dimarts, 14 d’abril de 2015

LA MISSA NEGRA

  Els satanistes, malgrat declarar-se contraris als dogmes, tenen els seus propis ritus i cerimònies, tots copiats i parodiats dels cristians. Els sagraments es converteixen en «exegraments», i durant el ritual tot està invertit: els celebrants beneeixen amb la mà esquerra, els fidels reciten el Parenostre en sentit negatiu («Pare nostre que sou a l’Infern...»), i les creus que adornen el recinte estan posades cap per avall.
  Per administrar els exegraments s’utilitzen tota mena de materials bruts i desagradables. En la consagració es fa servir sang d’animals o aigua amarga (tot i que avui dia es prefereix el licor, per allò del paladar, o alguna beguda estimulant i afrodisíaca). El calze és negre, de plata, o de qualsevol altre material excepte l’or, que és un element considerat propi de les religions espirituals i «de llum». L’hòstia també és negra, de vegades triangular, de vegades amb un dimoni pintat, i està feta de pa negre, quan no ha estat sostreta per algun adepte en anar a combregar. En ocasions, està pastada amb excrements o amb una barreja espantosa de farina, terra, ossos, herbes i sang menstrual. Quan les hòsties són de debò, de pa àzim, és habitual profanar-les clavant-los xinxetes o navalles, i en el moment de l’elevació satànica, en lloc d’«Aquest és el meu cos», el celebrant diu «Cabró viu, cabró regna», o bé «Barsebuc, Barsebuc, Barsebuc!».

Missa negra de "Inquisición". Jacinto Molina.
  Per fer «aigua consagrada», es fa servir orina de cabra, que l’oficiant aspergeix generosament sobre els assistents amb un hisop negre. De vegades, els dirigents de la cerimònia fan un sot a terra i s’hi pixen, perquè faci la funció de pila baptismal, on els adeptes mullen els dits per senyar-se al revés.
  La missa negra o del Diable, la principal cerimònia dels satanistes, té un origen molt antic; ja es practicava als aquelarres bruixescos medievals i a les cerimònies secretes dels grups herètics.
  Si avui el seu objectiu és retre culte a Satanàs, els demonòlegs antics estaven convençuts que en aquells temps era oficiada per ell mateix, sovint transfigurat com a Mascle Cabró. Aquest, no satisfet amb estrafer la cerimònia catòlica, feia aparèixer temples i altars, i convocava dimonis per tal que oficiessin de diaques, sots-diaques i preveres. Perquè no hi faltés res, a alguns els feia prendre forma de sants demoníacs i fins i tot de falsos màrtirs.
  El ritual de la missa negra moderna va ser descrit per Anton Szandor La Vey en les seves obres, seguint lleugerament el model de les antigues, i els diversos grups satànics introdueixen modificacions al seu gust.
  Els indrets on se celebren, amb gran secret, poden ser cases particulars; però es prefereixen els cementiris o les esglésies en ruïnes o desconsagrades, amb un ambient misteriós i tètric.
  Ultra les túniques i capes, alguns grups creuen que els homes i les dones velles han de vestir de negre i cobrir-se amb una caputxa, mentre que les dones joves han d’anar despullades o amb vestits provocatius que —segons ells, imagino que els membres masculins de la concurrència— estimulin les emocions sensuals, intensificant així l’«energia bioelèctrica». Sovint se’ls fa portar màscares als uns i als altres per que puguin expressar les emocions facials sense ser vistos.
  L’altar, quan no es tracta d’un altar humà, ha de ser negre, de forma trapezoïdal, del voltant d’un metre d’alt per dos metres de llarg, i ha d’estar col·locat a l’extrem oest de la sala, en direcció nord-sud. A la dreta es posa un ciri blanc, que simbolitza els poders de la llum i la màgia blanca que es portarà a terme per obtenir el poder i l’èxit dels participants i ajudar els amics. A la seva flama és cremen els pergamins on s’escriuen les benediccions satàniques. A l’esquerra es posa un ciri negre que representa el poder de les tenebres i la màgia negra. Es fa servir per perjudicar i destruir els enemics, cremant-hi els pergamins en els que s’escriuen les malediccions.
  L’attrezzo està compost de símbols i objectes encaminats a obrir portes als dimonis: calaveres, trios de sisos, creusde Lorena... La peça més apreciada en la decoració és el segell de Bafomet. A finals del segle xix Aleister Crowley el va recuperar de la tradició templera com a símbol esotèric per a les seves representacions satàniques, canviant-li la fesomia de dues o tres cares barbudes per la d’un boc circumscrit dins un pentacle invertit, amb la paraula «Leviatan» inscrita. Aquest símbol presideix les celebracions des de la paret, sobre l’altar, i en els collars que porten els adeptes.
  La missa en honor del Diable s’inicia amb el toc estrident d’una campaneta. El celebrant l’agita nou vegades, fent-la girar en sentit invers a les agulles del rellotge i adreçant-la als quatre punts cardinals, per tal de purificar l’ambient de sons externs. I torna a fer-ho a la fi del ritual per tal d’intensificar l’objectiu perseguit. Alguns grups utilitzen també un gong que serveix per invocar les forces de les tenebres i per marcar el moment en que els participants han de respondre a les paraules de l’oficiant amb un «Salve, Satanàs!».
  La cerimònia es desenvolupa segons el ritual romà pre-conciliar, amb les adaptacions necessàries al fet que l’adorat és el Diable. Després dels tocs de campaneta, ve la invocació: 

  «In nomine Dei nostri Satanas Luciferi excelsi!
  »En el nom de Satan, Senyor de la Terra, Rei del Món, ordeno a les forces de les tenebres que em concedeixin el seu poder infernal. Obriu de bat a bat les portes de l’Infern i sortiu de l’abisme per rebre’m com el vostre germà i amic. Concediu-me les indulgències del que us demano. He pres el teu nom com una part de mi mateix. Visc com les bèsties del camp, gaudint de la vida carnal. Afavoreixo el just i maleeixo el corrupte. Per tots els déus de l’Avern, ordeno que tot això que dic es compleixi. Avança’t i respon als teus noms al manifestar els meus desigs: Abaddon, Adramelec, Ahpuch, Ahriman, Ammon, Apol·lió, Asmodeu, Astarot, Azazel, Baalberit, Bafomet, Balaam, Barsebuc, Bast, Behemot, Berit, Bile, Cimmeries, Coiot, Dago, Damballa, Demogorgon, Diabolus, Dràcula, Emma-O, Eurínome, Fenrís, Gorgon, Haborym, Hècate, Ixtar, Kali, Lilith, Loki, Mammó, Mania, Mantus, Marduk, Mastema, Mefistòfil, Melek-Taus, Metzli, Mictian, Midgard, Milcom, Moloc, Mormoop, Naamah, Nergal, Nihasa, Nija, O-Yama, Pan, Plutó, Proserpina, Pwcca, Quemoix, Rimmon, Sabazi, Sammael, Samnu, Sedit, Sekhmet, Set, Shamad, Supay, Tammuz, T'an-mo, Tchort, Tezcatlipoca, Thoth, Tifó, Tunrida, Xaitan, Xiva, Yaotzin, Yen-lo-Wang!».

  Un cop s’ha passat llista de gairebé tots els noms que rep el Diable en els diversos països del món, el celebrant aixeca el calze i diu: «Aquest és el calze del plaer sexual». Després presenta l’hòstia als presents i prossegueix: «I tu, Jesús, vulguis o no, t’has d’encarnar en aquest pa; volem reblar els teus claus, prémer les teves espines, fer brotar de nou sang de les teves ferides seques». Aleshores els concurrents beuen el contingut del calze, i de seguida l’oficiant gira sobre ell mateix, dirigint la punta d’una espasa cap els quatre punts cardinals, tot cridant els noms dels Quatre Prínceps de la Corona de l’Infern: Llucifer a l’est, Belial al nord, Leviatà a l’oest, Satan al sud. Si no es disposa d’una espasa, es pot utilitzar una daga llarga o un ganivet (com els de tallar pernil, imagino). Tot seguit, es beneeix els presents amb el símbol fàl·lic. Aquest objecte, que representa la fertilitat, generalment és de metall, fang, fusta o cera, en forma erecta.
  En acabat, es claven agulles a alguns ninotets que representen els enemics, per causar-los mal, o es llegeixen en veu alta i es cremen en els ciris corresponents les peticions escrites pels adeptes, tot pronunciant a cor la paraula màgica Shemhamforash. Per acabar, es fa una lectura del passatge més apropiat de la Clau d’Henoc (que trobareu a La bíblia satànica d’Anton Szandor La Vey) i el celebrant agita la campaneta tot dient «Així sigui fet».
  La participació femenina en el ritual de la missa negra és bastant singular. De vegades, l’ajudant del sacerdot és una dona vestida de monja, tot i que és molt millor que es tracti d’una monja autèntica. A l’Edat Mitjana, aquest paper estava reservat a la reina de les bruixes. En altres ocasions, és una sacerdotessa, la que oficia el culte. I en moltes més, la dona fa el paper de la verge que s’ofrena a Satanàs. Però el més habitual és que l’objectiu de la dona en les misses negres, des del segle XVII en que ho va posar de moda la marquesa de Montespan, sigui el de fer d’altar, despullada, amb el cap envers el sud i els peus mirant al nord. I serveix per fer-hi al damunt els més... sorprenents... rituals. En ocasions, tots els adeptes masculins, per torn, es dediquen a penetrar la dona-altar.
  En alguns casos s’ha parlat de sacrificis: gallines, cabres, alguna vaca robada d’alguna masia propera. També s’ha parlat d’éssers humans, com ara nens acabat de néixer i no batejats, o la mateixa dona altar.
  Després, s’omple el calze amb la sang de la víctima i alguns grups satanistes la utilitzen per fer pintades sacrílegues.
  L’assemblea es clausura amb el toc de la campaneta i un unànime «Salve, Satanàs!».
  A la vista de tot aquest cerimonial, hom té la sensació que amb les misses negres ha passat una mica com amb el nudisme. Antigament, anar despullat en els espais públics es considerava una indecència. Avui dia es té per símbol d’ecologisme, tot i que m’agradaria saber si tots, absolutament tots els que el practiquen, són tan ecològics com diuen o tenen altres interessos que, òbviament, mai sabré. També antigament, celebrar una missa negra era tingut per una blasfèmia absoluta. Avui dia es diria que Satanàs ja no és aquella figura del Mal que han dibuixat dos mil anys de cristianisme, sinó tot el contrari: el paradigma de la llibertat, o, per dir-ho d’una altra manera, el Woodstock de la religió!