dimecres, 24 de juny de 2015

AQUELARRES CATALANS

  Aprofitant que anit era la Revetlla de Sant Joan, anem a parlar d’aquelarres. Perquè, per si algú no ho sabia, aquesta és una de les nits de l’any en que se solen celebrar.
  Potser avui aquest terme, aquelarre, és el més emprat per definir les reunions que celebraven bruixes i bruixots per planificar les seves malifetes. Es tracta d’una paraula euskera composta —aker i larre— que significa «prat del boc», De fet, prop de la més famosa població bruixesca navarresa, Zugarramurdi, existeix un pla conegut amb aquest nom. Però, en realitat, no és fins al segle XVI que comença a utilitzar-se, i el seu impuls definitiu segurament té molt a veure amb els famosos processos per fetilleria que van tenir lloc en aquell indret a principis del XVII. Fins aleshores, al menys a Catalunya, no era una paraula habitual. Però n’hi havia moltes altres que volien dir el mateix: ajunt o conciliàbul de bruixes, congregació, assemblea o conventícola; les assistents en deien ajuntament, aplec, jocs del dimoni o país o mont alegre. Al Lluçanès, comarca bruixesca per excel·lència, en deien samaniat, que segons el diccionari significa «desgavell» i «enrenou».
  La paraula culta per definir-ho era sàbat (o esbat, en la seva versió popular), i es va començar a fer servir a tot Europa a partir dels processos de Carcassona i Tolosa de Llenguadoc del segle XIV. Alguns estudiosos han volgut veure en aquest terme una relació amb les antigues bacanals gregues del déu Dionís Sabazi. Però el més probable és que es tracti d’una demonització de la paraula que els hebreus fan servir per definir el seu dia consagrat a Jahvè. No oblidem que a l’Edat Mitjana els ritus i les celebracions dels jueus eren considerats inherentment perversos. La prova està en que un altre mot despectiu per definir els ajunts de bruixes era sinagoga.

  Una de les primeres referències històriques sobre ajunts de bruixes, i el primer text de condemna de tot Europa —no podia ser d’altra manera!— és i està en català: el Llibre de privilegis i ordinacions de la vall d’Àneu, redactat l’any 1424. El «prestigi» d’aquesta vall pirinenca com a lloc de conventícoles bruixesques és anterior fins i tot als primers processos documentats de Tolosa de Llenguadoc i dels Alps italians. Potser perquè teníem el Diable molt més a prop...

  «I com en l’esmentada vall s’hagin comès crims molt enormes envers Déu, com ara que de nit van amb les bruixes al boc de Biterna i el prenen per senyor, fent-li homenatge, renegant del nom de Déu abans de la nit, prenent els infants petits del costat de llurs mares; i els maten, i els donen tumors i golls i metzines en diverses formes, segons se sap de tots aquests crims per processos i confessions pròpies dels acusats, volent proveir a la gran enormitat d’aquests crims, el molt egregi i magnífic senyor Arnau Roger, per la gràcia de Déu comte de Pallars, féu convocar i ajustar vista general al castell de València de la vall.»

  La tradició estava tan arrelada a la comarca que, un segle més tard, aquelles bruixes medievals tingueren les seves continuadores. Per uns documents dels anys 1516 i 1534 sabem que, ara ja sota l’administració dels Cardona, van ser jutjades i condemnades a mort diverses dones del Pallars Sobirà que havien sigut iniciades com a bruixes per les seves àvies i mares.

  Però Biterna no és l’únic lloc de Catalunya on se celebraven aquelarres. De fet, tots els pobles i poblets tenen el seu indret maleït. Les bruixes tenen especial afecció a reunir-se al capdamunt de les muntanyes, el Pedraforca, el Montnegre, el Cadí, el Canigó, Montserrat... També els agrada trobar-se en coves, com la que porta l’encantador nom de Cova de les Bones dones, al Montcabrer del Maresme. I són especialment afeccionades a enfilar-se damunt dels dòlmens i menhirs, com la Pedra Gentil de Vallgorguina. Les de Molins de Rei, en canvi, més txules que un 8, celebren els seus aquelarres ni més ni menys que al mig de la Plaça Major!
"El aquelarre". Francisco de Goya.
  Pel que fa al timing, començarem per dir que la festa s’inicia a altes hores de la nit i dura fins que canta el gall, moment en que tots els encisos es desfan automàticament. Els dies preferits són el dimecres i el divendres, dia en que Jesús va ser mort i crucificat, i, sobretot, el dissabte, quan se celebra el Gran sàbat i es prenen les grans decisions demoníaques.
  Els aquelarres també tenen el seu propi calendari. Les bruixes s’estimen més reunir-se el més de març —anomenat també mes dels bocs, perquè és el millor per a fer-se bruixa o bruixot—. Pel que fa a dies assenyalats, els ajunts més importants tenen lloc el Divendres Sant, la nit de Tots Sants i la de Sant Joan, que és quan les bruixes i tots els éssers malèfics tenen més poder. Però, sens dubte, la més important de totes les trobades té lloc la nit de la Festa Major de les Bruixes: el 31 de desembre, Sant Silvestre i Santa Coloma, patrons de la professió. Ja ho diu el refrany: «Per Sant Silvestre, entren les bruixes per la finestra». És a dir, que mentre nosaltres ens estem cruspint els dotze grans de raïm, i fent bons propòsits per l’any nou, les bruixes es reuneixen en un macroaquelarre per preparar els més grans estralls col·lectius. En algunes zones de Catalunya, però, es creu que Sant Silvestre no és el patró de les bruixes, sinó el sant advocat contra elles i els seus maleficis: «Sant Silvestre porta les bruixes pel cabestre». Tanmateix, al menys per una vegada, sembla que els capellans no se n’han sortit gaire. Al cap i a la fi, Silvestre significa «selvàtic», i és un dels noms del déu Pan. Aquell geni dels boscos, que l’Església va convertir en el Diable, s’ha escolat descaradament, i amb tot el seu poder, en el santoral cristià.

Diu el poema...

«Amb cert greix fus,
com diu la gent, se fan ungüent
e bruixes tornen; en la nit bornen,
moltes s'apleguen, de Déu reneguen,
un boc adoren, totes honoren
la llur caverna qui’s diu Biterna,
mengen e beven; després se lleven,
per l’aire volen, entren on volen
sens obrir portes. Moltes n'han mortes,
en foc cremades, sentenciades
amb bons processos, per tals excessos,
en Catalunya.»