L’any 1312, amb la butlla Vox in excelso,
el papa Climent V s’inventava uns
nous heretges: els templers.
L’Orde del Templede Jerusalem s’havia fundat l’any 1120, sota la protecció del Vaticà,
per anar a defensar els llocs sants a les croades. Al llarg de gairebé
dos segles els cavallers templers van anar acumulant un gran poder social,
polític i econòmic: van esdevenir els propietaris de més de la meitat dels
territoris d’Europa i posseïen una gran quantitat de riqueses. En molts països
eren els administradors de les finances dels reis; i fins i tot el papa Climent
V els havia confiat els seus assumptes econòmics. A Catalunya van ser els
assessor dels comtes de Barcelona des de Jaume I el Conqueridor.
L’any 1305, un religiós ressentit, Esquieu de Floryan, prior de Montfaucòn,
de la regió de Tolosa de Llenguadoc, es va presentar al castell de Lleida,
davant el rei JaumeII, fent terribles acusacions contra els templers. Com que el
rei català no li va fer el més mínim cas, De Floyran se’n va anar a fer la
mateixa comèdia a Felip IV el Bell, rei de França.
I a Felip, allò li va venir com anell al
dit: les arques del seu tresor patien una greu minva, i els principals
creditors eren els templers. Com que no tenia mitjà de pagar-los els deutes,
aprofitant les acusacions d’Esquieu de Floryan, va començar a intrigar
contra ells, amb la intenció de desacreditar-los, destruir-los i apropiar-se
dels seus fabulosos béns i riqueses. Com que l’Orde estava sota l’obediència
exclusiva dels papes de Roma, va haver de maniobrar prop d’ells i fins i
tot extorquir-los, per aconseguir els seus propòsits. Després d’alguna
resistència inicial, el Vaticà es va deixar convèncer que el Temple
s’estava convertint en una amenaça política i econòmica, i per eliminar-lo va
decidir utilitzar, com li és habitual, el recurs de l’heretgia.
Amb la col·laboració del rei francès, va
convèncer als estupefactes sobirans de tot Europa que els templers,
segons proves incontestables que obraven en el seu poder, eren culpables dels
delictes més execrables contra la fe. Sacrilegi, blasfèmia, idolatria,
esoterisme, bruixeria i —un cop més, no podia faltar!— sodomia i relacions amb
el Diable són alguns dels catorze càrrecs que es constituïren contra ells.
També se’ls va imputar el fet que Terra Santa
s’havia perdut perquè havien comès traïció, en aliar-se amb els musulmans. A
banda que això constituís una de les més greus i estúpides mentides inventades
mai pel Vaticà, com que a occident es tenia els musulmans per éssers
diabòlics, per lògica els templers també ho havien de ser.
Pel que fa a l’acusació d’esoterisme, és evident
que estava recolzada sobre la deformació dels ritus propis de l’Orde, en
algunes coses similars als de la maçoneria. La principal imputació va
ser que adoraven un ídol demoníac, el Bafomet, un cap de bronze amb una, dues o tres
cares, segons les versions, barbut i amb dos carboncles per ulls. És probable
que el nom li provingui d’una deformació de Mahomet, una mena de figura
mitològica de la que es deia que estava animada pel Diable, i que tenia la virtut
d’actuar com a oracle i revelar l’existència de tresors ocults. En català el
mot hauria derivat en Mafumet, que és una de les
denominacions que es dona al Maligne, i que ha donat nom a una població del
Tarragonès.
 |
| El Bafomet de la catedral de Notre Dame de París |
El 14 de setembre de 1307 Felip el Bell,
recolzat pel papa, va emetre una ordre d’arrest als templers, que va
executar-se un mes després. En el judici inquisitorial que es va seguir, els
desgraciats cavallers, sotmesos a turment, van confessar tots els crims que
se’ls imputaven i fins i tot els que no. El «diabòlic» orde que havia defensat
el Sant Sepulcre de Jerusalem es
va extingir cinc anys més tard.
A Catalunya, la presència dels templers va ser
ampla i contundent. I fins i tot llegendària, perquè hi ha documents del segle XVII
que afirmen que l’Orde, iniciativa del xampanyès
Hug de Payens, va ser
fundada en realitat per un cavaller català, Hug de Pinós, senyor de Bagà, del que sí se sap amb certesa
que mantenia estretes relacions amb el Temple, i que mig segle més tard
de la institució li va cedir terrenys de la seva baronia.
Més enllà de les llegendes, el que és
inqüestionable és que els templers van posseir a Catalunya nombroses
comandes i territoris.
A Barcelona van tenir un
palau prop del call. Encara avui un carrer ho recorda.
Hi va haver castells templers
repartits per tota la geografia. Entre d’altres cal destacar els d’Aiguamúrcia, Barbens,
Barberà de la Conca, Castellciuró, Corbins, Cotlliure, L’Espluga de Francolí,
Granyena de Segarra, Horta de Sant Joan, Lleida, Riba-roja d’Ebre, El Rourell,
Torres de Segre i Vallfogona de Riucorb. Els tres més importants eren els
d’Ascó, Miravet i Lleida (castell de Gardeny). De vegades es tractava de Cases
fortes, com les de Castelló d’Empúries i La Joncosa, a Gelida.
Els principals convents van ser els d’Aiguaviva
(Mas del Temple de Santa Magdalena), Besan, Palau de Plegamans, Puig-reig i
Sant Julià de Vilatorta (Santuari Puiglagulla). I les principals esglésies les
de Mur, El Perelló (Santa Maria de Madrenys), Salt (Sant Cugat) i Sant Llorenç
de les Arenes. A Avinyonet de Puigventós i a Palau-solità, hi havia capelles
dels templers. A Palau encara es recorda el nom d’un d’ells, el templer Guiu,
en un carrer.
Finalment, els cavallers van ser senyors de
poblacions senceres com ara Sant Celoni, Trullars o Tortosa, una de les
principals comandes de Catalunya.
Però l’enclavament més important va ser, sens
dubte, Miravet,
capital de l’Orde al Principat.
El castell va ser el centre polític, econòmic i
administratiu dels templers catalans des que, en ser conquerit als moros el
1153, els va ser donat pel rei Ramon Berenguer IV. Es tractava d’una
fortalesa inexpugnable que, curiosament, tenia com a patró de la seva capella
mortuòria sant Miquel, l’acèrrim enemic del Diable.
Quan les persecucions van arribar a Catalunya,
dos mesos després del seu inici, Jaume II, aquell rei que no havia
cregut ni mitja paraula de les acusacions d’Esquieu de Floryan, va
endegar la seva pròpia creuada contra els cavallers de l’Orde residents en el
seu regne, dictant un decret de detenció contra tots ells, amb la intenció de
lliurar-los a l’Inquisidor general, fra Joan de Llotger. La història oficial diu que
va ser a causa d’un excés de zel religiós, que ho va fer. Però més aviat sembla
evident que Jaume va prendre la iniciativa, potser mogut per les
pressions del seu parent, el rei francès, amb el diabòlic convenciment que en
trauria un gran profit de l’expropiació dels bens i riqueses de l’Orde.
Els responsables de les comandes d’Ascó i Miravet, fra Berenguer de Sant Marçal i fra Ramon de Saguàrdia, es van negar als
requeriments del comte de Barcelona i es van fer forts als seus
castells. Argumentaven que estaven disposats a obeir les ordres del seu
valedor, el Papa de Roma, però que no acceptaven ser condemnats per
heretgia ni per mantenir relacions de cap mena amb Satanàs.
Miravet es va convertir en
l’indret des d’on se centralitzaven les negociacions dels templers amb el
monarca català. Poques negociacions, perquè a mitjans de febrer del 1308, Jaume
II va ordenar el setge dels castells, que es van rendir sense condicions el
12 de desembre d’aquell mateix any. Un personatge de nom molt adient, Mascarós
Garidell, va ser l’encarregat, rera la caiguda de Miravet, de fer
l’inventari i enviar al monarca el tresor dels templers catalans. Aquests van
ser interrogats per la comissió inquisitorial diocesana, presidida pel bisbe d’Elna,
Ramon Costa, i van mantenir els seus principis, declarant la profunda
ortodòxia catòlica de l’Orde i negant els crims «horribles, nefands i
diabòlics» i que se’ls imputaven.
Un parell d’anys
més tard, el concili provincial de Tarragona va declarar la innocència dels
cavallers catalans de la ja extingida Orde. Però no hi fa res: el Diable, un
cop més, havia triomfat.
Diu la llegenda...
«Gent de Mora, gent traïdora,
aviseu els de Falset,
que les bruixes es barallen
al castell de Miravet.»
Aquesta copla popular n’és testimoni fidel: Miravet
és un castell de bruixes.
Però no és només per això, que el Maligne el
senyoreja, també perquè durant molts anys va ser el reducte d’uns altres
personatges estretament vinculats a les coses diabòliques: els cavallers templers.
La llegenda —que no la realitat—, explica que en
l’anomenada Plaça de la Sang, una terrassa del pis superior de la
fortalesa, va tenir lloc una matança indiscriminada per part dels assetjants
enviats pel rei Jaume II.
Durant molt de temps, es va creure que els monjos
guerrers es van resistir desesperadament a l’atac, de cambra en cambra i de
pati en pati, fins arribar a aquest indret, on ja no podien recular més i on
van ser brutalment anihilats, deixant-se els seus cadàvers sense sepultura. Una
immensa taca negra al terra, causada per la sang vessada, i la pudor que durant
anys se sentia als voltants del castell de Miravet, serien els
testimonis d’aquests fets.
I el fantasma.
Perquè, sempre segons la llegenda, cada any, a
les dotze de la nit del 28 de desembre —ni la data concorda, perquè ara se sap
que va ser 16 dies abans, que el lloctinent dels templers, fra Ramon de
Saguàrdia, va lliurar el castell, rera mesos de setge— s’apareix el
fantasma del Gran Mestre català, vestit amb el blanc mantell i la creu
vermella, i recorre la fortalesa convocant els seus difunts companys a la lluita.
Per
contra, els documents històrics ens indiquen que no es va matar cap cavaller,
que la rendició va ser incruenta, i que els frares van ser empresonats i
conduïts a diversos llocs de Catalunya per poder-los jutjar del monstruós crim
que se’ls atribuïa: no eren cavallers de Crist sinó esbirros del Diable.
