Amb la mateixa
alegria que s’havien inventat les possessions demoníaques, els humans es
van inventar la fórmula per expulsar el Diable del cos: l’exorcisme.
Tot i que els
mesopotàmics ja els practicaven, van ser els grecs els qui van contribuir amb
la paraula: exorkiso, que significa «conjurar per expulsar».
 |
Exorcisme. Gravat de "The Illustrated Family Bible".
John Cassell. |
A l’Antic
Testament no hi ha cap al·lusió a possessions demoníaques; en canvi, al Nou
són nombrosos els casos d’endimoniats i d’exorcismes practicats pel
propi Messies. El més famós és sens dubte aquell en que, al preguntar
Jesús el nom del dimoni possessor, aquest li va respondre «Legió»,
perquè no era un de sol, sinó tota una colla. Com que li van pregar que no els
fes tornar a l’Infern, el Redemptor els va fer entrar en un ramat de porcs que
tot seguit es va estimbar en un llac i es va ofegar.
De les sospites
d’endimoniat no se’n va lliurar ni el propi Jesucrist, el qual en va ser
titllat precisament pel fet de practicar un exorcisme. Es troba a l’Evangeli
de Sant Mateu: «Els fariseus, en sentir-ho, van dir: "Aquest no
expulsa els dimonis sinó per Barsebuc,
Príncep dels dimonis"». També als Evangelis s’esmenta que Jesús va
donar als seus deixebles poder per fer fora els mals esperits. Un poder que,
segons Sant Lluc, resultava efectiu: «Van tornar els setanta-dos i li van
dir joiosos: "Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten en el teu nom"».
Un poder que heretarien després els sacerdots cristians i l’instituirien com el
tercer dels ordes menors: l’exorcitzat.
El lloc de
celebració més adient per un exorcisme és l’interior d’un temple consagrat. A
l’Edat Mitjana, l’Església tenia el costum de representar-los al mig de les
places, davant un nombrós (i morbós) públic. Les sessions solien acabar amb
grans festes. En cas necessari, es podien realitzar a les cases particulars.
Això sí: prèviament haver allunyat els curiosos, els nens i les dones. Perquè
els exorcismes (com el conyac Soberano) eren cosa d’homes. De fet, es
poden comptar amb els dits d’una mà les dones exorcistes de la història: Santa
Genoveva, Santa Radegonda, Hildegarda de Bingen i Santa Caterina de Siena.
Antigament es
recomanava realitzar les expulsions de dimonis durant les festes religioses
assenyalades o, en tot cas, els matins de dilluns, considerat l’aniversari de
la caiguda de Llucifer.
Pel que fa als
objectes necessaris, cal col·locar la Custòdia a l’altar, una imatge de
la Mare de Déu i un crucifix ben a la vista del turmentat, a poder ser entre
les seves pròpies mans. Al costat se li ha de posar sofre beneït, pega i
resina, per tal que el Diable possessor tingui presents els càstigs que
l’esperen a l’Infern. El sacerdot ha d’anar abillat amb una estola porpra,
símbol de l’autoritat de l’Església. Pot haver-hi públic —habitualment els
familiars de l’afectat— que haurà de restar de genolls durant tota la
cerimònia, després que el celebrant l’hagi ruixat amb aigua beneïda. És
aconsellable que no sigui molt nombrós i que resi constantment per l’èxit de
l’experiment. I, per descomptat, mai no ha d’intervenir, ni molt menys fer cap
pregunta al Diable. També es convenient que hi hagi clergues i capellans que
ajudin amb les seves oracions.
Els manuals
recalquen, un munt de vegades, que el celebrant ha d’actuar sempre en nom del
poder de Déu, i mai en el seu propi. I que ha de procedir amb molt de compte en
alguns detalls, sense cometre el més lleu error, perquè el perill és sempre
imminent. Se li aconsella que no es quedi sol amb l’energumen,
especialment si és una dona, ni que sigui vella i lletja, perquè pot temptar-lo
de luxúria.
Dit tot això,
anem per feina. El Papa Pau V, al
seu Rituale romanum, editat
per primer cop l’any 1614, va fixar onze etapes per al procediment d’exorcisme.
- Benedicció. El celebrant
ha d’embolicar el coll de l’endimoniat amb un dels extrems de la seva estola,
mentre entona una lletania i el ruixa amb aigua beneïda.
- Recitat del
salm 54.
- Oració
d’invocació a Déu i interrogatori. El sacerdot pot procedir a interrogar l’energumen
per tal que reveli el nombre d’esperits que el posseeixen. És important saber
els seus noms per poder-los cridar. També és interessant esbrinar qui és el qui
porta la veu cantant, perquè aquest és el qui ha d’obligar a tots els altres a
abandonar el cos del posseït. L’interrogatori també inclou la causa per la qual
han ocupat aquell cos. Contràriament,
hi ha un grapat de coses que el celebrant no pot dir-li al Diable, sota pena de
cometre pecat mortal. No pot fer-li preguntes que puguin revelar pecats ocults
d’altres persones. No pot interrogar amb afany d’obtenir algun coneixement,
perquè tenir l’Àngel Rebel per mestre és pecat. Mai li pot dir que se’l creu,
perquè el Diable sempre menteix. I no li pot parlar de banalitats, perquè és
senyal d’aliança i familiaritat. Si el Diable es
nega a contestar, l’exorcista ha d’insistir, obligar-lo a obeir. I mai pregant,
sinó ordenant amb fermesa. Tot i així, el Mal Esperit sol respondre amb
reticència i tergiversacions, i de vegades cal arrencar-li les paraules de la
boca. O bé blasfema i parla malignament, en el qual cas el celebrant li ha
d’ordenar que es limiti a contestar a les seves preguntes (com els fiscals
d’avui dia, vaja!). De vegades, el Diable el menysprea obertament, perquè
intueix que no està prou preparat per enfrontar-se a ell. És el cas d’aquell
mossèn que no parlava llatí, i el Maligne, que ho sabia, li va etzibar: «Mana’m
en llatí, que surti d’aquesta noia, i aleshores sortiré». En altres
ocasions, els dimonis possessors poden actuar de maneres diferents per enganyar
els exorcistes, segons siguin del tipus abditi, clausi
o aperti. Els abditi, o amagats, el que fan és
dissimular, fingint que no estan dins d’aquell cos; ni tan sols el fan
tremolar. El que intenten és, d’una banda, lliurar-se de l’exorcisme i, de
l’altra, fer una demostració de poder, indicant-li al sacerdot que no se
sortirà amb la seva. El dimonis clausi, quan se senten aclaparats
pel poder de l’exorcista, fan entrar en trànsit l’energumen, però igualment
sense fer-se presents ni cridar l’atenció. Al cap d’una estona, quan el
desgraciat recobra el sentit, no es recorda de res. Cal, doncs, no deixar-se
enganyar, perquè segueixen allà dins, a l’aguait. Els dimonis aperti,
per contra, són els xerraires de la cort infernal. Quan el sacerdot prega o els
interroga, es riuen d’ell, amb la veu del posseït, li pregunten quines
bestieses està recitant i si potser intenta convèncer a aquest de que està
endimoniat, quan en realitat tot el que li passa és de caràcter psicològic. Si
l’exorcista insisteix, tard o d’hora acaben manifestant-se com el que realment
són: dimonis.
- Lectura de
versicles evangèlics. El celebrant llegeix el primer capítol de l’Evangeli
de Sant Joan (en el que Jesús reuneix els seus deixebles), el 16:9 de Sant
Marc (menció de que Jesús ha expulsat set dimonis de Maria Magdalena), i el
10:17 de Sant Lluc (menció del poder dels apòstols per fer exorcismes).
- Oració
preparatòria.
- Primer
conjur. Amb la mà dreta posada sobre el cap del turmentat, el sacerdot pronuncia
el primer exorcisme per expulsar el Diable, invocant la força de l’Esperit
Sant i del sagrament del baptisme. És habitual que Llucifer faci
servir tot un reguitzell de trucs per tal d’entorpir el procés i cobrar noves
forces. Sol interrompre els conjurs amb crits, impertinències i bromes,
encaminades a divertir, espantar o escandalitzar els presents. Si l’energumen
és una dona, fins i tot és possible que tracti d’excitar sexualment
l’exorcista. (Faltaria més!). Altres vegades, protesta de la seva innocència.
També pot demanar pietat, o fins i tot plorar com un nen, dient que no vol
sortir. De vegades, posa condicions. En altres ocasions, fa veure que ja no hi
és, o bé maltracta físicament l’energumen, o provoca aparatoses manifestacions
atmosfèriques per distreure l’atenció.
- Pregaries i
persignacions. Solen consistir en el Crec, el Parenostre,
i la renovació de la fe en el baptisme, amb la renúncia expressa a Satanàs.
Acte seguit, el sacerdot fa diverses persignacions sobre el posseït,
especialment en aquelles parts del cos que reaccionen de manera més evident a
la presència demoníaca; o bé li encara una creu.
- Segon conjur. Aquest és una
mica més violent que el primer i s’adreça particularment al Drac o Serp Antiga que va incitar el Pecat
Original: «Et conjuro
altre cop, no en nom de la meva debilitat, sinó en el nom de l’Esperit Sant,
que surtis d’aquest serf de Déu que Nostre Senyor ha creat a imatge seva.
Obeeix, doncs, no a mi, sinó al Sant Nom de Déu. Tem el braç del qui ha conduït
les ànimes a la llum i vençut les Fúries de l’Infern. Déu, la Majestat
de Crist, l’Esperit Sant, el sagrament de la creu, la fe dels Sants Apòstols
Pere i Pau i els altres sants, la sang dels màrtirs, la intervenció dels sants
i de les santes, els misteris de la fe cristiana, t’ordenen obeir. Surt, doncs,
violador de la llei; surt, seductor ple d’astúcia i d’engany, enemic de la
virtut, perseguidor d’innocents. Cedeix la plaça, cruelíssim; cedeix-la,
simplíssim; cedeix-la a Crist, a qui no pots arribar, el qual t’ha desposseït i
llençat del teu regne, que t’ha encadenat, després d’haver-te vençut, i t’ha
llençat a les tenebres exteriors, on la mort us espera a tu i als teus
companys; et conjuro, Drac Antiquíssim, en nom del Corder Immaculat que ha
aixafat l’àspid i el basilisc, que ha vençut el drac i el lleó, a que surtis
del cos d’aquest home. Conjuro a tot esperit immundíssim, a tot va fantasma, a tot
enviat de Satan, en nom de Jesús de Natzaret, a que s’aturin en l’obcecació
d’aquesta criatura de Déu. Obeeix, doncs, a Déu que et va precipitar a l’abisme
a tu i a les teves males arts, en la persona del faraó, per mitjà del seu serf
Moisès».
- Nova pregària. Es tracta
d’una oració amb la qual se suplica ajuda a Déu.
- Tercer i
darrer exorcisme. En algunes ocasions, els dimonis es resisteixen amb
totes les seves forces a abandonar el cos de la seva víctima, malgrat els
afanys del celebrant. S’aconsella que se’ls pregunti el motiu pel qual volen
romandre dins d’ella. De vegades cal clavar-li una bufetada o escopir a la cara
de l’energumen per humiliar el Diable i fer-lo fugir. Tanmateix, la seva
obstinació pot ser tan gran que l’exorcisme s’hagi de perllongar durant dies i
fins i tot mesos.
- Càntics
pietosos en acció de gràcies, salms, oracions i benedicció final. El sacerdot
fa el senyal de la creu sobre el front i el cor del posseït, i l’exorcisme es
pot donar per finalitzat.
Per descomptat
que la superstició i el folklore popular no es van poder estar de ficar
cullerada en aquest tipus de cerimònies tan solemnes. Una de les pràctiques
màgiques habituals era lligar llacets de colors als dits de les mans o
dels peus del posseït. Per cada llaç que aquest perdia, en mig de les
convulsions, un dimoni era expulsat del seu cos. També es considerava un bon
mètode escriure el nom propi del dimoni en un paper beneït i cremar-lo en un
foc també beneït. De la mateixa manera, calia cremar els objectes malèfics que
l’endimoniat pogués expulsar per la boca (agulles torçades, vidres, insectes).
S’aconsellava a l’exorcista que no els toqués mai; i si ho feia, que resés i
que després es rentés les mans amb aigua beneïda si no volia ser atacat per
alguna estranya malaltia. De la mateixa manera es proposaven uns curiosos
exorcismes previs als elements, l’aigua, la terra, l’aire i el foc, per tal que
no acollissin els dimonis quan sortissin del cos.
Pel que fa a
aquest fet, el de la sortida dels dimonis, cal que el sacerdot tingui present
que no se n’aniran sense més ni més i que, rabiosos per la seva expulsió,
procuraran fer tant de mal com puguin a l’energumen. Hi ha casos
històrics, com el del dimoni que posseïa un pobre jove d’Hipona que, empès per Sant
Gervasi i Sant Protasi, va sortir-li per l’ull, deixant-li com un
penjaroll. De vegades, el Diable fins i tot pot causar la mort de l’endimoniat.
La via de
sortida que sol utilitzar és la mateixa que la d’entrada, habitualment la boca,
però també les orelles o el nas. En el cas de les dones posseïdes, el Diable té
una morbosa preferència per sortir per la vagina. Ho explica el de Jaume Roig, a Espill o llibre de les
dones:
«No’n vull eixir sens
ben obrir
o esquinçar, ben exemplar
aquell forat qual té guardat
més en son cos.»
De vegades,
també surt pel cul; i ho fa ple de caca. Una divertida llegenda francesa
explica el cas d’un que va sortir per la boca d’una endimoniada i, acte seguit,
es va ficar per l’anus de l’exorcista, obligant a aquest a seure damunt la pica
de l’aigua beneïda.
En el moment de
desallotjar l’esperitat, el Diable pot adoptar aspectes molt diversos. Pot
sortir en la seva pròpia forma o amb la d’algun animal (rata, ratpenat,
colobra, gripau, ocell negre, com un eixam d’abelles o de formigues...). De
vegades se l’ha vist aflorar en forma de pilota, com un vòmit de sang, com una
flamarada... Però sobretot com un fumerol espès i d’una pudor nauseabunda, tan
fètid que alguns exorcistes no estan segurs de si han desallotjat el Mal
Esperit o algun dels presents s’ha tirat un pet pudent.
Un cop fora,
crida, fa terrabastalls i se’n va volant. En ocasions, es possessiona del cos
d’algun animal domèstic que troba durant la fugida.
Sempre surt de
mala gana, i endarrerint-ho tant com pot. Abans d’abandonar el temple, encara
se les enginya per seguir fent la punyeta: de vegades s’endú les portes per
endavant o un tros de sostre. Si pot mata uns quants dels presents. També li
agrada molt aprofitar per divulgar els seus pecats ocults, que ell coneix molt
bé. Es pot donar el cas que, rera l’expulsió, el Maligne romangui prop de la
seva víctima, amb la intenció de tornar-hi a entrar tan bon punt es quedi sol.
De vegades els
exorcismes no tenen èxit. Girolamo Menghi,
l’exorcista més prestigiós de la Itàlia del segle XVI, n’explica els
diversos motius: pels pecats de l’energumen; per la negligència o la manca de
fe o de perseverança de l’exorcista o dels acompanyants; perquè Déu vol mostrar
la virtut d’un altre sacerdot, o perquè vol purgar l’ànima del pecador
obligant-lo a portar aquella pesada creu. El primer exemple el trobem als
Evangelis. Quan els deixebles de Jesús no aconsegueixen exorcitzar un noi
galileu i li pregunten al Mestre els motius, aquest els contesta, primer, «per
la vostra falta de fe»; tot i que després, més condescendent, afegeix: «els
d’aquesta mena no poden ser expulsats sinó amb l’oració i el dejuni».
Pel que fa als
casos d’Infestació diabòlica local, el que solia fer l’exorcista era
anar per tota la casa amb un ciri consagrat, resant salms i aspergint-la amb
aigua beneïda. A cada estança havia de fer una creu amb carbó o amb un ganivet.
Per acabar, cal fer avinent
que l’exorcisme catòlic no és una cerimònia exòtica: es practica per primer cop
en batejar els infants, portadors del Pecat Original i, per tant,
portadors del Diable, al qual cal expulsar abans que el nen ingressi en la
comunitat cristiana. Durant l’administració del sagrament, el sacerdot fa que
els padrins, en nom del nadó, renunciïn a Satanàs, a totes les seves obres i a
totes les seves pompes. Aquest exorcisme primer suposa també portar un ciri
consagrat, remullar el cap del posseït amb aigua beneïda i posar-li a la boca
un grapat de sal. Alguns teòlegs afirmen haver vist sortir dimonis de les
boques dels acabats de batejar.
