dimarts, 19 de maig de 2015

LA REVOLTA CELESTIAL

  L’intent de cop d’estat celestial va ser protagonitzat pels àngels
  Aquests personatges apareixen a la Bíblia com a intermediaris entre Déu i els humans, als quals vigilen i protegeixen. I tot i que sovint se’n fa una descripció genèrica, cadascun d’ells posseeix una individualitat diferenciada. Això sí: en principi tots ells estan subordinats a Déu i són incorruptibles, però posseeixen el lliure arbitri... I aquí és on la cosa es complica, perquè, en un moment donat, n’hi va haver un que va voler exercir aquesta llibertat de decisió.
  Lucibell, de l’orde dels serafins, l’estament celestial més perfecte, ocupava el rang més elevat de la jerarquia angèlica per la seva bellesa i poder de lideratge. Era el preferit de Déu. Francesc Eiximenis, d’una manera una mica infantil, diu que «Llucifer era més amic de Déu que sant Miquel». Però va ser precisament aquest poder de lideratge el que el va portar a encapçalar la revolució d’un estol d’àngels. El papa Joan Pau II encara ho recordava en un discurs de l’any 1986: «Amb base a la seva llibertat creada van fer una elecció radical i irreversible igual a la dels àngels bons, però diametralment oposada: en lloc d’una acceptació de Déu plena d’amor, li van oposar un rebuig inspirat per un fals sentit d’autosuficiència, d’aversió i fins i tot d’odi que es va convertir en rebel·lió».

  Els motius que ha proposat l’Església per a aquesta rebel·lió han estat diversos, i han ocasionat força polèmiques al llarg dels segles.
  Existeixen tres hipòtesis que estan relacionades directament amb tres pecats capitals: la supèrbia, l’enveja i la luxúria. Cadascuna d’elles ha primat en un moment diferent de la història. Joan Oliver, en la divertida peça teatral que aborda el tema, Allò que tal vegada s’esdevingué, en fa un interessant pout-pourri de totes tres, quan el Querub que visita el Paradís li explica a Caïm:

  «Satanàs, príncep de les cohorts, en un determinat moment de l'eternitat celestial es va creure prou fort i prou popular per a intentar l'establiment d'un poder personal independent del de Jahvè. La preparació del cop va durar dotzenes de segles. Es feia una propaganda intensíssima: als començos, clandestina, més tard, tot just dissimulada, i en els darrers temps, abans del daltabaix, francament desvergonyida. Se'ns prometia una vida més agradable, una reducció de les hores diàries d'arpa, distraccions, novetat. No ho vulguis saber! Calia excedir-se si considerem que al Cel es viu real­ment bé. Tanmateix, l'eix de la campanya i allò que va determinar el seu èxit va ser la promesa de dotar-nos de sexe. Es va divulgar l'espècie que una persona sense sexe és una persona minvada i, en certa manera, indigna. Per aquells temps el Senyor ja havia parlat públicament del seu propòsit de crear una humanitat a base de criatures sexual­ment diferenciades. Satanàs i els seus satèl·lits no s'estaven de dir que el projecte era vexatori per a la classe angèlica. L'agitació creixia, els caps del moviment eren escoltats i aplaudits per multituds innúmeres...»

  De totes tres teories, la que ha acabat triomfant ha estat la de la supèrbia, l’orgull de Lucibell i el seu desig d’igualar-se a Déu. Justificada per algunes frases de la Bíblia, que parlen de la supèrbia com el primer dels pecats, va començar a difondre’s amb Orígenes, en els primers segles del cristianisme. Aquest Pare de l’Església va atribuir a Satanàs un text del profeta Isaïes, on és llegeix:

«Com vas caure del cel,
oh, Estel fill de l'aurora!
I has estat derrocat per terra
tu, que vas abatre les nacions!
I tu que eres aquell que vas dir en el teu cor:
Jo pujaré al cel!
Sobre els estels de Déu
aixecaré el meu tron!
i m'asseuré a la muntanya de l'Assemblea
a les vessants del Nord,
em remuntaré sobre les altures dels núvols;
seré semblant a l'Altíssim!
En canvi vas ser precipitat del cel
a les profunditats de l'abisme.»

  Segons aquesta teoria, Lucibell, veient-se el més bell, graciós i amb majors dons dels àngels de la cort, va incórrer en un desordenat amor cap a ell mateix, i va considerar que el seu estat angèlic s’havia fet per governar, no pas per servir, com expressa amb contundència la frase «No et serviré!» que apareix a Jeremies.
  En els segles posteriors, es desenvolupa una altra teoria, complementària en certa manera de l’anterior: la rivalitat de Lucibell no és únicament amb Déu, sinó també amb la seva creació humana.
  Segons s’expliquen els fets, a cadascuna de les potències angèliques li va ser encomanada una part del govern de l’Univers. A Lucibell li va correspondre l’esfera terrestre. Tot va anar bé fins que a Déu se li va acudir crear un ésser intel·ligent que poblés la Terra i es dediqués, sobretot, a alabar-lo, com els àngels ho feien al Cel. El Creador va cridar aquests a consell i els va exposar la idea. Va haver-hi opinions diverses, i aleshores Déu va fer Adam en secret, per evitar murmuracions i enfrontaments. I, és clar, ja la vam tenir liada!
  Quan Déu va mostrar la seva obra, per tal que l’admiressin i la reverenciessin, l’arcàngel sant Miquel va obeir, però Lucibell es va sentir ofès de que el Pare hagués creat un ésser a la seva imatge i semblança, que competia amb ells per l’amor diví, i al que, a sobre, pretenia posar per damunt dels àngels, fent-los els seus servents. A l’Alcorà s’explica la facècia amb molta més contundència:

  «Al·là va preguntar: “què t’impedeix prosternar-te, quan sóc jo mateix qui t’ho mano?” Iblis [el nom que els musulmans donen al Diable] va contestar: “Jo sóc millor que ell. A mi em vas crear de la llum, i a ell l’has creat del fang!”. Al·là va exclamar: “Ves-te’n del Paradís, perquè no es propi que aquí t’enorgulleixis! Surt! Estàs entre els rebutjats!”».

  I, és clar, Lucibell no s’ho va fer dir dues vegades. De seguida es va posar a reclutar seguidors —una tercera part dels àngels— i va encapçalar la fatídica rebel·lió que ja sabem com va acabar. I, a sobre, va incitar la criatura humana (dos es barallen i rep un tercer!) a cometre un pecat que el va convertir en mortal.
  La tercera teoria, de fet la més antiga, descrita ja al Gènesi, és també la més sucosa: els àngels es van rebel·lar perquè volien participar de l’orgia col·lectiva que s’estava organitzant a la Terra, i tenir relacions sexuals amb les femelles humanes. Aquesta versió —de la que parlaré més àmpliament un altre dia— va anar perdent força a partir del segle IV, probablement perquè a l’Església no li agradava gens la idea de marranejar d’aquesta manera la imatge dels àngels celestials.
  Fos quin fos el motiu, el fet és que la conspiració angèlica va elevar Lucibell, aleshores ja Llucifer, a la categoria de «primer revolucionari de la Història». I com acostuma a passar amb els revolucionaris, va haver de pagar un preu molt elevat per la seva oposició i la seva transgressió a les normes dictades. I, a sobre, se li va donar molt mala premsa.
  Tanmateix, a partir d’un determinat moment, el personatge va començar a adquirir una dimensió heroica que fregava el romanticisme. Precisament va ser una obra d’aquesta tendència, la que li va proporcionar l’oportunitat de donar la seva versió dels fets. El Paradís perdut, de John Milton, mostra Llucifer no només com el rebel que es revolta per lliure arbitri contra el poder establert, contra tots els opressors d’aquest món, sinó que li atribueix el paper d’un veritable demiürg, un segon Déu, un redemptor, que aporta a la humanitat el coneixement i el desig de llibertat.
  El fonamentalisme de l’Església Catòlica va acabar convertint Déu i les seves normes, que calia acatar sense protestes, en un personatge pesat, opressor, tirànic, del qual el poble, cada cop més racionalista i científic, sentia necessitat d’alliberar-se. Per contra, aquell ésser espantós que controlava l’espai Infernal i turmentava les ànimes dels condemnats, va començar a veure’s com un valerós rebel que no es volia rendir a les regles arbitràries del Totpoderós. Va començar a convertir-se en una mena de líder de l’oposició, amb el qual s’identificaven els reprimits pel sistema social establert, els ateus, els agnòstics, els qui creien en altres formes de religiositat... El símbol de la llibertat ideològica, vivencial, sexual.

  De fet, si ens parem a pensar-ho, el pecat comès pel Diable va ser el mateix que van cometre els primers humans en tastar el fruit prohibit al Jardí de l’Edèn: un acte de lliure voluntat.
La bellesa diabòlica de Le génie du mal.
Guillaume Geefs.




Diu el poema...

«Com a tot ésser, va treure'm
Déu del misteriós no res,
i vaig formar a la Glòria
un raig dels més esplendents.
«—Aquest raig que tant ja brilla
—vaig dir— bé pot brillar més.
Aquest raig que Déu adorna,
per què no es pot tornar Déu?»
Mes ai! de sobte, ple d'ira,
Ell va estimbar-me a l'Infern,
i estic condemnat a viure-hi
ple de ràbia eternament.
La teva justícia santa,
gran Jehovà, digues: on és?
Per què a l'home que ha de morir
li deixes prendre creixent?
De la llavor més petita
surt l'arbre altívol i espès;
com un llamp corre la fera;
el vapor fet núvol creix;
l'insecte per l'espai vola,
i, fins als núvols, l'ocell.
Per què, havent-ho fet tot lliure,
no ha de ser-ne el pensament?
Ai! El pensament, l'atures
quan es posa al davant teu!
I qui no vol aturar-lo,
com jo, s'estimba a l'Avern.»

El bressol de Jesús)