La presència demoníaca a les costes catalanes és
ben significativa.
Per començar, hi ha un grapat d’indrets marítims
que porten noms diabòlics.
El paratge que es divisa sobre el Cap de Begur, en plena mar, és anomenat Infern.
A les illes Medes (L’Estartit) hi
ha la Cova de l’Infern; i al nord
de Tossa de Mar, l’Abric de l’Infern en Caixa, una cala molt petita que només té una estreta entrada des
del mar. I encara a la Badia de L’Alguer,
a Sardenya, una Cala de l’Infern, espadada i inhòspita, a la costa
occidental de l’illa.
Els dimonis marins són una mica diferents dels seus
homònims terrestres. Com si la natura els hagués
dotat d’un vestit de camuflatge especial, són de color blau, com els famosos barrufets. La seva principal
distracció consisteix a ordir acarnissades guerres entre peixos, o entre ells
mateixos, per efecte de les quals es remouen les aigües marines i es produeixen
grans tempestes i marors.
A Mataró creuen que quan el dimoni de la
mar s’enrabia deixa anar per la boca una gran bromera, i que d’aquesta
bromera en neixen les sardines, que, per tant, són filles del Diable.
D’un altre peix, la mussola, se’n diu que té els ulls vermells perquè és un
espia del Maligne, i durant tot el dia va nedant d’aquí cap allà,
silenciosament, escoltant tot el que creu que li pot interessar al seu amo.
 |
| El dimoni marí de Percy Jackson i el mar dels monstres. Thor Freudenthal. |
A Barcelona existia la
tradició del Vaixell del Diable,
una nau amb el buc i el velam vermells, pilotada pel Rei de l’Infern i
tripulada per éssers barbuts com bocs, que feia naufragar les naus quan hi
havia tempesta.
Segons una balada, un
cavaller barceloní a punt de naufragar es nega a pactar amb el Diable de la mar
i prefereix morir en estat de gràcia:
estava a punt d'enfonsar-se,
ja demana al Déu del Cel
que l'ajudés a salvar-se.
—Quan jugaves a n'els daus,
massa bé que renegaves...
Ja reclamava al Dimoni,
el de més al fons de l'aigua...
—Jo la vida et salvaré,
però em tens de donar l'ànima.
—L'ànima la dono a Déu
i el cos a la mar salada».
Per evitar els naufragis, quan es despertaven, des
del llit mateix, els mariners catalans cantaven la cançó Les dotze paraules, que era com una mena
d’oració que guardava del Diable i de les seves malifetes. També calia prendre
precaucions amb els ous. Com que era costum que els mariners i els pescadors
esmorzessin grans truites, després aixafaven bé les closques perquè els dimonis
marins o les bruixes no les poguessin fer servir de barca i perjudicar-los.
Perquè aquesta és l’altra: les bruixes de les zones costaneres tenen com a
principal missió fer les seves malifetes en mar. La nit de Sant Joan celebren els seus aquelarres,
presidits pel dimoni de la mar, enmig de l’aigua, damunt la qual se
sostenen com si fos terra ferma.
Hi ha qui diu que els
dimonis marins són amfibis, perquè viuen indistintament a les platges o al fons
del mar. D’altres afirmen que tenen una porta d’accés a l’Infern en un illot de
situació imprecisa perdut al mig de l’oceà. Aquesta tradició està emparentada
amb la de l’illa dels Vents, des de la qual el Diable, amb una manxa
enorme, produeix les grans ventades marítimes que fan naufragar els vaixells.
Una llegenda de Cadaqués explica que
una vegada el dimoni que regeix la mar es va barallar amb el que regeix la
terra. Els pescadors empordanesos van salvar el de la mar in extremis,
quan s’estava ofegant (!). Agraït, el dimoni marítim li va mostrar a un
patró pescador on era l’illa dels Vents, i li va ensenyar a xiular una tonada
per atreure’ls. El patró va viatjar fins l’illa, va xiular i va ficar tots els
vents dins d’un sac, però es veu que el va lligar malament i els vents
empresonats van sortir volant, sense que mai més se’ls hagi pogut dominar.
Potser sí que és una
llegenda, però el que us puc assegurar és que a Cadaqués hi ha una tradició
demonològica sorprenent. Remuntant la recargolada carretera que hi mena, es
travessa el salt de la Gorja, una torrentera que puja fins a la cova
dels Encantats, famosa pels seus aquelarres, i la roca coneguda amb el nom
de Forquilla del Diable. Entre el cap de Creus i la cala
Fredosa hi ha també la costa de l’Infern, sota el puig de
l’Infern i a prop de sa punta de l’Infern,
on hi ha la cova de l’Infern!
Diu la llegenda...
A Cardona vivia
un geni de la sal, en Micó, que es dedicava a convertir en salmorra tot allò
que tocava. Ell va ser el qui va construir la Muntanya de sal.
Aquest Micó era, en
realitat un dimoni. Aneu a saber si d’alguna de les tres cases (sí, tres!) que
porten aquest nom al terme municipal: Cal Dimoni, al barri de Segalés; Cal
Diable, avui enrunada, a Clariana de Cardener; i encara un Cal
Dimonis, sota Capdebocs (la de boc, cal recordar-ho, és una de les
formes preferides del Maligne per presentar-se davant els humans).
La llegenda explica que el dimoni de
la sal de Cardona estava entestat en fer mèrits davant de Llucifer, per tal de
poder ocupar el seient de la seva dreta, a l’Infern. Per aquest motiu, va treballar
durant anys i anys enviant la sal de la muntanya a través del riu fins a la
mar, perquè els humans no en poguessin fer servir l’aigua per regar.
Per això
ara (abans es veu que no!) la mar és salada.
