dimarts, 16 de juny del 2015

EXORCISMES MODERNS

  Tot i la importància que van tenir durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, en els darrers tres segles de la nostra era els exorcismes han estat pràcticament abandonats per l’Església. Sense que això signifiqui que, com a orde, hagin desaparegut del mapa. L’any 1998, el papa Joan Pau II va recordar la importància que tenien encara dins la societat actual, i l’any següent va propiciar la publicació de Ritus de l’exorcisme, que reemplaçava l’antic Ritual Romà. I és que el Sant Pare en devia saber un cabàs, del tema, perquè es diu que durant els vint-i-set anys del seu pontificat va arribar a realitzar fins a tres exorcismes. L’any 1982 va expulsar el Diable d’una dona italiana, de la que només sabem que es deia Francesca, en els seus apartaments privats. També es té noticia del que va practicar el 2001, arrel de detectar que una noia que assistia a l’audiència general, a la plaça de Sant Pere, estava endimoniada. La noia era geperuda i caminava de costat. Tan aviat com el papa va aparèixer davant els fidels, va començar a cridar com una... posseïda. Joan Pau va ordenar que la portessin a un lloc tranquil i, després de beneir-la, va resar amb ella durant mitja hora. 
La famosa girada de cap de la nena de L’Exorcista.
William Friedkin.

  El Ritus de l’exorcisme, presentat per l’organisme encarregat de l’assumpte, la Congregació del Culte Diví i la Disciplina delsSagraments, no suposa una reducció o una renuncia als mètodes tradicionals, a dir de la pròpia cúria, sinó una nova formulació, més acord als nous temps, que va requerir deu anys d’estudis, revisions i modificacions. Entre ells l’anàlisi dels trastorns psicopatològics i de les afeccions neurològiques que en el passat eren tinguts com a possessions demoníaques. Precisament un dels punts en els que s’estén més la nova versió és en la necessitat que els exorcistes moderns es mostrin escèptics i no atribueixin fàcilment a la possessió símptomes que en realitat responen a malalties mentals. Cal que els nous sacerdots coneguin a la perfecció els signes de la intervenció diabòlica i, a la vegada, les afeccions psicològiques i psiquiàtriques més habituals. Però el propi Joan Pau II, en una catequesi dedicada al pecat i a l’acció de Satanàs, adverteix que «en línia de principi, no es pot negar que, en el seu afany de damnar i conduir al mal, Satanàs pugui arribar a aquesta extrema manifestació de superioritat».
  El text distingeix també entre dos tipus d’exorcisme, el Solemne (o habitual, practicat per un sacerdot, seguint el ritus oficial) i el Privat, en el que els fidels, a través de l’oració, sol·liciten la intervenció divina per expulsar la influència demoníaca de persones, objectes i indrets.

  La pràctica de l’exorcisme, com correspon als temps actuals, s’ha revestit també de burocràcia. Si una persona creu estar endimoniada, cal que es posi en contacte amb el bisbat de la seva diòcesi, on li concertaran una cita amb un sacerdot especialista. És de desitjar que la demora no sigui similar a la de la nostra Seguretat Social, per raons obvies.
  Els sacerdots només poden actuar amb una autorització precisa, tot i que existeixen també exorcistes oficials, autoritzats per la Conferència Episcopal a la Santa Seu, que poden practicar-los a voluntat. És el cas de l’aragonès José Antonio Fortea Cucurull, que compagina aquesta professió amb la de rector a la localitat madrilenya d’Anchuelo, diòcesi d’Alcalà d’Henares. Fortea, especialitzat en demonologia i famós per la seva presència als mitjans de comunicació, a través d’entrevistes i debats, ha publicat, a principis del nou mil·leni, un parell de llibres sobre el tema. A Summa daemoniaca. Tratado de Demonología y Manual de Exorcistas, planteja la informació en forma de catecisme, amb cent vuitanta-tres preguntes i respostes que incideixen en tots els dubtes que pugui plantejar un assumpte tan delicat. Afortunadament, cal destacar que el propi mossèn confessa que en els anys que porta exercint la seva estranya professió només ha conegut quatre casos de possessió a Espanya, malgrat que, als anys 90, quan escrivia la seva tesi doctoral El exorcismo en la época actual, va assistir a tretze exorcismes.
  Un dels darrers, esbombat pel diari El Mundo, el 22 de setembre de 2002, va ser practicat a Alcalà d’Henares a una jove endimoniada, causant gran sensació en l’ànim del corresponsal religiós d’aquest diari que, d’altra banda (i els catalans ho sabem molt bé!), és una mica fantasiós.
  En aquest sentit, la Congregació del Culte Diví fa serioses advertències per evitar que l’exorcisme es converteixi en un espectacle divulgat pels mitjans de comunicació. De la mateixa manera, adverteix del perill que es consideri una acció màgica o supersticiosa. El propi Fortea recorda en la seva obra que cal no caure en les pràctiques màgiques. És a dir, en la utilització d’objectes beneïts o d’oracions a tall d’amulet, perquè encara que es facin amb objectes i precs cristians, l’eficàcia de l’alliberament no es posa ja en el poder de Déu, l’únic capaç d’expulsar el Diable, sinó en la materialitat dels estris i la superstició dels precs.

  El papa Benet XVI, va tornar a trencar una llança en favor del tema. L’any 2005, a la plaça de sant Pere del Vaticà, davant unes vint mil persones, va animar els exorcistes a prosseguir el seu important ministeri al servei de l’Església. No era nou: cinc anys abans, quan encara era cardenal i presidia la Congregació per a la Doctrina de la Fe (nom actual de l’antic Sant Ofici), ja havia incidit en l’assumpte de les possessions demoníaques.
  El seu successor, el Papa Francesc, també és molt afeccionat a parlar del Diable: l’endemà mateix de la seva elecció, el 14 de març de 2013, ja el va esmentar en la seva homilia, insistint en que cal defensar l’Església de les «insídies del Maligne». I dos mesos més tard, rera la missa de Pentecosta, a la plaça de Sant Pere del Vaticà, va practicar un breu exorcisme en un mexicà de quaranta-tres anys posseït per quatre dimonis. L’home va explicar que la possessió era deguda a una venjança de Satanàs contra els bisbes del seu país, per la seva ambigüitat respecte al tema de l’avortament. Sembla un motiu una mica estrany, no? ¿No hauria d’estar content, el Rei del Mal, amb aquesta tebiesa de l’Església Catòlica, en lloc d’anar pel món posseint pobres desgraciats? És clar que els camins del Diable són inescrutables!
  Mentre corregeixo aquest text, descobreixo una altra notícia sorprenent, difosa per la premsa i Internet, que sembla talment un guió del programa «Cuarto Milenio»: «AVALANCHA SATÁNICA EN MADRID». Es veu que el Diable s’ha apropiat de la capital de Las Españas, i el cardenal de l’Arxidiòcesi, Antonio Maria Rouco Varela, s’ha vist obligat a nomenar, d’una tacada, vuit exorcistes, i formar-los convenientment per enfrontar-se a les «insídies del Maligne». 
  I és que avui dia els practicants estan organitzats com mai. Agrupats en l’Associació Internacional d’Exorcistes, fundada i presidida pel pare Gabriel Amorth, exorcista oficial de la diòcesi de Roma, fan congressos, seminaris i cursets encaminats a donar als seus membres l’adequada formació en la seva lluita eterna contra el Maligne.
  I, per descomptat, han arribat a Internet. El padre Fortea defineix el seu web com el fruit de la col·laboració entre eclesiàstics, psiquiatres i informàtics. La pàgina pot ser visitada per qualsevol profà que senti interès i curiositat, tot i que hi ha accessos restringits a determinades informacions professionals, a les que cal accedir amb un password, secret fins i tot per al major interessat: el Diable.