dimecres, 22 d’abril de 2015

ELS PODERS METEOROLÒGICS DEL DIABLE

  Amb l'abril a punt d'acabar, dies de sol, dies de pluja, ventades... una primavera que sovint no sembla primavera, val la pena esbrinar-ne els motius: «Quan l’abril no sap què fer, pren el Diable per conseller», diu el refranyer.
  També diu que «Llamps d’hivern, dimonis a l’Infern». I és que a Catalunya existeix l’antiga creença que el tro és un fenomen meteorològic creat pel Diable amb la intenció d’espantar els humans, i que Nostre Senyor va inventar el llamp perquè la seva llum avisés del terrabastall que s’acostava.
  Durant totes les èpoques de la humanitat s’ha cregut que Satanàs és l’amo i senyor de la meteorologia, i que amb el seu immens poder pot excitar tempestes, llamps, trons, pedregades, vents... Els teòlegs matisen, però, que ha de ser sempre amb el permís de Déu, el qual, si està enfadat amb algun poble, hi envia els dimonis per castigar-lo. L’inquisidor de Saragossa, el padre Pedro Sánchez Ciruelo, a la seva obra Reprobación de las supersticiones y hechicerías, del 1539, puntualitza que de cada cent mil tempestes que es produeixen amb prou feines en una hi intervé el Príncep del Mal.

  Amb tot, la mentalitat popular ha estat tenaç en les seves opinions, donant la volta a les jerarquies: les tempestes les congrien les bruixes, amb el permís del Diable. A Sant Feliu de Pallerols creien que les bruixes ballaven nues una sardana vora el riu Brugent, i que per efecte de la dansa s’alçava un núvol gros i negre que xuclava l’aigua del riu, es desplaçava sobre el poble i hi descarregava una bona pedregada. Però la més estesa de les creences és la que declara que les bruixes i els bruixots, aplegats al voltant d’un estany, donen tres cops sobre l’aigua amb varetes màgiques fetes de vern o de sanguinyol: els anomenats bastons del Diable. De seguida s’alça un vapor negre i espès que fan servir d’escala per enfilar-se damunt dels núvols i adreçar-los allà on volen fer mal. El lloc on està més arrelada la llegenda és al Canigó, a l’estany de Calandrà.
  L’aigua és imprescindible per fer el conjur. Serveix igual un estany, un riu o una font, i si no hi ha aigua a mà, les bruixes fan un sot a terra i s’hi orinen; després omplen el sot amb herbes i terra i ho pasten tot junt. Com més llarg és el pipí, més fondo el sot i més ben pastada la massa, més tremenda és la pedregada que es produeix.
  Segons la tradició popular, tot i que el Diable mai intervé personalment en la creació de les tempestes, no s’està de deixar-hi la seva signatura particular: un pèl de cabra o de boc ficat dins d’aproximadament una de cada quatre pedres de calamarsa, els anomenats popularment pèls de bruixa. Per obtenir-los, el Maligne els arrenca de la barba dels bocs durant la nit, o bé les bruixes es dediquen a esquilar les cabres. «A casa han tossat la cabra, aquesta tarda tindrem pedra!», es deia a la vall de Ribes. Per fer-ho sense ser vistes, les bruixes es fiquen dins del vent (el Bofarut, que se’n diu). Un pastor pirinenc explicava que ho va veure fer una tarda que era a la pastura: el Bofarut, després de passar per damunt de les cabres, es va dirigir cap a una bassa i va deixar caure tots els pèls a dins. Al cap d’una estona, dins l’aigua no hi quedava cap pèl i al cel ja es formava la pedregada.
  Però com que se sabia que no sempre les tempestes eren obra del Diable, sinó que de vegades venien ordenades per Déu, per saber qui n’era el responsable es va desenvolupar un procediment «científic» consistent a posar una de les pedres de gel sobre una medalla beneïda. Si la pedregada venia de mala art, la pedra es bellugava frenèticament, com si volgués fugir-ne, i quan es fonia, al seu interior apareixia el pèl de cabra.

Comunidor de La Costa del Montseny.
Foto: Rebeca Pardo.
  Si el teòleg gironí Francesc Eiximenis estava convençut que les tempestes eren la forma en què Satanàs celebrava les seves victòries, podeu imaginar-vos el que creia la gent senzilla! A Santa Maria de Merlès diuen que el que passa és que el Diable es baralla amb la seva dona, i a Bot, que la tira per la finestra. A Llofriu expliquen que el motiu de la baralla és que casa la filla, i com que la muller no hi està d’acord, per això li pega. A Cadaqués creuen que el qui l’estomaca és la sogra, i a Manresa, que el qui es casa és el mateix Llucifer, i que celebra les noces provocant un gran cataclisme. D’altres diuen que en realitat es casa amb una vella, o fins i tot amb sa mare. Quan plou i fa sol alhora, un fenomen vist com una contradicció, la gent creu que és el Diable qui ho provoca, perquè està de festa (i potser per això les bruixes es pentinen!). Altres, en canvi, consideren que el suau color rosat que pren el cel és perquè s’ha cremat la cua sense voler. També es diu que quan plou i fa sol mor un dimoni i en neixen dos.
  Igualment, al voltant dels llampecs hi ha un grapat de supersticions relacionades amb el Diable. A la plana de Vic diuen que són d’origen infernal, i que per aquest motiu els qui moren per un llamp fan una pudor de sofre que es deixa sentir de set pobles enllà. A Barcelona creuen que quan llampegueja cal evitar badallar, perquè el llamp entra per la boca i amb ell el Mal Esperit, que pren possessió del cos i el fa morir a l’instant. El mateix diuen de l’arc de Sant Martí, de la boira i del vent. A les zones muntanyoses creuen que uns dimoniots peluts i negres com el sutge escampen la boira saltant i ballant perquè l’espessor amagui les seves malifetes.
  Pel que fa al vent, el nombre de supersticions és molt més gran i variat. Pagesos i pastors estaven convençuts que l’originava el Diable per causar problemes als humans: provocava remolins, feia caure les fulles dels arbres, aixecava teulades, s’enduia pallers. Hi havia qui fins i tot estava convençut que quan el vent l’empenyia era perquè el mateix Satanàs provava de conduir-lo a l’Infern. I, com en el cas de les tempestes, hi ha qui creu que el vent es produeix perquè el Diable es casa i ho fa enmig de grans ventades. Més comuna és la creença que es muda de casa i, com que no vol que se sàpiga on va a viure, s’embolica en grans polsegueres alçades pel vent.
  Era creença comuna que els oratges sortien directament de l’Infern a través dels anomenats forats del vent; sembla que allà sota tenen una manxa enorme que dóna molta feina als dimonis. Hi ha forats del vent a la serra de Collserola i als volcans de la Garrotxa, que tot i estar apagats mantenen vius els seus bufadors, uns forats a través dels quals pugen corrents d’aire fred i calent de les entranyes de la Terra. També se n’ubicava un prop del santuari de la Mare de Déu de Requesens, al terme de Cantallops. Però el més famós de Catalunya és el del Canigó, d’on surten la tramuntana i el torb hivernal. Cal recordar que al Canigó s’alça també el pic de Tretzevents; la gent de la contrada creia que el nom es referia als vents infernals desfermats en totes direccions pel Diable per evitar que cap mortal anés a destorbar els aquelarres que s’hi celebraven.

  Per defensar-se dels atemptats meteorològics de dimonis, bruixes i bruixots, els catalans hem emprat tota mena de fórmules. A Banheras de Bigorra, al Llenguadoc, les dones tenien el curiós costum de cridar «Cul pelat! Cul pelat!», tot ensenyant-lo al cel ennuvolat (el que avui se’n diu «fer un calb», vaja!). D’altres, menys liberals invocaven santa Bàrbara (quan trona!) o sant Blai.
  Per combatre els fenòmens meteorològics també es feien servir amulets. Per tallar tempestes i pedregades es posaven a les finestres ganivets i navalles en forma de creu i amb el tall cap amunt, perquè així, com que no podien entrar a les cases per por de tallar-se, les bruixes i els dimonis fugien, emportant-se el temporal. Amb la mateixa intenció, al Penedès tiraven per la porta o per la finestra, de tres en tres, pedres cantelludes que s’havien recollit prop del sepulcre de Crist durant la Setmana Santa. A Ripollet encenien el foc i feien balancejar els cremalls molt lentament, perquè si ho feien amb brusquedat sabien que el moviment cridava el Diable. Però el més habitual era encendre un bon foc a la llar i cremar-hi llorer, sibina i altres vegetals beneïts el Diumenge de Rams. Al Camp de Tarragona, després treien les cendres al carrer i les escampaven al vent, i al Berguedà les estenien per damunt de la teulada en forma de creu.
  Un altre objecte de gran virtut per allunyar les tempestes són les campanes de les esglésies: «trompetes de Déu», se les anomena. Les campanes es bategen formalment, amb uns padrins, i d’aquesta manera li resulten odioses al Maligne. Se’ls sol gravar una creu i un conjur, que en el cas d’una de la Val d’Aran és força explícit: «Que la meva veu sigui el terror dels dimonis.» També els noms que se’ls donen poden ser indicatius d’aquesta funció: a l’església del Pi de Barcelona n’hi havia una de molt popular anomenada la Bruixa.
  Una altra fórmula consistia a fer escampar les tempestes demoníaques des del comunidor, una petita construcció quadrada amb una coberta sostinguda per pilars i obertures cap als quatre punts cardinals, emplaçada al costat de gairebé totes les parròquies de tots els pobles de Catalunya. Quan hi havia tempesta, el rector es traslladava al comunidor amb un breviari, una creu i el salpasser, i després de senyar-se llençava aigua beneïda en direcció als núvols, tot resant diverses oracions —el credo, el parenostre i el kyrieleison— mentre el sagristà feia repicar les campanes. Tot seguit, encarant la creu cap al cel, el sacerdot ordenava als esperits immunds, en nom de Déu, que dispersessin i allunyessin la tempesta.
  El costum de comunir es va mantenir fins als anys seixanta del segle XX.

Diu la llegenda...
  En un escrit de l’any 1465, el pare Miquel Llot explica que un feligrès seu, Andreu Noguer, de Montboló, al Vallespir, estava pasturant els seus ramats a les costes de La Parra quan es va adonar que venia pel cel una negra borrasca. Ràpidament, es va refugiar sota un pi, veient com el nuvolot negre, amb una remor esfereïdora, s’acostava a la població ben decidit a descarregar-hi la pedregada. Aleshores, tot d’una plegat, va començar a sentir-se el toc de la campana de la parròquia, i la boira es va aturar en sec. Des del seu improvisat refugi, Andreu Noguer va poder sentir la conversa que sobre els núvols sostenien el Diable i la bruixa que menava la tempesta.
  —Passa, passa! —cridava Llucifer, animant-la.
  —No puc passar! —va xisclar la veu d’una vella.
  —Per què no pots passar?
  —Perquè la Martina sona!
  Aquesta història es troba estesa per tot el Principat i respon sempre al mateix esquema.
  El costum de fer repicar campanes contra les tempestes encara es conservava a algunes contrades rurals en ple segle XX. A La Torre d’Oristà hi havia un campaner, en Jaume Bartomeus, que era l’encarregat de fer aquesta feina. Tan aviat com sentia un tro, es vestia amb la roba de tocar a bon temps, agafava la llanterna d’oli i se’n pujava al campanar.