Vet aquí la pregunta del milió, que teòlegs i
profans s’han plantejat des de fa més de dos mil anys.
Fins i tot el mateix Diable s’ho pregunta. En una
imaginària disputa celestial composta al segle XIII pel poeta milanès Bonvesin da la Riva, Laudes de Virgine Maria,
Satanàs la interroga amb una lògica aclaparadora: si Déu preveia, en la seva
omnipotència, que ell pecaria i es condemnaria, per què el va crear? O per què
no el va crear prou bo per resistir-se a la supèrbia, com els altres àngels?
Per què va voler que existís un personatge com ell, condemnat sense esperança
al foc de l’Infern?
La pregunta pot tenir dues grans respostes. El Catecisme
de l’Església catòlica ho anomena «misteri
de la iniquitat», i assenyala que no ens queda més remei que
acceptar el dogma que en totes les coses Déu intervé per al bé dels humans.
Els teòlegs, per a la tranquil·litat del personal,
interpreten que el motiu és que les criatures van ser creades lliures. Llucifer
va rebel·lar-se lliurement, i els humans som lliures de decidir.
Els escèptics, en canvi, tenen el convenciment que
el Diable és un dels gran invents sobre els quals s’assenten les religions
cristianes: el que la gent no fa per obediència a l’Església o per amor a Déu,
ho fa per por del Diable.
El politeisme
no contemplava la figura del Diable perquè les nombroses divinitats, sovint
rivals entre elles, regulaven la balança del Bé i del Mal amb els
seus diferents poders i les seves actuacions. Però als ideòlegs de la religió monoteista aviat els va caldre eximir el seu Déu
de la responsabilitat del Mal: necessitaven, i mai més ben dit, un boc expiatori. Calia que els humans tinguessin
algú a qui atribuir les deficiències de la Creació: l’obra del Déu bo és
sistemàticament destrossada per un de dolent. Si existeix el Mal, existeix el
Diable. D’aquesta manera, inspirant por i odi cap al Maligne, es guanyaven adeptes.
El que la gent no feia per obediència a l’Església o per amor a Déu, ho
feia per por al Diable. Però aquest «nou» plantejament forçava a un raonament
teològic difícil, perquè o bé Déu no era tan bo, ja que permetia l’existència
del Mal, o bé hi havia un altre ésser tan poderós com ell.
Al llarg de l’existència de la humanitat, s’ha
considerat que el poder del Diable és tan gran com el de Déu, tot i que
l’Església ha intentat desmentir-ho predicant que aquest poder només el pot
exercir amb permís del seu creador. Sigui com sigui, Collin de Plancy, al seu Diccionari infernal,
defineix el govern o influència dels dimonis com «demonocràcia»,
bonica paraula que fa venir temptacions (potser demoníaques) d’aplicar-la en
altres àmbits.
En realitat, si hem de veure el Diable com la
personificació del Mal, aleshores hem d’admetre que és anterior no només al cristianisme,
sinó a tots els déus de totes les religions, i que no va caure del Cel, sinó
que va sorgir de les tenebroses profunditats de l’ànima humana. Els éssers
humans, des de que van començar a raonar, van començar també a distingir entre
les coses bones i les coses dolentes que els passaven. I ho van atribuir a
l’acció d’uns éssers superiors que controlaven el planeta. Els qui
omplien els arbres de fruits o feien créixer el blat eren benèfics; els
qui desencadenaven tempestes o feien morir el bestiar eren malèfics. El
següent pas, és clar, era atribuir-los el Bé i el Mal morals. Els qui els
inspiraven bones obres eren positius; els qui els inspiraven activitats
perverses, negatius. El pecat era obra del Diable.
L’existència del Mal Esperit és també una mostra de
la justícia divina. Els dimonis són criatures rebutjades per Déu, que demostra
d’aquesta manera que la seva llei no es vulnera debades, i que si té capacitat
suficient per castigar éssers tan poderosos, imaginem-nos com ens pot castigar
als humans! Però és, alhora, una mostra de la seva infinita misericòrdia, atès
que el Diable serveix per justificar el naixement i la passió de Crist
i la seva acció redemptora sobre els homes.
 |
| El boc emissari. 1921. Maurits Cornelis Escher |
Ho expressa poèticament Frederic Soler «Pitarra», a El bressol de Jesús:
«SATANÀS:
Batallant contra la glòria,
quedà l'home en poder meu;
vaig lluitar i vaig vèncer Déu...
Per què em roben la victòria?
MIQUEL:
Perquè Déu sempre confon
l'orgull de l'àngel rebel;
ahir, et llençà del Cel,
avui, et llença del món.
I, per deixar abatut
l'orgull que tant t'esperona,
no és ja Déu, sinó una dona
qui ton poder ha vençut.
SATANÀS:
Impossible; el món és meu
i, lluitant, puc vèncer encara.
MIQUEL:
Ja ets vençut: la Verge és Mare...!
Ja ha nascut el Fill de Déu!»
La passió de Crist té, segons les Escriptures, una acció redemptora sobre els homes.
Però... ben pensat... molt gran deu ser el poder del Diable si, per rescatar
els humans que havia creat, Déu va haver d’enviar el seu propi Fill perquè fos
sacrificat i lliurat a aquella mort que ell mateix va fer penetrar al món a
causa del propi Diable...
De la mateixa manera, la figura del Diable és
emprada per demostrar la fidelitat dels humans a la Divina Paraula i
mesurar la seva fortalesa. En les llegendes i rondalles populars on apareix en
Banyeta, el desenllaç té sempre un caràcter moralitzador: si el protagonista
sucumbeix, ha d’assumir-ne les conseqüències; si resisteix a la temptació, en
surt triomfant. La virtut, doncs, és més valuosa gràcies a l’existència dels
dimonis. O el que és el mateix: el Bé existeix en oposició al Mal, i si aquest
desaparegués, també el Bé desapareixeria.
Diu la
llegenda...
La llegenda del ferrer i els seus tractes amb la
Mort i el Diable s’explica a diversos llocs de Catalunya. Tot i que la més
divulgada potser sigui la que se situa a Figueres,
també l’he trobat a Collbató i a Vallverd. A Barcelona,
en lloc d’un ferrer el protagonista és un sabater.
Aquesta es la història d’un pobre ferrer —en el cas
del sabater barceloní fins i tot té un nom adient: en Pobresa—,
acostumat a viure en la més gran misèria.
Una nit, se li presenten dos pelegrins que li
demanen posada i l’endemà descobreix que no són altres que Jesús i Sant
Pere, que ronden pel món buscant bones ànimes. Satisfet del seu
comportament, Jesús li concedeix el compliment d’allò que vulgui: riqueses,
fama, la Glòria...
Però el ferrer era un home molt pragmàtic:
—Només hi ha una cosa que m’amoïna molt, i és que
els nens del veïnat, com que treballo al carrer, s’asseuen al banc que tinc al
costat de la porta i es dediquen a gastar-me mil i una brometes. Per això us
voldria demanar que qui segui en aquest banc no se’n pugui aixecar fins que jo
no ho vulgui. En d’altres ocasions, se m’enfilen a la figuera que tinc al
davant de la porta i se’m cruspeixen les figues. Per això voldria que em
concedíssiu el do que aquell que s’hi enfili no en pugui baixar fins que jo no
ho mani. I quan sóc al llit, venen a trucar-me a la porta per emprenyar-me.
Voldria demanar-vos que el qui agafi el picaportes s’hi quedi enganxat i no
se’n pugui deixar anar fins que jo li ho permeti.
Jesús li va concedir el que demanava.
Aquell mateix matí, es presentà al carrer del
ferrer un grupet de nanos que van començar a fer les trapelleries de
sempre. Però els van quedar poques ganes de repetir-les quan van veure que no
podien alçar-se del banc, baixar de la figuera o deixar-se anar del picaportes
fins que el ferrer els ho va permetre.
Heus ací que van passar molts anys i, un bon dia, a
en Pobresa se li va presentar la Mort, dient que era arribada
l’hora que l’acompanyés.
—Asseu-te un moment en aquest banc, que de seguida
torno —li va dir en Pobresa.
Una setmana sencera es va passar la Mort
asseguda al banc, fins que, desesperada li va dir al ferrer:
—Fa set dies que no s’ha mort ningú i això em
perjudica molt; fem un tracte: deixa’m anar i, a canvi, jo et concedeixo set
anys més de vida.
En Pobresa de seguida s’hi va avenir, i la
Mort va marxar corrents. Pel camí es va trobar el Diable i li va
explicar el que li havia passat.
—Deixa-me’l a mi! —li va respondre aquest—. Ja
veuràs quina una n’hi faig passar.
Al cap dels set anys, es va presentar el Diable
a casa del ferrer i li va dir que l’havia d’acompanyar a l’Infern, i que no
calia que l’entabanés fent-lo seure al banc, perquè la Mort ja li havia
explicat de quin pal anava. Aleshores, en Pobresa va convidar al Diable
a menjar unes quantes figues, mentre ell posava una mica d’ordre en els seus
afers.
Set dies es va passar en Banyeta enfilat dalt de la
figuera, fins que, desesperat, va pactar amb el ferrer, donant-li set anys més
de vida.
Però quan després d’aquest període va tornar per
reclamar el deute, es va quedar enganxat al picaporta. Quan finalment el ferrer
el va deixar, lliure el Diable va fugir corrents, sense ganes de
tornar-ho a intentar.
Quan ja era molt gran, en Pobresa que ja no
tenia més ganes d’estar-se en aquest món, va decidir morir-se, i va pensar que el
millor que podia fer, per lleialtat, era anar-se’n a l’Infern. Però vet aquí
que quan Llucifer el va veure, li va agafar un cangueli tan gran que li va
tancar la porta els nassos. Aleshores el ferrer se’n va anar fins a les portes
del Cel i va demanar per entrar. Però Sant Pere, quan el va reconèixer,
li va dir:
—Va estar en la teva mà demanar la Glòria, i tu vas
preferir tot un munt de bestieses. I, a més, vas pactar amb el Diable.
No et puc pas deixar entrar al Cel.
En Pobresa se’n va haver de tornar a la
Terra per on, segons la tradició, segueix voltant encara, passant un dia aquí,
un altre allà, una mica a casa de tothom.
Es per això que es diu que ni al Cel ni a l’Infern
no hi ha mai pobresa.
