dilluns, 11 de maig de 2015

ELS TEMPLERS, HERETGES DIABÒLICS?

  L’any 1312, amb la butlla Vox in excelso, el papa Climent V s’inventava uns nous heretges: els templers.
  L’Orde del Templede Jerusalem s’havia fundat l’any 1120, sota la protecció del Vaticà, per anar a defensar els llocs sants a les croades. Al llarg de gairebé dos segles els cavallers templers van anar acumulant un gran poder social, polític i econòmic: van esdevenir els propietaris de més de la meitat dels territoris d’Europa i posseïen una gran quantitat de riqueses. En molts països eren els administradors de les finances dels reis; i fins i tot el papa Climent V els havia confiat els seus assumptes econòmics. A Catalunya van ser els assessor dels comtes de Barcelona des de Jaume I el Conqueridor.
  L’any 1305, un religiós ressentit, Esquieu de Floryan, prior de Montfaucòn, de la regió de Tolosa de Llenguadoc, es va presentar al castell de Lleida, davant el rei JaumeII, fent terribles acusacions contra els templers. Com que el rei català no li va fer el més mínim cas, De Floyran se’n va anar a fer la mateixa comèdia a Felip IV el Bell, rei de França.
  I a Felip, allò li va venir com anell al dit: les arques del seu tresor patien una greu minva, i els principals creditors eren els templers. Com que no tenia mitjà de pagar-los els deutes, aprofitant les acusacions d’Esquieu de Floryan, va començar a intrigar contra ells, amb la intenció de desacreditar-los, destruir-los i apropiar-se dels seus fabulosos béns i riqueses. Com que l’Orde estava sota l’obediència exclusiva dels papes de Roma, va haver de maniobrar prop d’ells i fins i tot extorquir-los, per aconseguir els seus propòsits. Després d’alguna resistència inicial, el Vaticà es va deixar convèncer que el Temple s’estava convertint en una amenaça política i econòmica, i per eliminar-lo va decidir utilitzar, com li és habitual, el recurs de l’heretgia.
  Amb la col·laboració del rei francès, va convèncer als estupefactes sobirans de tot Europa que els templers, segons proves incontestables que obraven en el seu poder, eren culpables dels delictes més execrables contra la fe. Sacrilegi, blasfèmia, idolatria, esoterisme, bruixeria i —un cop més, no podia faltar!— sodomia i relacions amb el Diable són alguns dels catorze càrrecs que es constituïren contra ells.
  També se’ls va imputar el fet que Terra Santa s’havia perdut perquè havien comès traïció, en aliar-se amb els musulmans. A banda que això constituís una de les més greus i estúpides mentides inventades mai pel Vaticà, com que a occident es tenia els musulmans per éssers diabòlics, per lògica els templers també ho havien de ser.
  Pel que fa a l’acusació d’esoterisme, és evident que estava recolzada sobre la deformació dels ritus propis de l’Orde, en algunes coses similars als de la maçoneria. La principal imputació va ser que adoraven un ídol demoníac, el Bafomet, un cap de bronze amb una, dues o tres cares, segons les versions, barbut i amb dos carboncles per ulls. És probable que el nom li provingui d’una deformació de Mahomet, una mena de figura mitològica de la que es deia que estava animada pel Diable, i que tenia la virtut d’actuar com a oracle i revelar l’existència de tresors ocults. En català el mot hauria derivat en Mafumet, que és una de les denominacions que es dona al Maligne, i que ha donat nom a una població del Tarragonès.
El Bafomet de la catedral de Notre Dame de París

  El 14 de setembre de 1307 Felip el Bell, recolzat pel papa, va emetre una ordre d’arrest als templers, que va executar-se un mes després. En el judici inquisitorial que es va seguir, els desgraciats cavallers, sotmesos a turment, van confessar tots els crims que se’ls imputaven i fins i tot els que no. El «diabòlic» orde que havia defensat el Sant Sepulcre de Jerusalem es va extingir cinc anys més tard.

  A Catalunya, la presència dels templers va ser ampla i contundent. I fins i tot llegendària, perquè hi ha documents del segle XVII que afirmen que l’Orde, iniciativa del xampanyès Hug de Payens, va ser fundada en realitat per un cavaller català, Hug de Pinós, senyor de Bagà, del que sí se sap amb certesa que mantenia estretes relacions amb el Temple, i que mig segle més tard de la institució li va cedir terrenys de la seva baronia.
  Més enllà de les llegendes, el que és inqüestionable és que els templers van posseir a Catalunya nombroses comandes i territoris.
  A Barcelona van tenir un palau prop del call. Encara avui un carrer ho recorda.
  Hi va haver castells templers repartits per tota la geografia. Entre d’altres cal destacar els d’Aiguamúrcia, Barbens, Barberà de la Conca, Castellciuró, Corbins, Cotlliure, L’Espluga de Francolí, Granyena de Segarra, Horta de Sant Joan, Lleida, Riba-roja d’Ebre, El Rourell, Torres de Segre i Vallfogona de Riucorb. Els tres més importants eren els d’Ascó, Miravet i Lleida (castell de Gardeny). De vegades es tractava de Cases fortes, com les de Castelló d’Empúries i La Joncosa, a Gelida.
  Els principals convents van ser els d’Aiguaviva (Mas del Temple de Santa Magdalena), Besan, Palau de Plegamans, Puig-reig i Sant Julià de Vilatorta (Santuari Puiglagulla). I les principals esglésies les de Mur, El Perelló (Santa Maria de Madrenys), Salt (Sant Cugat) i Sant Llorenç de les Arenes. A Avinyonet de Puigventós i a Palau-solità, hi havia capelles dels templers. A Palau encara es recorda el nom d’un d’ells, el templer Guiu, en un carrer.
  Finalment, els cavallers van ser senyors de poblacions senceres com ara Sant Celoni, Trullars o Tortosa, una de les principals comandes de Catalunya.

  Però l’enclavament més important va ser, sens dubte, Miravet, capital de l’Orde al Principat.
  El castell va ser el centre polític, econòmic i administratiu dels templers catalans des que, en ser conquerit als moros el 1153, els va ser donat pel rei Ramon Berenguer IV. Es tractava d’una fortalesa inexpugnable que, curiosament, tenia com a patró de la seva capella mortuòria sant Miquel, l’acèrrim enemic del Diable.
  Quan les persecucions van arribar a Catalunya, dos mesos després del seu inici, Jaume II, aquell rei que no havia cregut ni mitja paraula de les acusacions d’Esquieu de Floryan, va endegar la seva pròpia creuada contra els cavallers de l’Orde residents en el seu regne, dictant un decret de detenció contra tots ells, amb la intenció de lliurar-los a l’Inquisidor general, fra Joan de Llotger. La història oficial diu que va ser a causa d’un excés de zel religiós, que ho va fer. Però més aviat sembla evident que Jaume va prendre la iniciativa, potser mogut per les pressions del seu parent, el rei francès, amb el diabòlic convenciment que en trauria un gran profit de l’expropiació dels bens i riqueses de l’Orde.
  Els responsables de les comandes d’Ascó i Miravet, fra Berenguer de Sant Marçal i fra Ramon de Saguàrdia, es van negar als requeriments del comte de Barcelona i es van fer forts als seus castells. Argumentaven que estaven disposats a obeir les ordres del seu valedor, el Papa de Roma, però que no acceptaven ser condemnats per heretgia ni per mantenir relacions de cap mena amb Satanàs.
  Miravet es va convertir en l’indret des d’on se centralitzaven les negociacions dels templers amb el monarca català. Poques negociacions, perquè a mitjans de febrer del 1308, Jaume II va ordenar el setge dels castells, que es van rendir sense condicions el 12 de desembre d’aquell mateix any. Un personatge de nom molt adient, Mascarós Garidell, va ser l’encarregat, rera la caiguda de Miravet, de fer l’inventari i enviar al monarca el tresor dels templers catalans. Aquests van ser interrogats per la comissió inquisitorial diocesana, presidida pel bisbe d’Elna, Ramon Costa, i van mantenir els seus principis, declarant la profunda ortodòxia catòlica de l’Orde i negant els crims «horribles, nefands i diabòlics» i que se’ls imputaven.
  Un parell d’anys més tard, el concili provincial de Tarragona va declarar la innocència dels cavallers catalans de la ja extingida Orde. Però no hi fa res: el Diable, un cop més, havia triomfat.

Diu la llegenda...

«Gent de Mora, gent traïdora,
aviseu els de Falset,
que les bruixes es barallen
al castell de Miravet.»

  Aquesta copla popular n’és testimoni fidel: Miravet és un castell de bruixes.
  Però no és només per això, que el Maligne el senyoreja, també perquè durant molts anys va ser el reducte d’uns altres personatges estretament vinculats a les coses diabòliques: els cavallers templers.
  La llegenda —que no la realitat—, explica que en l’anomenada Plaça de la Sang, una terrassa del pis superior de la fortalesa, va tenir lloc una matança indiscriminada per part dels assetjants enviats pel rei Jaume II.
  Durant molt de temps, es va creure que els monjos guerrers es van resistir desesperadament a l’atac, de cambra en cambra i de pati en pati, fins arribar a aquest indret, on ja no podien recular més i on van ser brutalment anihilats, deixant-se els seus cadàvers sense sepultura. Una immensa taca negra al terra, causada per la sang vessada, i la pudor que durant anys se sentia als voltants del castell de Miravet, serien els testimonis d’aquests fets.
  I el fantasma.
  Perquè, sempre segons la llegenda, cada any, a les dotze de la nit del 28 de desembre —ni la data concorda, perquè ara se sap que va ser 16 dies abans, que el lloctinent dels templers, fra Ramon de Saguàrdia, va lliurar el castell, rera mesos de setge— s’apareix el fantasma del Gran Mestre català, vestit amb el blanc mantell i la creu vermella, i recorre la fortalesa convocant els seus difunts companys a  la lluita.
  Per contra, els documents històrics ens indiquen que no es va matar cap cavaller, que la rendició va ser incruenta, i que els frares van ser empresonats i conduïts a diversos llocs de Catalunya per poder-los jutjar del monstruós crim que se’ls atribuïa: no eren cavallers de Crist sinó esbirros del Diable.