Aprofitant que anit era la Revetlla de Sant Joan, anem a parlar d’aquelarres. Perquè, per si algú no ho sabia,
aquesta és una de les nits de l’any en que se solen celebrar.
Potser avui aquest terme, aquelarre,
és el més emprat per definir les reunions que celebraven bruixes i bruixots per
planificar les seves malifetes. Es tracta d’una paraula euskera composta —aker
i larre— que significa «prat del boc», De fet, prop de la més
famosa població bruixesca navarresa, Zugarramurdi,
existeix un pla conegut amb aquest nom. Però, en realitat, no és fins al segle
XVI que comença a utilitzar-se, i el seu impuls definitiu segurament té molt a
veure amb els famosos processos per fetilleria que van tenir lloc en aquell
indret a principis del XVII. Fins aleshores, al menys a Catalunya, no era una
paraula habitual. Però n’hi havia moltes altres que volien dir el mateix: ajunt
o conciliàbul de bruixes, congregació, assemblea o conventícola;
les assistents en deien ajuntament, aplec, jocs del dimoni o
país o mont alegre. Al Lluçanès, comarca bruixesca per
excel·lència, en deien samaniat, que segons el diccionari significa
«desgavell» i «enrenou».
La paraula culta per definir-ho era sàbat (o esbat, en la seva
versió popular), i es va començar a fer servir a tot Europa a partir dels
processos de Carcassona i Tolosa de Llenguadoc del segle XIV.
Alguns estudiosos han volgut veure en aquest terme una relació amb les antigues
bacanals gregues del déu Dionís Sabazi.
Però el més probable és que es tracti d’una demonització de la paraula que els
hebreus fan servir per definir el seu dia consagrat a Jahvè. No oblidem
que a l’Edat Mitjana els ritus i les celebracions dels jueus eren considerats
inherentment perversos. La prova està en que un altre mot despectiu per definir
els ajunts de bruixes era sinagoga.
Una de les primeres referències històriques sobre ajunts de bruixes, i el
primer text de condemna de tot Europa —no podia ser d’altra manera!— és i està en català: el Llibre
de privilegis i ordinacions de la vall d’Àneu, redactat l’any 1424. El «prestigi»
d’aquesta vall pirinenca com a lloc de conventícoles bruixesques és anterior
fins i tot als primers processos documentats de Tolosa de Llenguadoc i dels Alps
italians. Potser perquè teníem el Diable molt més a prop...
«I com en l’esmentada vall s’hagin comès
crims molt enormes envers Déu, com ara que de nit van amb les bruixes al boc de Biterna i el prenen per senyor, fent-li
homenatge, renegant del nom de Déu abans de la nit, prenent els infants petits
del costat de llurs mares; i els maten, i els donen tumors i golls i metzines
en diverses formes, segons se sap de tots aquests crims per processos i
confessions pròpies dels acusats, volent proveir a la gran enormitat d’aquests
crims, el molt egregi i magnífic senyor Arnau Roger, per la gràcia de
Déu comte de Pallars, féu convocar i ajustar vista general al castell de
València de la vall.»
La tradició estava tan arrelada a la comarca que,
un segle més tard, aquelles bruixes medievals tingueren les seves
continuadores. Per uns documents dels anys 1516 i 1534 sabem que, ara ja sota
l’administració dels Cardona, van ser jutjades i condemnades a mort
diverses dones del Pallars Sobirà que havien sigut iniciades com a
bruixes per les seves àvies i mares.
Però Biterna no és l’únic lloc de Catalunya
on se celebraven aquelarres. De fet, tots els pobles i poblets tenen el seu
indret maleït. Les bruixes tenen especial afecció a reunir-se al capdamunt de
les muntanyes, el Pedraforca, el Montnegre, el Cadí, el Canigó,
Montserrat... També els agrada trobar-se en coves, com la que porta
l’encantador nom de Cova de les Bones dones, al Montcabrer del
Maresme. I són especialment afeccionades a enfilar-se damunt dels dòlmens i
menhirs, com la Pedra Gentil de Vallgorguina.
Les de Molins de Rei, en canvi, més txules que un 8, celebren els
seus aquelarres ni més ni menys que al mig de la Plaça Major!
 |
| "El aquelarre". Francisco de Goya. |
Els aquelarres també tenen el seu propi
calendari. Les bruixes s’estimen més reunir-se el més de març —anomenat també
mes dels bocs, perquè és el millor per a fer-se bruixa o bruixot—. Pel que fa a
dies assenyalats, els ajunts més importants tenen lloc el Divendres
Sant, la nit de Tots Sants i la de Sant Joan, que és quan les
bruixes i tots els éssers malèfics tenen més poder. Però, sens dubte, la més
important de totes les trobades té lloc la nit de la Festa Major de les
Bruixes: el 31 de desembre, Sant Silvestre i Santa Coloma,
patrons de la professió. Ja ho diu el refrany: «Per Sant Silvestre, entren les
bruixes per la finestra». És a dir, que mentre nosaltres ens estem cruspint els
dotze grans de raïm, i fent bons propòsits per l’any nou, les bruixes es
reuneixen en un macroaquelarre per preparar els més grans estralls col·lectius. En algunes zones de Catalunya, però, es creu que Sant Silvestre no és el patró
de les bruixes, sinó el sant advocat contra elles i els seus maleficis: «Sant
Silvestre porta les bruixes pel cabestre». Tanmateix, al menys per una vegada,
sembla que els capellans no se n’han sortit gaire. Al cap i a la fi, Silvestre
significa «selvàtic», i és un dels noms del déu Pan.
Aquell geni dels boscos, que l’Església va convertir en el Diable, s’ha escolat
descaradament, i amb tot el seu poder, en el santoral cristià.
Diu el poema...
«Amb cert greix fus,
com diu la gent, se fan ungüent
e bruixes tornen; en la nit
bornen,
moltes s'apleguen, de Déu
reneguen,
un boc adoren, totes honoren
la llur caverna qui’s diu
Biterna,
mengen e beven; després se
lleven,
per l’aire volen, entren on
volen
sens obrir portes. Moltes n'han
mortes,
en foc cremades, sentenciades
amb bons processos, per tals
excessos,
en Catalunya.»
