dissabte, 13 de febrer de 2016

CATALUNYA, PAÍS DE BRUIXES

  Des de Ceret, al nord, fins a Tortosa, a l’extrem sud del mapa, i des de Begur, a l’est, fins a Tamarit de Llitera, a l’oest. Catalunya és terra de bruixes. De cap a cap.
  De bruixes serventes del Diable, és clar!
 Aquesta realitat és confirmada per la gran quantitat de toponímics que incorporen la paraula bruixa al nostre país. Alguns amb un toc de romanticisme, com el Salt de les bruixes (Barcelona), el Colomar de la bruixa (Alins de Vallferrera), l’Espluga de la bruixa (Ossera) o el Balcó de les bruixes, al Congost de Collegats. D’altres es refereixen a indrets urbans. Tenim carrers i carrerons de les bruixes a Barcelona, Olot, Cervera i Terrassa, on també hi tenen una plaça. I camins i carreteres a Altafulla i al Pla de la Calma del Montseny. Les fetilleres tenen cases o fins i tot torres, com la de Torroella de Montgrí, castellots, com el de Beuda, i eres, com les de Vallbona de les Monges i Viu de Llevata. Trobem fonts de bruixes a Barcelona, Peranera, Gòsol i Erill-castell. Gorgs a Sant Esteve de Llèmena i a Pau. I també torrents, sots i clots, com el de La Miana, o el Forat de la Bruixa Grossa, a Collegats. Pedres i rocs a Vinebre, a Gòsol i a Àreu. Serrats i puigs a Hostalets de Balenyà i a Talaixà. I un munt de plans a Besalú, Gualba, Sant Quirze Safaja, Surri i Terrassa. I fins i tot un pont a Corbera, al Rosselló, on es reunien de nits les bruixes rosselloneses i transformaven en gats negres tots els qui les venien a amoïnar.

  I ho certifica, també, un munt de refranys populars ben significatius. 

  • ALTAFULLA (Tarragonès). Amb dos indrets ben suggerents, el Camí de les bruixes (carreró del Forn) i la Casa de les bruixetes, es diu que totes les dones que hi neixen ho són. Celebraven els seus aquelarres a la Serra dels Munts, al costat de les restes arqueològiques d’origen romà.
  • ARBÚCIES i SANT HILARI SACALM (La Selva). Ja ho deixen ben clar els refranys: «A Arbúcies, les dones són bruixes», «De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases, tretze bruixes». Es reunien al castell de Montsoriu, on hi ha la Seia (cadira) de la Bruixa.
  • CENTELLES (Osona). «De Centelles, bruixes totes elles». Es reunien sota els Cingles de Bertí.
    Cau de bruixes a Centelles.
    Foto: Adrià Costa Rifà
  • CERVERA (Segarra). Una de les capitals de la bruixeria catalana. El seu Carreró de les bruixes, i les seves festes anuals, l’Aquelarre i el Cau de les Bruixes, ho posen de manifest.
  • GIRONELLA i OLVAN (Berguedà). «A Olvan les bruixes hi van, i a Gironella s’hi estan». Va ser a Olvan que una partida carlista va cremar a la foguera, durant la carlinada, la bruixa local.
  • LLERS, VENTALLÓ i CADAQUÉS (Empordà). «Llers, terra de bruixes escanyamarits», «A Llers i Ventalló totes són bruixes», «De bruixes a Llers i a Cadaqués, i de pa a Cervià, n'hi ha més que en tot l’Empordà». Les bruixes empordaneses celebraven els seus aquelarres a la muntanya de Verdera i al Puigventós o bé als caps de Creus i de Norfeu, i fins i tot pels volts de Sant Pere de Roda. Famoses per haver intentat enderrocar el campanar de Figueres, el poeta Carles Fages de Climent els va dedicar un llibre il·lustrat per Salvador Dalí.
  • LLUÇÀ, PRATS DE LLUÇANÈS i SANT FELIU SASSERRA (Bages). La majoria de pobles del Lluçanès van patir importants persecucions i processos durant la Cacera de bruixes. Es reunien al serrat de Comes de Bernat, a la Font de la bruixa, a la Bauma de les bruixes (La Quintana d’Oristà) i al Clot de l’infern. Moltes van ser penjades al Serrat de les forques, prop de Sant Feliu.
  • EL MALLOL i SANT PRIVAT D’EN BAS (Garrotxa). «Al Mallol, de bruixes n’hi ha un vol, i a Sant Privat, de bruixes n’hi ha un grapat». Les fetilleres de la Vall d’en Bas es trobaven, segons la llegenda, al castell del Mallol, on hi residia la seva reina.
  • MIRAVET (Ribera d’Ebre). «Gent de Móra, gent traïdora. Aviseu els de Falset, que les bruixes es barallen al castell de Miravet.»
  • MONTESQUIU (Osona). «A Montesquiu, les bruixes hi fan el niu».
  • EL PERELLÓ (Baix Ebre). «Als de Perelló, les bruixes els fan por».
  • SOLIVELLA (Conca de Barberà). Segons el Romancer català de Manuel Milà i Fontanals: «A Sarral són tots jueus, aquella gent tan malvada; a Solivella, les bruixes, d'on surten les pedregades». Era en aquesta població que es reunien totes les bruixes del Camp de Tarragona per fer els seus ajunts.
  • SON (Pallars Sobirà). «A Son, són les bruixes dones, a Son, les bruixes dones són». Les dones i els homes, perquè un dels més famosos bruixots de Catalunya, el Ton dels Masovers, era de Son. Els llocs més típics de reunió de les bruixes pallareses eren el Forat de Baladredo, a la Coma de Burg i la Vall de Cardós.
  • TOÈS I ENTREVALLS (Conflent). Les bruixes de la contrada no solament són famoses pels seus aquelarres a la Coma de l’Infern i a l’estany de Carançà, sinó perquè les anomena Àngel Guimerà en el seu Terra baixa.
  • VALLGORGUINA (Vallès Oriental). Una altra de les capitals de la bruixeria catalana, n’hem parlant a bastament al llarg d’aquest bloc.
  • VILANOVA DE MEIÀ, BALAGUER i CAMARASA (Noguera). «A Vilanova de Meià, de bruixes prou n'hi ha; però, carrer per carrer, més n'hi ha a Balaguer; i casa per casa, més n'hi ha a Camarasa.» 

Qui en acabar aquest post hagi trobat a faltar indrets tan significatius de la cultura bruixesca com ara el Montseny, Molins de Rei, Terrassa, Viladrau o tants d’altres, que no pateixi: no me’ls he oblidat, se’ls trobarà tard o d’hora en altres entrades!

I per acabar, un detall curiós: a Catalunya, una de les formes habituals d’anomenar les Males bruixes era Bones Dones.


Diu el poema...

La nit de sant Joan de focs és enjoiada;
dalt del Montseny, les bruixes surten de llurs cataus,
mosseguen les flors tendres, esveren l'ocellada
i espanten les masies amb un soroll de claus.

Esgarrien les cries dels llops i la Ilocada;
torben amb crits feréstecs la pau de les afraus;
entren a dins les cambres, on hi ha una enamorada,
i les ruixen de somnis de reis i de palaus.

La nit de sant Joan és un desmai d'estrelles.
Les bruixes del Montseny s'ajunten a parelles
i, ja cansades, tornen a llurs amagatalls.

Esberla la serena l'or d'una clariana:
els galls canten el dia, repica una campana;
és perfumada d'alba la Creu de Matagalls.

(Nit de Bruixes: Felip Graugés i Camprodon)