anterior al robatori de la fruita de l’Arbre de la Ciència. Se la considera, doncs, la primera màscara o figura de Satan, i
la Càbala l’anomena Dimoni del Divendres.
Lilith era, com
correspon a la primera creació femenina, una dona de gran bellesa i
extraordinari poder de seducció. Se la representa com un geni amb cos i cap de
dona, amb una llarga cabellera negra i ondulant, que diuen que té poder
hipnòtic per als nens i els homes, quan es mou com un pèndol. Te les cames
semblants a dues serps, urpes o potes d’ocell en lloc de peus i grans ales d’au
rapaç. De vegades apareix nua, o vestida de negre, i asseguda com una reina
sobre una esfera del mateix color.
Lilith és també
l’esposa de Samael. És a dir, del Diable.
Després
d’abandonar Adam, Lilith va ensopegar-se un dia amb Samael, la Serp Antiga.
I es van enrotllar! Segons la tradició talmúdica, ell va respectar la igualtat
de sexes i se’n van anar a viure en parella a la Gehena, és a dir,
l’infern hebreu.
La immortal i
demoníaca Lilith, va esdevenir una súcube que visita els homes mentre dormen i els
indueix fantasies sexuals que finalitzen amb pol·lucions nocturnes. Per
aquest motiu se la considera el símbol del desig eròtic, la luxúria i fins i
tot de la nimfomania. Segons una llegenda jueva, està incapacitada per
reproduir-se, perquè Déu li va posar la vagina, dentada, al front. Però el cert
és que està considerada més habitualment mare d’una nombrosa descendència
demoníaca, íncubes i súcubes amb la que va poblar la
Terra. El més famós dels seus fills és Asmodeu, el
dimoni de la fornicació, enamoradís i gelós, que es complau en matar
mascles humans.
Una tradició dels
jueus alemanys del segle XVIII creia que el semen que s’abocava al terra
durant una masturbació era utilitzat per Lilith per concebre dimonis
mortals que es dedicaven a torbar la pau i el descans dels seus pares
ocasionals, fins que aquests morien, moment en que els dimonis «liliotes»
desapareixien.
També se li
atribueix la pràctica sistemàtica de l’infanticidi. Es diu que té el
costum de menjar-se els nens acabats de néixer, de xuclar la seva medul·la i de
beure’s la seva sang. Antigament, quan els pares veien somriure els nadons
mentre dormien, els despertaven, convençuts que Lilith estava jugant amb ells
amb la intenció de seduir-los. La única cosa que els podia protegir d’aquesta
vampira era dur al coll un amulet amb els noms dels tres àngels que
Jahvè va enviar a buscar-la quan era al mar Roig.
 |
| Lilith. Kenyon Cox. |
Més infanticida
però que ella, va resultar el propi Jahvè, el qual. empipat per la seva
desobediència i desafiament va prometre-li a Adam que si Lilith no tornava al
seu costat mataria cada dia a cent dels seu fills. I ho fa, dia rera dia. Però
Lilith no para d’engendrar, amb Samael o amb el primer humà que se li
posa al davant, milers i milers de fills.
A part de Lilith,
sens dubte la dimònia amb més pedigrí de la cort infernal, existeixen altres
ens femenins: Megera, Alouqua, Mahalath, Eisheth Zenunim (considerada la
mare de la prostitució), Naema o Naamah (també esposa de
Samael i la que va corrompre els àngels egrègors) i Venus (que es
dedica a entrebancar la vida sexual de les parelles, per gelosia).
A La tràgica història del Doctor Faust, Christopher Marlowe en fa sortir una.
Un dels personatges ho explica: «Tenen las ungles molt
lletges i llargues. Un era diable mascle i l’altre diable femella. Jo us diré
en què els conec: en que els diables mascles tenen banyes i els diables
femelles tenen el cos gruixut i els peus fendits.»
En el folklore
català la figura de la dimònia o la diablesa també està molt present. A part de
la que surt a provocar en els Balls de diables, es coneix una
representació de dimonis femenins al Retaule de Sant Pere i Sant Andreu,
pintat al 1400 per l’anomenat Mestre de Castellfollit. I en el procés per
bruixeria incoat a Pere Torrent l’any 1618, aquest explica que va participar en
un aquelarre a la Garrotxa en el que ballaven vuit dimonis, un dels quals era
femení i s’anomenava Espardenya.
Però sens dubte la prova més evident l’aporta Frederic
Soler, «Pitarra», que en els seus Pastorets, El bressol de Jesús, li fa explicar a un d’ells, després d’haver visitat
l’infern:
«GARROFA:
Puc contar-vos meravelles...!
Els dimonis, són femelles.
PALLANGA:
Ai carat! Són dones?
GARROFA:
Sí.
PALLANGA:
Sempre deu haver-hi guerra.
GARROFA:
El ser dimoni no es logra
si no s'ha exercit de sogra,
uns quants anys aquí a la terra.»
