I hem arribat, amb tots els posts anteriors
(Anticrist i Apocalipsi), al final. Al final absolut. A aquest Judici Final
que ens posarà a cadascú de nosaltres a l’espai que ens mereixem.
La trama del que passarà és més sucosa que
una pel·lícula de por.
Tot començarà amb la Resurreccióde la carn.
Un poema anònim apocalíptic de l’Edat Mitjana
descriu el prodigi en aquests termes:
«Gran veu per la terra faran
quatre àngels que hi correran,
i diran tot en així:
“Morts, veniu al judici”.
Quan els morts els oiran
de seguida es llevaran,
i cadascú eixirà del monument
sa i curat, sens afollament,
en la primera carn tornaran
i tots d’una edat seran.
Tots els vells i els infants
seran en edat de trenta anys,
no seran més lluny els
cabells,
ni les dents ni les ungles
d’aquells,
que no siguin a lloc ficades
d’on elles s’eren separades.»
És a dir, els cossos ressuscitaran amb totes les seves parts recol·locades
al seu lloc, excepte —especifica sant Tomàs d’Aquino,
que sempre va ser una mica perepunyetes—, els fluids corporals de la corrupció
(orina, excrements, suor, pus) i els de la reproducció (semen i llet).
Cada mort sortirà de la tomba (el monument, que diu el poema) amb l’ajut
del seu Àngel de la Guarda, que el durà després fins la Vall de Josafat, on es té previst celebrar el
judici. Sant Vicent Ferrer explica que el
talant d’aquests àngels serà agressiu si el seu administrat va ser declarat
culpable en el moment de morir. I ho fa posant-hi la seva salsa particular: «Vindran els
àngels per l'aire als cementiris, i els mals diran: "Hooy, mesquí";
tanta de paor hauran. I saps com els prendrà? pels cabells quasi arrossegant:
"Ah, avant, traïdors, avant! el dia del judici és avui, i jo t’acusaré
davant Déu: tants anys ha que he estat amb tu, i no t’has volgut regir per
mi!" Ara pensa’t que iran mil mília milions en una, sobre la mar, pudents,
feixucs, inflats. Diran: "Àngel beneït! i gita’m en la mar i no em facis
anar davant Déu." "No, traïdor! allà ireu, que no hi voldríeu
anar!"».
Un cop tots reunits a la vall, començarà el procés,
presidit per Crist, com si fos un senyor feudal davant la seva cort, assegut en
un tron i acompanyat de tots els seus sants, apòstols i àngels.
En moltes catedrals, esglésies i capelles catalanes
està representat el Judici Final amb tot luxe de detalls. En les gòtiques;
perquè es veu que el romànic no era gaire amic d’enfrontar-se a aquestes
visions. De fet, els únics exemplars de pintura mural romànica que existeixen a
tota la península ibèrica són el de l’església de Sant Joan de Boí (molt fet malbé) i el de Santa Maria de Taüll, avui conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Potser sigui perquè per aquella època
el Diable ja feia temps que rondava per casa nostra... Per contra, el gòtic
va ser generós en les seves representacions, cedint el millor espai
iconogràfic, el timpà del pòrtic, a les macabres escenes que, com en una
pel·lícula de terror, mostren les diferents seqüències: Crist presidint, els
àngels trompeters, la resurrecció, les deliberacions del tribunal, la sentència
i la seva execució.
Uns dels elements més curiosos del gòtic català són
el llibre dels salvats i el dels condemnats, que es troben en possessió
respectivament de Déu i del Diable. El primer és anomenat Liber Vitae (és a dir, Llibre de la Vida),
i és la llista dels que se salvaran el dia del Judici Final. El segon conté els
noms dels condemnats i la relació de pecats que han comès. La seva existència
està tan assumida que el devocionari popular ho reflecteix en aquesta oració
que cal dir després de confessar-se:
«Si me’n queda algun pecat
recolliu-lo, Verge pura,
abans no vingui el Dimoni
no me’l posi en escriptura.»
Tots dos llibres són complementaris; és a dir, tots
els noms dels mortals estan escrits en alguna de les dues llistes. I el que és
més curiós: van passant de l’una a l’altra de forma màgica, segons si es
cometen pecats o es fan penitències. A Curial e Güelfa Fortuna li ho diu a Neptú: «I el teu
nom, que de lletres semblants d’or era escrit, ara de color obscur i fosc serà
llegit en aquell regne ple de fum.»
Però el més esgarrifós del cas és que podria
existir una predestinació. És a dir, que els nostres noms estiguessin ja
escrits, abans de néixer, en un o altre dels llibres. Com interpretaríeu, si
no, aquest versicles de l’Apocalipsi?: «I adoraran [al drac] tots els
habitants de la terra, aquells els noms dels quals no estan escrits, des de la
fundació del món, en el llibre de la vida».
La importància d’aquests documents està reflectida
en un dels exemples del gòtic català més interessants que representa una cort
judicial: el Retaule de sant Miquel de l’església parroquial d’Argelers, al Vallespir. En aquest retaule,
els àngels, asseguts al costat de sant Miquel, disposen d’un grapat de
documents en els quals es recullen les seves argumentacions. Un d’ells, en
primer terme, té un Liber Vitae obert a les mans. Al costat esquerre, en
simetria, un grup de dimonis tenen també els seus propis escrits. Aquests
documents donen a la situació un aire burocràtic molt curiós: àngels i dimonis
semblen funcionaris fent la seva feina. El Diable, com a bon català, té els
papers en ordre, porta les proves incriminadores per escrit i actua com un veritable
fiscal durant el procés. Al Romiatge del venturós pelegrí, després de fer l’al·legació final, encara li ofereix a
l’àngel defensor el document:
«I no res menys si m’he deixat
en el procés
algun pecat dels que ell tingués,
ara en protest;
doncs per llegit tingueu aquest,
i he narrat».
El dia del Judici Final, els primers que sabran el
veredicte seran, lògicament, els bons, els que se salven. Després, Crist
pronunciarà la sentència dels dolents. Es calcula que el resultat del judici
serà esfereïdor: la proporció entre salvats i condemnats serà molt
desequilibrada, i en sortiran guanyadors els de l’equip de l’Infern. També es
preveu que la reacció dels condemnats serà, és clar, desesperada. Pregaran a
Déu el perdó, o un alleujament de la pena. Ferrer ho descriu amb la seva gràcia
habitual: «Al menys doneu-nos lloc delitós al foc!; al menys deu-nos cert
temps eternament!; al menys algun bon capità diable; al menys qualque bona
companyia...». Però la resposta del jutge serà implacable: «Ite, maledicti!»
(així, en llatí, que sona més contundent!).
Aleshores sant Miquel donarà l’ordre que s’obrin
els inferns. Tornem a les il·lustradores paraules de sant Vicent, que explica
com s’aniran estimbant tots els pecadors, arraïmats en feixos: «Ooy, quin
feixot tan gran via Infern, "xof!" a les calderes!».
Acabada la neteja, Crist donarà una ordre i
la boca de l’Infern es tornarà a tancar, definitivament, i els mars cobriran la
superfície del planeta.
Pel que fa al nostre amic, el Diable, serà llençat
directament a l’abisme, sense judici previ, perquè ja va ser castigat a la condemnació
eterna en el moment de la seva caiguda.
 |
| Àngel del judici, 1884, Agapit Vallmitjana,
Cementiri del Poblenou. Barcelona.
Foto: Sylvia Lagarda-Mata. |
Diu la llegenda...
Conta una antiga tradició que la fi del món
serà anunciada per l’anomenada Campana del Judici, Campana dels Difunts o
Campana del Diable.
Aquesta enorme peça d’or massís està amagada entre
boscam i fullaraca en alguna pregona vall del Canigó —hi ha qui diu que
a la Val d’Aran—, i se la sent repicar cada any, al bell punt de la
mitjanit de Nadal. El seu so pregon se sent de molt lluny, per tot els
Pirineus; i per a alguns és de mal averany, perquè diuen que com que és Satanàs
qui la toca, pronostica grans calamitats. Per la majoria, però, sentir-la és
alleujador, perquè el seu toc recorda que el món seguirà com a mínim un any
més. La nit de Nadal que no soni significarà l’imminent arribada de la fi del
món: en set anys, tindrà lloc el Judici Universal.
També hi ha qui diu que ara la campana no se sent;
i que serà per anunciar l’Apocalipsi, que tocarà. I que aquest fet vindrà
acompanyat d’altres signes fúnebres: els ases deixaran de bramar i les dones
d’infantar.
