L'APOCALIPSI A LA CATALANA

  L’arribada de la fi del món estarà precedida per un grapat de profecies apocalíptiques. Tota la baixa Edat Mitjana va patir aquesta moda; i de tot el món occidental —no podia ser d’altra manera— el lloc on més n’hi va haver va ser... als Països Catalans!

  Els intel·lectuals de diverses èpoques es van dedicar a escriure les seves pròpies versions escatològiques. La majoria d’elles amb la paraula Anticrist al títol. A cavall dels segles XIII i XIV, trobem el franciscà barceloní Ponç Carbonell, els mallorquins Joan Ballester i Anselm Turmeda, el valencià Bernat Oliver i els provençals Pèire Olieu i Joan de Ròcatalhada. Al segle XVI, el barceloní Onofre Manescal, i Joan Alemany, que a la seva obra De la venguda de Anticrist, situa algunes escenes apocalíptiques a la península, identificant el personatge amb l’Islam: «tan aviat com l’Anticrist sabrà que l’Encubert serà partit de Jerusalem i tornat a Espanya, vindrà rabiant molt prestament per destruir».

  Però sens dubte els quatre genets de l’Apocalipsi als Països Catalans són Llull, Vilanova, Eiximenis i Ferrer.

  Rigorosament contemporanis, el mallorquí Ramon Llull i el català Arnau de Vilanova van ser perseguits per la Inquisició, no solament per les seves teories escatològiques, sinó també perquè se’ls va tenir per nigromàntics. Considerat el millor metge cristià del seu temps, Vilanova va rebre la confiança de Pere II de Catalunya, El Gran, i de diversos papes de Roma. Les activitats profètiques les va iniciar a París, al 1299, amb la seva obra: De la consumació dels segles. Poc després de la seva mort, al 1312, es promulgà a Tarragona una sentència que condemnava per herètiques una quinzena de les seves obres. I trenta sis anys més tard, eren cremades per la Inquisició a l’escalinata de la catedral de Girona.

"El judici final". Jan Van Eyck

  Per la seva banda, Ramon Llull es mostra contrari a profetitzar el moment en que es produirà la fi del món, però redacta diversos escrits, el més significatiu el Libre qui és contra Anticrist que, com el seu nom indica, no és un tractat sobre l’Anticrist, sinó contra ell.

  Gairebé un segle més tard prendran el relleu de les teories apocalíptiques el gironí Francesc Eiximenis, amb el seu Llibre dels àngels i, sobretot, sant Vicent Ferrer, que durant dècades es dedicarà a aterrir els pobres cristians de tot Europa amb els seus sermons que li van valer el sobrenom d’Àngel apocalíptic. Aquest curiós personatge, que amb les seves actuacions va marcar tota una època de la història de Catalunya, declarava que tenia una relació molt estreta amb els fets no només escatològics sinó també directament diabòlics. Incansable lluitador contra bruixes i fetillers, proposava mètodes expeditius als governadors, com ara rostir-los a la brasa. No és d’estranyar, doncs, que el Diable la hi tingués jurada. Disfressats d’eremites, i acusant-lo de traïdor i de pesseter, un grapat de dimonis perseguien incansablement el sant: «van entrar a Lleida i Barcelona i a Tarragona, on dos foren capturats per l’arquebisbe, i quan van anar a treure’ls no van trobar més que les cadenes». En el seu moment, el dominicà valencià es va vanar del seu poder per mantenir els dimonis tres llegües lluny del castell de Casp —m’imagino que es referia als ambaixadors catalans que per tots els mitjans intentaven arribar-hi per aturar el Compromís de Casp, on la seva actuació va ser realment... diabòlica! La insistència de Ferrer de posar al capdavant de la corona catalanoaragonesa el candidat val·lisoletà Ferran d’Antequera sí que va ser una veritable apocalipsi per als catalans! I ell, l’Anticrist que precedia el principi de la fi del nostre món!

  Com era d’esperar, la gent del poble aviat es va fer seves les profecies, fins el punt que cada poble i ciutat de Catalunya ha imaginat els seus propis signes apocalíptics. A Ripoll estan convençuts que una nuvolada intensament negra cobrirà el sol, la Terra s’esquerdarà i de dins en sortiran cavalls voladors en flames, cavalcats per gegants que, amb teies a les mans, aniran calant foc arreu. Fins i tot l’aigua, cremarà. A Llofriu creuen que les cavalcadures seran peixos que sortiran a flor d’aigua i ocells del cel que carretejaran gent amunt i avall. I a Vic profetitzen que les dones es convertiran en homes amb bigoti i set pams de barba que, enfurismades, provocaran una guerra en la que morirà tothom, mentre la Terra cremarà pels quatre costats. Finalment, a Barcelona creuen que, quan s’acosti el moment, li caurà la trompa a l’elefant representat en una gàrgola de la catedral.

             

  Però la tradició no es va extingir amb l’Edat Mitjana: mig mil·leni més tard, el cantautor Jaume Sisa, a la cançó La catedral, recupera les simbologies apocalíptiques dels nostres avantpassats:

            «Les campanes toquen soles dalt el campanar,

            quan els sàtirs i les nimfes embriagades,

            ballen junts a la gran nau.

            Una legió de mals esperits, dimonis vells i borinots,

            desfilen davant del Rei d'Ors del País Mort,

            i un núvol plora formigues i moscallons.» 

Diu la llegenda...

  Segons la gent del Bages, la fi del món es detectarà a les roques de Súria.

  Al barri de Cal Trist, just a sota del cementiri i tocant al riu Cardener, hi ha un tall de roques on es veuen unes vetes convergents, en cercle, que semblen indicar una mena d’eix de simetria que no és altra, segons la veu popular, que el centre del món, el qual s’hauria desplegat a partir d’elles. D’aquí la dita popular: «Súria, al mig del món». La tradició també explica que les dues pedres encarades són indicatives de la fi dels temps: quan s’ajuntin, voldrà dir que el món es a punt d’acabar-se.

  Aquesta llegenda s’explica també de dues roques que hi ha al capdamunt d’un cim proper a Avinyonet del Penedès.

BON NADAL!!

  Encara que sembli que el Nadal és una època poc demoníaca, el Diable està present en una de les grans manifestacions populars d’aquestes festes: el pessebre.

  En els pessebre catalans, talment com el pobre i marginat caganer, la figureta del Diable, vermell, banyut, pelut, amb una forca de filferro i de vegades una capa negre, és instal·lat en un raconet ben allunyat del portal. En els darrers temps, la seva denigració ha arribat al grau més elevat: l’últim que m’han regalat per engrossir la meva col·lecció és... un dimoni caganer!

El dimoni caganer també llegeix el "seu" llibre

  I, és clar, l’habitual és que tant ell com els seus acòlits no manquin en les representacions de Pessebres Vivents que les nits de Nadal i de Cap d’Any solen posar en escena diversos pobles de Catalunya. Tot i que no sempre: si no ho han canviat recentment, al de Corbera de Llobregat, un dels més famosos, no hi ha dimonis!

  Els Pessebres Vivents, habitualment escenificats per afeccionats del mateix poble, solen constar de diversos quadres: el naixement, l’adoració dels pastores i dels mags, els oficis, el caganer, l’infern. Les ambientacions són molt diverses. N’hi ha de clàssiques i n’hi ha de molt modernes, que combinen escenografies tradicionals amb novetats tècniques i tecnològiques. Alguns es representen en el casc antic de la població, com el d’Organyà, el de Bescanó o el de Santpedor. El de La Pobla de Montornès mostra un espectacular saltant d’aigua a l’escena de les rentadores, mentre que el de Tivissa combina els quadres tradicionals amb efectes especials i projeccions audiovisuals. A més, els personatges han anat cobrant moviment, i els qui més, els dimonis, els quals, com sempre que poden, es lliuren a diabòliques danses.

  En alguns casos, com el de Tivissa, s’ha produït una simbiosi amb els Pastorets, i es representen alguns fragments dels de Josep Maria Folch i Torres, com ara la visita a l’Infern efectuada per Lluquet i Rovelló. I també amb la filosofia crítica del Ball de Diables: en els dies previs a la representació els veïns de Linyola fan arribar als organitzadors els noms de les ànimes que voldrien enviar «a fer xup-xup a les calderes d’en Pere Boter».

Diu la nadala...

L'autora, amb 6 anys,
fent de dimoni escuat als Pastorets de l'escola

Allà sota una penya

n’és nat un Jesuset, nuet, nuet,

que és fill de Mare Verge

i està mig mort de fred, nuet, nuet,

i està mig mort de fred.

El bon Josep li deia:

Jesús que esteu fredet, pobret, pobret;

la Verge responia:

per falta d'abriguet, pobret, pobret,

per falta d'abriguet!

Pastors hi arribaren

allà a la mitja nit, cric-cric, cric-cric,

veieu que tots hi anaven

del gran fins el més xic, cric-cric, cric-cric,

del gran fins el més xic.

Ja en toquen les flautetes, 

flautetes i violins, clarins, clarins. 

Clarins i violes, 

baixons i tamborins, clarins, clarins 

baixons i tamborins.

Comencen a alegrar-se 

tot saltant i ballant, galant, galant. 

Danses i contradanses 

per alegrar l'Infant, galant, galant 

per alegrar l'Infant.

A prop d'allà hi passava

un dimoni escuat, patric-patrac,

sentint tanta gatzara

a dins se n’és ficat, patric-patrac,

a dins se n’és ficat.

Els pastorets en veure'l

s’hi tiren al damunt, patim-patum,

i tantes n'hi mesuren

que el deixen mig difunt, patim-patum,

que el deixen mig difunt.

Per fi surt el dimoni 

d'allí bastant calent, coent, coent

I amb la cua entre cames 

se'n va dret a l'infern, coent, coent

se'n va dret a l'infern.

(El dimoni escuat, nadala tradicional catalana)

L'APOCALIPSI

  Com explicava en el post anterior, sabem que mil anys després de la vinguda de l’Anticrist esdevindrà l’Apocalipsi.

 Aquesta llegenda s’inicia en base als escrits d’un dels quatre evangelistes, precisament els que porten per títol Apocalipsi de Sant Joan, la darrera escriptura del Nou Testament. Tot i que els textos han estat interpretats com esdeveniments que tindran lloc en el futur, avui sembla bastant evident que el que va fer l’evangelista va ser descriure una situació político-religiosa molt propera al seu temps. El Messies, el qui havia vingut entre els homes a portar la paraula de Déu, era perseguit de manera insistent per un drac de set caps, és a dir: Satanàs. Com que Jesús s’havia posat fora del seu abast, el drac es va dedicar a perseguir l’Església. I per a fer-ho, va recórrer a la Bèstia del Mar: l’Imperi Romà.

  Però anem a veure quin és l’apassionant trama d’aquest Apocalipsi en relació amb el tema que ens interessa: el Diable.

  Els mals de la humanitat començaran amb l’obertura dels set segells que hi ha en un misteriós llibre que Déu posseeix. El pitjor és, òbviament, el setè segell: set àngels són proveïts de set trompetes perquè les toquin; a cada toc, es produeixen grans desastres sobre la Terra i sobre la humanitat. I els pitjors d’aquests desastres són els tres darrers. Quan el cinquè àngel toca la trompeta, un estel cau del Cel a la Terra i l’àngel obre l’Infern, «van sortir llagostes sobre la terra, i se’ls va donar un poder com el que tenen els escorpins de la terra. Se’ls va dir que no fessin mal a l’herba de la terra, ni a res verd, ni a cap arbre; només als homes que no portessin al front el segell de Déu. Se’ls va concedir no matar-los, sinó torturar-los per cinc mesos».

  Quan el sisè àngel toca la trompeta, queda exterminada una tercera part de la humanitat.

  Quan és el setè, el qui la toca, se senten grans veus al Cel que comuniquen (als qui encara queden vius) que l’imperi del món ha passat de les mans del Diable —el Príncep d’aquest món— a les del Creador, que regnarà pels segles dels segles. 

  Però, és clar, el Diable no està disposat a cedir tan fàcilment la plaça i ve en bona companyia, decidit a moure brega. En la complicadíssima visió de sant Joan no hi ha només un dolent, sinó tres, que sovint es confonen entre ells: el Drac (o la Serp Antiga), que no és altra que Satanàs, l’Anticrist, al que ja coneixem del post anterior, i la Bèstia, que és la representació del poder polític, aquell Imperi Romà que portava la guerra per tot el món conegut.

  L’exorcista José Antonio Fortea reconeix que en alguns versicles hi ha una certa identificació entre la figura de la Bèstia i la de l’Anticrist, però això és degut a que aquest darrer és el cap i conductor de la Bèstia. Diu sant Joan: «i vaig veure sorgir del mar una Bèstia que tenia deu banyes i set caps, i a les seves banyes deu diademes, i als seus caps noms blasfems. La Bèstia que vaig veure se semblava a una pantera, les seves potes eren com d’ós, i la seva boca com de lleó: i el Drac li va donar el seu poder i el seu tron i gran autoritat».

  La meravellosa Bèstia de l’Apocalipsi va ser representada pels artistes medievals de maneres molt diferents, però especialment com una gran serp nuada sobre ella mateixa que es ramifica en set caps banyuts. La Bèstia del Beatus de la Seu d’Urgell fa pensar en un simpàtic lleó somrient, amb dues banyes verdes al cap. I la del Beatus de Girona, realitzat pel prevere Emeteri i la monja miniaturista Ende al segle X, sembla de còmic: te el cos com de cavall, de color blau; del coll li sorgeixen sis caparrons que semblen de be degollat, i al capdamunt un altre cap vermellós, somrient, tot coronat d’una desena de rastes erectes que fan més riure que por.

La Bèstia i el Drac del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.

  El segon acte del drama apocalíptic comença amb els set àngels abocant el contingut de set copes d’or sobre la Terra. Cada copa, «plena de l’ira de Déu», conté un desastre o una plaga; i sang, molta sang escolant-se per tot arreu. La destrucció que provoquen les set copes és molt pitjor que la que havien provocat les trompetes, perquè aquelles només afectaven a una tercera part de la humanitat, mentre que aquestes acaben destruint la Terra sencera, gairebé com si es tractés d’una explosió nuclear que anihilés completament qualsevol tipus de vida.

  El Diable no triga en reaccionar: «i vaig veure que de la boca del Drac, de la boca de la Bèstia i de la boca del Fals profeta sortien tres esperits immunds com granotes. Són esperits de dimonis, que realitzen senyals i van a buscar els reis de tot el món per convocar-los a la gran batalla del Gran Dia del Déu Totpoderós». La convocatòria té lloc al mont Harmagedon, situat prop del mont Carmel (el d’allà, no el de Barcelona!).

  Si el Diable no pensava estar-se quiet, tampoc Jesucrist, és clar! Al principi del tercer acte el veiem fent la seva espectacular aparició: «I vaig veure el Cel obert, i vet aquí un cavall blanc, i el que el muntava és el que s’anomena Fidel i Veritat».

  La batalla no té color: en un tres i no res, els dolents són capturats. Primer la Bèstia i l’Anticrist: «Els dos van ser llençats vius al llac de foc que crema amb sofre. Els altres van ser trossejats amb l’espasa que sortia de la boca del que muntava el cavall». Satanàs, tal com es veu en l’esmentat Beatus de Girona, és lligat com un tall rodó i llençat igualment al llac de foc i sofre.

El Satanàs-Tall rodó del Beatus de Girona,
s. X. Emeteri i Ende.

  Però, atenció, que encara no ha fet mutis pel fòrum. A mitjans del segle X, Bernat de Turíngia interpretava a la seva manera un passatge de l’Apocalipsi de Sant Joan, segons el qual un àngel tanca l’Abisme amb pany i clau i li posa un segell a sobre, a fi que el Diable no en pugui sortir fins passats els mil anys, en que caldrà «desfermar-lo per poc temps.» L’ermità alemany va arribar a la conclusió que aquest període de mil anys iniciava el còmput en el moment del naixement de Crist, i que, per tant, la fi del món havia de produir-se l’any 1000. L’eclipsi solar que segons sembla va tenir lloc en aquells dies va abonar la tesi.

L'ANTICRIST

  En la història sagrada, i en la popular, hi ha un personatge tan íntimament lligat al Diable que sovint se l’ha arribat a confondre amb ell: l’Anticrist.

  Comencem per desfer l’error. L’Anticrist no pot ser el Diable perquè l’Apocalipsi de Sant Joan ho deixa ben clar: el senyal que el descriu «és xifra d’home: la seva xifra és 666». Per tant, no és un esperit, és un home, el qual, segons els Doctors de l’Església, només es distingeix per la seva impietat i la seva malícia, més pròpies de Satanàs que dels humans. Aquesta malícia, segons alguns autors, li vindrà donada perquè el mateix Diable escollirà per a ell els pares més vils que trobi. Lògicament, de raça jueva. L’anònim Llibre de l’Anticrist, de finals del segle XV, puntualitza que naixerà a Corozaïm o a Babilònia, que serà fill de l’incest entre un pare i la seva filla, i que aquesta morirà de resultes del part. No falta qui diu que tindrà per pare el propi Satan, opinió que va ser la més popular a l’Edat Mitjana.

  Pel que fa al nom, a part del més difós d’Anticrist, se’l coneix també com a Pseudocrist i Pseudoprofeta, per la imitació que farà de Crist. El demonòleg Henry Boguet el va anomenar Mona de Déu per aquesta mateixa raó. També se’l titlla d’Abominació desoladora, Home de pecat, Fill de la perdició o de la iniquitat, Inic, Impiu i fins i tot Poca-vergonya. L’Apocalipsi, que és un veritable galimaties, el refon sovint amb La Bèstia, tot i que en alguns altres versicles són éssers diferents.

  Però... qui diantre és aquest personatge que sembla despertar tanta animadversió?

  Al Nou Testament (a l’Antic res de res) és esmentat pels evangelistes i per Sant Pau com un veritable antagonista de Crist —tal com diu el seu nom— i servent de Satanàs.

  Partint d’aquests textos, els Pares de l’Església van anar bastint una llegenda que a l’Edat Mitjana, coincidint amb la conflictivitat del període, va adquirir uns trets terrorífics i es va acabar convertint en una veritable obsessió per als cristians. El motiu del terror que despertava era el fet que l’arribada de l’Anticrist anunciaria la fi del món i el Judici Final. I tot i que Sant Mateu, en el seu Evangeli, havia postulat que «d’aquell dia i d’aquella hora ningú en sap, ni els àngels del Cel, sinó només el Pare», tots els intel·lectuals de l’època es van llançar com posseïts a fer pronòstics i travesses sobre l’any concret del naixement de la criatura. Sant Vicent Ferrer estava totalment convençut que es produiria l’any 1403. Per la seva banda, Arnau de Vilanova, en el seu Tractat del temps de la vinguda d’Anticrist, el va fixar per a l’any 1376, basant-se en no sé quins complicadíssims càlculs fets sobre un passatge del Llibre de Daniel.

  Afortunadament, i com a mal menor, l’arribada del personatge serà anunciada per un grapat de signes. A les apocalíptiques (i mai més ben dit!) previsions eclesiàstiques, el poble català n’oposava unes quantes de molt senzilletes: les dones deixaran de parir, els ases de bramar, la figuera seca tornarà a fer figues i l’Arc de Sant Martí no apareixerà mai més.

  Pels qui no se n’hagin adonat d’aquests senyals, encara podran saber qui d’entre ells és l’Anticrist pel seu aspecte esfereïdor. La majoria de les descripcions medievals el pinten com un home monstruós, de complexió desproporcionada i amb unes característiques que imagino copiades les unes de les altres. Entre totes elles he triat la de Joan Alemany, al seu De la venguda de Anticrist, per ser la més complerta: «la cara magra, la barba forcallada i negra. I tals són els cabells: és calb en el front eixit fora. Tindrà els ulls garços i xics, tindrà el nas més pla que alt i tindrà grans forats en el nas. I tindrà els muscles alts fins les orelles, i tindrà les cames llongues i primes». També coincideixen tots en que el seu rostre serà de color groc i que tindrà les mans petites amb unes taques com de lepra. Alemany creu que «irà molt roïnament vestit de vils robes de saial vell, brut i tot esquinçat». La creença popular catalana diu que anirà vestit de borres inflamades i guiat per Judes.

  Una de les xilografies de Vida de Jesuchrist, de Francesc Eiximenis, presenta l’Anticrist envoltat de dimonis aparentment invisibles. Aquests dimonis són els seus aliats i guarden per a ell rics tresors que li han de servir per seduir la gent i aconseguir adeptes. Els diversos textos creuen que els polítics col·laboraran de bon grat amb el personatge (quina sorpresa!). També els jueus, els musulmans i molts cristians. Tots aquests adeptes el proclamaran rei quan compleixi els trenta anys. I ell regnarà durant mig segle, segons alguns, i tres o tres anys i mig, segons altres, en companyia de Llucifer.

  Lògicament, per escalar el poder li caldrà fer, com els polítics d’avui, moltes promeses electorals i molts prodigis que convencin els votants. Per començar, es proclamarà Messies i reclamarà ser adorat com a Déu, intentant persuadir els humans que Jesús no ha estat el veritable Messies i que la seva doctrina és falsa. Per dur a terme l’engany, el Pseudocrist persuadirà amb la seva eloqüència, amb dàdives, amenaces, càstigs i, sobretot, prodigis i falsos miracles. Així ho descriu el capítol 3 de l’Apocalipsi d’Elies: «Farà caminar els paralítics, sentir els sords, parlar els muts i veure els cecs. Netejarà els leprosos, curarà els malalts i traurà dimonis. Multiplicarà els senyals i prodigis en presència de tots. Farà les mateixes obres que l’Ungit, excepte ressuscitar els morts. Per això sabràs que ell és el Fill de la iniquitat, perquè no té poder per donar vida». Conscient d’aquesta greu mancança, l’Anticrist se les empescarà per tal que no es noti. Un poema català anònim de l’Edat Mitjana fa una descripció que més que terrorífica resulta un pèl còmica, perquè t’imagines un espectacle de titelles:

L'Anticrist aconsellat pel Diable.
Luca Signorelli. S. XVI.

«Tots els jueus es convertiran

pels miracles que fer veuran

quan Anticrist farà parlar

els morts i llurs caps manejar.

Mes dic-vos segurament

que no parlaran lleialment,

car els dimonis entraran

als cossos morts i parlaran.»

  El principal objectiu de l’Anticrist serà destruir la religió cristiana. I per fer-ho, recorrerà als plaers: eliminarà els dejunis, les abstinències i qualsevol prohibició alimentària i, sobretot, afalagarà els luxuriosos i derogarà les restriccions sexuals (les masculines només, no us penséssiu que és tan progre!), instaurant la poligàmia. Sant Vicent aporta uns detalls que resulten la mar de còmics: «¿com hi bastarà, tantes dones? Els diables es tornaran donzelles, així com en el temps de Noè, i es prenyaran i cuidaran de tenir fills, i seran diablets, i els ofegaran de nit».

  Als qui, amb tot, perseverin en la fe cristiana, els amenaçarà i els farà cremar. Això ocasionarà que molts dels seus seguidors se n’adonin de l’error i se separin d’ell. Els cristians fugitius s’amagaran aleshores a les muntanyes i l’Anticrist, enfurismat, els farà perseguir. El Llibre de l’Anticrist diu que manarà que no s’abasteixi a ningú de mercaderies, tret d’aquells que tinguin el nom de la Bèstia gravat. I és que una de les primeres coses que se suposa que farà l’Anticrist amb els seus seguidors serà posar-los un senyal de foc a la mà dreta i enmig del front, perquè Satanàs pugui reconèixe’ls. Moltes han sigut les hipòtesis sobre quin serà aquest senyal. Alguns creuen que tindrà forma de drac. Altres que inclourà el nom de Crist. Però la idea més acceptada és que serà el seu número: el 666.

  Les interpretacions sobre aquesta xifra també són variades. Per a alguns estudiosos, respon al sisè manament, molt relacionat amb el Diable, atès que és el que prohibeix els actes impurs relatius al sexe. Altres creuen que el que realment va fer sant Joan, l’únic que l’esmenta en un versicle del seu Apocalipsi, va ser calcular per un procediment interpretatiu de la Càbala jueva —la guematria— el valor numèric del nom de l’emperador romà que en aquell moment els tiranitzava, Neró Cèsar, a partir dels caràcters en arameu, convertint el 666 en el número de l’Anticrist o de La Bèstia. El més interessant d’aquesta dada és que ens permet teoritzar per quina part de Catalunya remena la cua el Diable: el 666 és el prefix telefònic d’alguns municipis del Baix Llobregat!

  Però seguim amb la història (futura) de l’Anticrist.

 Arribarà un moment en que Déu es compadirà dels humans perseguits i decidirà intervenir. L’Apocalipsi d’Elies diu que «enviarà els seus àngels del Cel, un total de quatre mil sis-cents, cadascun amb sis ales». Els àngels destrossaran tot el que tingui relació amb l’Anticrist, el sol s’enfosquirà i la Terra tremolarà. Aleshores el Pseudocrist, en un darrer intent de salvar els mobles, simularà la seva mort i resurrecció: imitant a Jesucrist, plantarà una tenda al Mont de les Oliveres amb la intenció de fer una ascensió al Cel. I allà serà on el mataran. En els textos sagrats no queda clar qui serà el seu botxí. Segons el Nou Testament, serà Jesús, qui l’occirà amb l’alè de la seva boca. Però es veu que a sant Gregori Magne aquesta bafarada divina li va semblar poc contundent i, barrejant un cop més símils demoníacs propiciats pel desgavell de l’Apocalipsi de sant Joan, va endegar la teoria que en realitat serà l’arcàngel sant Miquel l’encarregat de la feina bruta. Al poble li va agradar més aquesta versió. Ho reflecteixen alguns retaules gòtics catalans com ara el de Sant Miquel de Cruïlles, de Lluís Borrassà, que es pot contemplar al Museu d’Art de Girona. L’escena té lloc a l’aire: sant Miquel branda l’espasa amb la que ha infligit una estocada al cap de l’Anticrist, que es precipita a terra en companyia de diversos dimonis negres.

Sant Miquel vencent l'Anticrist.
Retaule de Sant Miquel. Jaume Huguet. S. XV

  El desenllaç de l’Anticrist és previsible: serà llençat al fons de l’Infern on restarà eternament en companyia de Llucifer i, segons Francesc Eiximenis, dels seus principals col·laboradors: Judes i Mafomet de Meca.

  Un cop mort l’Anticrist, al món li quedaran només quaranta cinc dies, abans no arribi l’Apocalipsi i el Judici Final; és a dir, abans no ens n’anem tots a fer punyetes. Tanmateix, el mil·lenarisme, un corrent filosòfico-religiós de l’època, va dilatar el parèntesi. Joan Alemany, per exemple, afirma que el món sobreviurà mil anys més. I ho farà d’una manera paradisíaca: els éssers humans viuran en una societat igualitària on només es practicarà l’agricultura i la pastura, es destruiran les armes i no hi haurà ni malalties ni mortaldat. I Llucifer, encadenat a l’Infern, no podrà exercir el seu domini sobre ell.

  

  Al llarg de la història de la humanitat, des de que es va crear la llegenda, molts personatges poderosos han rebut l’estigma de ser l’Anticrist. A l’emperador romà Neró, el va seguir una llarga llista de candidats: Atila, Frederic II de Suabia, Enric VIII d’Anglaterra, Ivan el Terrible, Napoleó, Hitler, Stalin... A la península ibèrica, l’amenaça de l’Islam va fer de Mahoma un veritable Anticrist, que venia envoltat dels seus exèrcits conqueridors. Durant la Revolució Francesa, es va considerar que Voltaire, Diderot i el baró de Holbach eren dimonis enviats des de l’Infern per preparar la vinguda del Pseudoprofeta. I, arrel del cisma de l’Església, Martí Luter acusava el papa de Roma de ser-ho. És clar que aquest no s’estava de proclamar que Luter no era altre que Llucifer en persona.

  I, és clar, no podien faltar a la travessa els dirigents d’un dels països més importants de l’època: els comtes de Barcelona. Un recull anònim d’escrits profètics, Resum o sumari de la concòrdia del Nou i l’Antic Testament, creia que seria Pere III el Cerimoniós. En una profecia catalana, també anònima, de mitjans del segle XV, conservada a la biblioteca llenguadociana de Carpentràs, és l’infant Ferran, fill bastard d’Alfons IV el Magnànim, el qui assumeix el paper. Joan de Bur, un monjo de l’Espluga de Francolí, molt més sagaç, feia recaure la malèfica personalitat en... Ferran d’Antequera!

Diu la llegenda...

«Mare, si marit me’n dau

no me’l dau de la Mussara

que la boira sempre hi jau

i la terra no m’agrada.»

  La cançó popular es fa ressò de la prevenció que des d’antic han sentit els habitants de la comarca del Baix Camp per aquest minúscul poblet, situat a les muntanyes de Prades, a gairebé mil metres d’altitud.

  La plaga de la fil·loxera va fer que fos abandonat a mitjans del segle XX, i des d’aleshores les dues dotzenes de cases que el formen s’han anat enrunant lentament, envoltades de la boira que sempre sembla dominar l’indret.

  En un casalot que es pot veure a l’entrada de la Mussara, diu la llegenda que hi ha una gran pedra que qui la trepitja va a parar a Vila del Sis, un sinistre poblet que es troba en un altre pla dimensional en l’espai i en el temps. El nom de l’indret remet immediatament al nombre que la Bíblia atribueix a l’Anticrist: el 666.

  Al cementiri del poble, una de les poques construccions que aguanta relativament bé el pas del temps, s’han trobat sovint vestigis de celebracions satàniques: espelmes, restes de sacrificis d’animals, pintades simbòliques. Sembla que el lloc és l’ideal per a aquesta mena de rituals perquè la tradició diu que allà hi ha enterrada una bruixa.

  La qualificació de poble maleït li ha vingut donada no tan sols per les antigues llegendes, sinó també per les modernes. Es creu que efectivament el poble és una porta a «altres dimensions» que dona lloc a espais temporals perduts.

  El 16 d’octubre de 1991 hi va desaparèixer misteriosament un noi que havia anat a buscar bolets amb els seus amics. Malgrat que es van efectuar diverses batudes, amb soldats de l’exèrcit i gossos ensinistrats, mai se’l va trobar.

  Quatre anys més tard, un enginyer alemany de la central nuclear de Vall d’Uixó va desaparèixer també a la Mussara durant tres hores. Quan va reaparèixer, va dir que tenia la sensació que s’havia perdut només durant uns quants minuts, un desfasament temporal que les llegendes atribueixen al món de les fades. Probablement tots dos havien anat a parar a Vila del Sis... o del 666.

LA SANTA (O DIABÒLICA) INQUISICIÓ

  Si algú es va distingir durant segles per la seva lluita contra el Diable en totes les seves formes va ser, sens dubte la Inquisició, també anomenada Sant Ofici. Aquest organisme eclesiàstic, establert l’any 1231 pel papa Gregori IX, va tenir els seus màxims representants en els alemanys Jacob Sprenger i Heinrich Kramer Institoris, autors del Malleus Maleficarum (en llatí, Martell de les bruixes). Amb les seves trenta edicions i vora trenta mil exemplars venuts a tot Europa entre 1489 i 1620, es pot dir que va ser el primer best-seller de la indústria editorial. El text, un veritable compendi de supersticions i estupideses, només es pot contemplar avui com un monument als instints criminals eclesiàstics, però en la seva època va ser considerat el manual més complet per actuar contra el Diable. Està dividit en quatre parts. La primera explica com identificar l’heretgia i la bruixeria. La segona és un estudi sobre conjurs i maleficis. La tercera defineix les actuacions, interrogatoris i turments que cal aplicar per obtenir confessions. La última estableix les regles per efectuar exorcismes.

  La Inquisició va ser una plaga que sota la jurisdicció dels bisbes i el control gairebé exclusiu dels dominicans va afectar el continent de cap a cap. A Catalunya va establir-s’hi el 1233, i sant Raimon de Penyafort, confessor de Jaume I, va ser dels primers que va editar un manual processal. Li va seguir les passes Nicolau Eimeric, el 1376, amb el seu famós Directorium inquisitorum, el codi de procediments més important per investigar heretgies. A finals del segle XV, amb la trista unió dels Països Catalans a la corona castellana, va ser nomenat inquisidor general de tots els regnes peninsulars l’encara més tristament famós Fray Tomás de Torquemada. A Barcelona, la Santa Inquisició estava allotjada a l’edifici del Tinell, a la façana del qual encara es pot veure l’escut policromat de la institució. El nom antic de l’actual carrer dels Comtes era precisament el de carrer de la Inquisició.

  Des de principis del segle XIX, el Sant Ofici va anar desapareixent i tornant a aparèixer en funció dels esdeveniments polítics. El catedràtic d’hebreu d’Alcalá de Henares, el català Antoni Puig i Blanch, amb el pseudònim de Natanael Jamtob, va recolzar-ne l’abolició en el seu llibre La Inquisición sin máscara; però no seria fins el 15 de juliol de 1834 que un Real Decreto posaria fi a sis-cents anys de terror eclesiàstic organitzat.

  Tot i així, no sé si perquè el Diable és català, però el cert és que al Principat la Inquisició no va tenir un comportament tan agressiu com a la resta de la Península. De fet, no van ser els tribunals eclesiàstics, sinó els civils, els qui van fer les estossinades més grosses entre la comunitat bruixesca catalana. Els governadors generals de les diverses baronies —entre els quals destaca el nefast Antoni Vila i de Savassona— i els jutges locals penjaren, no pas cremaren, centenars de dissortades, especialment en el període del segle XVII conegut com «cacera de bruixes». En canvi, l’Església es mostrava més aviat escèptica respecte al tracte de les fetilleres amb Satanàs.

  Les persones que havien tingut la desgràcia de caure en mans de la Inquisició s’encomanaven a sant Pere Màrtir. Aquest dominicà, que havia exercit el càrrec d’inquisidor general de l’Urgell, era considerat el patró del Sant Ofici a Catalunya. Per això, el dia de la seva festivitat, 29 d’abril, els tribunals de la Inquisició no funcionaven i els processats que estava previst jutjar en aquella data eren absolts per efecte d’una suposada intervenció del sant.

 

"Auto de fe". S. XV, Pedro Berruguete.

Diuen les cròniques...

  «Recentment hem sabut, amb gran dolor, que en alguns punts del nord d’Alemanya, i també en províncies, ciutats, localitats i diòcesis de Magúncia, Colònia, Trèveris, Salzburg i Bremen moltes persones d’ambdós sexes, oblidant la seva salvació, s’aparten de la fe catòlica, lliurant-se a excessos amb els dimonis íncubes i súcubes; que pels seus encantaments, conjurs i altres supersticions sacrílegues, pels seus crims i les seves faltes, els parts de les dones, els productes dels ramats, les collites, el raïm de les vinyes, els fruits dels arbres, els homes, les dones, el bestiar, les diverses espècies del blat i altres productes de la terra, pereixen i moren; els mateixos homes, les dones, les atzembles, ramats i altres animals, són perseguits i torturats malignament, tant interiorment com exterior; els homes no poden engendrar, les dones no poden concebre, els marits no poden complir amb les seves dones l’acte conjugal i tampoc poden fer-ho les dones amb els seus marits. Reneguen de la fe que van rebre amb el sant baptisme emprant-hi paraules sacrílegues. No temen cometre, a instigació de l’enemic del gènere humà, els delictes més terribles menyspreant la majestat divina, escandalitzant la gent.»

(Summis desiderantes affectibus, butlla promulgada pel papa Innocenci VIII, el 5 de desembre de 1484, per a la persecució de la bruixeria a través de la Inquisició)

ELS CÀTARS: BONS HOMES O HOMES DEL DIABLE?

Per al meu productor (i amic) Carles Orti. Ell ja sap per què...

  Entre els segles XII i XIII una heretgia s’estén pel Llenguadoc i Catalunya: el catarisme. El nom de càtars (que en grec significa «purs») els hi va donar l’Església Catòlica. Ells s’autoanomenaven Bons homes i, curiosament, Cristians.

  El 1167, el concili càtar de Sant Fèlix de Caramanh va reconèixer les primeres diòcesis a Albi (d’on podria provenir el nom d’albigesos que també se’ls donava), Carcassona, Tolosa de Llenguadoc i la Val d’Aran.

  El que tenia de «demoníaca» la religió càtara era que professava el dualisme, és a dir, considerava que existien dos principis oposats amb el mateix poder: el Bé i el Mal. El Bé era obra de Déu: la llum, el món angèlic, les ànimes dels mortals. El Mal era obra del Diable: les tenebres, el món terrenal i els cossos dels humans. Per aquest motiu, l’Església Catòlica va interpretar que aquesta religió consideraven el Diable com un déu.

  Els càtars sostenien que el fill primogènit de Déu Pare, al qui els agnòstics anomenaven Demiürg, i que ells van identificar amb el Satan dels cristians, era una deïtat maligna que havia creat del no-res la matèria, l’Univers, el Sol, la Terra i tots els planetes. Després va fabricar cossos de fang, i per insuflar-los vida va empresonar-hi a dins alguns esperits purs que va capturar. A continuació, els va donar a conèixer el sexe, per tal que engendressin nous éssers. Cada vegada que neix una criatura, Satan introdueix en el seu cos l’ànima d’un àngel caigut.

  L’altre Déu, el bondadós, sentint pietat pels seus àngels empresonats a la Terra, va decidir enviar un redemptor. El problema és que, com que la matèria era una creació satànica, Jesucrist va adoptar cos humà només en aparença. I només en aparença va viure, va patir i va morir a la creu. Per tant, com que la Passió no va tenir cap mena d’eficàcia, les ànimes celestials seduïdes pel Diable continuaven captives dins els cossos humans, i només podrien redimir-se i recuperar el paradís perdut a través de la pròpia ascesi, entrant a formar part dels purs i seguint les normes morals que aquests havien establert. Si els creients no es purificaven i no «rebien l’esperit» abans de la seva mort, es veien obligats a reencarnar-se per tornar-ho a intentar. Per tant, pels càtars, l’Infern, tal com l’entenien els cristians, no existia. L’Infern era el món material, el món en què vivim; un Infern provisional i purificador però no un de càstig. A més a més, creien que al final la salvació arribaria a tothom, una tesi que al segle XIX també va defensar l’espiritisme.

  Per acabar-ho d’adobar, els càtars consideraven que l’Església Catòlica, amb la seva organització, els seus sagraments i els seus cultes, era «la gran Babilònia, la cortesana, la basílica del Diable i la sinagoga de Satan». Lògicament, l’Església no va perdre el temps i els va declarar heretges. La principal acusació que feia als càtars  era que adoraven el Diable. I com que sempre ha anat una mica curta d’imaginació, els va atribuir la invenció d’aquell petó infame al cul del Mestre cabró que després passaria a ser patrimoni de les bruixes i —no podia faltar el toc eròtic— de tenir-hi relacions sexuals.

  De seguida van començar a cremar les fogueres. I l’any 1209, aprofitant que un càtar havia assassinat el seu legat Pèire de Castelnòu a Sant Gil (Provença), el papa Innocenci III va endegar una croada, capitanejada per l’execrable Simó de Montfort, que va durar vint anys i que va acabar amb una crema de càtars occitans als peus del castell de Montsegur.

  A Catalunya, a part de l’antiga diòcesi de la Val d’Aran, que el 1167 havia escollit un bisbe càtar, i d’algunes aportacions fetes per mercaders i comerciants, la religió heretge no va començar a quallar fins a l’arribada en massa de refugiats, després de la batalla de Muret, el 1213, en la qual el comte de Barcelona Pere I, dit el Catòlic, va morir defensant-los. Actualment es poden trobar restes de la seva presència a diversos pobles. A Bagà hi ha el Centre Medieval i dels Càtars, que cada estiu ofereix una representació teatral sobre el tema, i el Consell Regulador del Camí dels Bons Homes, que organitza una caminada de 189 quilòmetres des del santuari de Queralt, a Berga, fins al castell de Montsegur, seguint la ruta de l’exili d’aquells occitans que van creuar la frontera al segle XIII. I a Josa de Cadí, un altre bastió de l’heretgia, se celebren cada primer diumenge d’agost les Jornades Càtares al Pirineu Català.

  Però l’aventura càtara a casa nostra també va acabar com el rosari de l’aurora. La Inquisició es va dedicar a perseguir-los des de l’any 1232 fins a eradicar-los del tot. Gilhèm Belibasta, considerat el darrer prefecte càtar va ser detingut a Tírvia l'any 1321, quan aquest religió ja declinava en terres occitanes. Va ser la fi d'una manera diferent d'entendre el món...

  Un element que va tenir molta importància en el catarisme català va ser el Sant Graal o Sangreial. Aquesta relíquia està considerada el calze que va fer servir Jesucrist en el Sant Sopar i el que va utilitzar després Josep d’Arimatea per recollir les gotes de sang que brollaven de la nafra del redemptor, a la creu, quan va ser ferit per la llança d’un soldat romà.

  Alguns estudiosos han considerat que el nom de la relíquia no prové del tipus de recipient emprat (un greal), sinó de la contracció de les paraules Sang i Reial. Al tractar-se de dos mots netament catalans, alguns més agosarats defensen que va rebre aquest nom perquè el sagrat recipient va restar durant molts anys a Catalunya.

  La relíquia apareix per primer cop a finals del segle XI, a l’obra del xampanyès Chrétien de Troyes, Perceval ou li contes del Graal i és objecte d’una aferrissada recerca per part dels cavallers de la Taula Rodona del rei Artús.

  Una llegenda d’origen incert diu que la copa va ser tallada pels àngels vencedors a partir d’una gran maragda que s’havia desprès del front de Llucifer durant la seva caiguda, i que la sang que hi havia després de la mort del Salvador tenia com a missió redimir el pecat de supèrbia de l’Àngel rebel. Algunes versions apunten que en realitat es tractava d’una pedra lluminosa, de gran bellesa, que estava encastada en una corona que setanta mil àngels li havien forjat quan encara era Lucibell, i que sant Miquel li va arrencar mentre queia. Quan Josep d’Arimatea va decidir buscar un bon amagatall per al Sant Graal i el va portar de Jerusalem a Europa, es diu que en realitat no duia una copa, sinó una pedra negra: la «lapis exillis», que els estudiosos han volgut entendre com «lapis ex caeli»  («pedra caiguda del Cel»).

  Aquesta pedra negra, de màxima puresa, tenia el misteriós poder de donar la vida eterna al qui la contemplava constantment.

  És possible que la llegenda tingui el seu origen en una altra de molt més antiga: la de la Pedra de drac o de serp, també anomenada draconita o dracorea. El científic de l’antiga Roma Plini el Vell parlava d’aquesta pedra fabulosa, plena de màgiques virtuts, que s’extreia de la cresta o del cervell dels dracs. Per aconseguir-la, calia adormir la bèstia i després tallar-li el cap. A Catalunya, es creia que la pedra de drac es creava dins l’estómac d’aquesta bèstia mitològica, que calia extreure-l’hi de viu en viu, i que tenia la virtut de fer immune als verins i de servir-hi d’antídot. També a casa nostra es parla de la mateixa tradició respecte a les pedres màgiques que porten al cap els serpents, avatars del Diable, que brillen com la llum del sol. Quan algun ardit cavaller la hi roba a traïció, el serpent mor inexorablement. A l’esglesiola de Les Encies, prop d’Olot, al santuari de Nostra Senyora de la Salut (Sant Feliu de Pallerols) i al de la Mare de Déu del Mont (Albanyà), es conserven petits blocs de quars que es diu que un dia van ser diamants de serpents.

  L’any 1210, el poeta alemany Wolfram von Eschenbach, probablement basant-se en antiquíssimes llegendes catalanes i occitanes i en els textos de Chrétien de Troyes, va rescriure la història del cavaller artúric Persavall, incorporant a la narració uns Cavallers del Graal que s’encarregaven de custodiar el calze sagrat a la fortalesa de Montsalvat, que ell situava a Espanya, a la frontera amb els àrabs. Des del moment de l’aparició de la llegenda, esbrinar el lloc resguardat, inaccessible i de gran espiritual on Josep d’Arimatea havia amagat el Sant Graal es va convertir en una veritable gimcana. Més enllà de les reivindicacions angleses —que no s’han de tenir en compte, perquè ja se sap que van intentar apropiar-se de totes les llegendes continentals— s’han de prendre amb especial seriositat dues ubicacions: Montsegur i Montserrat. Totes dues poden ser Montsalvat. I potser totes dues ho van ser, perquè la llegenda diu que la relíquia va ser treta de Montsegur en secret quan els croats catòlics ja eren a punt d’assaltar el castell, i que és a Montserrat on la van dur per protegir-la.

  I que ningú no es pensi que escombro cap a casa: dues grans nacions, la francesa i l’alemanya, sempre n’han estan convençudes, d’això. L’any 1809, per encàrrec de Napoleó Bonaparte, les tropes franceses es van dedicar a buscar el Sant Graal per totes les coves i balmes de la muntanya santa dels catalans, però per desgràcia per a ells, només hi van trobar el timbaler del Bruc. Més de cent anys més tard, el cap de la Gestapo alemanya, Heinrich Himmler, es va presentar al monestir, exigint que li deixessin veure la documentació que provava la presència del calze sagrat a la muntanya. Pel seu führer, Adolf Hitler, la possessió de la relíquia era molt important: es tractava de recuperar la peça que ell creia que els custodis del calze, el Cavallers del Graal, traint la seva sang ària (!) i rendint-se a les supersticions del jueu Jesús, havien amagat... de Satanàs (que, sens dubte, si algú ho era, era ell).

  A Montserrat li van dir que allà no la tenien pas, la pedra del Diable...

Els dimonis nazis visiten Montserrat.
23 d’octubre de 1940.

Diu la llegenda...

  L’any 258, l’emperador romà Valerià es dedicava sistemàticament a la persecució de cristians. El papa Sixt II, que moriria màrtir, va encarregar al seu diaca Llorenç, després nomenat sant, que repartís entre els pobres la tresoreria del papat i guardés en un lloc segur el Sant Graal.

  Llorenç, que era de Osca, va triar entre els seus deixebles un compatriota (tot i que enlloc s’especifica si també era aragonès o potser de les terres veïnes, és a dir, català), perquè tragués la relíquia de Roma i li busqués un amagatall. Martiritzat ell mateix pels romans, ni rostint-lo a la graella a foc lent van aconseguir que els digués on l’havia enviat.

  Després d’un llarg viatge per terra, portant en el seu sarró el calze sagrat, el missatger va creuar els Pirineus i va entrar a Catalunya.

  El Sant Graal va ser amagat en un indret anomenat Montsalvat.

  Tot i que per alguns aquest indret podria estar als Pirineus, la majoria es decanta per pensar que Montsalvat no és altra que Montserrat. I que es allà on es va quedar fent guàrdia aquest portador del Graal que les llegendes provençals, i després les europees, han identificat amb l’heroi Perceval, paraula d’origen occità que significa «Per sa vall».

  En el poema més famós que canta les seves aventures, el Parsifal de Richard Wagner, el Diable, encarnat en un bruixot anomenat Klingsor, fa mans i mànigues per destruir el símbol. O potser recuperar-lo, si tenim en compte que abans havia estat seu!