diumenge, 21 de febrer de 2016

PER QUÈ EXISTEIX EL DIABLE?

  Vet aquí la pregunta del milió, que teòlegs i profans s’han plantejat des de fa més de dos mil anys.
  Fins i tot el mateix Diable s’ho pregunta. En una imaginària disputa celestial composta al segle XIII pel poeta milanès Bonvesin da la Riva, Laudes de Virgine Maria, Satanàs la interroga amb una lògica aclaparadora: si Déu preveia, en la seva omnipotència, que ell pecaria i es condemnaria, per què el va crear? O per què no el va crear prou bo per resistir-se a la supèrbia, com els altres àngels? Per què va voler que existís un personatge com ell, condemnat sense esperança al foc de l’Infern?
  La pregunta pot tenir dues grans respostes. El Catecisme de l’Església catòlica ho anomena «misteri de la iniquitat», i assenyala que no ens queda més remei que acceptar el dogma que en totes les coses Déu intervé per al bé dels humans.
  Els teòlegs, per a la tranquil·litat del personal, interpreten que el motiu és que les criatures van ser creades lliures. Llucifer va rebel·lar-se lliurement, i els humans som lliures de decidir.
  Els escèptics, en canvi, tenen el convenciment que el Diable és un dels gran invents sobre els quals s’assenten les religions cristianes: el que la gent no fa per obediència a l’Església o per amor a Déu, ho fa per por del Diable.
  El politeisme no contemplava la figura del Diable perquè les nombroses divinitats, sovint rivals entre elles, regulaven la balança del i del Mal amb els seus diferents poders i les seves actuacions. Però als ideòlegs de la religió monoteista aviat els va caldre eximir el seu Déu de la responsabilitat del Mal: necessitaven, i mai més ben dit, un boc expiatori. Calia que els humans tinguessin algú a qui atribuir les deficiències de la Creació: l’obra del Déu bo és sistemàticament destrossada per un de dolent. Si existeix el Mal, existeix el Diable. D’aquesta manera, inspirant por i odi cap al Maligne, es guanyaven adeptes. El que la gent no feia per obediència a l’Església o per amor a Déu, ho feia per por al Diable. Però aquest «nou» plantejament forçava a un raonament teològic difícil, perquè o bé Déu no era tan bo, ja que permetia l’existència del Mal, o bé hi havia un altre ésser tan poderós com ell.
  Al llarg de l’existència de la humanitat, s’ha considerat que el poder del Diable és tan gran com el de Déu, tot i que l’Església ha intentat desmentir-ho predicant que aquest poder només el pot exercir amb permís del seu creador. Sigui com sigui, Collin de Plancy, al seu Diccionari infernal, defineix el govern o influència dels dimonis com «demonocràcia», bonica paraula que fa venir temptacions (potser demoníaques) d’aplicar-la en altres àmbits.

  En realitat, si hem de veure el Diable com la personificació del Mal, aleshores hem d’admetre que és anterior no només al cristianisme, sinó a tots els déus de totes les religions, i que no va caure del Cel, sinó que va sorgir de les tenebroses profunditats de l’ànima humana. Els éssers humans, des de que van començar a raonar, van començar també a distingir entre les coses bones i les coses dolentes que els passaven. I ho van atribuir a l’acció d’uns éssers superiors que controlaven el planeta. Els qui omplien els arbres de fruits o feien créixer el blat eren benèfics; els qui desencadenaven tempestes o feien morir el bestiar eren malèfics. El següent pas, és clar, era atribuir-los el Bé i el Mal morals. Els qui els inspiraven bones obres eren positius; els qui els inspiraven activitats perverses, negatius. El pecat era obra del Diable.

  L’existència del Mal Esperit és també una mostra de la justícia divina. Els dimonis són criatures rebutjades per Déu, que demostra d’aquesta manera que la seva llei no es vulnera debades, i que si té capacitat suficient per castigar éssers tan poderosos, imaginem-nos com ens pot castigar als humans! Però és, alhora, una mostra de la seva infinita misericòrdia, atès que el Diable serveix per justificar el naixement i la passió de Crist i la seva acció redemptora sobre els homes.
El boc emissari. 1921.
Maurits Cornelis Escher
  Ho expressa poèticament Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús:


«SATANÀS:
Batallant contra la glòria,
quedà l'home en poder meu;
vaig lluitar i vaig vèncer Déu...
Per què em roben la victòria?
MIQUEL:
Perquè Déu sempre confon
l'orgull de l'àngel rebel;
ahir, et llençà del Cel,
avui, et llença del món.
I, per deixar abatut
l'orgull que tant t'esperona,
no és ja Déu, sinó una dona
qui ton poder ha vençut.
SATANÀS:
Impossible; el món és meu
i, lluitant, puc vèncer encara.
MIQUEL:
Ja ets vençut: la Verge és Mare...!
Ja ha nascut el Fill de Déu!»
           
  La passió de Crist té, segons les Escriptures, una acció redemptora sobre els homes. Però... ben pensat... molt gran deu ser el poder del Diable si, per rescatar els humans que havia creat, Déu va haver d’enviar el seu propi Fill perquè fos sacrificat i lliurat a aquella mort que ell mateix va fer penetrar al món a causa del propi Diable...
  De la mateixa manera, la figura del Diable és emprada per demostrar la fidelitat dels humans a la Divina Paraula i mesurar la seva fortalesa. En les llegendes i rondalles populars on apareix en Banyeta, el desenllaç té sempre un caràcter moralitzador: si el protagonista sucumbeix, ha d’assumir-ne les conseqüències; si resisteix a la temptació, en surt triomfant. La virtut, doncs, és més valuosa gràcies a l’existència dels dimonis. O el que és el mateix: el Bé existeix en oposició al Mal, i si aquest desaparegués, també el Bé desapareixeria.


Diu la llegenda...

  La llegenda del ferrer i els seus tractes amb la Mort i el Diable s’explica a diversos llocs de Catalunya. Tot i que la més divulgada potser sigui la que se situa a Figueres, també l’he trobat a Collbató i a Vallverd. A Barcelona, en lloc d’un ferrer el protagonista és un sabater.
  Aquesta es la història d’un pobre ferrer —en el cas del sabater barceloní fins i tot té un nom adient: en Pobresa—, acostumat a viure en la més gran misèria.
  Una nit, se li presenten dos pelegrins que li demanen posada i l’endemà descobreix que no són altres que Jesús i Sant Pere, que ronden pel món buscant bones ànimes. Satisfet del seu comportament, Jesús li concedeix el compliment d’allò que vulgui: riqueses, fama, la Glòria... 
  Però el ferrer era un home molt pragmàtic:
 —Només hi ha una cosa que m’amoïna molt, i és que els nens del veïnat, com que treballo al carrer, s’asseuen al banc que tinc al costat de la porta i es dediquen a gastar-me mil i una brometes. Per això us voldria demanar que qui segui en aquest banc no se’n pugui aixecar fins que jo no ho vulgui. En d’altres ocasions, se m’enfilen a la figuera que tinc al davant de la porta i se’m cruspeixen les figues. Per això voldria que em concedíssiu el do que aquell que s’hi enfili no en pugui baixar fins que jo no ho mani. I quan sóc al llit, venen a trucar-me a la porta per emprenyar-me. Voldria demanar-vos que el qui agafi el picaportes s’hi quedi enganxat i no se’n pugui deixar anar fins que jo li ho permeti.
  Jesús li va concedir el que demanava.
 Aquell mateix matí, es presentà al carrer del ferrer un grupet de nanos que van començar a fer les trapelleries de sempre. Però els van quedar poques ganes de repetir-les quan van veure que no podien alçar-se del banc, baixar de la figuera o deixar-se anar del picaportes fins que el ferrer els ho va permetre.
  Heus ací que van passar molts anys i, un bon dia, a en Pobresa se li va presentar la Mort, dient que era arribada l’hora que l’acompanyés.
  —Asseu-te un moment en aquest banc, que de seguida torno —li va dir en Pobresa.
  Una setmana sencera es va passar la Mort asseguda al banc, fins que, desesperada li va dir al ferrer:
  —Fa set dies que no s’ha mort ningú i això em perjudica molt; fem un tracte: deixa’m anar i, a canvi, jo et concedeixo set anys més de vida.
  En Pobresa de seguida s’hi va avenir, i la Mort va marxar corrents. Pel camí es va trobar el Diable i li va explicar el que li havia passat.
  —Deixa-me’l a mi! —li va respondre aquest—. Ja veuràs quina una n’hi faig passar.
  Al cap dels set anys, es va presentar el Diable a casa del ferrer i li va dir que l’havia d’acompanyar a l’Infern, i que no calia que l’entabanés fent-lo seure al banc, perquè la Mort ja li havia explicat de quin pal anava. Aleshores, en Pobresa va convidar al Diable a menjar unes quantes figues, mentre ell posava una mica d’ordre en els seus afers.
  Set dies es va passar en Banyeta enfilat dalt de la figuera, fins que, desesperat, va pactar amb el ferrer, donant-li set anys més de vida.
  Però quan després d’aquest període va tornar per reclamar el deute, es va quedar enganxat al picaporta. Quan finalment el ferrer el va deixar, lliure el Diable va fugir corrents, sense ganes de tornar-ho a intentar.
  Quan ja era molt gran, en Pobresa que ja no tenia més ganes d’estar-se en aquest món, va decidir morir-se, i va pensar que el millor que podia fer, per lleialtat, era anar-se’n a l’Infern. Però vet aquí que quan Llucifer el va veure, li va agafar un cangueli tan gran que li va tancar la porta els nassos. Aleshores el ferrer se’n va anar fins a les portes del Cel i va demanar per entrar. Però Sant Pere, quan el va reconèixer, li va dir:
  —Va estar en la teva mà demanar la Glòria, i tu vas preferir tot un munt de bestieses. I, a més, vas pactar amb el Diable. No et puc pas deixar entrar al Cel.
  En Pobresa se’n va haver de tornar a la Terra per on, segons la tradició, segueix voltant encara, passant un dia aquí, un altre allà, una mica a casa de tothom.
  Es per això que es diu que ni al Cel ni a l’Infern no hi ha mai pobresa.