dijous, 7 de gener de 2016

EL JUDICI FINAL

  I hem arribat, amb tots els posts anteriors (Anticrist i Apocalipsi), al final. Al final absolut. A aquest Judici Final que ens posarà a cadascú de nosaltres a l’espai que ens mereixem.

  La trama del que passarà és més sucosa que una pel·lícula de por.
  Tot començarà amb la Resurreccióde la carn.
  Un poema anònim apocalíptic de l’Edat Mitjana descriu el prodigi en aquests termes:

«Gran veu per la terra faran
quatre àngels que hi correran,
i diran tot en així:
“Morts, veniu al judici”.
Quan els morts els oiran
de seguida es llevaran,
i cadascú eixirà del monument
sa i curat, sens afollament,
en la primera carn tornaran
i tots d’una edat seran.
Tots els vells i els infants
seran en edat de trenta anys,
no seran més lluny els cabells,
ni les dents ni les ungles d’aquells,
que no siguin a lloc ficades
d’on elles s’eren separades.»
           
  És a dir, els cossos ressuscitaran amb totes les seves parts recol·locades al seu lloc, excepte —especifica sant Tomàs d’Aquino, que sempre va ser una mica perepunyetes—, els fluids corporals de la corrupció (orina, excrements, suor, pus) i els de la reproducció (semen i llet).
  Cada mort sortirà de la tomba (el monument, que diu el poema) amb l’ajut del seu Àngel de la Guarda, que el durà després fins la Vall de Josafat, on es té previst celebrar el judici. Sant Vicent Ferrer explica que el talant d’aquests àngels serà agressiu si el seu administrat va ser declarat culpable en el moment de morir. I ho fa posant-hi la seva salsa particular: «Vindran els àngels per l'aire als cementiris, i els mals diran: "Hooy, mesquí"; tanta de paor hauran. I saps com els prendrà? pels cabells quasi arrossegant: "Ah, avant, traïdors, avant! el dia del judici és avui, i jo t’acusaré davant Déu: tants anys ha que he estat amb tu, i no t’has volgut regir per mi!" Ara pensa’t que iran mil mília milions en una, sobre la mar, pudents, feixucs, inflats. Diran: "Àngel beneït! i gita’m en la mar i no em facis anar davant Déu." "No, traïdor! allà ireu, que no hi voldríeu anar!"».
  Un cop tots reunits a la vall, començarà el procés, presidit per Crist, com si fos un senyor feudal davant la seva cort, assegut en un tron i acompanyat de tots els seus sants, apòstols i àngels.

  En moltes catedrals, esglésies i capelles catalanes està representat el Judici Final amb tot luxe de detalls. En les gòtiques; perquè es veu que el romànic no era gaire amic d’enfrontar-se a aquestes visions. De fet, els únics exemplars de pintura mural romànica que existeixen a tota la península ibèrica són el de l’església de Sant Joan de Boí (molt fet malbé) i el de Santa Maria de Taüll, avui conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Potser sigui perquè per aquella època el Diable ja feia temps que rondava per casa nostra... Per contra, el gòtic va ser generós en les seves representacions, cedint el millor espai iconogràfic, el timpà del pòrtic, a les macabres escenes que, com en una pel·lícula de terror, mostren les diferents seqüències: Crist presidint, els àngels trompeters, la resurrecció, les deliberacions del tribunal, la sentència i la seva execució.

  Uns dels elements més curiosos del gòtic català són el llibre dels salvats i el dels condemnats, que es troben en possessió respectivament de Déu i del Diable. El primer és anomenat Liber Vitae (és a dir, Llibre de la Vida), i és la llista dels que se salvaran el dia del Judici Final. El segon conté els noms dels condemnats i la relació de pecats que han comès. La seva existència està tan assumida que el devocionari popular ho reflecteix en aquesta oració que cal dir després de confessar-se:

            «Si me’n queda algun pecat
            recolliu-lo, Verge pura,
            abans no vingui el Dimoni
            no me’l posi en escriptura.»

  Tots dos llibres són complementaris; és a dir, tots els noms dels mortals estan escrits en alguna de les dues llistes. I el que és més curiós: van passant de l’una a l’altra de forma màgica, segons si es cometen pecats o es fan penitències. A Curial e Güelfa Fortuna li ho diu a Neptú: «I el teu nom, que de lletres semblants d’or era escrit, ara de color obscur i fosc serà llegit en aquell regne ple de fum.»
  Però el més esgarrifós del cas és que podria existir una predestinació. És a dir, que els nostres noms estiguessin ja escrits, abans de néixer, en un o altre dels llibres. Com interpretaríeu, si no, aquest versicles de l’Apocalipsi?: «I adoraran [al drac] tots els habitants de la terra, aquells els noms dels quals no estan escrits, des de la fundació del món, en el llibre de la vida».

  La importància d’aquests documents està reflectida en un dels exemples del gòtic català més interessants que representa una cort judicial: el Retaule de sant Miquel de l’església parroquial d’Argelers, al Vallespir. En aquest retaule, els àngels, asseguts al costat de sant Miquel, disposen d’un grapat de documents en els quals es recullen les seves argumentacions. Un d’ells, en primer terme, té un Liber Vitae obert a les mans. Al costat esquerre, en simetria, un grup de dimonis tenen també els seus propis escrits. Aquests documents donen a la situació un aire burocràtic molt curiós: àngels i dimonis semblen funcionaris fent la seva feina. El Diable, com a bon català, té els papers en ordre, porta les proves incriminadores per escrit i actua com un veritable fiscal durant el procés. Al Romiatge del venturós pelegrí, després de fer l’al·legació final, encara li ofereix a l’àngel defensor el document:

            «I no res menys si m’he deixat
            en el procés
            algun pecat dels que ell tingués,
            ara en protest;
            doncs per llegit tingueu aquest,
            i he narrat».

  El dia del Judici Final, els primers que sabran el veredicte seran, lògicament, els bons, els que se salven. Després, Crist pronunciarà la sentència dels dolents. Es calcula que el resultat del judici serà esfereïdor: la proporció entre salvats i condemnats serà molt desequilibrada, i en sortiran guanyadors els de l’equip de l’Infern. També es preveu que la reacció dels condemnats serà, és clar, desesperada. Pregaran a Déu el perdó, o un alleujament de la pena. Ferrer ho descriu amb la seva gràcia habitual: «Al menys doneu-nos lloc delitós al foc!; al menys deu-nos cert temps eternament!; al menys algun bon capità diable; al menys qualque bona companyia...». Però la resposta del jutge serà implacable: «Ite, maledicti!» (així, en llatí, que sona més contundent!).
  Aleshores sant Miquel donarà l’ordre que s’obrin els inferns. Tornem a les il·lustradores paraules de sant Vicent, que explica com s’aniran estimbant tots els pecadors, arraïmats en feixos: «Ooy, quin feixot tan gran via Infern, "xof!" a les calderes!».
  Acabada la neteja, Crist donarà una ordre i la boca de l’Infern es tornarà a tancar, definitivament, i els mars cobriran la superfície del planeta.
  Pel que fa al nostre amic, el Diable, serà llençat directament a l’abisme, sense judici previ, perquè ja va ser castigat a la condemnació eterna en el moment de la seva caiguda.
 
Àngel del judici, 1884, Agapit Vallmitjana, Cementiri del Poblenou. Barcelona.
Foto: Sylvia Lagarda-Mata.

Diu la llegenda...

  Conta una antiga tradició que la fi del món serà anunciada per l’anomenada Campana del Judici, Campana dels Difunts o Campana del Diable.
  Aquesta enorme peça d’or massís està amagada entre boscam i fullaraca en alguna pregona vall del Canigó —hi ha qui diu que a la Val d’Aran—, i se la sent repicar cada any, al bell punt de la mitjanit de Nadal. El seu so pregon se sent de molt lluny, per tot els Pirineus; i per a alguns és de mal averany, perquè diuen que com que és Satanàs qui la toca, pronostica grans calamitats. Per la majoria, però, sentir-la és alleujador, perquè el seu toc recorda que el món seguirà com a mínim un any més. La nit de Nadal que no soni significarà l’imminent arribada de la fi del món: en set anys, tindrà lloc el Judici Universal.
  També hi ha qui diu que ara la campana no se sent; i que serà per anunciar l’Apocalipsi, que tocarà. I que aquest fet vindrà acompanyat d’altres signes fúnebres: els ases deixaran de bramar i les dones d’infantar.