dimecres, 11 de novembre de 2015

SEXE AMB EL DIABLE: ÍNCUBES I SÚCUBES

  Parlem ara d’un dels temes preferits del Diable. I de l’Església (en alguna cosa s’havien de semblar!): el sexe.
  Un cop més, va ser l’Església mateixa la que va dotar l’Àngel Rebel d’un dels seus principals poders: la capacitat de seduir els humans.
  De fet, no l’Església, sinó el propi Déu! Sant Tomàs d’Aquino afirmava que aquest li concedeix al Diable major poder en aquest pecat que en qualsevol altre perquè els humans es van convertir en esclaus seus amb la primera corrupció: l’acte de fornicar. Aquells actes amorosos als que les antigues civilitzacions havien consagrat les més importants divinitats dels seus olimps eren, per al cristianisme, actes depravats, vici i perdició. Amb prou feines quedaven justificats pel sagrament del matrimoni i per la necessitat de procrear.

  Tot va començar amb una serp i una poma.
  O no...
  Perquè els teòlegs no s’acaben de posar d’acord sobre quina mena de fruita produïa l’arbre del paradís, perquè el Gènesi no ho especifica. Tradicionalment s’ha cregut que es tractava d’una poma, però el cas és que a l’Edat Mitjana no ho tenien tan clar. Gonzalo de Berceo la identifica amb una pera; sant Vicent Ferrer, amb un préssec i Jaume Roig, al seu Espill o llibre de les dones —i potser amb segones intencions!—, amb una figa:

«Doncs per la figa o altra fruita
qual sens gran lluita
fort cobejà, tastà, menjà,
deliberada, no pas forçada,
la llei trencant, no gens dubtant
lo manament, Déu no tement.»

  Però el més important de tot és: quins eren els efectes que produïa el consum no reglat del coi de fruita?
  Tampoc no queda clar.
  La serp diu que a qui en mengi se li obriran els ulls, serà com un déu i coneixerà el Bé i el Mal, però l’única cosa que semblen descobrir els pobres transgressors és que estan... en pilotes, i Adam comença a dirigir a Eva mirades lascives... L’Església conclou que el pecat original dels nostres primers pares es refereix, ras i curt, a la fornicació. Ara bé, si això és cert, sense el pecat original com s’hauria pogut reproduir l’espècie humana? No patiu, que els teòlegs tenen respostes per a tot: sant Agustí creia que podria haver-hi hagut reproducció sense necessitat de caure en el que el pobre home considera un fet esgarrifós: el trencament de la virginitat femenina. Sant Tomàs d’Aquino, una mica més pragmàtic, però igual de soca, aportava la idea que podria haver-hi hagut sexe amb un plaer més... moderat!

 Lògicament, l’Església va associar el Diable no solament a les relacions heterosexuals, sinó també a totes les transgressions imaginables: homosexualitat, masturbació, sexe oral, copulació en grup... fins i tot bestialisme i fornicació amb cadàvers.
  I, per descomptat, la culpable de tot això és la dona. Ho ratifica Francesc Eiximenis al Llibre del Crestià: «La fembra és estada sempre porta del Diable per entrar en l'home a fer-lo gran pecador. I per tal, quan l'home la veu, deu haver paor d’ésser ferit mortalment per ella, i per raó d'això deu sempre fugir així com si l’escorpí el volgués mossegar». És a dir, no és que la luxúria provingui de la ment, el cor i els genitals dels mascles, sinó que és un estat promogut per un poder invisible del gènere femení. Segons Lo breviari d’amor, de Matfre Ermengau, els motius que decanten el gènere masculí envers el sexe són uns altres de més purs: el mandat bíblic «creixeu i multipliqueu-vos». Ves per on!
  En realitat, el que va passar va ser que els clergues, homes al cap i a la fi, casts i carregats de frustracions sexuals, van projectar en les dones les seves inhibicions, forjant una imatge de la feminitat entre la desconfiança i la por. I ho van plasmar a les bíblies de pedra que són les esglésies i les catedrals: en les representacions de l’Infern, els principals pecats femenins estan relacionats amb el sexe. En el retaule de la catedral d’Elna, per exemple, un dimoni insufla foc a la vagina d’una dona mentre un altre dimoniot en transporta dues més que Llucifer intenta engrapar. En una de les nostres representacions infernals més belles hi ha una escena de cavalcada sodomita duta a terme per un dimoni. La podeu contemplar al Museu de la Catedral de Barcelona: es tracta de l’esplèndid Judici final del Missal de Santa Eulàlia
  Unes imatges, si us pareu a pensar, no exemptes de contingut eròtic. Perquè aquesta és l’altra: a causa de la intransigent censura de l’Església, la única vàlvula d’escapament de l’erotisme, i fins i tot de la pornografia, estava fermament custodiada a l’interior dels temples, en les representacions de l’Infern i en els martiris de santes, sovint pintades com a les portades de l’Interviu. Potser per això, els principals assetjats eren els religiosos. Des de les famoses temptacions de sant Antoni i de sant Jeroni al desert, en que les diablesses tracten de fer-los caure en la luxúria, la feblesa de la carn de convent és llegendària. Una de les llegendes més antigues de Catalunya, la de fra Garí, n’és un bon exemple.
  Garí era un ermità que feia penitència en una cova de la muntanya de Montserrat, i la seva devoció era tan gran que el Maligne va decidir intervenir-hi: es va disfressar d’ermità i es va posar a viure a una gruta propera, coneguda amb el nom de cova o ermita del Diable. Després va fer que un dels seus dimonis posseís la filla de Guifré el Pilós, i quan aquest va portar la noia a Montserrat, perquè Garí la guarís, el Diable el va temptar de tal manera que l’ermità va seduir la noia i, en acabat, la va matar per amagar el vergonyós crim. A causa d’això, el papa de Roma castigarà fra Garí a viure com un animal als boscos de Montserrat, fins que el fill del comte, el petit Miró, li farà saber que el seu pecat ha estat perdonat.
  Una divertida cançó de La Trinca, El dimoni infernat, amb lletra de la inestimable Maria Aurèlia Capmany, explica el cas transfigurant Garí en Claudi, el qual rep la visita d’una donzella que vol viure en oració. Al principi tot va com la seda i els dos penitents resen fins altes hores de la nit. Però arriba el moment del descans, i la cova és petita i amb un sol llit. I és aleshores quan la donzella nota alguna cosa estranya...

«—Què és aquesta eina, Claudi,
que du tanta escalfor?
—Filla, la meva filla,
és el Dimoni gord,
que a l’Infern vol anar-se’n
i no troba per on.
—l on és l’Infern, bon Claudi,
vós que sabeu de tot?
—Jo no vull altra cosa
que fer-t’ho entenedor.
A l’Infern el Dimoni,
posem-l’hi sense por.
Si tu m’ajudes, filla,
l’amansirem del tot.
—Sí que n’està, bon Claudi,
d’encès i furiós!
—Filla, és que feia estona
que anava sol pel món.
Ja el fiquen i el capfiquen,
aquell monstre alterós.
Dia i nit repeteixen
la devota acció.
Però així que es distreuen
s’adreça amb més vigor.»

  En un text narratiu en vers de finals del segle XIV, El diable, el sagristà i la burguesa, que es conserva fragmentat a la Biblioteca de Catalunya, encara queda més clara la malvada influència femenina. Un bondadós sagristà aconsegueix enganyar el Maligne calçant-li unes sabates que a aquest li resulten mortificants. Per tal de venjar-se, el Diable fa que una bella i pietosa burgesa, casada, inciti el sagristà a la luxúria, fins el punt que aquest roba uns objectes sagrats del monestir i es disposa a tocar el dos amb ella. Però aleshores, el Mal Esperit alerta tothom. La mutilació del text (es calcula que en falta aproximadament la meitat) ens impedeix saber el final de la història i la prèdica que comporta. El que sí està clar és que, com diu el refrany, «On hi ha una dona, hi ha un dimoni».

  Afortunadament per a la imatge de l’Església, no tots els devots religiosos es deixen temptar per la luxúria. Vicent Ferrer, que se sentia tant tocat de santedat que volia ser un segon sant Antoni, explica que ell mateix va estar a punt de ser víctima d’una diablessa que se li va ficar a la cambra quan se n’anava a dormir. Ell, que de seguida va adonar-se de quin pal anava, es va senyar i li va tirar en cara que anés a enganyar-lo disfressada de femella.

  Que els dimonis podien tenir relacions sexuals amb els humans, malgrat ser éssers espirituals, va ser defensat ja al segle XIII per sant Tomàs. I cinc-cents anys més tard, el pare Benito Jerónimo Feijoo aportava a la teoria que si al Diable li era possible formar un cos semblant a l’humà per presentar-se a la Terra, en conseqüència podia utilitzar aquell cos per copular.
  A tot Europa s’acceptava que els humans —les bruixes i els bruixots— podien unir-se carnalment amb els dimonis. O amb íncubes i súcubes, que són els noms científics que cal donar-los. El mot íncube, del llatí «estar estès al damunt», és atribuït als dimonis masculins, i súcube, «estar estès a sota», als femenins. Uns i altres es presenten de nit i s’aprofiten de que les seves víctimes dormen per mantenir-hi relacions sexuals.
  Tot i que són més habituals els íncubes, en la tradició catalana també apareixen dimonis súcubes. Una cançó popular recollida al Romancer català de Milà i Fontanals, ens explica les aventures d’un carboner de Sant Llorenç de la Muga que se n’ensopega unes quantes que diuen anar perdudes pel bosc i li demanen ajut a canvi de favors sexuals. Quan el carboner les rebutja, elles el maleeixen.

            «—Maleït sigui el carboner
            quin malplaent!
            La ventura el valgué al bosc
            i no la pren.
            —Ai, Mare de Déu del Fau
            ajudeu-me’n:
            tres dimonis tinc al bosc,
            tragueu-me’ls-en,
            que si me’n puc escapar
            seré valent.»

  Els íncubes, per la seva banda, tenien relacions amb les dones, especialment amb les bruixes. I com que les bruixes solien ser velles i lletges, d’aquí la pretensió d’alguns teòlegs de que el Diable preferia aquesta mena de dones. Altres autors, en canvi, creien que, per qüestions estètiques, preferia les joves i belles. Sant Guillem de París estava convençut que a les qui més molestava era a les noies de llarga i formosa cabellera, per coquetes i per fer servir aquest atribut per excitar els homes. Encara d’altres afirmaven que no tenia manies i que fornicava indistintament amb unes i altres: amb les joves i boniques pel davant i amb les velles i lletges pel darrera (per no veure’ls la cara, és clar, mentre se les traginava!). Alguns sentenciaven que, en realitat, les seves preferides eren les casades, perquè d’aquesta manera, a sobre, la relació era adúltera. La qual cosa entra en contradicció amb aquells que diuen que, com que els íncubes no són humans, cohabitar amb ells no constitueix legalment una forma d’adulteri.
  Una altra aspecte que satisfà molt al Príncep del Mal és que els marits puguin veure com copula amb les seves mullers. S’expliquen casos d’haver-se vist dones estirades al terra, despilotades, movent el cos al ritme de l’aparellament amb un íncube invisible als ulls humans. Collin de Plancy informa dels senyals que identifiquen la seva presència: la pudor i un vapor negrós, de la grandària d’un home, que s’eleva del cos de la dona després del coit.

La súcube amb pits
del retaule de Sant Miquel de Verdú.
S. XV
  Moltes bruixes sotmeses a interrogatoris inquisitorials protestaven que havien tingut relacions amb íncubes en contra de la seva voluntat. Algunes consideraven l’experiència insatisfactòria i, sovint, dolorosa. Quan un dia una bruixa va fer un informe meticulós sobre les característiques del penis del Diable i la fredor del seu semen, els manuals inquisitorials van incorporar els detalls. Curiosament, des d’aquell dia totes les versions coincideixen: els membres dels íncubes són grossos, durs, llargs (com un utensili de cuina, diu el catxondo de Nicolas Rémy, un dels inquisidors més cèlebres del segle XVI), i estan recoberts, com un peix, d’escames òssies que es pleguen en el moment de la penetració, però es dilaten en el moviment de retrocés. Unes bruixes processades l’any 1575 com a continuadores dels rituals del Boc de Biterna, a les Valls d’Àneu, van declarar que era aspre «com un ratllador» i que, quan es posava damunt d’elles per fornicar, el Diable pesava com un plom. Pel que fa al líquid seminal, del que es va posar de moda indagar-ne la temperatura a tots els processos judicials, la bruixa de Lluçà Jerònima Pons, àlias Joana la Negra, va confessar sota tortura: «El Dimoni tingué part amb mi per las parts súsies, si bé no hi trobí content i me paregué que llançava alguna cosa freda». Aquesta opinió era compartida pels homes que copulaven amb súcubes, que descrivien les seves vagines com «túnels gelats».
  Rémy també explica que després de l’acte sexual les bruixes s’havien de ficar al llit, esgotades, adolorides i preses de violents espasmes. En canvi, segons el famós manual inquisitorial Malleus Maleficarum, en els dies sagrats del calendari —Nadal, Pentecosta, Pasqua— el dolor del coit infernal desapareixia del tot perquè així aquelles aberrants relacions sexuals resultaven encara més injurioses a Déu.
  Algunes bruixes explicaven que Satanàs fins i tot podia tenir més d’un membre viril, o tenir-lo bifurcat, en forma de Y, per poder-les satisfer alhora pel davant i pel darrera. Això fa comprensible l’afirmació, comunament acceptada, que la única postura en què pot copular el Diable és la canina, i que la del «missioner» (és clar!) li està vedada. Hi ha qui fins i tot s’ha atrevit a insinuar que, en realitat, són tres, els caps que ostenta el penis del Diable, i que això satisfà molt les dones, perquè li permet practicar, tot alhora, la fornicació, la sodomia i la fel·lació. A mi em fa la efecte que o bé aquesta idea sorgeix de les ments escalfeïdes dels religiosos, o bé és que el Senyor del Mal és un pobre tanoca que, com han fet els mascles humans durant milers d’anys, confon els seus gustos particulars masculins amb els veritables gustos de les dones en matèria de sexe. Ja ho diu el refrany: «no hi ha dona freda, sinó dimoni inexpert».
  Algunes dones seduïdes per íncubes declaraven que l’experiència resultava molt agradable, no únicament per la tècnica de la que feien gala el Maligne —a qui les bruixes anomenaven Gran Aimador—, sinó perquè la seva capacitat era inesgotable. Unes quantes confessaven haver fornicat amb ell fins a cinquanta vegades en una mateixa nit sense acusar cap sensació de cansament, i hi va haver dones que, després de l’experiència, es van allunyar dels amants humans, perquè els trobaven avorrits i poca cosa.

  Afortunadament, segons l’Església, els dimonis ni tan sols del sexe poden gaudir. Sant Tomàs afirma que, a causa de la seva naturalesa espiritual, no tenen impulsos eròtics ni senten plaer amb aquell cos fictici. I que, per descomptat, no poden estimar. Tanmateix, algunes bruixes van declarar en el seu moment que malgrat ser impotents, eren força afectuosos; i fins i tot alguns juristes, com Gervasi de Tilbury, mariscal d’Arles, defensen que alguns dimonis s’enamoren de les dones amb tanta passió que són capaços de recórrer a tota mena d’arts i enganys per posseir-les.
  Anècdotes a part, el més habitual és que les relacions sexuals entre humans i dimonis acabin de mala manera: la llegenda diu que els dimonis els roben l’ànima. El metge renaixentista suís Jacobus Rueff explica el cas d’un jove al qual se li va aparèixer una preciosa súcube, amb intencions òbviament lascives. Quan el noi es va posar a copular amb ella, els seus òrgans genitals es van començar a inflamar i van acabar incendiant-se de la manera més esgarrifosa, cosa que li va causar la mort. Al segle XVII, el jutge francès Pierre de Lancre parlava d’íncubes que mentre es raspallaven les seves amants les mataven a cops de puny.


Diu la llegenda...

  Al terme municipal de Calonge hi ha el mas Ribot, abans conegut com el mas de la Vella Boja. El nom li venia de l’antiga propietària, una dama riquíssima, però molt excèntrica, que mai s’havia volgut casar amb cap dels pretendents que se li havien presentat.
  Vet aquí que quan es va fer gran, va sentir la colpidora soledat, i va decidir que ja era temps de casar-se. Però aleshores ja era massa vella, i per molts diners que tingués no hi havia home que la volgués. Desesperada, perquè estava acostumada a fer sempre la seva santa voluntat, la dama va oferir la seva ànima al Diable si li trobava un marit. L’endemà mateix se li va presentar un jove atractiu i molt ben abillat que li va demanar la mà.
  La nit de noces, la Vella Boja ja estava impacient per allitar-se amb el seu flamant marit. Tot just acabaven d’entrar a la cambra nupcial quan ja li demanava que li fes un petó ben apassionat. El jove no es va fer de pregar, però en besar-la, la dama va sentir una cremor intensa que li rostia els llavis i va caure morta damunt del llit. Aleshores el marit, que no era altre que el Príncep del Mal, se la va carregar a coll i se la va endur ràpidament cap a l’Infern.
  Ja ho diu el refrany: «Casament entre joves, casament de Déu; casament entre joves i vells, casament de res; casament entre vells, casament del Diable».