dimarts, 9 de juny de 2015

EXORCISME

  Amb la mateixa alegria que s’havien inventat les possessions demoníaques, els humans es van inventar la fórmula per expulsar el Diable del cos: l’exorcisme.
  Tot i que els mesopotàmics ja els practicaven, van ser els grecs els qui van contribuir amb la paraula: exorkiso, que significa «conjurar per expulsar».
Exorcisme. Gravat de "The Illustrated Family Bible".
John Cassell.

  A l’Antic Testament no hi ha cap al·lusió a possessions demoníaques; en canvi, al Nou són nombrosos els casos d’endimoniats i d’exorcismes practicats pel propi Messies. El més famós és sens dubte aquell en que, al preguntar Jesús el nom del dimoni possessor, aquest li va respondre «Legió», perquè no era un de sol, sinó tota una colla. Com que li van pregar que no els fes tornar a l’Infern, el Redemptor els va fer entrar en un ramat de porcs que tot seguit es va estimbar en un llac i es va ofegar.
  De les sospites d’endimoniat no se’n va lliurar ni el propi Jesucrist, el qual en va ser titllat precisament pel fet de practicar un exorcisme. Es troba a l’Evangeli de Sant Mateu: «Els fariseus, en sentir-ho, van dir: "Aquest no expulsa els dimonis sinó per Barsebuc, Príncep dels dimonis"». També als Evangelis s’esmenta que Jesús va donar als seus deixebles poder per fer fora els mals esperits. Un poder que, segons Sant Lluc, resultava efectiu: «Van tornar els setanta-dos i li van dir joiosos: "Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten en el teu nom"». Un poder que heretarien després els sacerdots cristians i l’instituirien com el tercer dels ordes menors: l’exorcitzat.

  El lloc de celebració més adient per un exorcisme és l’interior d’un temple consagrat. A l’Edat Mitjana, l’Església tenia el costum de representar-los al mig de les places, davant un nombrós (i morbós) públic. Les sessions solien acabar amb grans festes. En cas necessari, es podien realitzar a les cases particulars. Això sí: prèviament haver allunyat els curiosos, els nens i les dones. Perquè els exorcismes (com el conyac Soberano) eren cosa d’homes. De fet, es poden comptar amb els dits d’una mà les dones exorcistes de la història: Santa Genoveva, Santa Radegonda, Hildegarda de Bingen i Santa Caterina de Siena.
  Antigament es recomanava realitzar les expulsions de dimonis durant les festes religioses assenyalades o, en tot cas, els matins de dilluns, considerat l’aniversari de la caiguda de Llucifer.
  Pel que fa als objectes necessaris, cal col·locar la Custòdia a l’altar, una imatge de la Mare de Déu i un crucifix ben a la vista del turmentat, a poder ser entre les seves pròpies mans. Al costat se li ha de posar sofre beneït, pega i resina, per tal que el Diable possessor tingui presents els càstigs que l’esperen a l’Infern. El sacerdot ha d’anar abillat amb una estola porpra, símbol de l’autoritat de l’Església. Pot haver-hi públic —habitualment els familiars de l’afectat— que haurà de restar de genolls durant tota la cerimònia, després que el celebrant l’hagi ruixat amb aigua beneïda. És aconsellable que no sigui molt nombrós i que resi constantment per l’èxit de l’experiment. I, per descomptat, mai no ha d’intervenir, ni molt menys fer cap pregunta al Diable. També es convenient que hi hagi clergues i capellans que ajudin amb les seves oracions.
  Els manuals recalquen, un munt de vegades, que el celebrant ha d’actuar sempre en nom del poder de Déu, i mai en el seu propi. I que ha de procedir amb molt de compte en alguns detalls, sense cometre el més lleu error, perquè el perill és sempre imminent. Se li aconsella que no es quedi sol amb l’energumen, especialment si és una dona, ni que sigui vella i lletja, perquè pot temptar-lo de luxúria.
  Dit tot això, anem per feina. El Papa Pau V, al seu Rituale romanum, editat per primer cop l’any 1614, va fixar onze etapes per al procediment d’exorcisme.

  1. Benedicció. El celebrant ha d’embolicar el coll de l’endimoniat amb un dels extrems de la seva estola, mentre entona una lletania i el ruixa amb aigua beneïda.
  2. Recitat del salm 54.
  3. Oració d’invocació a Déu i interrogatori. El sacerdot pot procedir a interrogar l’energumen per tal que reveli el nombre d’esperits que el posseeixen. És important saber els seus noms per poder-los cridar. També és interessant esbrinar qui és el qui porta la veu cantant, perquè aquest és el qui ha d’obligar a tots els altres a abandonar el cos del posseït. L’interrogatori també inclou la causa per la qual han ocupat aquell cos. Contràriament, hi ha un grapat de coses que el celebrant no pot dir-li al Diable, sota pena de cometre pecat mortal. No pot fer-li preguntes que puguin revelar pecats ocults d’altres persones. No pot interrogar amb afany d’obtenir algun coneixement, perquè tenir l’Àngel Rebel per mestre és pecat. Mai li pot dir que se’l creu, perquè el Diable sempre menteix. I no li pot parlar de banalitats, perquè és senyal d’aliança i familiaritat. Si el Diable es nega a contestar, l’exorcista ha d’insistir, obligar-lo a obeir. I mai pregant, sinó ordenant amb fermesa. Tot i així, el Mal Esperit sol respondre amb reticència i tergiversacions, i de vegades cal arrencar-li les paraules de la boca. O bé blasfema i parla malignament, en el qual cas el celebrant li ha d’ordenar que es limiti a contestar a les seves preguntes (com els fiscals d’avui dia, vaja!). De vegades, el Diable el menysprea obertament, perquè intueix que no està prou preparat per enfrontar-se a ell. És el cas d’aquell mossèn que no parlava llatí, i el Maligne, que ho sabia, li va etzibar: «Mana’m en llatí, que surti d’aquesta noia, i aleshores sortiré»En altres ocasions, els dimonis possessors poden actuar de maneres diferents per enganyar els exorcistes, segons siguin del tipus abditi, clausi o aperti. Els abditi, o amagats, el que fan és dissimular, fingint que no estan dins d’aquell cos; ni tan sols el fan tremolar. El que intenten és, d’una banda, lliurar-se de l’exorcisme i, de l’altra, fer una demostració de poder, indicant-li al sacerdot que no se sortirà amb la seva. El dimonis clausi, quan se senten aclaparats pel poder de l’exorcista, fan entrar en trànsit l’energumen, però igualment sense fer-se presents ni cridar l’atenció. Al cap d’una estona, quan el desgraciat recobra el sentit, no es recorda de res. Cal, doncs, no deixar-se enganyar, perquè segueixen allà dins, a l’aguait. Els dimonis aperti, per contra, són els xerraires de la cort infernal. Quan el sacerdot prega o els interroga, es riuen d’ell, amb la veu del posseït, li pregunten quines bestieses està recitant i si potser intenta convèncer a aquest de que està endimoniat, quan en realitat tot el que li passa és de caràcter psicològic. Si l’exorcista insisteix, tard o d’hora acaben manifestant-se com el que realment són: dimonis.
  4. Lectura de versicles evangèlics. El celebrant llegeix el primer capítol de l’Evangeli de Sant Joan (en el que Jesús reuneix els seus deixebles), el 16:9 de Sant Marc (menció de que Jesús ha expulsat set dimonis de Maria Magdalena), i el 10:17 de Sant Lluc (menció del poder dels apòstols per fer exorcismes).
  5. Oració preparatòria.
  6. Primer conjur. Amb la mà dreta posada sobre el cap del turmentat, el sacerdot pronuncia el primer exorcisme per expulsar el Diable, invocant la força de l’Esperit Sant i del sagrament del baptisme. És habitual que Llucifer faci servir tot un reguitzell de trucs per tal d’entorpir el procés i cobrar noves forces. Sol interrompre els conjurs amb crits, impertinències i bromes, encaminades a divertir, espantar o escandalitzar els presents. Si l’energumen és una dona, fins i tot és possible que tracti d’excitar sexualment l’exorcista. (Faltaria més!). Altres vegades, protesta de la seva innocència. També pot demanar pietat, o fins i tot plorar com un nen, dient que no vol sortir. De vegades, posa condicions. En altres ocasions, fa veure que ja no hi és, o bé maltracta físicament l’energumen, o provoca aparatoses manifestacions atmosfèriques per distreure l’atenció.
  7. Pregaries i persignacions. Solen consistir en el Crec, el Parenostre, i la renovació de la fe en el baptisme, amb la renúncia expressa a Satanàs. Acte seguit, el sacerdot fa diverses persignacions sobre el posseït, especialment en aquelles parts del cos que reaccionen de manera més evident a la presència demoníaca; o bé li encara una creu.
  8. Segon conjur. Aquest és una mica més violent que el primer i s’adreça particularment al Drac o Serp Antiga que va incitar el Pecat Original«Et conjuro altre cop, no en nom de la meva debilitat, sinó en el nom de l’Esperit Sant, que surtis d’aquest serf de Déu que Nostre Senyor ha creat a imatge seva. Obeeix, doncs, no a mi, sinó al Sant Nom de Déu. Tem el braç del qui ha conduït les ànimes a la llum i vençut les Fúries de l’Infern. Déu, la Majestat de Crist, l’Esperit Sant, el sagrament de la creu, la fe dels Sants Apòstols Pere i Pau i els altres sants, la sang dels màrtirs, la intervenció dels sants i de les santes, els misteris de la fe cristiana, t’ordenen obeir. Surt, doncs, violador de la llei; surt, seductor ple d’astúcia i d’engany, enemic de la virtut, perseguidor d’innocents. Cedeix la plaça, cruelíssim; cedeix-la, simplíssim; cedeix-la a Crist, a qui no pots arribar, el qual t’ha desposseït i llençat del teu regne, que t’ha encadenat, després d’haver-te vençut, i t’ha llençat a les tenebres exteriors, on la mort us espera a tu i als teus companys; et conjuro, Drac Antiquíssim, en nom del Corder Immaculat que ha aixafat l’àspid i el basilisc, que ha vençut el drac i el lleó, a que surtis del cos d’aquest home. Conjuro a tot esperit immundíssim, a tot va fantasma, a tot enviat de Satan, en nom de Jesús de Natzaret, a que s’aturin en l’obcecació d’aquesta criatura de Déu. Obeeix, doncs, a Déu que et va precipitar a l’abisme a tu i a les teves males arts, en la persona del faraó, per mitjà del seu serf Moisès».
  9. Nova pregària. Es tracta d’una oració amb la qual se suplica ajuda a Déu.
  10. Tercer i darrer exorcisme. En algunes ocasions, els dimonis es resisteixen amb totes les seves forces a abandonar el cos de la seva víctima, malgrat els afanys del celebrant. S’aconsella que se’ls pregunti el motiu pel qual volen romandre dins d’ella. De vegades cal clavar-li una bufetada o escopir a la cara de l’energumen per humiliar el Diable i fer-lo fugir. Tanmateix, la seva obstinació pot ser tan gran que l’exorcisme s’hagi de perllongar durant dies i fins i tot mesos.
  11. Càntics pietosos en acció de gràcies, salms, oracions i benedicció final. El sacerdot fa el senyal de la creu sobre el front i el cor del posseït, i l’exorcisme es pot donar per finalitzat.

  Per descomptat que la superstició i el folklore popular no es van poder estar de ficar cullerada en aquest tipus de cerimònies tan solemnes. Una de les pràctiques màgiques habituals era lligar llacets de colors als dits de les mans o dels peus del posseït. Per cada llaç que aquest perdia, en mig de les convulsions, un dimoni era expulsat del seu cos. També es considerava un bon mètode escriure el nom propi del dimoni en un paper beneït i cremar-lo en un foc també beneït. De la mateixa manera, calia cremar els objectes malèfics que l’endimoniat pogués expulsar per la boca (agulles torçades, vidres, insectes). S’aconsellava a l’exorcista que no els toqués mai; i si ho feia, que resés i que després es rentés les mans amb aigua beneïda si no volia ser atacat per alguna estranya malaltia. De la mateixa manera es proposaven uns curiosos exorcismes previs als elements, l’aigua, la terra, l’aire i el foc, per tal que no acollissin els dimonis quan sortissin del cos.
  Pel que fa a aquest fet, el de la sortida dels dimonis, cal que el sacerdot tingui present que no se n’aniran sense més ni més i que, rabiosos per la seva expulsió, procuraran fer tant de mal com puguin a l’energumen. Hi ha casos històrics, com el del dimoni que posseïa un pobre jove d’Hipona que, empès per Sant Gervasi i Sant Protasi, va sortir-li per l’ull, deixant-li com un penjaroll. De vegades, el Diable fins i tot pot causar la mort de l’endimoniat.
  La via de sortida que sol utilitzar és la mateixa que la d’entrada, habitualment la boca, però també les orelles o el nas. En el cas de les dones posseïdes, el Diable té una morbosa preferència per sortir per la vagina. Ho explica el de Jaume Roig, a Espill o llibre de les dones:

            «No’n vull eixir sens ben obrir
            o esquinçar, ben exemplar
            aquell forat qual té guardat
            més en son cos.»

  De vegades, també surt pel cul; i ho fa ple de caca. Una divertida llegenda francesa explica el cas d’un que va sortir per la boca d’una endimoniada i, acte seguit, es va ficar per l’anus de l’exorcista, obligant a aquest a seure damunt la pica de l’aigua beneïda.

  En el moment de desallotjar l’esperitat, el Diable pot adoptar aspectes molt diversos. Pot sortir en la seva pròpia forma o amb la d’algun animal (rata, ratpenat, colobra, gripau, ocell negre, com un eixam d’abelles o de formigues...). De vegades se l’ha vist aflorar en forma de pilota, com un vòmit de sang, com una flamarada... Però sobretot com un fumerol espès i d’una pudor nauseabunda, tan fètid que alguns exorcistes no estan segurs de si han desallotjat el Mal Esperit o algun dels presents s’ha tirat un pet pudent.
  Un cop fora, crida, fa terrabastalls i se’n va volant. En ocasions, es possessiona del cos d’algun animal domèstic que troba durant la fugida.
  Sempre surt de mala gana, i endarrerint-ho tant com pot. Abans d’abandonar el temple, encara se les enginya per seguir fent la punyeta: de vegades s’endú les portes per endavant o un tros de sostre. Si pot mata uns quants dels presents. També li agrada molt aprofitar per divulgar els seus pecats ocults, que ell coneix molt bé. Es pot donar el cas que, rera l’expulsió, el Maligne romangui prop de la seva víctima, amb la intenció de tornar-hi a entrar tan bon punt es quedi sol.

  De vegades els exorcismes no tenen èxit. Girolamo Menghi, l’exorcista més prestigiós de la Itàlia del segle XVI, n’explica els diversos motius: pels pecats de l’energumen; per la negligència o la manca de fe o de perseverança de l’exorcista o dels acompanyants; perquè Déu vol mostrar la virtut d’un altre sacerdot, o perquè vol purgar l’ànima del pecador obligant-lo a portar aquella pesada creu. El primer exemple el trobem als Evangelis. Quan els deixebles de Jesús no aconsegueixen exorcitzar un noi galileu i li pregunten al Mestre els motius, aquest els contesta, primer, «per la vostra falta de fe»; tot i que després, més condescendent, afegeix: «els d’aquesta mena no poden ser expulsats sinó amb l’oració i el dejuni».

  Pel que fa als casos d’Infestació diabòlica local, el que solia fer l’exorcista era anar per tota la casa amb un ciri consagrat, resant salms i aspergint-la amb aigua beneïda. A cada estança havia de fer una creu amb carbó o amb un ganivet.

  Per acabar, cal fer avinent que l’exorcisme catòlic no és una cerimònia exòtica: es practica per primer cop en batejar els infants, portadors del Pecat Original i, per tant, portadors del Diable, al qual cal expulsar abans que el nen ingressi en la comunitat cristiana. Durant l’administració del sagrament, el sacerdot fa que els padrins, en nom del nadó, renunciïn a Satanàs, a totes les seves obres i a totes les seves pompes. Aquest exorcisme primer suposa també portar un ciri consagrat, remullar el cap del posseït amb aigua beneïda i posar-li a la boca un grapat de sal. Alguns teòlegs afirmen haver vist sortir dimonis de les boques dels acabats de batejar.