Durant tota
aquesta setmana a Berga celebren La Patum.
La Patum de Berga,
el més famós de tots els balls de diables, és, de fet, alguna cosa més que un
ball; és tot un espectacle que agrupa un bon nombre d’aquells entremesos i figures que antigament
acompanyaven la processó de Corpus Christi.
Als continguts religiosos s’hi han anat afegint, amb els anys, d’altres de més
pagans i un final de festa que podríem anomenar «el correfoc dels correfocs».
A les nou del vespre, un curiós personatge conegut
amb el nom de Xamberg —a causa de l’ample barret que llueix al cap—
comença a fer redoblar un enorme tabal: «Patum! Patum! Patum!», i va donant
entrada a la plaça de Sant Pere als diferents entremesos que componen la
representació.
- SALT DE TURCS I CAVALLETS. Els primers en fer acte de presència són els quatre cavallers que simularan una lluita contra els turcs.
- SALT DE MACES. Aquest és el típic Entremès de Sant Miquel i els diables. Quatre diables emmascarats van fent passades d’un extrem a l’altre de la plaça, mentre al capdamunt de les seves maces (de les que reben el nom) va cremant la pirotècnia. Quan esclata el tro final, els diables es deixen caure d’esquenes al terra. Aleshores, uns angelets sorgits d’entre el públic se’ls acosten i els enfonsen al pit l’espasa celestial.
- LES MULES GUITES. Aquestes Bèsties de Foc, les més primitives de tots els exemplars que es conserven, es dediquen a perseguir els espectadors traient —i mai més ben dit!— foc pels queixals, allargant i arronsant els seus llargs colls. N’hi ha dues: la Guita Grossa i la Xica o Boja.
- BALL DE L’ÀLIGA. L’entrada de l’Àliga a la plaça detura les Guites. De seguida es fa un silenci respectuós mentre la bèstia, símbol de la ciutat, balla solemne i majestuosa.
- BALL DELS NANS I DELS GEGANTS. En gran nombre, doncs n’hi ha de vells i de nous, tot juganers ballen primer els nans i després els gegants.
- ELS PLENS. El plat fort de la Patum és anunciat pels altaveus. El Xamberg toca més ràpid i més fort, i fan la seva màgica entrada a la plaça aquests altres diables anomenats Plens, la reminiscència més antiga que ha quedat a Catalunya dels esperits malignes. Inicialment eren quatre; ara són tants com hi càpiguen dins la plaça, i es creu que el seu enigmàtic nom pugui provenir de que van «plens» de pirotècnia. Efectivament, porten fuets a les banyes de la ferotge màscara verdosa que els cobreix la cara; i també al cul, en lloc de cua. El cos dels Plens està tot recobert d’herba tendra, i al cap manyocs de trepadella i de vidalba, que els protegeixen de cremades. Un cop s’han escampat per la plaça, la cobla comença a tocar i els ajudants posen flama a les metxes dels fuets, convertint els diables en autèntics castells de foc ambulants que espeteguen i espurnegen, primer amb una dansa pausada i, de mica en mica, més frenètics, més vertiginosos, més dantescs, corrent, cridant, perseguint el públic...
- TIRABOL. L’apoteosi de la festa es produeix tot seguit. La plaça és a les fosques. Mentre el tabal no deixa de sonar, «Patum!», els espectadors que tenen ganes de gresca es barregen amb les comparses i comença el Tirabol: tot el poble en dansa a la plaça, girant com un remolí, sempre cap a la dreta, en una immensa circumferència. Van tots coberts amb barrets de formes variades, mocadors al coll i les robes més velles que han trobat a l’armari, algunes lluint orgulloses cremades d’espurnes d’edicions anteriors. A quarts de dotze, la darrera tabalada: «Patum!» i el crit «Volem Patum!», clouen la festa.
 |
| Plens de La Patum. Foto: Luigi. Fons Patronat Municipal de La Patum |
«A les processons que
solen fer-se per les festivitats del Santíssim Cos de Crist, alguns homes
abillats amb vestits de diable, i fent gesticulacions com si fossin dimonis,
amb les quals mouen els fidels més a riure que no pas a estar devots, cometen
actes que donen escàndol, indignes de la pietat cristiana i indecorosos per
aquelles festivitats.»
Tot i que el bisbe prohibia rotundament
l’espectacle, i que les queixes eclesiàstiques se succeïren durant el segle
següent, tenim notícia que, a Berga, la Bulla es va anar celebrant de
manera més o menys regular. És probable, en canvi, que desaparegués en algunes
altres poblacions del bisbat on també es representés.
A finals del XVIII, però, la festa havia perdut
bastant, probablement atacada pels aires il·lustrats que recorrien el país. Es
tractava tan sols d’una mena de funció teatral interpretada per uns quants funcionaris
municipals. Passada la Guerra Civil i la Dictadura, com totes les grans
manifestacions folklòriques catalanes, la Patum va renéixer de les
cendres de la seva mai apagada pirotècnia. Avui està declarada Festa
Tradicional d’Interès Nacional i resulta gairebé impossible treure-hi el nas,
de tanta gentada com es deleix per anar-la a gaudir.
Diu la cançó...
«A foc, a foc, a foc!
Porta aquest borrell
d'esca...
Encén tu aquí,
seguit...
Mare de Déu que ets
bèstia...
Enceneu-me les
banyes...
La cua ja està
llesta...
Un fuet a cada mà
porta, dona’m,
depressa,
talla aquell fuet que
no crema...
Ja esteu llestos,
correu...
Ah! pum; mira con
peta...
A foc, a foc, a foc!
Alsa, pum!!! que
gresca...
Tu, diable, que no hi
veus?
A poc a poc,
entenem-se,
que n'has cremat les
enagües
d'aquesta pobre
donzella.
Uy, uy, uy; quin
alborot...
Mira’t allà qui hi ha a
terra:
Ai, pobre diable verd!
Té; com espatarnega;
Ai! li posa el peu al
coll
Sant Miquel, i amb la
seva
llança i la de
l’angelet
li travessen
l’esquena.»
Poesia a cor «La Patum», de Joan Canal i Gamisans.
Corpus de 1873.
(La intenció de Gamisans era posar lletra a les
músiques de La Patum, però no hi reeixí).
