ELS PODERS METEOROLÒGICS DEL DIABLE

  Amb l'abril a punt d'acabar, dies de sol, dies de pluja, ventades... una primavera que sovint no sembla primavera, val la pena esbrinar-ne els motius: «Quan l’abril no sap què fer, pren el Diable per conseller», diu el refranyer.

  També diu que «Llamps d’hivern, dimonis a l’Infern». I és que a Catalunya existeix l’antiga creença que el tro és un fenomen meteorològic creat pel Diable amb la intenció d’espantar els humans, i que Nostre Senyor va inventar el llamp perquè la seva llum avisés del terrabastall que s’acostava.

  Durant totes les èpoques de la humanitat s’ha cregut que Satanàs és l’amo i senyor de la meteorologia, i que amb el seu immens poder pot excitar tempestes, llamps, trons, pedregades, vents... Els teòlegs matisen, però, que ha de ser sempre amb el permís de Déu, el qual, si està enfadat amb algun poble, hi envia els dimonis per castigar-lo. L’inquisidor de Saragossa, el padre Pedro Sánchez Ciruelo, a la seva obra Reprobación de las supersticiones y hechicerías, del 1539, puntualitza que de cada cent mil tempestes que es produeixen amb prou feines en una hi intervé el Príncep del Mal.

  Amb tot, la mentalitat popular ha estat tenaç en les seves opinions, donant la volta a les jerarquies: les tempestes les congrien les bruixes, amb el permís del Diable. A Sant Feliu de Pallerols creien que les bruixes ballaven nues una sardana vora el riu Brugent, i que per efecte de la dansa s’alçava un núvol gros i negre que xuclava l’aigua del riu, es desplaçava sobre el poble i hi descarregava una bona pedregada. Però la més estesa de les creences és la que declara que les bruixes i els bruixots, aplegats al voltant d’un estany, donen tres cops sobre l’aigua amb varetes màgiques fetes de vern o de sanguinyol: els anomenats bastons del Diable. De seguida s’alça un vapor negre i espès que fan servir d’escala per enfilar-se damunt dels núvols i adreçar-los allà on volen fer mal. El lloc on està més arrelada la llegenda és al Canigó, a l’estany de Calandrà.

  L’aigua és imprescindible per fer el conjur. Serveix igual un estany, un riu o una font, i si no hi ha aigua a mà, les bruixes fan un sot a terra i s’hi orinen; després omplen el sot amb herbes i terra i ho pasten tot junt. Com més llarg és el pipí, més fondo el sot i més ben pastada la massa, més tremenda és la pedregada que es produeix.

  Segons la tradició popular, tot i que el Diable mai intervé personalment en la creació de les tempestes, no s’està de deixar-hi la seva signatura particular: un pèl de cabra o de boc ficat dins d’aproximadament una de cada quatre pedres de calamarsa, els anomenats popularment pèls de bruixa. Per obtenir-los, el Maligne els arrenca de la barba dels bocs durant la nit, o bé les bruixes es dediquen a esquilar les cabres. «A casa han tossat la cabra, aquesta tarda tindrem pedra!», es deia a la vall de Ribes. Per fer-ho sense ser vistes, les bruixes es fiquen dins del vent (el Bofarut, que se’n diu). Un pastor pirinenc explicava que ho va veure fer una tarda que era a la pastura: el Bofarut, després de passar per damunt de les cabres, es va dirigir cap a una bassa i va deixar caure tots els pèls a dins. Al cap d’una estona, dins l’aigua no hi quedava cap pèl i al cel ja es formava la pedregada.

  Però com que se sabia que no sempre les tempestes eren obra del Diable, sinó que de vegades venien ordenades per Déu, per saber qui n’era el responsable es va desenvolupar un procediment «científic» consistent a posar una de les pedres de gel sobre una medalla beneïda. Si la pedregada venia de mala art, la pedra es bellugava frenèticament, com si volgués fugir-ne, i quan es fonia, al seu interior apareixia el pèl de cabra.

Comunidor de La Costa del Montseny.
Foto: Rebeca Pardo.

  Si el teòleg gironí Francesc Eiximenis estava convençut que les tempestes eren la forma en què Satanàs celebrava les seves victòries, podeu imaginar-vos el que creia la gent senzilla! A Santa Maria de Merlès diuen que el que passa és que el Diable es baralla amb la seva dona, i a Bot, que la tira per la finestra. A Llofriu expliquen que el motiu de la baralla és que casa la filla, i com que la muller no hi està d’acord, per això li pega. A Cadaqués creuen que el qui l’estomaca és la sogra, i a Manresa, que el qui es casa és el mateix Llucifer, i que celebra les noces provocant un gran cataclisme. D’altres diuen que en realitat es casa amb una vella, o fins i tot amb sa mare. Quan plou i fa sol alhora, un fenomen vist com una contradicció, la gent creu que és el Diable qui ho provoca, perquè està de festa (i potser per això les bruixes es pentinen!). Altres, en canvi, consideren que el suau color rosat que pren el cel és perquè s’ha cremat la cua sense voler. També es diu que quan plou i fa sol mor un dimoni i en neixen dos.

  Igualment, al voltant dels llampecs hi ha un grapat de supersticions relacionades amb el Diable. A la plana de Vic diuen que són d’origen infernal, i que per aquest motiu els qui moren per un llamp fan una pudor de sofre que es deixa sentir de set pobles enllà. A Barcelona creuen que quan llampegueja cal evitar badallar, perquè el llamp entra per la boca i amb ell el Mal Esperit, que pren possessió del cos i el fa morir a l’instant. El mateix diuen de l’arc de Sant Martí, de la boira i del vent. A les zones muntanyoses creuen que uns dimoniots peluts i negres com el sutge escampen la boira saltant i ballant perquè l’espessor amagui les seves malifetes.

  Pel que fa al vent, el nombre de supersticions és molt més gran i variat. Pagesos i pastors estaven convençuts que l’originava el Diable per causar problemes als humans: provocava remolins, feia caure les fulles dels arbres, aixecava teulades, s’enduia pallers. Hi havia qui fins i tot estava convençut que quan el vent l’empenyia era perquè el mateix Satanàs provava de conduir-lo a l’Infern. I, com en el cas de les tempestes, hi ha qui creu que el vent es produeix perquè el Diable es casa i ho fa enmig de grans ventades. Més comuna és la creença que es muda de casa i, com que no vol que se sàpiga on va a viure, s’embolica en grans polsegueres alçades pel vent.

  Era creença comuna que els oratges sortien directament de l’Infern a través dels anomenats forats del vent; sembla que allà sota tenen una manxa enorme que dóna molta feina als dimonis. Hi ha forats del vent a la serra de Collserola i als volcans de la Garrotxa, que tot i estar apagats mantenen vius els seus bufadors, uns forats a través dels quals pugen corrents d’aire fred i calent de les entranyes de la Terra. També se n’ubicava un prop del santuari de la Mare de Déu de Requesens, al terme de Cantallops. Però el més famós de Catalunya és el del Canigó, d’on surten la tramuntana i el torb hivernal. Cal recordar que al Canigó s’alça també el pic de Tretzevents; la gent de la contrada creia que el nom es referia als vents infernals desfermats en totes direccions pel Diable per evitar que cap mortal anés a destorbar els aquelarres que s’hi celebraven.

  Per defensar-se dels atemptats meteorològics de dimonis, bruixes i bruixots, els catalans hem emprat tota mena de fórmules. A Banheras de Bigorra, al Llenguadoc, les dones tenien el curiós costum de cridar «Cul pelat! Cul pelat!», tot ensenyant-lo al cel ennuvolat (el que avui se’n diu «fer un calb», vaja!). D’altres, menys liberals invocaven santa Bàrbara (quan trona!) o sant Blai.

  Per combatre els fenòmens meteorològics també es feien servir amulets. Per tallar tempestes i pedregades es posaven a les finestres ganivets i navalles en forma de creu i amb el tall cap amunt, perquè així, com que no podien entrar a les cases per por de tallar-se, les bruixes i els dimonis fugien, emportant-se el temporal. Amb la mateixa intenció, al Penedès tiraven per la porta o per la finestra, de tres en tres, pedres cantelludes que s’havien recollit prop del sepulcre de Crist durant la Setmana Santa. A Ripollet encenien el foc i feien balancejar els cremalls molt lentament, perquè si ho feien amb brusquedat sabien que el moviment cridava el Diable. Però el més habitual era encendre un bon foc a la llar i cremar-hi llorer, sibina i altres vegetals beneïts el Diumenge de Rams. Al Camp de Tarragona, després treien les cendres al carrer i les escampaven al vent, i al Berguedà les estenien per damunt de la teulada en forma de creu.

  Un altre objecte de gran virtut per allunyar les tempestes són les campanes de les esglésies: «trompetes de Déu», se les anomena. Les campanes es bategen formalment, amb uns padrins, i d’aquesta manera li resulten odioses al Maligne. Se’ls sol gravar una creu i un conjur, que en el cas d’una de la Val d’Aran és força explícit: «Que la meva veu sigui el terror dels dimonis.» També els noms que se’ls donen poden ser indicatius d’aquesta funció: a l’església del Pi de Barcelona n’hi havia una de molt popular anomenada la Bruixa.

  Una altra fórmula consistia a fer escampar les tempestes demoníaques des del comunidor, una petita construcció quadrada amb una coberta sostinguda per pilars i obertures cap als quatre punts cardinals, emplaçada al costat de gairebé totes les parròquies de tots els pobles de Catalunya. Quan hi havia tempesta, el rector es traslladava al comunidor amb un breviari, una creu i el salpasser, i després de senyar-se llençava aigua beneïda en direcció als núvols, tot resant diverses oracions —el credo, el parenostre i el kyrieleison— mentre el sagristà feia repicar les campanes. Tot seguit, encarant la creu cap al cel, el sacerdot ordenava als esperits immunds, en nom de Déu, que dispersessin i allunyessin la tempesta.

  El costum de comunir es va mantenir fins als anys seixanta del segle XX.

Diu la llegenda...

  En un escrit de l’any 1465, el pare Miquel Llot explica que un feligrès seu, Andreu Noguer, de Montboló, al Vallespir, estava pasturant els seus ramats a les costes de La Parra quan es va adonar que venia pel cel una negra borrasca. Ràpidament, es va refugiar sota un pi, veient com el nuvolot negre, amb una remor esfereïdora, s’acostava a la població ben decidit a descarregar-hi la pedregada. Aleshores, tot d’una plegat, va començar a sentir-se el toc de la campana de la parròquia, i la boira es va aturar en sec. Des del seu improvisat refugi, Andreu Noguer va poder sentir la conversa que sobre els núvols sostenien el Diable i la bruixa que menava la tempesta.

  —Passa, passa! —cridava Llucifer, animant-la.

  —No puc passar! —va xisclar la veu d’una vella.

  —Per què no pots passar?

  —Perquè la Martina sona!

  Aquesta història es troba estesa per tot el Principat i respon sempre al mateix esquema.

  El costum de fer repicar campanes contra les tempestes encara es conservava a algunes contrades rurals en ple segle XX. A La Torre d’Oristà hi havia un campaner, en Jaume Bartomeus, que era l’encarregat de fer aquesta feina. Tan aviat com sentia un tro, es vestia amb la roba de tocar a bon temps, agafava la llanterna d’oli i se’n pujava al campanar.

EL DIA DE SANT JORDI ET SIGNO EL LLIBRE!

* De 13:00 a 14:00 - Parada d'Angle Editorial: Rambla de Catalunya, entre C/ Consell de Cent i C/ Diputació.


* De 17:00 a 18:00 - FNAC El Triangle. Plaça de Catalunya.

MISSES NEGRES A CATALUNYA

  A Barcelona es documenten diverses històries de misses negres. El convent de Santa Caterina, que es trobava en l’espai que ocupa actualment el mercat del mateix nom, era un dels llocs preferits per fer-les, perquè es creia que quan Satanàs visitava Barcelona venia precisament aquí. L’any 1665 la Inquisició va processar un grup de burgesos, entre els quals hi havia un prevere i un cirurgià força coneguts a la ciutat, per celebrar misses negres en aquest convent i sacrificar-hi bocs.

  Un altre indret de celebracions, durant l’edat mitjana, era el monestir de Sant Pau del Camp. Segons la tradició, pels seus voltants ronden els espectres d’uns goliards que van robar una hòstia consagrada per fer una comunió sacrílega. Però just acabaven de cometre la infàmia, quan van sentir que una força irresistible els estirava la llengua fins a perllongar-los-hi dos pams. Com a conseqüència d’això, van morir ofegats i van ser condemnats a vagar eternament per les immediacions del lloc on havien comès el robatori.

  Però on ha estat més habitual la celebració de misses negres és a les zones muntanyoses i a les contrades aïllades del Principat.

  A alguns indrets dels Pirineus se celebrava la missa de sant Secari, que servia per invocar el Diable i obtenir poders per venjar-se d’un enemic. Se solia celebrar en una ermita desconsagrada o en ruïnes, a poder ser que estigués infestada de rats-penats i gripaus. Tenia lloc entre les onze i les dotze de la nit, i era oficiada per un sacerdot sacríleg i la seva concubina. Es feia el signe de la creu al terra amb el peu esquerra, es recitaven oracions al revés i es combregava amb un trosset de pa negre i aigua d’una font en la que s’hagués banyat el cos d’un infant mort sense batejar. La víctima contra la qual s’oficiava començava a deteriorar-se al cap de poc temps a causa d’una misteriosa malaltia coneguda amb el nom de «mal de sant Secari», és a dir, s’anava assecant fins a morir-se.

Cementeri de Marmellar

  En l’actualitat Catalunya segueix sent un pol d’atracció de totes les sectes satàniques, que celebren rituals no només als Pirineus, sinó també al Montseny i a llocs aparentment tan innocents com Arenys de Munt. La prova són les nombroses restes i senyals que han aparegut en molts d’aquests indrets. L’any 1989, a diversos boscos propers a Barcelona, a Vallvidrera i a les Planes, es van trobar cadàvers de gats i gossos oberts en canal al costat d’espelmes de cera negra. Per la mateixa època era habitual que els diaris informessin de la profanació del cementiri proper al santuari de Santa Eulàlia de Tapioles, i passava el mateix a l’abandonat nucli de Marmellar, al Montmell. En una ocasió, es va descobrir dins d’un nínxol del seu cementiri, envoltat de pintades de signe satànic, el cadàver d’una noia assassinada i cremada.

  El 7 de març de 1990, el diari Avui es feia ressò d’un altre cas a Sant Esteve de Llitera: «Restes d'una foguera sota la imatge d'un Crist crucificat i una creu invertida van ser descobertes el passat 28 de febrer a l’ermita de Nostra Senyora de la Guàrdia». Dos dies abans, la revista Tribuna havia publicat un reportatge sobre un ritual celebrat a l’Empordà on apareixia la fotografia d’una adepta, totalment nua, estesa sobre un altar i cridant: «Entra en el meu cos, Satanàs. Posseeix-me, posseeix-me, posseeix-me!»

  Però l’indret amb una més trista fama a tot el Principat ha estat el monestir de Sant Pere de Casserres, a les Masies de Roda.

  Construït l’any 1050, aquest monestir benedictí havia anat patint un progressiu deteriorament. La soledat de l’indret va propiciar que fos lloc habitual de celebració de misses negres, les restes de les quals es podien veure a l’altar i a les parets, on solien aparèixer pintades de signes màgics, entre els que no faltava el pentacle demoníac. L’últim ritual es va celebrar, segons sembla, l’octubre de 1991, abans que es decidís exorcitzar i restaurar l’edifici.

  Aquesta mena de celebracions han despertat sempre la curiositat i la morbositat de la gent. Tant, que el programa «En portada», de Televisión Española, en va gravar i retransmetre una al tombant del segle. El ritual havia tingut lloc en algun racó del Montseny, i una «bruixa» que hi havia participat n’explicava detalls: «Es parla mig en llatí, mig en la llengua de l’indret. Aquest és un dels salms que cantem: "Des del dia que vas sortir de les complaents entranyes d’una verge, no has complert tots els teus compromisos. Has mentit en les teves promeses. Segles sencers han plorat esperant-te, déu fugitiu, déu mut. Hauries d’aparèixer en la teva glòria i dorms!"».

Diu la llegenda...

  A prop de la capella de Sant Feliuet, a Savassona (Tavèrnoles), ben endins del bosc, hi ha l’anomenada Roca dels Sacrificis, una enorme mola megalítica coneguda també amb el nom de Pedra del Diable, perquè es deia que des del capdamunt Llucifer presidia les misses negres que hi celebraven les bruixes de Savassona, les més famoses de totes Les Guilleries.

  Si s’examina detingudament, s’hi poden distingir un seguit d’esgrafiats indesxifrables i unes estries verticals en forma de petites canalitzacions que haurien servit per conduir la sang dels sacrificis oficiats damunt d’aquest altar fins la fossa que hi ha a la base del megalit, on unes excavacions arqueològiques van descobrir diversos esquelets de dones i nens enterrats en posició fetal. Aquesta circumstància va fer pensar que els sacrificis que es practicaven a la Pedra del Diable, ja des del segle III aC, no eren exclusivament d’animals.

  Es diu que els rituals de les bruixes de Savassona anaven encaminats a mortificar el senyor feudal, Antoni Vila i de Savassona, del qual se sap que solia presidir tots els processos inquisitorials de la comarca.

LA MISSA NEGRA

  Els satanistes, malgrat declarar-se contraris als dogmes, tenen els seus propis ritus i cerimònies, tots copiats i parodiats dels cristians. Els sagraments es converteixen en «exegraments», i durant el ritual tot està invertit: els celebrants beneeixen amb la mà esquerra, els fidels reciten el Parenostre en sentit negatiu («Pare nostre que sou a l’Infern...»), i les creus que adornen el recinte estan posades cap per avall.

  Per administrar els exegraments s’utilitzen tota mena de materials bruts i desagradables. En la consagració es fa servir sang d’animals o aigua amarga (tot i que avui dia es prefereix el licor, per allò del paladar, o alguna beguda estimulant i afrodisíaca). El calze és negre, de plata, o de qualsevol altre material excepte l’or, que és un element considerat propi de les religions espirituals i «de llum». L’hòstia també és negra, de vegades triangular, de vegades amb un dimoni pintat, i està feta de pa negre, quan no ha estat sostreta per algun adepte en anar a combregar. En ocasions, està pastada amb excrements o amb una barreja espantosa de farina, terra, ossos, herbes i sang menstrual. Quan les hòsties són de debò, de pa àzim, és habitual profanar-les clavant-los xinxetes o navalles, i en el moment de l’elevació satànica, en lloc d’«Aquest és el meu cos», el celebrant diu «Cabró viu, cabró regna», o bé «Barsebuc, Barsebuc, Barsebuc!».

Missa negra de "Inquisición". Jacinto Molina.

  Per fer «aigua consagrada», es fa servir orina de cabra, que l’oficiant aspergeix generosament sobre els assistents amb un hisop negre. De vegades, els dirigents de la cerimònia fan un sot a terra i s’hi pixen, perquè faci la funció de pila baptismal, on els adeptes mullen els dits per senyar-se al revés.
  La missa negra o del Diable, la principal cerimònia dels satanistes, té un origen molt antic; ja es practicava als aquelarres bruixescos medievals i a les cerimònies secretes dels grups herètics.
  Si avui el seu objectiu és retre culte a Satanàs, els demonòlegs antics estaven convençuts que en aquells temps era oficiada per ell mateix, sovint transfigurat com a Mascle Cabró. Aquest, no satisfet amb estrafer la cerimònia catòlica, feia aparèixer temples i altars, i convocava dimonis per tal que oficiessin de diaques, sots-diaques i preveres. Perquè no hi faltés res, a alguns els feia prendre forma de sants demoníacs i fins i tot de falsos màrtirs.
  El ritual de la missa negra moderna va ser descrit per Anton Szandor La Vey en les seves obres, seguint lleugerament el model de les antigues, i els diversos grups satànics introdueixen modificacions al seu gust.

  Els indrets on se celebren, amb gran secret, poden ser cases particulars; però es prefereixen els cementiris o les esglésies en ruïnes o desconsagrades, amb un ambient misteriós i tètric.

  Ultra les túniques i capes, alguns grups creuen que els homes i les dones velles han de vestir de negre i cobrir-se amb una caputxa, mentre que les dones joves han d’anar despullades o amb vestits provocatius que —segons ells, imagino que els membres masculins de la concurrència— estimulin les emocions sensuals, intensificant així l’«energia bioelèctrica». Sovint se’ls fa portar màscares als uns i als altres per que puguin expressar les emocions facials sense ser vistos.

  L’altar, quan no es tracta d’un altar humà, ha de ser negre, de forma trapezoïdal, del voltant d’un metre d’alt per dos metres de llarg, i ha d’estar col·locat a l’extrem oest de la sala, en direcció nord-sud. A la dreta es posa un ciri blanc, que simbolitza els poders de la llum i la màgia blanca que es portarà a terme per obtenir el poder i l’èxit dels participants i ajudar els amics. A la seva flama és cremen els pergamins on s’escriuen les benediccions satàniques. A l’esquerra es posa un ciri negre que representa el poder de les tenebres i la màgia negra. Es fa servir per perjudicar i destruir els enemics, cremant-hi els pergamins en els que s’escriuen les malediccions.

  L’attrezzo està compost de símbols i objectes encaminats a obrir portes als dimonis: calaveres, trios de sisos, creusde Lorena... La peça més apreciada en la decoració és el segell de Bafomet. A finals del segle xix Aleister Crowley el va recuperar de la tradició templera com a símbol esotèric per a les seves representacions satàniques, canviant-li la fesomia de dues o tres cares barbudes per la d’un boc circumscrit dins un pentacle invertit, amb la paraula «Leviatan» inscrita. Aquest símbol presideix les celebracions des de la paret, sobre l’altar, i en els collars que porten els adeptes.

  La missa en honor del Diable s’inicia amb el toc estrident d’una campaneta. El celebrant l’agita nou vegades, fent-la girar en sentit invers a les agulles del rellotge i adreçant-la als quatre punts cardinals, per tal de purificar l’ambient de sons externs. I torna a fer-ho a la fi del ritual per tal d’intensificar l’objectiu perseguit. Alguns grups utilitzen també un gong que serveix per invocar les forces de les tenebres i per marcar el moment en que els participants han de respondre a les paraules de l’oficiant amb un «Salve, Satanàs!».

  La cerimònia es desenvolupa segons el ritual romà pre-conciliar, amb les adaptacions necessàries al fet que l’adorat és el Diable. Després dels tocs de campaneta, ve la invocació: 

  «In nomine Dei nostri Satanas Luciferi excelsi!
  »En el nom de Satan, Senyor de la Terra, Rei del Món, ordeno a les forces de les tenebres que em concedeixin el seu poder infernal. Obriu de bat a bat les portes de l’Infern i sortiu de l’abisme per rebre’m com el vostre germà i amic. Concediu-me les indulgències del que us demano. He pres el teu nom com una part de mi mateix. Visc com les bèsties del camp, gaudint de la vida carnal. Afavoreixo el just i maleeixo el corrupte. Per tots els déus de l’Avern, ordeno que tot això que dic es compleixi. Avança’t i respon als teus noms al manifestar els meus desigs: Abaddon, Adramelec, Ahpuch, Ahriman, Ammon, Apol·lió, Asmodeu, Astarot, Azazel, Baalberit, Bafomet, Balaam, Barsebuc, Bast, Behemot, Berit, Bile, Cimmeries, Coiot, Dago, Damballa, Demogorgon, Diabolus, Dràcula, Emma-O, Eurínome, Fenrís, Gorgon, Haborym, Hècate, Ixtar, Kali, Lilith, Loki, Mammó, Mania, Mantus, Marduk, Mastema, Mefistòfil, Melek-Taus, Metzli, Mictian, Midgard, Milcom, Moloc, Mormoop, Naamah, Nergal, Nihasa, Nija, O-Yama, Pan, Plutó, Proserpina, Pwcca, Quemoix, Rimmon, Sabazi, Sammael, Samnu, Sedit, Sekhmet, Set, Shamad, Supay, Tammuz, T'an-mo, Tchort, Tezcatlipoca, Thoth, Tifó, Tunrida, Xaitan, Xiva, Yaotzin, Yen-lo-Wang!».

  Un cop s’ha passat llista de gairebé tots els noms que rep el Diable en els diversos països del món, el celebrant aixeca el calze i diu: «Aquest és el calze del plaer sexual». Després presenta l’hòstia als presents i prossegueix: «I tu, Jesús, vulguis o no, t’has d’encarnar en aquest pa; volem reblar els teus claus, prémer les teves espines, fer brotar de nou sang de les teves ferides seques». Aleshores els concurrents beuen el contingut del calze, i de seguida l’oficiant gira sobre ell mateix, dirigint la punta d’una espasa cap els quatre punts cardinals, tot cridant els noms dels Quatre Prínceps de la Corona de l’Infern: Llucifer a l’est, Belial al nord, Leviatà a l’oest, Satan al sud. Si no es disposa d’una espasa, es pot utilitzar una daga llarga o un ganivet (com els de tallar pernil, imagino). Tot seguit, es beneeix els presents amb el símbol fàl·lic. Aquest objecte, que representa la fertilitat, generalment és de metall, fang, fusta o cera, en forma erecta.

  En acabat, es claven agulles a alguns ninotets que representen els enemics, per causar-los mal, o es llegeixen en veu alta i es cremen en els ciris corresponents les peticions escrites pels adeptes, tot pronunciant a cor la paraula màgica Shemhamforash. Per acabar, es fa una lectura del passatge més apropiat de la Clau d’Henoc (que trobareu a La bíblia satànica d’Anton Szandor La Vey) i el celebrant agita la campaneta tot dient «Així sigui fet».

  La participació femenina en el ritual de la missa negra és bastant singular. De vegades, l’ajudant del sacerdot és una dona vestida de monja, tot i que és molt millor que es tracti d’una monja autèntica. A l’Edat Mitjana, aquest paper estava reservat a la reina de les bruixes. En altres ocasions, és una sacerdotessa, la que oficia el culte. I en moltes més, la dona fa el paper de la verge que s’ofrena a Satanàs. Però el més habitual és que l’objectiu de la dona en les misses negres, des del segle XVII en que ho va posar de moda la marquesa de Montespan, sigui el de fer d’altar, despullada, amb el cap envers el sud i els peus mirant al nord. I serveix per fer-hi al damunt els més... sorprenents... rituals. En ocasions, tots els adeptes masculins, per torn, es dediquen a penetrar la dona-altar.

  En alguns casos s’ha parlat de sacrificis: gallines, cabres, alguna vaca robada d’alguna masia propera. També s’ha parlat d’éssers humans, com ara nens acabat de néixer i no batejats, o la mateixa dona altar.

  Després, s’omple el calze amb la sang de la víctima i alguns grups satanistes la utilitzen per fer pintades sacrílegues.

  L’assemblea es clausura amb el toc de la campaneta i un unànime «Salve, Satanàs!».

  A la vista de tot aquest cerimonial, hom té la sensació que amb les misses negres ha passat una mica com amb el nudisme. Antigament, anar despullat en els espais públics es considerava una indecència. Avui dia es té per símbol d’ecologisme, tot i que m’agradaria saber si tots, absolutament tots els que el practiquen, són tan ecològics com diuen o tenen altres interessos que, òbviament, mai sabré. També antigament, celebrar una missa negra era tingut per una blasfèmia absoluta. Avui dia es diria que Satanàs ja no és aquella figura del Mal que han dibuixat dos mil anys de cristianisme, sinó tot el contrari: el paradigma de la llibertat, o, per dir-ho d’una altra manera, el Woodstock de la religió!

ON ÉS L'INFERN?

  «Jo veia Satanàs caure com un llamp del Cel», diu Jesús a l’Evangeli de Sant Lluc.

  Nou dies, va durar la caiguda.

  5.516.280.000 quilòmetres, que és el que dista el paradís celestial de l’Infern.

  A una velocitat aproximada de 25,5 milions de quilòmetres per hora.

  Mentre queia, l’àngel vençut pensava en el seu futur. Què en seria d’ell, ara que havia fracassat el seu cop d’estat celestial?

  Vençut per una estocada de l’arcàngel sant Miquel, les portes del Cel s’havien obert als seus peus.

  Miquel l’havia arrossegat, a ell i els seus àngels rebels, fins a la bretxa, i d’una empenta els havia precipitat daltabaix. «Pluja d’àngels», en dirien més tard els cronistes cristians. Tempesta, més aviat. Perquè l’estimbada es produïa en forma de llamps, flamarades, temporal desfermat. La còlera divina.

  Mentre cau, Satanàs, Llucifer, aquell antic Lucibell, el més bell dels àngels de la creació, no se sent penedit pel que ha fet. Al cap i a la fi, les coses no han anat pas tan malament. Ell volia ser alguna cosa més que un àngel. Ell volia ser un déu. I Jahvè ho ha acceptat. Li ha cedit la seva part de divinitat, de poder.

  —Amb els qui d’entre els humans et segueixin, ompliré els inferns on tu visquis   —li ha dit abans d’expulsar-lo del Cel.

  
  L’Infern. Aquest espai que encara no existeix, que no va ser creat per Jahvè, com totes les coses creades, serà ara el seu regne. Al planeta Terra. I ell en serà el príncep absolut. El Príncep d’aquest món.

L'Àngel Caigut. Gustave Doré.

  —Però... on de la Terra posaré el meu Infern? —pensa Llucifer.

  Té temps per pensar-hi. Nou dies.

  La Terra, esfèrica, enorme, diversa...

 —Al centre mateix! Aquesta esfera coberta de camps florits, selves boscoses i mars turquesa, il·luminada per un sol daurat, serà com una poma podrida que amagui sota la pell una polpa saturada de dimonis.

  Des de les altures, Satanàs contempla la Terra, que va acostant-se a una velocitat de vertigen. I aleshores la seva mirada aguda, brillant, terriblement lúcida, descobreix el que està buscant: aquell petit territori en forma de triangle entre la Mediterrània, el riu Ebre i la serralada dels Pirineus; aquella petita franja de terra, enmig del món tan immens, on sempre han sentit una especial devoció per ell...

  Hàbilment, com un paracaigudista que redreça la caiguda, el Diable fa una cabriola en l’aire i es precipita a gran velocitat sobre l’espai que ha escollit.

  Quan els seus peus toquen el terra, una bretxa immensa s’obre enmig de flamarades. I ell i els seus àngels caiguts són engolits cap a les entranyes de l’abisme.

  L’Infern acaba de néixer.

  I és sota Catalunya.

Diu la llegenda...

  Al capdamunt d’una muntanya de 2.497 metres d’altura situada entre Saldes i Gósol, el Diable va construir en una sola nit un formidable castell des del qual declarar la guerra al regne celestial. El Totpoderós va enviar-hi de seguida el seu exèrcit d’àngels, comandat per sant Miquel. La batalla va ser ferotge, però les legions angèliques van acabar aconseguint la victòria; el mateix sant Miquel va destruir la fortalesa a cops d’espasa, i va deixar una enorme bretxa flanquejada per dues llargues puntes a l’indret on s’havia alçat el castell infernal. A causa d’aquest curiós aspecte, la muntanya va ser coneguda des d’aleshores amb el nom de Pedraforca.

  En ser derrotat, l’Àngel Caigut va esmunyir-se sota terra per aquell forat, que es diu que és una entrada natural de l’Infern. Les nits de Sant Silvestre la gent de la comarca sent el guirigall, entre els udols del vent, dels estols de bruixes i bruixots que a cavall de les seves escombres passen amunt i avall, d’un cim a l’altre, rememorant aquells temps en què la muntanya havia estat propietat del seu senyor, el Diable.

  Encara l’any 1619, en el judici per bruixeria que es va fer contra Jacoba Ricarda, àlias Pellissona, a la diòcesi de Vic, ella va declarar: «Me n’anava pels aires al Pedraforca. I allí ja vaig trobar el Dimoni com a home, que estava ballant.»