LA POSSESSIÓ DEMONÍACA

  Una de les maldats que més li agrada cometre al Diable és posseir els humans.

  Li agrada tant que tenim un bon nombre de sinònims per definir les persones que pateixen aquest mal: posseïts, possessos, endimoniats, demoníacs, esperitats, maleficiats, ferits de mal sagrat (com diuen a Manresa) o energúmens, paraula que prové del grec i es refereix a l’energia, l’agitació i la força que despleguen en el seu estat de crisi.

  Però, què vol dir, realment, estar posseït? Doncs vol dir, ni més ni menys, que un esperit maligne s’apropia de la persona i exerceix sobre d’ella un poder despòtic que la transforma totalment i l’arrossega a fer coses que no desitja fer.

  La possessió demoníaca, tot i que habitualment pensem en ella com «tenir el Diable dins del cos» pot assolir, segons la doctrina canònica, diversos graus:

* Obsessió. En aquest cas el Diable no ocupa el cos, sinó que acompanya constantment la víctima i, des de fora, l’assetja i l’ataca actuant sobre els seus sentits.

  A la seva volta, l’Obsessió pot ser de tres intensitats variables.

  L’Obsessió lleu és la que provoca el Diable amb la seva sola presència, de vegades ocult, però fent-se notar d’alguna manera o altra.

  Una mica més intensa és l’Obsessió en la que la víctima té pensaments o visions esgarrifoses, sent veus, crits, xiulets, que ningú més veu o sent. El que en psiquiatria s’anomenen al·lucinacions. Es tracta del tipus més habitual entre els sants i els anacoretes, la qual cosa no és d’estranyar: la vida monàstica, l’enclaustrament, la penitència, la castedat, els dejunis i els càstigs corporals autoinfligits eren terreny abonat perquè tard o d’hora tinguessin deliris diabòlics. Sant Antoni els veia en forma d’animals, lleons, llops, serps, i els sentia bramar, esgaripar, xiular. Santa Margarida de Cortona els sentia tirar-se pets d’una pudor insuportable, blasfemar, insultar, amenaçar i, de tant en tant, cantar a crits cançons obscenes. Perquè, a més a més, els dimonis mostren una especial predilecció per molestar els sants en el seu punt més feble: amb manifestacions de caràcter eròtic.

  Quan l’Obsessió és profunda —habitualment quan ja han provat de temptar amb les dues anteriors—, els dimonis es dediquen a turmentar directament les víctimes. No solament les ataquen, les apallissen, els estripen la roba, sinó que també l’emprenen contra tot el que troben al seu pas, destrossant el mobiliari o fins i tot calant foc a l’habitacle del desgraciat.

* Depressió. Aquest segon grau de la possessió demoníaca es caracteritza per atacar psicològicament les víctimes. Els dimonis els provoquen tristesa, malenconia. Antigament la malenconia era anomenada «Bany del Diable», perquè els qui la pateixen se senten impotents per a reaccionar, obsessionats per la soledat moral, amb complexos d’inferioritat i de culpabilitat, amb desigs de fer mal i impulsos fins i tot suïcides.

* Opressió. És el que entenem per possessió corporal. Sens dubte la més sucosa i la que dona més morbo de totes tres.

  La possessió pot ser provocada o involuntària. I tot i que la gent sol pensar que és una conseqüència dels pecats comesos, la realitat és que les causes poden ser molt variades.

Possessió demoníaca.
Retaule de l'església de Gerb.

  Les tradicions catalanes, segons explica Joan Amades al seu Costumari Català, apunten la possibilitat de quedar endimoniat si es perd momentàniament la protecció de l’Àngel de la Guarda. No explica com és que es pot produir aquesta pèrdua, però elabora una teoria d’allò més interessant. És creença comuna que aquest àngel personal té el Diable lligat amb cadenes, per tal que no pugui fer de les seves. Però el 2 d’octubre, diada del Sant Àngel Custodi, com que aquest està de festa, el deixa anar durant tot el dia. I si et dediques a fer alguna dolenteria, com que l’àngel està out, o bé tens sort i el Diable no se n’assabenta (en el qual cas com a molt et tornes beneit o boig pacífic), o bé se’t fica a dins del cos, et controla l’enteniment i quedes endimoniat fins que, en el millor dels casos, t’exorcitzen i recuperes el teu Àngel de la Guarda.

  Les bruixes i els bruixots que han fet pactes amb el Diable també tenen poder per fer-se obeir i ordenar-li que ocupi el cos d’algú. De vegades ho aconsegueixen senzillament adreçant cap a la seva víctima fetilleries, maleficis, malediccions o aullaments. O bé donant-li penyores i objecte encantats.

  Els eclesiàstics creuen que s’exposen a quedar endimoniats els qui participen en ritus esotèrics, consulten mags o taulers Ouija, practiquen cartomància, espiritisme, santeries afrocubanes, vudú, o assisteixen a reunions de grups satànics i fins i tot de New Age.

  Per descomptat que els més exposats són els qui fan o tracten de fer pactes amb el Diable. O els qui en un moment de desesperació es donen a ell. Lieja explica el cas d’un home que estan a les portes de la mort, espantat, li dona l’ànima al Diable: «”Mes, ja que tan folla ets que no vols romandre amb mi, jo t’encomano a tots els diables d’infern!” I, dites aquelles paraules, de seguida morí i la seva ànima anà als inferns.»

  L’Església contempla la possibilitat que alguns nens neixin ja endimoniats, si els pares els han ofert al Diable o els han maleït quan encara eren al ventre de la mare. I el que és encara més esgarrifós: quan de petits hagin sofert abusos sexuals o incest.

  Curiosament, la immensa majoria dels posseïts són, en realitat, posseïdes. Com en el cas de la bruixeria, es considerava més aviat una experiència femenina que masculina, especialment quan afectava àmbits col·lectius: convents, pobles perduts a la muntanya... Es creia, com sempre, que el motiu era que les dones són més lleugeres i més crèdules que els homes.

  El Diable pot entrar als cossos humans de diferents maneres. La més habitual és utilitzar els seus orificis naturals. Segons els demonòmans, el que més els agrada de les dones és (és clar!) la vagina, mentre que el forat del cul el prefereixen com a porta de sortida.

  Una altra via d’accés és la ingestió d’aliments. Francesc Eiximenis n’explica un cas: «com una monja prengués una lletuga de l’hort i la mengés sense senyar, el diable, que estava en la lletuga, li entrà al cos i la turmentà lleig, fins que, per oracions de santes persones, en fou gitat.» Les mares recomanaven als infants que no prenguessin res de mans de desconeguts, perquè les bruixes i els bruixots tenien el costum de ficar el Diable dins de nous i donar-les a les criatures per poder-les endimoniar i dur-les als Sàbats. A Catalunya, per la diada del Sant Àngel Custodi, calia anar amb molt de compte a l’hora de dir el rosari i no beure aigua perquè el Diable no es fiqués a dins. També es deia el mateix del fet de badallar. Els àrabs creien que els badalls eren provocats pel Diable, els catalans que era una exhalació del Mal esperit, i per això hi ha el costum de cobrir-se la boca amb la mà o, antigament, senyar-se-la set vegades. Tampoc és aconsellable badallar de cara a una tempesta, al vent, o a l’Arc de Sant Martí.

  Però el Diable és tan poderós que no li cal res de tot això. Si vol, pot posseir algú a través d’un malson o d’una aparició espantosa. Fins i tot a través d’un calfred.

  Les possessions diabòliques ofereixen un quadre de símptomes d’allò més variat. Es poden agrupar en quatre grans apartats: psicològics, físics, intel·lectuals i afectius.

1) Psicològics.

El símptoma més evident és l’absoluta pèrdua de la voluntat. El posseït no pensa, parla o actua com ell vol, sinó com l’obliga a fer-ho la personalitat maligna que el controla. S’explica el cas d’un capellà endimoniat, mossèn Surín, que explicava: «Rares vegades puc actuar pel meu compte. Quan vull parlar, sento que algú atura les meves paraules; a missa, m’interrompo de sobte, sense saber per què; a taula, ni tan sols soc capaç de dur-me un mos a la boca; al confessar-me oblido els meus pecats». Sovint el Diable fa perdre la consciència al posseït, i quan es desperta pateix l’amnèsia més absoluta, no sap el que ha fet ni el que ha dit, senyal inequívoca que el Diable parlava per la seva boca. També pateix al·lucinacions sensorials: li sembla que veu ombres, que detecta presències i sent sorolls estranys. De vegades, veus que provenen del seu interior, i la sensació que alguna cosa li corre per sota la pell. A l’obra del 1711 Práctica de exorcistas y minis­tros de la Iglesia, el capellà Benito Remigio Noydens explica que pot sentir «un apretón del corazón y boca del estomago, pareciéndole que tiene sobre él una bola.» I en d’altres ocasions picades com d’agulla al cor. A més, sol tenir comportaments violents, amb accessos de fúria; o riure, xiular o bufar de forma maligna.

2) Físics.

Un altre exorcista, aquest una mica més modern, el pare José Antonio Fortea, que exerceix el seu ministeri a Alcalà d’Henares, subratlla que el Diable no pot posseir l’ànima; només el cos. Per aquest motiu, si un endimoniat mor i està en gràcia de Déu, la seva ànima anirà al Cel.

  A l’hora d’instal·lar-se, tot i que poden fer-ho a qualsevol part de l’anatomia, els dimonis tenen les seves preferències: les temples, el cor, l’estómac o les aixelles. O van i venen d’una banda a l’altra, com el del pare Surín, que els sentia desplaçar-se pel seu interior com Pedro por su casa.

  Són signes evidents de possessió les transformacions físiques. Especialment del rostre: les faccions esdevenen repugnants, amb la pell macilenta i els músculs facials en tensió, o bé fan ganyotes esgarrifoses. Quan els posseïts entren en crisi, les ninetes dels ulls es desplacen fins deixar-los en blanc, o bé es mouen en les òrbites de manera embogida. En ocasions la mirada és iracunda i maligne, perquè és la del propi Diable. Tenen la boca deformada i els llavis blavosos i quan parlen treuen la llengua com una serp i expel·leixen bromera i un alè fètid.

  Pel que fa al cos, els canvia el color de la pell, ennegrint-se, i s’aprimen desmesuradament o s’inflen durant dies i dies. Les mans estan crispades i sempre mostren els palmells cap enfora. Sovint senten vertígens, mals de cap i dolor a la nuca i a la columna vertebral. De vegades mostren insensibilitat al dolor o al foc.

  En ocasions, però, els canvis físics no són evidents. Per aquest motiu, a Manresa tenien un bon mètode per assegurar-se si algú estava o no endimoniat. El dia de l’Assumpció, el 15 d’agost, les mestresses de casa ficaven sota el llit del monument de la Verge cabdells que eren anomenats Fils de la Mare de Déu, els quals cobraven immediatament poders màgics. Amb un tros d’aquest fil es prenien mides al possible endimoniat, des de la coroneta del cap fins la punta del dit gros de cada peu. Si les mesures eren diferents era indici que existia possessió.

  Més evident resulta si la persona pateix una excitació involuntària, desordenada i violenta del cos. L’esperitat pot fer grans salts, tenir convulsions, caminar a quatre potes, arrossegar-se sobre la panxa i fer el pi-pont sense ser la Noia de goma del Cirque du Soleil. També pot fer acrobàcies, contorsions i dislocacions dels membres impossibles fins i tot per a aquesta. Només cal recordar les famoses girades de cap de la nena de la pel·lícula L’exorcista. Fins i tot pot levitar. L’endimoniada de Vilamarí, prop de Banyoles, s’enfilava tota rígida fins les voltes del sostre de l’església cap per avall, amb els peus per endavant, grimpant per una columna. Quan l’exorcista ordenava al Diable possessor que tornés l’acròbata impossible al terra, aquell el solia llençar daltabaix amb gran violència, com un fardell. En altres moments, el cos de l’endimoniat resta immòbil, rígid com un pal, amb els membres estesos.

  La força física que exhibeixen els endimoniats sempre supera amb escreix la que els correspon per edat o condició. Sovint cal lligar-los de mans i peus amb corretges, i tot i així es remouen de tal manera que sembla que no les notin. La de Vilamarí, quan el rector va intentar atrapar-la amb l’estola, s’agitava de tal manera que arrossegava el pobre mossèn i els homes corpulents que se li havien arrapat a la roba com si fossin mosques.

  Finalment, un altre símptoma físic dels posseïts consisteix en escopir per la boca tota mena d’objectes que els dimonis els han obligat a empassar: ganivets, agulles torçades, carbó, ossos, trossos de vidre i de ferro o insectes. També tenen el vici, molt català, de fer el caganer en qualsevol moment i en qualsevol indret, sense manies.

3) Intel·lectuals.

L’estat de possessió, comporta que és el Diable el qui controla la ment. Per aquest motiu, l’endimoniat sembla adquirir coneixements paranormals, clarividència i precognició. I com a part implicada que és del tema, el Maligne enraona per la seva boca, amb gran deseiximent, de les sagrades escriptures i dels alts misteris de la fe.

  També és símptoma de possessió el que el subjecte parli i entengui idiomes per a ell desconeguts (el que es coneix amb el bonic terme de xenoglòsia). Especialment en llatí, l’idioma de l’Església. El pare Fortea explica el cas d’una nena d’onze anys, pretesament endimoniada, a la que es va adreçar en aquesta llengua i que li va contestar: «el Diable diu que li estàs preguntant el seu nom», la qual cosa era certa. Anem a pams. Si la nena era, posem pel cas, catalanoparlant, de ben segur que la paraula nomine, per poc eixerida que fos, li devia sonar força... Alguns incrèduls apunten que, en realitat, la farfolla que emeten els endimoniats no és cap idioma estrany, sinó un reguitzell de sons inconnexes deguts a la seva manca de coordinació. D’altres creien que els propis exorcistes eren els qui afavorien l’engany, dient que el que sentien era llatí. D’altra banda, tampoc seria res extraordinari que fins i tot el més míser camperol de l’Edat Mitjana, que estava fart i cansat de sentir misses en aquesta llengua, es veiés capaç de reproduir unes quantes paraules, o fins i tot frases senceres.

  Quan parlen, sigui en l’idioma que sigui, els endimoniats ho fan amb la veu del Diable, fosca, rogallosa, carregada d’odi i de ràbia. De vegades tensa o angoixada. En ocasions, emeten sons animals, especialment xiulets d’ocells. En d’altres casos parlen poc o gens. Són els anomenats Dimonis Muts, que intenten passar desapercebuts dins del cos de les seves víctimes.

4) Afectius.

L’alteració dels símptomes afectius o emocionals dels posseïts es pot detectar de vegades en el seu comportament quotidià. De cop i volta se’ls transforma el caràcter i passen de ser persones agradables i sociables a ser agrestes; s’aparten de la societat, es burlen de tothom; o bé es tornen uns exhibicionistes lascius o bé s’inhibeixen i pateixen frigidesa sexual. Però això devia ser pels dels manuals d’exorcisme més antics, perquè els d’avui dia, si hem de fer cas de la web del pare Fortea, «fuera de las crisis furiosas en que emerge la segunda personalidad, la persona lleva una vida completamente normal, sin que esta patología afecte para nada ni a su trabajo ni a sus relaciones sociales. El sujeto aparece como una persona perfectamente cuerda.»

  Un dels signes més clars de possessió és el rebuig que desperten les coses sagrades. Per començar, als endimoniats els encanta renegar i blasfemar; i no poden suportar les oracions ni les benediccions que se’ls fan. De vegades el Diable escridassa els qui preguen i els ordena que callin.

  Sovint resulta difícil fer-los entrar a les esglésies. En aquestes ocasions els capellans miren d’aplacar l’agitació dels endimoniats posant-los una estola al coll. Però no sempre se’n surten. L’endimoniada de Vilamarí era una gran devota, de les de missa diària, però quan el Diable la va posseir no podia acostar-se a menys de cinc passes de la porta de la parròquia. S’estava allà, aturada, durant força estona, fins que, de sobte, començava a fer saltirons marxa enrera fins girar-se en rodó i sortir corrents.

  Els objectes sagrats els causen gran repugnància. Quan se’ls acosta un crucifix fan ganyotes i criden esgarrifosament, i l’aigua beneita els crema la pell. Tot i que l’Església creu que és lícit administrar-los la comunió, en la majoria dels casos els és impossible el combregar.

  La possessió pot tenir formes diferents. Se’n diu Múltiple quan els dimonis que ocupen l’energumen són més d’un. Són famosos els casos de Maria Magdalena, de la qui Crist va fer sortir set dimonis, i el de l’abadessa de Loudun, sor Jeanne des Anges, que estava posseïda també per set éssers malignes, cadascun d’ells amb el seu nom: Asmodeu, Leviatà, Ballaam, Behemot, Isacaaron, Aman i Gresil.

  Noydens aconsella als exorcistes que preguntin el nombre i el nom dels ocupants dels cossos posseïts.

  Quan no els queda més remei que abandonar-los, si són molts, els dimonis munten un veritable botellot. Un exorcista de Cotxinxina explicava: «Quan li vaig ordenar que sortís, se’m va burlar dient: "Espera, que ara surto —i esputant—: Compte —em va dir—; aquí va: un —i va tornar a esputar—, Vinga, dos", i així va continuar fins a dotze».

  Les possessions poden ser també Col·lectives o Massives, és a dir, que afectin a un gran nombre de persones a la vegada.

  Tot i que el pare Fortea afirma amb contundència que la possessió diabòlica no és una malaltia contagiosa, el cert és que els dimonis possessors tenen la facultat de passar d’una persona a una altra amb gran facilitat, infestant a tothom que els dona la gana, com va passar en la Possessió Col·lectiva del convent francès de Loudun. Els exorcistes són els més exposats, especialment si no estan prou preparats o l’estol de dimonis resulta superior a les seves forces. Ultra el cas del sacerdot de la pel·lícula L’exorcista, que acaba suïcidant-se perquè el Diable ha passat al seu cos, el propi pare Fortea reconeix que una vegada, durant un exorcisme, el Diable li va fer sentir la mateixa sensació i el mateix dolor que si portés un punyal clavat al braç.

  Les possessions és poden produir en indrets i no necessàriament en persones. És el que s’anomena Infestació diabòlica local. O, remetent-nos un cop més a Hollywood, fenòmens Poltergeist. Els teòlegs creuen que són especialment susceptibles de patir aquestes invasions de mals esperits els indrets on s’hagin practicat de manera habitual ritus satànics, espiritisme i formes diverses d’esoterisme. En aquests casos, el Diable es dedica a fer sorolls, moure objectes, provocar males olors... El terme alemany Poltergeist significa precisament «esperit sorollós».

  L’exorcista sabadellenc Jordi Mora explica un cas d’Infestació que va tenir lloc a Mataró. Es veu que a una pobre dona, que tenia una botiga de robes, li van començar a aparèixer tant a la botiga com a casa seva, cares demoníaques a les parets, al terra, als miralls. Un amic seu, vident, havia matxacat a cops de martell una d’aquestes aparicions amb cap de boc, barba, banyes i ulls malèfics; però l’endemà mateix la imatge tornava a ser allà. La pobra dona li havia explicat, a més, que sovint li venien al cap pensaments de suïcidi, i que un matí, en mirar-se al mirall, va veure’s la cara del Diable al pit i a una galta. Al cap d’uns dies, la dependenta de la botiga també va començar a tenir aquestes visions. El senyor Mora les va exorcitzar amb èxit a totes dues.

  De vegades, el Diable pot endimoniar un animal, o fins i tot emmascarar-se darrera d’una plaga que ataqui els conreus i que també cal exorcitzar. Fins i tot pot animar cadàvers, penetrar en ells i donar-los aparença de vida, com una mena de zombies. Al segle XIII Cesari de Heisterbach, a la seva obra Diàlegs miraculosos, explica el cas d’un clergue difunt que cantava amb veu tan dolça que encaterinava tothom que el sentia. Fins que, un dia, un sant baró va dir que aquella no era la veu d’un home, sinó la del Diable. I efectivament ho devia ser perquè a l’instant el cadàver del clergue va caure inanimat al terra.

  El tema de les possessions diabòliques i els exorcismes ha generar a tot Europa, durant totes les èpoques, una gran quantitat de literatura més o menys religiosa, mèdica i fins i tot novel·lesca.

  El llibre més antic que es coneix, que recopili casos de possessió i tècniques d’exorcisme és el Inquiridión, redactat al segle VIII pel papa Lleó III. A Catalunya destaca un interessant tractat escrit per l’abat Pere Domènec de Vilabertran l’any 1560. Actualment, a Internet, malgrat l’escepticisme que hauria de prevaler, fruit de la formació cultural racionalista i científica, es pot trobar tota mena d’informació i des de tots els punts de vista: històrica, religiosa, psiquiàtrica, parapsicològica...

  Arribats a aquest punt, la pregunta del milió és: quins motius tenen els principals agents per a la possessió?

  Els motius del Diable són fàcils d’entendre: vol fer patir al posseït i incitar-lo a pecar. És clar que, de vegades, aquell de qui es possessiona ja ho és, de pecador. Les cròniques barcelonines expliquen que quan la presó de la ciutat era la del Veguer, a l’actual plaça de l’Àngel, hi havia un reu que feia molt de temps que era sentenciat, però que no se l’ajusticiava perquè estava endimoniat i, és clar, feia una mica de respecte això de penjar el Diable!

  Els motius de Déu per permetre-ho, com sempre, ja són una mica més complexos, perquè de vegades els endimoniats són gent innocent, fins i tot devota. Sort que el pare Fortea ens il·lumina el camí: «Dios lo permite porque muchas veces los males del cuerpo son una fuente de bendiciones muy grande para el alma. Y tras una posesión la persona queda mucho más agradecida a Dios y con una vida espiritual mucho más fuerte para toda la vida.»

  Pel que fa a l’Església, els beneficis són múltiples. D’una banda, la publicitat generada per les possessions i els exorcismes fixa la tesi de l’existència real del Diable i del seu poder. Com diu la Primera carta de l’apòstol sant Joan, mostra que «el món sencer està sotmès al Maligne», i que la lluita contra el poder de les tenebres, amb l’ajut, és clar, de la religió cristiana, la única veritable, durarà fins el dia del Judici Final. L’Evangeli de sant Mateu li dona un cop de mà a l’Església amb la seva contundent declaració, posada en boca del propi Jesús: «si per l’Esperit de Déu, Jo faig fora els dimonis, és evident que ha arribat a vosaltres el regne de Déu».

  Ara bé, el que es pregunta l’home contemporani a la vista d’aquests successos és el següent: la possessió és realment un fenomen paranormal o es pot explicar des del punt de vista mèdic? Vet aquí el dilema! Evidentment, l’Església defensa que si existeix l’esperit Maligne —cosa que ella no posa en dubte— pot existir la possessió demoníaca.

  Fixem-nos, però, en un parell de detalls. D’una banda, ja des d’antic, era habitual titllar els qui la patien de «malalts». Vegem un exemple en un text de l’exorcista Benito Remigio Noydens, quan diu que s’ha d’«exorcizar abajo, en las gradas, al enfermo». L’altre detall significatiu prové de la mateixa Bíblia. I ho és molt, de significatiu. En un passatge dels Evangelis, el pare d’un noi demana a Jesús que faci un miracle sobre el seu fill. Sant Mateu ho explica així: «Senyor, tingueu pietat del meu fill perquè és llunàtic i està molt malament». La versió de sant Lluc, del mateix passatge, és una mica més dramàtica: «S’apodera d’ell un esperit i al moment es posa a cridar; i el retorça en convulsions fins fer-lo llençar bromera, i amb prou feines s’hi allunya, deixant-lo molt maltractat». En la tercera versió, la de sant Marc, el llunàtic o posseït d’un esperit, passa a ser, directament, un endimoniat: «Mestre, t’he portat al meu fill que té un dimoni mut. I quan se n’apodera el sacseja, i ell llença bromera, peta de dents i es queda tot rígid.» Un metge modern diria, sens dubte, que els símptomes que presenta el noi són els d’un atac epilèptic.

Processó dels endimoniats.
Jaca, principis del segle XX.

  La pròpia Església Catòlica intenta fer un esforç per diferenciar entre els posseïts, els malalts i també els farsants. El primer dels teòlegs en preocupar-se per aquest problema va ser Justí, mort l’any 165.

  Des de l’Edat Mitjana fins ben avançat el segle XIX, es tenia el convenciment que les malalties físiques eren naturals, i les mentals sobrenaturals. Els bojos eren considerats posseïts del Diable. Un càstig diví —«malaltia demoníaca», se l’anomenava— que en els primers temps era «tractat» pels clergues amb gran delicadesa: als posseïts se’ls resaven oracions, se’ls feia tocar relíquies, se’ls ruixava amb aigua beneita o amb l’esput o l’alè dels capellans. Probablement a causa dels pocs resultats que donaven aquests mètodes, les actituds van anar canviant: als bojos calia maltractar-los i insultar-los, per tal d’atacar l’orgull del dimoni que els posseïa i fer que els seu cossos li resultessin tan desagradables que no tinguessin més remei que marxar. Finalment, es va arribar a la conclusió que els bojos no eren altra cosa que el mitjà pel qual es manifestava l’enemic de Déu.

  Amb l’avenç de les ciències mèdiques i psiquiàtriques, a primers del segle XX alguns estudiosos van començar a establir que molts dels casos que fins aleshores s’havien considerat possessions demoníaques no eren altra cosa que diferents malalties mentals o psicosomàtiques. Sigmund Freud va contribuir a aquesta feina d’esclariment amb el seu estudi «Una neurosi demoníaca en el segle XVII», publicat per primer cop a «Imago» l’any 1923.

  Avui dia es parla d’afeccions com ara la personalitat múltiple, el trastorn histriònic de la personalitat, psicosis agudes, síndromes delirants, neurosis, histèria i esquizofrènia. L’esquizofrènia paranoide, sense anar més lluny, provoca al·lucinacions i il·lusions que molt bé podrien ser confoses amb la possessió. I les manifestacions histèriques, sorolloses i teatrals, són similars a les crisis dels endimoniats. La publicació periòdica de l’Organització Mundial de la Salut, «Classificació internacional de malalties», contempla alguns d’aquestes diagnòstics, fins i tot amb els noms que els caracteritzen. Per exemple, el que porta el codi F 44.3, enregistrat com «Trastorns d’estat de trànsit i possessió» descriu la pèrdua momentània de la identitat i de la consciència de l’entorn, i un reiterat conjunt de moviments i manifestacions involuntaris per part de l’afectat que «actua com posseït per una altra persona, esperit, deïtat o “força”».

  També es tenen en compte els comportaments alterats com a conseqüència del consum de drogues, i les dissociacions emocionals i mentals provocades per experimentacions psíquiques realitzades pels afectats sense tenir la deguda estabilitat emocional i espiritual (desenvolupament de facultats extrasensorials, hipnosis i suggestió, utilització de taulers Ouija, rituals esotèrics...)

  Una de les malalties que té més punts per ser l’origen d’aquestes presumptes manifestacions demoníaques és, com ja hem vist, l’epilèpsia, la qual no es manifesta únicament amb convulsions, escuma a la boca i ulls en blanc, sinó també amb sobtats canvis de personalitat. Passada la crisi, el malalt no sol recordar res del que ha passat. Els grecs l’anomenaven ja «mal sacre» (com els manresans!), perquè creien que només una divinitat podia provocar aquells símptomes tan extraordinaris. Tanmateix, l’exorcista José Antonio Fortea insisteix que no sempre es pot atribuir la crisi a un atac d’epilèpsia. Quan es tracta, diu, d’una possessió diabòlica real, els espasmes musculars duren molt més temps i, el més important: sorgeix aquella «segona personalitat» que parla per boca de la víctima. Segons la seva teoria, aquesta podria estar afectada de dues patologies: epilèpsia i trastorn de personalitat, però no manifestar-les en el mateix moment, perquè la primera fa perdre la consciència i la segona només es pot desenvolupar en estat de consciència. Per tant, conclou, el quadre de símptomes conjunts no encaixa amb cap patologia psiquiàtrica. Però, és clar, per la seva banda, els metges tampoc no ho poden catalogar com un fet paranormal, perquè aquest no té explicacions científiques.

  El pare Fortea, que ho ha estudiat a fons, ha decidit batejar el trastorn amb el nom de Síndrome demonopàtic de personalitat múltiple. I alguns dels seus seguidors, com el pare Corrado Balducci, en la seva obra El diablo. “Existe y se puede reconocerlo” ha desenvolupat el diagnòstic en base a l’existència de dos tipus diferenciats d’actituds i manifestacions.

1) Fenomenologia psiquiàtrica: aquells comportaments similars a les malalties psíquiques. Actituds estranyes, violentes i diferents al comportament habitual del subjecte, induïdes pel Diable que exerceix un domini despòtic sobre ell, després d’haver reduït a la impotència la força directiva de l’ànima. Per això, si en un malalt mental aquestes manifestacions poden assumir formes diferents, en el cas d’un endimoniat sempre es caracteritzen per una gran aversió cap a les coses sagrades, les devocions, les oracions, les imatges i els objectes beneits.

2) Fenomenologia parapsicològica: aquelles manifestacions que estan revestides d’un poder excepcional, semblants als fenòmens parapsicològics, i que resulten impossibles d’executar per a un ésser humà normal; el que ell denomina «meravellós demoníac»: desenvolupament d’activitats mai apreses, xenoglòsia, coneixements ocults sobre el passat i fins i tot el futur, acrobàcies i torsions del cos, força hercúlia, levitació, telecinesi... Són precisament les d’aquest segon tipus les que confirmen que no es tracta d’una patologia mèdica sinó d’una possessió demoníaca.

  El pare Fortea explica que es freqüent que el propi posseït se senti desemparat i conscient que les coses que li passen són difícils de creure. Per aquest motiu primer sol consultar un especialista mèdic. I que també sol passar que, quan el metge no sap donar resposta a la simptomatologia, ho derivi cap a un... sacerdot! Concretament cap a un «expert de l’Església en matèria d’exorcismes»... Per tal que realitzi una «teràpia grupal de curació per suggestió religiosa»... I ho fan en secret, per no desprestigiar-se davant dels seus col·legues... La qual cosa, segons conclou l’exorcista madrileny, priva de «la posibilidad de un estudio público de los pocos casos que hay, sin que sus protagonistas sufran en su consideración profesional por avalar el hecho de que ese paciente sufre una posesión, y que se curó definitivamente tras una oración litúrgica.»

Diuen les cròniques...

  Un cas curiós de possessió és el que va tenir lloc l’any 1705, quan a la península es dirimia la successió del regne entre l’arxiduc Carles d’Àustria, recolzat per la corona catalano-aragonesa, i Felip V de França, recolzat per la resta d’Espanya.

  Pedro Navarro era un donat del convent franciscà de Santa Anna de Jumilla, que quinze dies abans de la caiguda de Barcelona va afirmar que Déu li havia revelat que Carles III era el seu candidat preferit, i que conqueriria Catalunya i València. Receloses, les autoritats van posar aquestes declaracions en coneixement de l’inquisidor de Múrcia, Jacinto de Arana, el qual va arribar a la conclusió que el donat deia aquelles coses perquè estava endimoniat.

  El dia de Nadal d’aquell any, Navarro va ser conduït a casa de l’inquisidor, on l’esperava el jesuïta i catedràtic de teologia Juan Francisco Mesnier. Com que insistia que Felip V era un dimoni (no anava desencaminat, l’home!) i proclamava a grans crits que Déu s’enutjaria greument si no es nomenava Carles III rei d’Espanya, es va decidir exorcitzar-lo. El text que segueix està extret d’una carta redactada per Jacinto de Arana al seu oncle Don Alon­so Castellanos, Abogado de los Reales Consejos de la Corte, explicant l’actuació del padre Mesnier:

«Púsole las manos en la cabeza, e íbale diciendo el Evangelio de San Juan; y antes de llegar a las palabras de "et Verbum caro factum est", le conjuró en latín y díjole que, al mismo tiempo que dijese lo que se seguía del Evangelio, se manifestase y diese a conocer que era el Demonio; dijo el Padre con grande espíritu: "et Verbum caro factum est", y al instante comenzó a conturbarse aquella criatura, y a temblar, y estar balbuciente, con tal violencia, que nos aseguró firmísimamente que era Demonio el que había re­velado el Reino de Carlos IlI. Dimos gracias a Dios de esta altísima Misericordia, y se prosiguió el conjuro, y empezó a manifestarse más el Diablo, y dijo: “Dios lo dice”. Y le dijo el padre: “Mientes, perro, que lo dices tú; confiesa por virtud de Jesucristo como eres rebelado contra Dios”. Y dijo: “Soy rebelado contra Dios, y lo seré eternamen­te”. Y el padre le dijo: “Confiesa por la virtud del mismo Jesús de Nazareno, como ha hecho Dios hoy una gran Mise­ricordia”. Y dijo: “Hoy ha nacido la Iglesia Católica; y yo no lo digo, que me mandan que lo diga”. Estuvo hablando el jesuita en latín, y obedeció prontamente, siendo él natu­ralmente ignorante. El día siguiente prosiguió el conjuro, y confesó llamarse y ser Luzbel, y venir en su compañía innumerables demo­nios; con que queda en esta Inquisición preso el Diablo, por Sebastianista, en la persona de este pobrecito; y descubierto, que quien aclama a Carlos III es el Infierno, y los Monstruos de las tinieblas.»

  Durant tota la funció, Pedro Navarro va donar mostres, segons l’inquisidor, de gran violència, irreverència i desobediència, contestant «no consento» cada vegada que els presents deien «ora pro nobis».

  Al final, l’endimoniat va ser condemnat a presó, incomunicat, per evitar que, mitjançant el Diable que duia al cos, seguís proclamant l’elecció divina de Carles III i es pogués produir —ho confessa el propi Jacinto de Arana— una revolta en contra dels qui defensaven «nuestro Felipe Quinto».