L’indret més sucós dels
Països Catalans pel que fa a exorcismes és el santuari de la Balma.
Dins del terme
municipal de Sorita de Morella, a
la frontera entre Catalunya, València i Aragó, i formant part de la serra
Palomita, s’alça la muntanya de la Balma. I al capdamunt, el santuari i la
cova miraculosa, en el centre de la qual, envoltat de reixes de ferro, hi ha
l’altar de la Mare de Déu de la Balma. La Verge dels posseïts.
La festivitat de la Mare de Déu de la Balma té lloc, com les de
totes les Verges trobades, el dia
8 de setembre. Actualment es tracta d’un aplec com qualsevol altre; però fins
els anys quaranta durant els dies 6, 7 i 8 s’aplegaven al voltant del santuari
més de deu mil persones, valencians, aragonesos i catalans, provinents sobretot
de les comarques tarragonines, per veure la Processó dels endimoniats,
que formaven llargues comitives, esgarrifoses, repulsives, depriments.
L’any 1929, el
periodista valencià Alardo Prats i Beltrán
va escriure un llarg reportatge, acompanyat de fotografies, que es va publicar
en forma de llibre: Tres días con los endemoniados.
Prats explica el cas de Carme Jordà, una
posseïda de trenta un anys, que va arribar amb un taxi, matrícula de Tarragona,
en companyia del seu marit.
«—No
en té ni idea de les despeses que m’han ocasionat “aquests dimonis”. Cinc anys
en mans de metges, creient que es tractava d’una malaltia. Ara resulta que són
dimonis! I la veritat és que no pot ser altra cosa» —li
explicava el pobre home al periodista.
La devoció a la Mare de
Déu de la Balma es remunta al segle XIII, quan un pastor manc de Sorita,
enlluernat per l’estranya claror que sortia de la cova, s’hi va introduir i va
trobar la imatge de la Verge, que li va retornar miraculosament el braç. Primer
els malalts i els ferits, i després els posseïts, van fer vot de devoció, i van
començar les multitudinàries concurrències a la cova. En moltes ocasions, els
bisbes de Tortosa, seu a què pertany Sorita, van intentar eradicar
aquella superstició, però el poder dels endimoniats supera amb escreix el del
Diable mateix, i no ho van aconseguir. No solament hi acudien endimoniats, sinó
també devots que volien ajudar-los a alliberar-se, i gent que senzillament
anava a passar-s’ho bé durant tres dies. Perquè després de les celebracions de
caire pseudoreligiós, a la nit es muntaven a tots els racons de les escabroses
muntanyes tremendes festes, amb menjar, beure, música i orgies que sí que ho
eren un bon tros, de demoníaques. Només cal dir que els aragonesos la coneixien
com la «Virgen de tocaculos»...
També la part dels
exorcismes resultava tot un entreteniment.
Quatre homes ben
fornits aixecaven la víctima enlaire i, agafant-la per cames i braços, la
conduïen entre convulsions, crits, renecs i blasfèmies cap a l’interior de la
cova sagrada. Per tot arreu es veien ex-vots de cera, rams de flors,
fotografies i vestidets de criatura endimoniada. Davant la reixa de l’altar,
una multitud de devots esperava l’endimoniat, cantant els Goigs de la Verge.
Obrien la comitiva dues dones de certa edat, amb llargues faldilles negres,
faldellins, mantons i mocadors, que portaven espelmes a les mans: les «caspolines». El nom els venia del fet que la
majoria d’elles eren oriündes de Casp, on el mot s’havia convertit
gairebé en sinònim de bruixa. Elles eren les encarregades de dur a terme els
exorcismes. El seu mètode era bastant simple: lligaven llacets de cinta blava
als dits de les mans de l’endimoniat i li donaven per beure aigua beneïda de la
pila, barrejada amb terra de la cova. I durant estona i estona el grapejaven
per tot el cos, per obligar els dimonis a sortir. Lògicament, amb tant de renou,
a l’endimoniat li acabaven saltant els llacets dels dits.
—Ja ha sortit un
dimoni! —clamava, triomfal, una de les «caspolines».
 |
| Processó d'endimoniats a Jaca a principis del segle XX. Al darrera de la posseïda, una "caspolina". Foto d'autor desconegut. |
La nostra compatriota Carme Jordà es veu que va
muntar un bon espectacle dins la cova: amb la mirada extraviada, es rebolcava
pel terra, s’hi arrossegava, cridava i, en un accés de furor, es va estripar
els vestits, mentre les seves assistents tractaven de tapar-la púdicament.
Acabat l’exorcisme (Carme va ser feliçment deslliurada) va sortir de la cova
amb un vestit nou. El que duia, tot estripat, es va quedar davant l’altar. No
se’l podia tornar a posar, perquè corria el perill que els dimonis
s’apoderessin d’ella altra vegada. A la nit, després de rentar-se les mans amb
aigua beneïda, l’ermità llençava tots els vestits dels endimoniats a una mina
oberta prop de l’altar, l’anomenada Cova del Diable.
Els nens endimoniats i els posseïts lleus, o els qui estaven en perill de patir-ho, podien alliberar-se tocant la campana de la cova miraculosa. La corda de cànem, plena de nusos, penjava a l’entrada, i les mares aixecaven els seus fillets perquè s’hi pengessin, com grans de raïm, cinc o sis a la vegada, i fessin repicar la campana alliberadora.
Els nens endimoniats i els posseïts lleus, o els qui estaven en perill de patir-ho, podien alliberar-se tocant la campana de la cova miraculosa. La corda de cànem, plena de nusos, penjava a l’entrada, i les mares aixecaven els seus fillets perquè s’hi pengessin, com grans de raïm, cinc o sis a la vegada, i fessin repicar la campana alliberadora.
Els exorcismes només se
celebraven el dia 7 de setembre. Aquella nit, una processó recorria els tres
quilòmetres que separen Sorita del santuari per tal de recollir la imatge de la
Verge i baixar-la fins l’església del poble —tal com es fa avui dia, en el que
ha esdevingut purament un acte folklòric—, per passar la nit. L’endemà, de bon
matí, la processó surt de nou, en sentit contrari, per retornar la Verge al
santuari. Des d’un quilòmetre abans de l’entrada de la cova, ja hi ha apostades
milers de persones que esperen el seu pas. Mentre les campanes de Sorita i les
de la Balma no deixen de repicar, la comitiva es va desplaçant amb el pedestal
on porten la imatge, coberta de joies, mantell i corona d’or, envoltada de tota
la cúria eclesiàstica, els polítics de torn i els vilatans amb atxes enceses i
grans banderes de colors. Al davant, els músics, els cavallets moriscs
de cartró i les dansaires que evolucionen al voltant del pastor del miracle,
trenen les danses de «Les llauradores», «Les gitanetes» i «Els
negrets». I, de cop i volta, en un indret determinat del camí, apareix el
Diable, sorgint d’entre les penyes. Alt, imponent, amb el cap coronat per un
casc que reprodueix els roquissars de la muntanya, va abillat com un guerrer,
amb el vestit pintat amb salamandres, llangardaixos, serps i gripaus. A la mà
esquerra porta un tenebrós escut i a la dreta un enorme coet sortidor de foc
infernal. La gent crida esgarrifada, i el crit fa eco a les muntanyes, mentre
se senten trons formidables i es veuen flamarades de pirotècnia per tot arreu.
 |
| El Diable de la Balma. Foto: Jordi Gumí. |
Aleshores el Diable
comença el seu parlament en "versots":
—On aneu, poble
insensat?
Increpa els devots,
maleeix el Cel, la Verge i tots els sants. Intenta temptar els feligresos amb
promeses de plaer i felicitat, i els aconsella que se’n tornin per on han
vingut. Davant els crits negatius dels assistents, invoca totes les bèsties
malèfiques i les fúries infernals perquè els aniquilin; però l’únic que es
presenta és un angelet ros, amb una llarga túnica blanca, una cuirassa daurada
i una espasa amb la qual, després d’un petit diàleg, abat Satanàs. Aleshores la
cobla reprèn la música triomfal i la processó desfila de nou cap a la cova.
Després de dinar, són
els concurrents a la festa, els qui comencen a desfilar cap a casa. Antigament
era tot un espectacle veure les caravanes de carros i les cavalleries
allunyant-se pels caminois de la muntanya. Els devots portaven pedres a les
mans i les anaven tirant als barrancs, per fer fugir els dimonis que, havent
marxat dels cossos dels posseïts, els esperaven a cada racó per fer noves
preses.
Els exorcismes de la
Balma van ser prohibits ja durant la República, però no es van acabar
definitivament fins que, passada la guerra civil, el govern va ordenar que
s’hi apostés una pareja de la guàrdia civil que impedia el pas
dels devots i dels endimoniats al crit de:
—¡Aquí
no pasa ni Dios!
Es veu que els del
mostatxo i el tricorni feien tanta por que, efectivament, ni Déu ni el Diable
—el de debò— han tornar a la Balma.
Diuen les cròniques...
Es deia Joaquim
Fontcuberta i era un mariner de l’Ampolla, de cinquanta nou anys, que va
viatjar fins el santuari de la Balma per deslliurar-se del Diable que l’havia
posseït.
Segons explicava,
una nit que va sortir a pescar amb el seu fill i un altre company, una bruixa
de la població li va llençar una maledicció: va tirar a l’aigua un vell sedàs
per tal que els dimonis hi viatgessin al damunt. Quan eren a alta mar, els
dimonis del sedàs van aixecar una gran tempesta i els tres pescadors van haver
de lluitar ferotgement per evitar que la barca sotsobrés. En arribar l’albada,
la tempesta va amainar i els pescadors, extenuats, van posar proa a la costa,
contents d’haver salvat la vida.
Però quan eren a punt
d’atracar, es va alçar una formidable onada que va arrencar de l’embarcació el
fill i el company del pobre Fontcuberta.
No els va poder salvar.
Ell tampoc. Perquè
malgrat la seva peregrinació al famós santuari, va restar per sempre
endimoniat.
Més sort va tenir una
pobre minyona de Tortosa que aquell mateix any 1929 va acudir a la Balma
amb el mateix objectiu: lliurar-se de la possessió demoníaca que una rival
envejosa li havia induït pel senzill mitjà de fer-li menjar una nespra. Segons
sembla, la noieta, de 19 anys, havia tingut relacions amb el senyoritu,
i quan la promesa oficial se’n va assabentar l’hi va voler fer pagar d’aquella
manera tan esgarrifosa. Els esperits que posseïen la noia eren dels de la
pitjor mena: dimonis muts, una espècie que resta amagada i silenciosa
dins els possessos, turmentant-los de manera espantosa, sense permetre’ls que
expressin els seus sofriments. Per sort, la Mare de Déu de la Balma es va
apiadar de la jove serventa i no només li va treure els dimonis del cos, sinó
que va aconseguir que el senyoritu es casés amb ella!
(Històries extretes de Tres
días con los endemoniados, d’Alardo Prats i Beltrán)
