diumenge, 25 d’octubre de 2015

GEOGRAFIA DEMONÍACA I. DIMONIS MARINS

  La presència demoníaca a les costes catalanes és ben significativa.
  Per començar, hi ha un grapat d’indrets marítims que porten noms diabòlics.
  El paratge que es divisa sobre el Cap de Begur, en plena mar, és anomenat Infern. A les illes Medes (L’Estartit) hi ha la Cova de l’Infern; i al nord de Tossa de Mar, l’Abric de l’Infern en Caixa, una cala molt petita que només té una estreta entrada des del mar. I encara a la Badia de L’Alguer, a Sardenya, una Cala de l’Infern, espadada i inhòspita, a la costa occidental de l’illa.

  Els dimonis marins són una mica diferents dels seus homònims terrestres. Com si la natura els hagués dotat d’un vestit de camuflatge especial, són de color blau, com els famosos barrufets. La seva principal distracció consisteix a ordir acarnissades guerres entre peixos, o entre ells mateixos, per efecte de les quals es remouen les aigües marines i es produeixen grans tempestes i marors.
  A Mataró creuen que quan el dimoni de la mar s’enrabia deixa anar per la boca una gran bromera, i que d’aquesta bromera en neixen les sardines, que, per tant, són filles del Diable. D’un altre peix, la mussola, se’n diu que té els ulls vermells perquè és un espia del Maligne, i durant tot el dia va nedant d’aquí cap allà, silenciosament, escoltant tot el que creu que li pot interessar al seu amo.
El dimoni marí de Percy Jackson i el mar dels monstres. Thor Freudenthal.

  A Barcelona existia la tradició del Vaixell del Diable, una nau amb el buc i el velam vermells, pilotada pel Rei de l’Infern i tripulada per éssers barbuts com bocs, que feia naufragar les naus quan hi havia tempesta.
  Segons una balada, un cavaller barceloní a punt de naufragar es nega a pactar amb el Diable de la mar i prefereix morir en estat de gràcia:

 «El barco estava perdut,
estava a punt d'enfonsar-se,
ja demana al Déu del Cel
que l'ajudés a salvar-se.
—Quan jugaves a n'els daus,
massa bé que renegaves...
Ja reclamava al Dimoni,
el de més al fons de l'aigua...
—Jo la vida et salvaré,
però em tens de donar l'ànima.
—L'ànima la dono a Déu
i el cos a la mar salada».

  Per evitar els naufragis, quan es despertaven, des del llit mateix, els mariners catalans cantaven la cançó Les dotze paraules, que era com una mena d’oració que guardava del Diable i de les seves malifetes. També calia prendre precaucions amb els ous. Com que era costum que els mariners i els pescadors esmorzessin grans truites, després aixafaven bé les closques perquè els dimonis marins o les bruixes no les poguessin fer servir de barca i perjudicar-los. Perquè aquesta és l’altra: les bruixes de les zones costaneres tenen com a principal missió fer les seves malifetes en mar. La nit de Sant Joan celebren els seus aquelarres, presidits pel dimoni de la mar, enmig de l’aigua, damunt la qual se sostenen com si fos terra ferma.

  Hi ha qui diu que els dimonis marins són amfibis, perquè viuen indistintament a les platges o al fons del mar. D’altres afirmen que tenen una porta d’accés a l’Infern en un illot de situació imprecisa perdut al mig de l’oceà. Aquesta tradició està emparentada amb la de l’illa dels Vents, des de la qual el Diable, amb una manxa enorme, produeix les grans ventades marítimes que fan naufragar els vaixells. Una llegenda de Cadaqués explica que una vegada el dimoni que regeix la mar es va barallar amb el que regeix la terra. Els pescadors empordanesos van salvar el de la mar in extremis, quan s’estava ofegant (!). Agraït, el dimoni marítim li va mostrar a un patró pescador on era l’illa dels Vents, i li va ensenyar a xiular una tonada per atreure’ls. El patró va viatjar fins l’illa, va xiular i va ficar tots els vents dins d’un sac, però es veu que el va lligar malament i els vents empresonats van sortir volant, sense que mai més se’ls hagi pogut dominar.
  Potser sí que és una llegenda, però el que us puc assegurar és que a Cadaqués hi ha una tradició demonològica sorprenent. Remuntant la recargolada carretera que hi mena, es travessa el salt de la Gorja, una torrentera que puja fins a la cova dels Encantats, famosa pels seus aquelarres, i la roca coneguda amb el nom de Forquilla del Diable. Entre el cap de Creus i la cala Fredosa hi ha també la costa de l’Infern, sota el puig de l’Infern i a prop de sa punta de l’Infern, on hi ha la cova de l’Infern!


Diu la llegenda...

  A Cardona vivia un geni de la sal, en Micó, que es dedicava a convertir en salmorra tot allò que tocava. Ell va ser el qui va construir la Muntanya de sal.
  Aquest Micó era, en realitat un dimoni. Aneu a saber si d’alguna de les tres cases (sí, tres!) que porten aquest nom al terme municipal: Cal Dimoni, al barri de Segalés; Cal Diable, avui enrunada, a Clariana de Cardener; i encara un Cal Dimonis, sota Capdebocs (la de boc, cal recordar-ho, és una de les formes preferides del Maligne per presentar-se davant els humans).
  La llegenda explica que el dimoni de la sal de Cardona estava entestat en fer mèrits davant de Llucifer, per tal de poder ocupar el seient de la seva dreta, a l’Infern. Per aquest motiu, va treballar durant anys i anys enviant la sal de la muntanya a través del riu fins a la mar, perquè els humans no en poguessin fer servir l’aigua per regar.
  Per això ara (abans es veu que no!) la mar és salada.