Encara que sembli
que el Nadal és una època poc demoníaca, el Diable està present en una
de les grans manifestacions populars d’aquestes festes: el pessebre.
En els pessebre
catalans, talment com el pobre i marginat caganer,
la figureta del Diable, vermell, banyut, pelut, amb una forca de filferro i de
vegades una capa negre, és instal·lat en un raconet ben allunyat del portal. En
els darrers temps, la seva denigració ha arribat al grau més elevat: l’últim
que m’han regalat per engrossir la meva col·lecció és... un dimoni caganer!
 |
| El dimoni caganer també llegeix el "seu" llibre |
I, és clar,
l’habitual és que tant ell com els seus acòlits no manquin en les
representacions de Pessebres Vivents que les nits de Nadal i de Cap
d’Any solen posar en escena diversos pobles de Catalunya. Tot i que
no sempre: si no ho han canviat recentment, al de Corbera de Llobregat,
un dels més famosos, no hi ha dimonis!
Els Pessebres
Vivents, habitualment escenificats per afeccionats del mateix poble, solen
constar de diversos quadres: el naixement, l’adoració dels pastores i
dels mags, els oficis, el caganer, l’infern. Les ambientacions són molt
diverses. N’hi ha de clàssiques i n’hi ha de molt modernes, que combinen
escenografies tradicionals amb novetats tècniques i tecnològiques. Alguns es
representen en el casc antic de la població, com el d’Organyà, el
de Bescanó o el de Santpedor. El de La Pobla de Montornès mostra un espectacular saltant d’aigua a l’escena de
les rentadores, mentre que el de Tivissa combina els quadres tradicionals amb efectes
especials i projeccions audiovisuals. A més, els personatges han anat cobrant
moviment, i els qui més, els dimonis, els quals, com sempre que poden, es
lliuren a diabòliques danses.
En alguns casos,
com el de Tivissa, s’ha produït una simbiosi amb els Pastorets, i es representen alguns fragments dels de Josep Maria Folch i Torres, com ara la visita a l’Infern efectuada per Lluquet
i Rovelló. I també amb la filosofia crítica del Ball de Diables:
en els dies previs a la representació els veïns de Linyola fan
arribar als organitzadors els noms de les ànimes que voldrien enviar «a fer xup-xup
a les calderes d’en Pere Boter».
Diu la nadala...
 |
| L'autora, amb 6 anys, fent de dimoni escuat als Pastorets de l'escola |
Allà sota una penya
n’és nat un Jesuset, nuet, nuet,
que és fill de Mare Verge
i està mig mort de fred, nuet, nuet,
i està mig mort de fred.
El bon Josep li deia:
Jesús que esteu fredet, pobret, pobret;
la Verge responia:
per falta d'abriguet, pobret, pobret,
per falta d'abriguet!
Pastors hi arribaren
allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric,
veieu que tots hi anaven
del gran fins el més xic, cric-cric, cric-cric,
del gran fins el més xic.
Ja en toquen les flautetes,
flautetes i violins, clarins, clarins.
Clarins i violes,
baixons i tamborins, clarins, clarins
baixons i tamborins.
Comencen a alegrar-se
tot saltant i ballant, galant, galant.
Danses i contradanses
per alegrar l'Infant, galant, galant
per alegrar l'Infant.
A prop d'allà hi passava
un dimoni escuat, patric-patrac,
sentint tanta gatzara
a dins se n’és ficat, patric-patrac,
a dins se n’és ficat.
Els pastorets en veure'l
s’hi tiren al damunt, patim-patum,
i tantes n'hi mesuren
que el deixen mig difunt, patim-patum,
que el deixen mig difunt.
Per fi surt el dimoni
d'allí bastant calent, coent, coent
I amb la cua entre cames
se'n va dret a l'infern, coent, coent
se'n va dret a l'infern.
(El dimoni escuat, nadala tradicional catalana)
