dimarts, 7 d’abril de 2015

ON ÉS L'INFERN?

  «Jo veia Satanàs caure com un llamp del Cel», diu Jesús a l’Evangeli de Sant Lluc.
  Nou dies, va durar la caiguda.
  5.516.280.000 quilòmetres, que és el que dista el paradís celestial de l’Infern.
  A una velocitat aproximada de 25,5 milions de quilòmetres per hora.
  Mentre queia, l’àngel vençut pensava en el seu futur. Què en seria d’ell, ara que havia fracassat el seu cop d’estat celestial?
  Vençut per una estocada de l’arcàngel sant Miquel, les portes del Cel s’havien obert als seus peus.
  Miquel l’havia arrossegat, a ell i els seus àngels rebels, fins a la bretxa, i d’una empenta els havia precipitat daltabaix. «Pluja d’àngels», en dirien més tard els cronistes cristians. Tempesta, més aviat. Perquè l’estimbada es produïa en forma de llamps, flamarades, temporal desfermat. La còlera divina.
  Mentre cau, Satanàs, Llucifer, aquell antic Lucibell, el més bell dels àngels de la creació, no se sent penedit pel que ha fet. Al cap i a la fi, les coses no han anat pas tan malament. Ell volia ser alguna cosa més que un àngel. Ell volia ser un déu. I Jahvè ho ha acceptat. Li ha cedit la seva part de divinitat, de poder.
  —Amb els qui d’entre els humans et segueixin, ompliré els inferns on tu visquis   —li ha dit abans d’expulsar-lo del Cel.
  
  L’Infern. Aquest espai que encara no existeix, que no va ser creat per Jahvè, com totes les coses creades, serà ara el seu regne. Al planeta Terra. I ell en serà el príncep absolut. El Príncep d’aquest món.
L'Àngel Caigut. Gustave Doré.
  —Però... on de la Terra posaré el meu Infern? —pensa Llucifer.
  Té temps per pensar-hi. Nou dies.
  La Terra, esfèrica, enorme, diversa...
 —Al centre mateix! Aquesta esfera coberta de camps florits, selves boscoses i mars turquesa, il·luminada per un sol daurat, serà com una poma podrida que amagui sota la pell una polpa saturada de dimonis.
  Des de les altures, Satanàs contempla la Terra, que va acostant-se a una velocitat de vertigen. I aleshores la seva mirada aguda, brillant, terriblement lúcida, descobreix el que està buscant: aquell petit territori en forma de triangle entre la Mediterrània, el riu Ebre i la serralada dels Pirineus; aquella petita franja de terra, enmig del món tan immens, on sempre han sentit una especial devoció per ell...
  Hàbilment, com un paracaigudista que redreça la caiguda, el Diable fa una cabriola en l’aire i es precipita a gran velocitat sobre l’espai que ha escollit.
  Quan els seus peus toquen el terra, una bretxa immensa s’obre enmig de flamarades. I ell i els seus àngels caiguts són engolits cap a les entranyes de l’abisme.
  L’Infern acaba de néixer.
  I és sota Catalunya.

Diu la llegenda...
  Al capdamunt d’una muntanya de 2.497 metres d’altura situada entre Saldes i Gósol, el Diable va construir en una sola nit un formidable castell des del qual declarar la guerra al regne celestial. El Totpoderós va enviar-hi de seguida el seu exèrcit d’àngels, comandat per sant Miquel. La batalla va ser ferotge, però les legions angèliques van acabar aconseguint la victòria; el mateix sant Miquel va destruir la fortalesa a cops d’espasa, i va deixar una enorme bretxa flanquejada per dues llargues puntes a l’indret on s’havia alçat el castell infernal. A causa d’aquest curiós aspecte, la muntanya va ser coneguda des d’aleshores amb el nom de Pedraforca.
  En ser derrotat, l’Àngel Caigut va esmunyir-se sota terra per aquell forat, que es diu que és una entrada natural de l’Infern. Les nits de Sant Silvestre la gent de la comarca sent el guirigall, entre els udols del vent, dels estols de bruixes i bruixots que a cavall de les seves escombres passen amunt i avall, d’un cim a l’altre, rememorant aquells temps en què la muntanya havia estat propietat del seu senyor, el Diable.
  Encara l’any 1619, en el judici per bruixeria que es va fer contra Jacoba Ricarda, àlias Pellissona, a la diòcesi de Vic, ella va declarar: «Me n’anava pels aires al Pedraforca. I allí ja vaig trobar el Dimoni com a home, que estava ballant.»