Cada any, la nit del 10 de maig, a Badalona cremen el Dimoni.
La representació, que la Generalitat de Catalunya va declarar festa
d’interès turístic l’any 1991, coincideix amb les Festes de Maig en
honor de sant Anastasi. Aquest sant, nascut a Lleida, havia format part de
les legions romanes. En convertir-se al cristianisme, va ser martiritzat i
executat a les platges de Badalona, per això se’l va nomenar copatró de la
ciutat. Les seves festes se celebren des de mitjans del segle XVII, però a
principis del XX van anar perdent importància. L’any 1940, per tal de revifar-les, els
administradors de la Confraria de Sant Anastasi, amb la col·laboració de
l’historiador local Josep Maria Cuyàs i Tolosa, es van inventar una nova tradició: la Cremada del Dimoni. En quatre anys la
representació es va consolidar, convertint-se en l’acte més important de les
festes.
La idea va sorgir d’un apunt que el baró deMaldà havia fet en la seva obra Calaix de sastre: «En
l’any que queda senyalat de 1785, segons notícia, puix que no ho vegí, sent els
mariners i pescadors gent de tabola i tunanteria, calaren foc a un figuron
perquè s’hi arreplegués en la nit del 8 de maig, diumenge, que feien la festa
del Roser, a més de tots aquells i aquelles de Badalona, molta gent
forastera.» S’ha cregut que el «figuron» podria ser el mascaró de proa d’algun vaixell escombrat per
les ones fins a la platja de Badalona, la qual cosa donà motiu als reinventors
de la tradició a associar-lo amb el Diable i cremar-lo en la vigila del sant
martiritzat, simbolitzant la consunció de tots els mals que han tingut lloc
durant l’any.
Com veiem, el fet de cremar una imatge, una figura, un animal mitològic, o
un conjunt escenificat, no és nova. És un dels actes més habituals en les festes
populars mediterrànies. En donen bona prova les famoses falles
valencianes.
Antigament, a l’Escola Pia de Moià també es cremava el Dimoni
per la festa del seu patró, sant Josep deCalassanç. La tradició va ser fomentada des del 1906 per Pius
Sarri, el rector de Moià, i consistia a cremar ninots elaborats per una de
les classes de l’escola juntament amb un gran Dimoni; es tractava d’escenificar
un passatge de la vida del sant català en el qual, sent encara un nen, va
intentar matar Satanàs amb un ganivet.
La Cremada de Badalona comença plantant a la sorra de la platja un enorme
dimoni de cartró pedra. Antigament, el disseny de les figures havia estat
encarregat a algun artista local, amb la qual cosa s’havia creat una nova
professió: el mestre dimoniaire. Però des del 1999 l’Ajuntament de la
ciutat convoca un concurs, Crema'lTu!, que atreu artistes i dissenyadors, amateurs i professionals, d’arreu del
país.
Des de bon principi, en el disseny de la figura es
van introduir elements relacionats amb els esdeveniments de l’any, sovint amb
caire de denúncia. L’arribada de l’home a la lluna, el moviment hippy, la mort
d’Stalin, l’art de Salvador Dalí o de Picasso, són alguns
dels aspectes temàtics que al llarg dels anys s’han donat a la falla. El Dimoni
de l’any 2002 era, en realitat, una Dimònia, i el de l’any següent, un
pacifista. El del 1946 feia cinc metres d’alçada, i tenia un mecanisme per
entrar i sortir d’una caldera. El del 1960 ja mesurava deu metres. Els primers
costaven unes 10.000 pessetes (60 euros). En l’actualitat superen els 12.000
euros de cost.
La festa s’ha estès a les escoles badalonines. Cada
any, mentre s’edifica el gran Dimoni a la sorra de la platja, rep la visita de
centenars de nens que, en processó, cantant «Dimoni pelut, que a l'infern no
t'han volgut», van a dipositar als peus de la falla centenars de dimoniets
construïts a les classes de manualitats, amb els més diversos materials, seguint el lema «El dimoni a l’escola». I a finals de maig,
en el marc de la seva Festa Major, el barri badaloní de Pomar organitza
la seva pròpia Cremada, amb una figura una mica més petita del Maligne.
 |
| Cremada del Dimoni 2006. Foto: Carquinyol. |
Però... no us penseu pas que el Rei de l’Infern
resti insensible a la provocació! Al llarg dels anys, moltes són les anècdotes
que demostren que ha intentat venjar-se complidament dels qui el socarrimen,
sabotejant la festa. L’any 1951, el Dimoni de Badalona va patir tota mena de
desgràcies. Per començar, la censura va obligar el dissenyador a cobrir el pit
nu d’una sirena. I com que «pel maig, cada dia un raig», a mitja tarda
es va posar a ploure. L’aigua va desfer les mans de la figura i gairebé la va
decapitar. L’any següent, el constructor, previsor, li va posar un paraigües.
En aquella ocasió no va ploure. Al 1970, demostrant que ell és l’amo i senyor
de les tempestes, el Diable va fer bufar sobre la platja badalonina una forta
ventada que va impedir muntar a la seva figura les ales de rat-penat que li
estaven destinades.
I, és clar, com li és
habitual, el Diable també s’ha valgut en alguna ocasió dels seus col·laboradors
sobre la Terra. En el cinquè aniversari de la celebració, els encarregats
municipals de les festes patronals van decidir substituir la Cremada per un
festival de música que va provocar la indignació de tot el poble i àcides
crítiques del món de la cultura. I al 1973, amb el franquisme a punt d’estirar
la pota, l’Ajuntament va decidir encarregar el disseny de la figura a uns
fallers valencians, la qual cosa va encendre de debò els ànims dels
badalonins que van titllar-la de Dimoni subnormal, tot augurant
que els qui ho havien propiciat anirien de pet a l’infern.
