dilluns, 7 de setembre de 2015

8 DE SETEMBRE: EL DIABLE LA BALMA I LA PROCESSÓ DELS ENDIMONIATS

  L’indret més sucós dels Països Catalans pel que fa a exorcismes és el santuari de la Balma.
  Dins del terme municipal de Sorita de Morella, a la frontera entre Catalunya, València i Aragó, i formant part de la serra Palomita, s’alça la muntanya de la Balma. I al capdamunt, el santuari i la cova miraculosa, en el centre de la qual, envoltat de reixes de ferro, hi ha l’altar de la Mare de Déu de la Balma. La Verge dels posseïts.
  La festivitat de la Mare de Déu de la Balma té lloc, com les de totes les Verges trobades, el dia 8 de setembre. Actualment es tracta d’un aplec com qualsevol altre; però fins els anys quaranta durant els dies 6, 7 i 8 s’aplegaven al voltant del santuari més de deu mil persones, valencians, aragonesos i catalans, provinents sobretot de les comarques tarragonines, per veure la Processó dels endimoniats, que formaven llargues comitives, esgarrifoses, repulsives, depriments.
  L’any 1929, el periodista valencià Alardo Prats i Beltrán va escriure un llarg reportatge, acompanyat de fotografies, que es va publicar en forma de llibre: Tres días con los endemoniados.
  Prats explica el cas de Carme Jordà, una posseïda de trenta un anys, que va arribar amb un taxi, matrícula de Tarragona, en companyia del seu marit.
  «—No en té ni idea de les despeses que m’han ocasionat “aquests dimonis”. Cinc anys en mans de metges, creient que es tractava d’una malaltia. Ara resulta que són dimonis! I la veritat és que no pot ser altra cosa» —li explicava el pobre home al periodista.

  La devoció a la Mare de Déu de la Balma es remunta al segle XIII, quan un pastor manc de Sorita, enlluernat per l’estranya claror que sortia de la cova, s’hi va introduir i va trobar la imatge de la Verge, que li va retornar miraculosament el braç. Primer els malalts i els ferits, i després els posseïts, van fer vot de devoció, i van començar les multitudinàries concurrències a la cova. En moltes ocasions, els bisbes de Tortosa, seu a què pertany Sorita, van intentar eradicar aquella superstició, però el poder dels endimoniats supera amb escreix el del Diable mateix, i no ho van aconseguir. No solament hi acudien endimoniats, sinó també devots que volien ajudar-los a alliberar-se, i gent que senzillament anava a passar-s’ho bé durant tres dies. Perquè després de les celebracions de caire pseudoreligiós, a la nit es muntaven a tots els racons de les escabroses muntanyes tremendes festes, amb menjar, beure, música i orgies que sí que ho eren un bon tros, de demoníaques. Només cal dir que els aragonesos la coneixien com la «Virgen de tocaculos»...

   També la part dels exorcismes resultava tot un entreteniment.
  Quatre homes ben fornits aixecaven la víctima enlaire i, agafant-la per cames i braços, la conduïen entre convulsions, crits, renecs i blasfèmies cap a l’interior de la cova sagrada. Per tot arreu es veien ex-vots de cera, rams de flors, fotografies i vestidets de criatura endimoniada. Davant la reixa de l’altar, una multitud de devots esperava l’endimoniat, cantant els Goigs de la Verge. Obrien la comitiva dues dones de certa edat, amb llargues faldilles negres, faldellins, mantons i mocadors, que portaven espelmes a les mans: les «caspolines». El nom els venia del fet que la majoria d’elles eren oriündes de Casp, on el mot s’havia convertit gairebé en sinònim de bruixa. Elles eren les encarregades de dur a terme els exorcismes. El seu mètode era bastant simple: lligaven llacets de cinta blava als dits de les mans de l’endimoniat i li donaven per beure aigua beneïda de la pila, barrejada amb terra de la cova. I durant estona i estona el grapejaven per tot el cos, per obligar els dimonis a sortir. Lògicament, amb tant de renou, a l’endimoniat li acabaven saltant els llacets dels dits.
  —Ja ha sortit un dimoni! —clamava, triomfal, una de les «caspolines».
Processó d'endimoniats a Jaca a principis del segle XX. 
Al darrera de la posseïda, una "caspolina"
Foto d'autor desconegut.
  La nostra compatriota Carme Jordà es veu que va muntar un bon espectacle dins la cova: amb la mirada extraviada, es rebolcava pel terra, s’hi arrossegava, cridava i, en un accés de furor, es va estripar els vestits, mentre les seves assistents tractaven de tapar-la púdicament. Acabat l’exorcisme (Carme va ser feliçment deslliurada) va sortir de la cova amb un vestit nou. El que duia, tot estripat, es va quedar davant l’altar. No se’l podia tornar a posar, perquè corria el perill que els dimonis s’apoderessin d’ella altra vegada. A la nit, després de rentar-se les mans amb aigua beneïda, l’ermità llençava tots els vestits dels endimoniats a una mina oberta prop de l’altar, l’anomenada Cova del Diable.
  Els nens endimoniats i els posseïts lleus, o els qui estaven en perill de patir-ho, podien alliberar-se tocant la campana de la cova miraculosa. La corda de cànem, plena de nusos, penjava a l’entrada, i les mares aixecaven els seus fillets perquè s’hi pengessin, com grans de raïm, cinc o sis a la vegada, i fessin repicar la campana alliberadora.

  Els exorcismes només se celebraven el dia 7 de setembre. Aquella nit, una processó recorria els tres quilòmetres que separen Sorita del santuari per tal de recollir la imatge de la Verge i baixar-la fins l’església del poble —tal com es fa avui dia, en el que ha esdevingut purament un acte folklòric—, per passar la nit. L’endemà, de bon matí, la processó surt de nou, en sentit contrari, per retornar la Verge al santuari. Des d’un quilòmetre abans de l’entrada de la cova, ja hi ha apostades milers de persones que esperen el seu pas. Mentre les campanes de Sorita i les de la Balma no deixen de repicar, la comitiva es va desplaçant amb el pedestal on porten la imatge, coberta de joies, mantell i corona d’or, envoltada de tota la cúria eclesiàstica, els polítics de torn i els vilatans amb atxes enceses i grans banderes de colors. Al davant, els músics, els cavallets moriscs de cartró i les dansaires que evolucionen al voltant del pastor del miracle, trenen les danses de «Les llauradores», «Les gitanetes» i «Els negrets». I, de cop i volta, en un indret determinat del camí, apareix el Diable, sorgint d’entre les penyes. Alt, imponent, amb el cap coronat per un casc que reprodueix els roquissars de la muntanya, va abillat com un guerrer, amb el vestit pintat amb salamandres, llangardaixos, serps i gripaus. A la mà esquerra porta un tenebrós escut i a la dreta un enorme coet sortidor de foc infernal. La gent crida esgarrifada, i el crit fa eco a les muntanyes, mentre se senten trons formidables i es veuen flamarades de pirotècnia per tot arreu.
El Diable de la Balma.
Foto: Jordi Gumí.
 Aleshores el Diable comença el seu parlament en "versots":
  —On aneu, poble insensat?
  Increpa els devots, maleeix el Cel, la Verge i tots els sants. Intenta temptar els feligresos amb promeses de plaer i felicitat, i els aconsella que se’n tornin per on han vingut. Davant els crits negatius dels assistents, invoca totes les bèsties malèfiques i les fúries infernals perquè els aniquilin; però l’únic que es presenta és un angelet ros, amb una llarga túnica blanca, una cuirassa daurada i una espasa amb la qual, després d’un petit diàleg, abat Satanàs. Aleshores la cobla reprèn la música triomfal i la processó desfila de nou cap a la cova.
  Després de dinar, són els concurrents a la festa, els qui comencen a desfilar cap a casa. Antigament era tot un espectacle veure les caravanes de carros i les cavalleries allunyant-se pels caminois de la muntanya. Els devots portaven pedres a les mans i les anaven tirant als barrancs, per fer fugir els dimonis que, havent marxat dels cossos dels posseïts, els esperaven a cada racó per fer noves preses.

  Els exorcismes de la Balma van ser prohibits ja durant la República, però no es van acabar definitivament fins que, passada la guerra civil, el govern va ordenar que s’hi apostés una pareja de la guàrdia civil que impedia el pas dels devots i dels endimoniats al crit de:
  —¡Aquí no pasa ni Dios!
  Es veu que els del mostatxo i el tricorni feien tanta por que, efectivament, ni Déu ni el Diable —el de debò— han tornar a la Balma.


Diuen les cròniques...

  Es deia Joaquim Fontcuberta i era un mariner de l’Ampolla, de cinquanta nou anys, que va viatjar fins el santuari de la Balma per deslliurar-se del Diable que l’havia posseït.
  Segons explicava, una nit que va sortir a pescar amb el seu fill i un altre company, una bruixa de la població li va llençar una maledicció: va tirar a l’aigua un vell sedàs per tal que els dimonis hi viatgessin al damunt. Quan eren a alta mar, els dimonis del sedàs van aixecar una gran tempesta i els tres pescadors van haver de lluitar ferotgement per evitar que la barca sotsobrés. En arribar l’albada, la tempesta va amainar i els pescadors, extenuats, van posar proa a la costa, contents d’haver salvat la vida.
  Però quan eren a punt d’atracar, es va alçar una formidable onada que va arrencar de l’embarcació el fill i el company del pobre Fontcuberta.
  No els va poder salvar.
  Ell tampoc. Perquè malgrat la seva peregrinació al famós santuari, va restar per sempre endimoniat.
  Més sort va tenir una pobre minyona de Tortosa que aquell mateix any 1929 va acudir a la Balma amb el mateix objectiu: lliurar-se de la possessió demoníaca que una rival envejosa li havia induït pel senzill mitjà de fer-li menjar una nespra. Segons sembla, la noieta, de 19 anys, havia tingut relacions amb el senyoritu, i quan la promesa oficial se’n va assabentar l’hi va voler fer pagar d’aquella manera tan esgarrifosa. Els esperits que posseïen la noia eren dels de la pitjor mena: dimonis muts, una espècie que resta amagada i silenciosa dins els possessos, turmentant-los de manera espantosa, sense permetre’ls que expressin els seus sofriments. Per sort, la Mare de Déu de la Balma es va apiadar de la jove serventa i no només li va treure els dimonis del cos, sinó que va aconseguir que el senyoritu es casés amb ella!
(Històries extretes de Tres días con los endemoniados, d’Alardo Prats i Beltrán)