dilluns, 1 de febrer de 2016

LES BRUIXES ES PENTINEN...

   Parlem de la bruixa, la sequaç, l’aliada, la serventa del Diable entre els humans.
   Que, per descomptat, és una dona.
   Durant aproximadament tres segles, fins que el concili de Nicea va decidir que sí, la religió cristiana estava convençuda que les dones no tenien ànima com els homes, perquè a les escriptures no s’especificava que Jahvè li hagués insuflat. I perquè, com deia el Malleus Maleficarum, martell de les bruixes, provenia d’una costella, una peça corba, sense rectitud. I perquè va ser la culpable del Pecat Original. Al segle III, Tertul·lià, un dels Pares de l’Església cristiana, després d’indicar a la dona que hauria d’anar sempre de dol, coberta de parracs, i fent penitència, li etziba: «Dona, tu ets la porta del Diable».
  Per als teòlegs de l’Edat Mitjana, les dones eren cobdicioses, mentideres, arrogants, hipòcrites, peresoses, immorals, impúdiques, pèrfides, cruels... llobes, lleones de Satan, feres de la luxúria, metzines pels creients, sangoneres, vampires... Bruixes. Segons això, les dones pequen més que els homes. Això explicaria, probablement, que la població reclusa femenina sigui, i hagi estat sempre... cent vegades inferior a la masculina!

  Uns quants segles més tard, fray Martín de Castañega argumenta els motius de la supremacia femenina en la professió bruixesca: com que són més dèbils, demanen el favor del Diable, que les pot enganyar més fàcilment, i també són més curioses de saber i escodrinyar les coses ocultes i més xerraires, més iracundes i més venjatives. Curiosament, el bon frare no esmenta el principal argument utilitzat pels misògins: el sexe. Pels autors del Malleus Maleficarum, les passions carnals són insaciables en les dones (es veu que molt al contrari que en els homes!), i per tal de satisfer-les es lliuren a Satanàs. La conclusió final d’aquesta teoria no té preu: «Beneït sigui l’Altíssim, que fins al present ha preservat el sexe masculí d’un delicte tan gran: perquè Ell es va mostrar disposat a néixer i patir per nosaltres, i per tant va concedir aquest privilegi als mascles.»

  En resum: el pecat és intrínsec a la naturalesa femenina, mentre que als pobres mascles, el pecat els arriba per mitjà de la temptació externa... de la dona. La bruixeria, amb els seus aquelarres-orgies entre dones i mascles cabrons, era la màxima exaltació d’aquesta creença.
  Però, aleshores, ¿totes les bruixes eren adeptes d’aquesta secta satànica que ha creuat tants segles de la història de la humanitat?
   De fet, no.
   Buscant la manera de descriure el personatge de la bruixa, l’he dividit en tres tipus que, tot i tenir punts en comú, tenen també trets diferenciadors.

  LA CURANDERA. Antigament, a les dones que es qualificava de bruixes se’ls podrien haver aplicat també altres adjectius: curanderes, remeieres, llevadores. Eren mestresses que coneixien els secrets de la natura i el que se’n podia obtenir per mitjà de coccions, tisanes, barreges, ungüents i potingues diverses. Sense que això vulgui dir que fossin sempre benèfiques: la seva ciència tant feia per curar malalties i elaborar filtres amorosos com per practicar avortaments, refer virginitats, emmetzinar indesitjables... Però per al bé o per al mal, la saviesa de la fetillera era humana, natural, i s’hi acudia per demanar-li ajut.
  Va arribar un moment, però, que feia nosa. Perquè en els móns masculins, les dones sempre han acabat fent nosa. Els metges oficials no van dubtar gens en aliar-se contra elles: les fetilleres van començar a aparèixer com a mestresses d’una saviesa malèfica, extrahumana, transmesa pel Príncep del Mal.
  Tot plegat era una bona manera d’eliminar la competència i modificar la cultura sanitària, basada des de segles en pràctiques científico-màgiques populars. Hi ha intervencions en judicis contra bruixes, per part de la professió mèdica, que resulten veritablement cíniques, fanàtiques, sectàries... diabòliques.
  Les més malparades van ser les parteres que, segons el Malleus, superen en malignitat totes les altres bruixes. Moltes d’elles van acabar a la foguera pel sol fet de ser-ho. Es detecta en la declaració d’un testimoni en el procés contra la bruixa Àngela Vilafreser, segons la qual ella hauria mort el seu fill acabat de néixer persignant-lo amb estranyes paraules i conjurs. I això va ocasionar, és clar (és clar!) que el rector de la parròquia no volgués enterrar la criatura en terra sagrada, malgrat que la fetillera exercia la seva professió barrejant-la amb pràctiques cristianes, com oracions i persignacions.
          

Fira de bruixes a Sant Feliu Sasserra.
Foto: Jordi Preñanosa
  LA DIABÒLICA. La transformació de la curandera, la metgessa primitiva, en la bruixa diabòlica va començar amb una declaració contundent per part de l’Església: tot allò que es faci en disconformitat amb la disciplina eclesiàstica és diabòlic; especialment quan, per superar dificultats o malalties, en lloc de demanar ajut als seus ministres es recorri a mags, endevins o curanderes. Perquè segons el Malleus, quan les bruixes proporcionaven remeis, sempre ho feien a canvi que el beneficiat dugués a terme algun acte en favor del seu amo, el Diable. L’exemple que posa és d’allò més poca-solta: quan el capellà donés la benedicció, durant la missa, els qui havien rebut el favor de la fetillera havien d’escopir a terra o, fent rima amb el «Dominus vobiscum», mormolar «Passa’m la llengua pel cul».
  El següent pas va consistir en canviar el sistema de relació jeràrquica establert entre el Diable i la fetillera. Si fins aleshores s’havia considerat que la fetillera exercia una actitud de domini sobre el Maligne («La dona és la mestressa del Diable», diu un refrany), utilitzant la forma imperativa («jo t’ordeno!») per aconseguir que ell li concedís poders màgics, ara els papers s’invertien, i la bruixa passava a utilitzar fórmules que implicaven adoració («jo et prego»), la qual cosa la convertia en un element submís, en una esclava de Satan («La dona és l’arma del Diable»). Ara era ell, el qui manava, i ella la que obeïa. I això constituïa, clarament, heretgia.

  LA RONDALLÍSTICA. D’igual manera que va passar amb el Diable, el poble no va trigar en folkloritzar les malèvoles bruixes, convertint-les en personatges de cançó, de festa, de rondalla. Encara avui, en una popular sèrie de dibuixos animats catalana, la Bruixa Avorrida és la indiscutible protagonista de les històries.
  L’estereotip de la bruixa de rondalla ens resulta força familiar.
  La bruixa és una dona d’aspecte misteriós que defuig del tracte amb la gent. És pobre, sovint una captaire, i sol viure en casalots mig enrunats, en el bosc, o en coves, plens de estranys recipients, animals dissecats, amulets d’aspecte esgarrifós.
  La bruixa sol ser vella, bruta, repugnant; amb el cos estrafet i sec. De vegades és geperuda i té les mans llargues i primes, en forma d’urpes.
  La bruixa va sempre mal vestida, esparracada i amb les sabates a retaló.
  La bruixa és lletja, té la pell arrugada, amb berrugues i golls i pèls a la cara. Té els llavis prims i descolorits, el nas molt gros i en forma de ganxo, la barbeta prominent, els ulls petits, enfonsats i sanguinolents, de mirada sinistre.
  La bruixa té els cabells blancs, escassos i escabellats. I porta un barret negre i punxegut. Vola dalt d’una escombra, es fa acompanyar per un gat, i sovint es transforma en un ocellot o en un animal del bosc.
  La bruixa rondallística coneix la màgia negra i la blanca, i de vegades, però no sempre, se l’associa amb el Senyor del Mal.
  En un curiós viatge d’anada i tornada, el personatge de conte es va reintegrar a la societat, especialment a la rural. La gent dels pobles —de tots els pobles de Catalunya— va passar a identificar-la amb alguna veïna, alguna pobre dona neuròtica i solitària que es va convertir en la bruixa oficial de la contrada. Tothom la coneixia, tothom la mirava amb respecte i recel i procurava defugir el seu contacte. Al seu voltant es bastien les més fantasioses llegendes i, encara avui, se li atribueixen tota mena de malifetes d’allò més supersticioses. Perquè, com diuen els gallecs, «d’haver-n’hi, n’hi ha».

  Segons les tradicions catalanes, es pot esdevenir bruixa de diverses maneres. La més simple és per herència. És a dir, es pot ser bruixa pel sol fet d’haver nascut en un determinat poble, com Altafulla, Arbúcies, Llers, Molins de Rei, Son, Vimbodí o Andorra la Vella, entre d’altres. La bruixeria passa de mares a filles. Això va portar el jesuïta Martín del Río a proposar que, juntament amb les bruixes, fossin cremats a la foguera els seus fills i filles, per estalviar-los les penes de l’Infern el dia de demà.

  Si no es té la possibilitat d’heretar les males arts, sempre es poden aconseguir fent un pacte amb Satanàs. Les fórmules per invocar-lo i demanar-li el do són diverses. Les empordaneses van de nit al Cap Norfeu, es despullen i es refreguen pels megàlits coneguts amb el nom de Fadrins Encantats tot cridant el nom del Diable. Les de Sant Pol de Mar, també en pilotes, invoquen el Dimoni de la Mar, tirant tres pedres a l’aigua. Les de Sant Esteve d’En Bas van a mitjanit als Quatre Camins i allà els surt una gallina o un gos que les condueix fins al lloc del pacte, mentre elles van murmurant «Vull ser bruixa! Vull ser bruixa!». La manera més habitual d’iniciar-se consisteix en ser presentada al Rei de l’Infern per un conegut que ja pertanyi a la professió. En molts indrets de Catalunya, s’explica la història d’algú que es fa acompanyar a una cova secreta per tal de signar el contracte pertinent. En la majoria dels casos, però, el sol·licitant, espantat per l’ambientació i la presència demoníaca, sol trencar l’encís en pronunciar el nom de Déu o el de la Verge.

  La tercera fórmula per esdevenir bruixa és per cessió de poders. La fetillera pot transmetre’ls a qualsevol persona senzillament fent-li present d’un objecte, que sol estar farcit de força malèfica. Es té la idea que, per tal que el nombre de bruixes no disminueixi mai, el Diable exigeix a les que estan a punt de morir que es busquin una substituta. També pot donar-se el cas que el poder sigui manllevat, com creuen a Reus: una persona es converteix en bruixa o bruixot si es posa una camisa d’algú que ho sigui, i com més bruta millor. En canvi, a Barcelona, que sempre han estat molt del morro fi, els nois i les noies que volien iniciar-se anaven a classe. Al carrer Neu de Sant Cugat hi havia una escola regentada per La Seca, de qui es deia que era la reina de les bruixes barcelonines, i el curset costava entre tres i cinc unces d’or.

"La bruixa". Gravat de Hans Thoma. 1870.

Diuen les cròniques...

  La Història recorda, per tot el Lluçanès, la bruixa Àngela Vilafreser, àlias La Vigatana, originària de Santa Maria de Lluçà, que va ser sentenciada el 22 de maig de 1619 a morir a la forca. Els càrrecs eren que, amb connivència amb un matrimoni anomenat Palau, La Vigatana havia assassinat la mestressa i la filla d’una casa de Biure, i havien robat una ovella (que es van endur enfilada damunt del seu dimoni familiar) de la Casa Vilalta de Santa Maria de Merlès.
  Segons les declaracions de la pròpia encausada, va ser l’esmentat matrimoni el qui la va iniciar en el culte al Diable: «I jo aleshores li prometí que jo el prenia a ell per senyor, i li doní la mà esquerra, que dit dimoni me la demanà, i el dimoni me donà la seva i així ens donàrem las mans. I el dit Palau aparegué amb una candela encesa a les mans, que jo no sé on la va encendre. I dit dimoni, en la forma ja dita, es girà d’esquena envers nosaltres, i en Palau, amb la candela a la mà, l’anà a adorar en el ces [cul] i donà la candela a Eulàlia Palau, muller seva; i Eulàlia anà a besar el ces a dit dimoni i em donà la candela a mi, i jo aní després d’ells també a besar el ces a dit dimoni amb la candela a les mans. I feta aquesta adoració, el dimoni tingué tractes carnals per la part de darrera amb dit Palau, i després les tingué amb Eulàlia, sa muller, per la part de darrera, i després amb mi tingué el dimoni, en la forma ja dita, tractes carnals per la part de darrera, ajaguent-me jo per terra boca per avall.»